Reconèixer l'Estat de Palestina: una necessitat històrica

__________________________________________________________________________________

Davant de les atrocitats perpetrades per Israel a Gaza, Emmanuel Macron podria, el 17 de juny davant l'ONU, afegir França a la llarga llista de països que reconeixen l'estat palestí. Més enllà del simbolisme, aquesta és una exigència essencial per a qualsevol esperança de rellançar un procés de pau.

Món
8 min
Publicat el 29 de maig de 2025
Pierre Barbancey

53.939: aquest és el nombre de morts a Gaza registrat pel Ministeri de Salut de Hamàs des de l'octubre de 2023. A més, 11.200 estan desapareguts. Aquestes xifres són considerades fiables per l'ONU.

© Omar AL-QATTAA / AFP

A la lletra E, al seu Dictionnaire amoureux de la Palestine (Plon), l'escriptor i exambaixador palestí a la UNESCO, Elias Sanbar, planteja encertadament la qüestió. «La qüