Cercador d'articles

Contacta amb nosaltres

Email Asociación Las AfuerasAquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Dissabte, 28 Novembre 2020

Asociación Cultural Las Afueras
Email Asociación Las Afueras
info@lasafueras.info

Africa prestamo o indemnizacin 2 2

"Després de tres segles d'esclavitud, de colonització i de pillatge, arriben a Àfrica les polítiques del model neoliberal que impliquen una liberalització de l'economia que només beneficia als prestadors: FMI i Banc Mundial, entre d'altres." segons l'autor del llibre, FNN.

Àfrica continua endeutada i continua creixent. Àfrica és el continent més pobre, i més desprovist en termes de desenvolupament humà, però que continua transferint unes sumes considerables als seus rics creditors, cobrant de pas els dirigents la seva comissió. D'aquesta manera s'enfonça el poble més en la misèria, no generant el desenvolupament necessari per a resoldre els problemes.

Africa prestamo o indemnizacin 3 2Àfrica dedica el 70% del seu PIB a pagar el deute enorme que manté amb el FMI i altres prestamistes. "És l'esclavitud del tercer mil·leni, i respon a una clara ideologia, amb velles arrels en el pensament occidental, que avui pretén imposar-nos el capital globalitzat", segons el Profesor Pieràngelo Catalano, que recull l'autor del llibre "Prèstac i indemnització per a Àfrica", de FNN.

Com explicar que els països Occidentals (del Nord) continuen concedint prèstacs i el deute  dels països pobres no para de créixer? Per l'autor del llibre "Préstamo o indemnización para África", FNN, és més fàcil d'entendre quan s'observa que els crèdits que es concedeixen -els famosos crèdits d'ajuda al desenvolupament- porten adjunts una sèrie d'avantatges per a les empreses del país que presta els diners. Quan més diners presta un país, més fàcil aconsegueix implantar empreses, sense que ningú li posi trabes ambientals o socials a les actuacions d'aquestes empreses, augmentant així el deute ecològic. Al mateix temps, quan més diners deu un país als prestamistes internacionals, menys diners pot dedicar al seu propi desenvolupament. D'aquesta manera el cercle viciós del deute està tancat.

Segons l'Institut Internacional per a la Pau d'Estocolm (Suècia) SIPRI "Àfrica és la regió amb més conflictes del món i l´únic lloc on el nombre de conflictes va en augment". Àfrica també és la regió que més ajuda exterior rep amb una recepció per càpita d'ajuda oficial al desenvolupament superior a qualsevol altra regió del món.

Deute extern i creixement econòmic.

El pla Brady, que deu el seu nom a l'antic secretari del Tresor dels EUA, Nicholas J. Brady, va reemplaçar l'estratègia prèvia de només posposar  els pagaments del deute extern que arribaven al seu venciment dels Països llatinoamericans, amb l'expectativa que el creixement de les economies fes el deute més manejable.

En la segona meitat de la dècada dels vuitanta les economies no creixien, els retards en els pagaments s'incrementaven i els indicadors de deute no milloraven, i per aquesta raó es va optar per un canvi d'estratègia.

El 1989 és van acordar els alineaments per a concedir una reducció del deute extern a Mèxic (el primer país on és va aplicar el pla). Poc temps després  es van sumar Costa Rica, Veneçuela i Uruguai, i entre 1989 i 1995 un total de setze països d'ingres mitjà dels quals onze eren llatinoamericans. Diversos estudis han documentat que el Pla Brady va tenir èxit en promoure la Inversió i el Creixement Econòmic d'aquests Països. AQUEST Èxit és va deure al fet  que l'elevat deute extern, efectivament, era un obstacle pel seu creixement, fenomen que l'autor del llibre considera perfectament extrapolable a Àfrica.

La premsa occidental acostuma a calificar de tribals a la majoria dels conflictes bèlics del continent afrià, però seria més adient denominar-los conflictes d'interessos. Tots els anàlisis estableixen una clara relació entre les riqueses naturals, els interessos de les multinacionals que els exploten i la gran inestabilitat política. Molt sovint els conflictes entre ètnies tenen el seu orígen en el passat colonial que va crear diferències, que abans de la colonització eren inexistents, i del mapa resultant de la Conferència de Berlín.

La afirmació de que en Àfrica no existia la fam abans de l'arribada dels europeus és una idea recurrent entre els experts de dins i de fora del continent i dóna idea del danys causats.

El comerç d'esclaus va ser el punt de partida d'una desacceleració, d'un embús, d'una detenció de la història africana...si ignorem la tracta de negres, no s'enten res d'Àfrica.

Els transgènics (OGM, Organismes genèticament modificats)

Una altra font de preocupació per als agricultors del món en general i dels països pobres en particular, la representen els OGM que les multinacionals de biotecnologia del Nord van introduint en Àfrica, des de fa moilts anys. La societat propietària de la patente ven cada any les llabors als productors, ja que lesde les seves plantes modificades no es poden obtenir les llabors per a la següent collita. També s'ha de comprar uns pesticides i herbicides químics que la plata resisteixi i que resulten molt contaminants.

Àfrica és un objectiu primordial d'aquestes empreses, com Monsanto, que han avançat la seva implantació durant aquests anys transcorreguts del segle XXI, inclús fent servir l'ajuda del Programa Alimentàri Mundial (PAM) que va entragar ajuda a sis països en forma de blat genèticament modificat. Zambia es va negar i va demanar blat que no estigués genèticament modificat.

Monsanto ha contractat juristes en els països africans i arreu del món perquè preparin projectes de Llei qu els afavoreixin, i inverteixen quantitats de diners en campanyes electorals per aconseguir que els polítics que surtin de les eleccions siguin favorables als seus interessos.

Aquest llibre, "Préstamo o indemnización para África", parla del deute ecològic pel saqueig i usdefruit dels seus bens naturals com el petroli, minerals, boscos, biodiversitat, coneixements, bens marins i pel ús il·legítim de l'atmosfera i els oceans.

Per tant, l'autor,  que ha recollit les reflexions publicades en la guia d'Icària, en els butlletins d'ATTAC, de CADTM, i en articles especialitzats, creu que el deute enorme que ha contret Àfrica no és legítim, sinò que és un deute odiós. Aquest tipus de deute, odiós o il·legítim, és aquell deute extern contret contra els interessos de la població d'un país i amb el complet coneixement del creditor. Moltes organitzacions aboguen per la condonació del deute com a únic recurs per treure's de sobre la llosa que impedeix que Àfrica pugui elevar el vol.

Una indemnització per Àfrica que inclogui el total del deute que aquest continent manté amb els organismes internacionals creditors.

En el llibre "Préstamo o indemnización para África", l'autor defensa la condonació del deute extern que ofega econòmicament als països africans. Es defensa que el deute s'inclogui en una indemnització per Àfrica després de tres segles d'esclavitud, colonialisme i explotació de les seves riqueses i el seu capital humà.

L'autor del llibre demostra que no existeix una altra sortida per a Àfrica que obtenir una indemnització  com a punt de partida en forma d'un Gran Plà General de Desenvolupament que permeti al continent sortir de la situació de pobresa i subdesenvolupament que han creat les succesives colonitzacions. Àfrica requereix d'un nou Plà Marshall per recuperar-se.

El continent africà té recursos suficients perquè visquin bé els seus mil milions d'habitants i aquest serà el repte dels dirigents africans del segle XXI: administrar aquesta riquesa perquè les persones que viuen ara no visquin pitjor que els seus avis, com ha succeit després de les indepèndencies dels països africans.

Les relacions d' África amb la Xina.

El govern xinès té una forma diferent d'endinsar-se a l'Àfrica, segons l'autor del llibre. Molts milers de quilòmetres de carreteres i altres obres d'infraestructura que són molt necessàries en el continent han estat construïts pel govern xinès. En infinitat de països es poden trobar cartells que diuen: "Aquesta carretera ha estat construïda gràcies a l'assistència de la República Popular de la Xina". El 2004 va invertir 900 milions de dòlars, segons les seves pròpies estadístiques en carreteres, oleoductes, electricitat, vies ferroviàries, i una infinitat de projectes de millora de les infraestructures. Durant els anys 60 va construir una via fèrrea de 1.800 km. de Zambia fins a l'Oceà Índic.


D'altra banda, la Xina s'ha compromès a realitzar la formació de profesionals, a construir trenta hospitals i cent escoles rurals, a augmentar les beques del seu govern per a estudiants africans i a cancel·lar 1.200 milions de dòlars de deute.

El fet de ser objecte de cobdícia per la seva riquesa en recursos minerals i hidrocarburs no ha fet més que eixamplar la bretxa entre el Nord i el Sud, encara que en alguns països productors de petroli s'han experimentat millores: Txad, Guinea Equatorial i Mauritània, a l' igual que el Sudan, han augmentat constantment el seu PIB, però sense tenir del tot les mans lliures per explotar els seus recursos, immersos en la lluita que mantenen des d'antic França i els EUA per controlar el mercat de les matèries primeres, i a la qual s'ha incorporat la Xina , que necessita un enorme consum d'energia per sostenir el seu creixement. EUA s'ha convertit en el segon importador de petroli, seguit del Japó.

El volum del comerç xinès-africà no ha deixat de pujar, any rere any, i s'han celebrat Fòrums de Cooperació Xina-Àfrica amb la presència de la majoria dels caps d'Estat i de govern africans, en els quals se signen acords comercials i d'inversió paa el desenvolupament de diferents sectors: ferrocarils, xarxes elécticas i telefònica, ports, escoles, carreteres, hospitals, finances, tecnologia ....

Xina ha d'importar el 40% del petroli que consumeix i en aquest moment el 30% és africà: consorcis petroliers xinesos són presents a Angola, Guinea Equatorial, Nigèria, R.D. del Congo, Sant Tomé i Príncep, Gabon i Sudan.

Segons un informe de Refugees International (2006):

Xina National Petroleum Corporation subministra tancs, avions de combat, bombes helicòpters, llançagranades, armes de foc i municions mades in China a l'exèrcit sudanès. A més, la Xina ha establert tres fàbriques d'armes al Sudan.

 

Xina vol el seu petroli, però també vol ampliar els mercats per als seus productes, de manera que fa mal a les indústries locals i fa que es perdin molts llocs de tabajo, com han denunciat els sindicats.

Les guerres sovint són una tapadora per ocultar l'espoli dels recursos naturals.

El mateix interès econòmic el representa Rússia, l'Índia i molts altres països emergents que necessiten les matèries primeres d'Àfrica. França i Gran Bretanya van concedir, encara que de mala gana, les independències polítiques, però era per seguir controlant les matèries primeres. La independència a l'Àfrica ha resultat molt limitada, perquè la ingerència política i econòmica no ha cessat, realitzada aquesta a vegades de manera subtil, ajudant a provocar revoltes armades i molt ben organitzades des de fora per aturar els peus als dirigents que vulguin canviar l'statu quo. Això es va donar al Congo Brazzaville el 1997 o Costa d'Ivori el 2002, per posar alguns exemples. Caldria ressenyar el fet que la majoria de les guerres que s'han produït en el món després de la II Guerra Mundial s'han produït a l'Àfrica i la majoria després de la descolonització. No ens sembla un fet casual. Guerres de Congo i Rwanda pel coltan i l'urani que són en realitat conflictes bèl·lics pels recursos naturals. Les guerres sovint són una tapadora per ocultar l'espoli dels recursos naturals.

Un altre problema a considerar és que molts d'aquests països no interessen per establir empreses "deslocalitzades", i que opten per països emergents d'Àsia o els antics països de l'Est, i així segueix l'Àfrica relegada a subministradora de matèries primeres, sense infraestructures suficients per a la seva industrialització.

 

El petroli africà.

Ja en l'any 2001 els experts estimaven en uns 90.000 milions de barrils de petroli a les reserves confirmades a l'Àfrica Occidental, a més d'Algèria, Sudan, les reserves de litoral malgaix o moçambiquès, els països del Golf de Guinea, etc. Però el petroli en algunes ocasions no porta més que desastres, com al delta de l'Níger on extreuen petroli sis grans companyies petrolieres: Shell, Chevron, Elf, Mobil, Texaco i Agyp. Totes elles tenen consorcis amb el govern de Nigèria a través de la Nigerian National Petroleum Company, la companyia estatal de petroli.

Paradoxalment aquesta zona està molt empobrida i aquestes fabuloses quantitats de barrils de petroli extretes des dels anys cinquanta no han portat cap desenvolupament, encara que es va calcular pel baix que han generat uns 400.000 milions de dòlars de beneficis i que els beneficis han anat a parar a una sèrie de governs corruptes i a les grans companyies petrolieres. A la zona només han deixat una greu contaminació de gasos altament tòxics, abocaments de petroli que han contaminat les terres i les aigües i tanta pol·lució ha deixat un ecosistema totalment deteriorat. Tot això repercuteix també en la salut de la població, ha canviat el clima per efecte de les flames de l'extracció de gas natural i petroli, produint pluja àcida. El delta del Níger s'ha convertit en la zona del món que més contribueix a l'escalfament global.

La ajuda que es converteix en deute.

Tras más de un billón de dólares de ayudas financieras en los ultimos cincuenta años, la renta per càpita africana es hoy inferior a la de los años setenta y esta es la razón por la cual es imprescindible analizar para qué sirve la ayuda y cuál es su función.

El autor del libro, "Préstamo e indemnización para África", acude a la obra de la economista zambiana Dambisa Moyo titulada "Cuando la ayuda es el problema", para reflexionar sobre este tema. Esta autora enfatiza que los países del Norte viven inmersos en la cultura de la ayuda, convirtiendola en una mercancía cultural. Los occidentales juzgan a sus gobiernos por ella y se manifiestan en las calles para conseguir aumentarla, considerando que de esta manera los africanos resolverán sus problemas, lo que es un mito  (solo hay que ver los resultados).

Se puede afirmar que la ayuda es un fracaso: económico, político y humanitario. Algunos países la han rechazado y han prosperado, mientras los que la han aceptado y se han convertido en dependientes de la ayuda atrapados en la corrupción que genera, la distorisión del mercado y el aumento de la pobreza, lo que hace que precisamente necesiten más ayuda.

Al margen de los importantes avances en diversos aspectos sociales y políticos como la realización de elecciones democráticas en más del 50 por ciento de los países, así como la lucha contra la corrupción y de que exista una bolsa operativa y transparente, la esperanza de vida se ha estancado, debido a la pandemia del VIH; el nivel de alfabetización es inferior al de los años ochenta; los indicadores de salud resultan precarios y malaria y otras enfermedades que se transmiten a través del agua azotan a la población; además de la desigualdad de ingresos, junto a otros indicadores importantes, muestran que África se está desacoplando, negativament, del progreso del resto del mundo. El crecimiento no llega al 7% necesario para lograr realizar avances significativos de forma sostenida en la reducción de la pobreza.Després de més d'un bilió de dòlars d'ajudes financeres en els últims cinquanta anys, la renda per càpita africana és avui inferior a la dels anys setanta i aquesta és la raó per la qual és imprescindible analitzar per a què serveix l'ajuda i quina és la seva funció.

L'autor de el llibre, "Préstec i indemnització per a l'Àfrica", fa referència  a l'obra de la economista zambiana Dambisa Moyo titulada "Quan l'ajuda és el problema", per a reflexionar sobre aquest tema. Aquesta autora emfatitza que els països del Nord viuen immersos en la cultura de l'ajuda, convertint-la en una mercaderia cultural. Els occidentals jutgen als seus governs per ella i es manifesten als carrers per aconseguir augmentar-la, considerant que d'aquesta manera els africans resoldran els seus problemes, el que és un mite (només cal veure els resultats).

Es pot afirmar que l'ajuda és un fracàs: econòmic, polític i humanitari. Alguns països l'han rebutjat i han prosperat, mentre els que l'han acceptat i s'han convertit en dependents de l'ajuda s'han vist atrapats en la corrupció que genera, la distorisió de mercat i l'augment de la pobresa, la qual cosa fa que precisament necessiten més ajuda .

Al marge dels importants avenços en diversos aspectes socials i polítics com la realització d'eleccions democràtiques a més del 50 per cent dels països, així com la lluita contra la corrupció i que hi hagi una bossa operativa i transparent, l'esperança de vida  s'ha estancat, a causa de la pandèmia de VIH; el nivell d'alfabetització és inferior al dels anys vuitanta; els indicadors de salut resulten precaris i malària i altres malalties que es transmeten a través de l'aigua castiguen la població; a més de la desigualtat d'ingressos, al costat d'altres indicadors importants, mostren que l'Àfrica s'està desacoblant, negativament, del progrés de la resta de món. El creixement no arriba al 7% necessari per aconseguir realitzar avanços significatius de forma sostinguda en la reducció de la pobresa.

 

.

 

Resum del llibre "Préstamo o indemnización para África". Autor: FNN. Editado y producido por "Cultiva Libros". El resum ha estat realitzat per M.Martos.

¡Atenció! Aquesta web utilitza cookies.

Aquesta web utilitza “COOKIES” per garantir el correcte funcionament del nostre portal web, millorant la seguretat, per obtenir una eficàcia i una personalització superiors, per recollir dades estadístiques i per mostrar-li publicitat rellevant. Si continua navegant o premeu el botó "ACCEPTAR" considerarem que accepta tot el seu ús. Podeu obtenir més informació a la nostra POLÍTICA DE COOKIES a peu de pàgina o al següent enllaç Més informació

Accepto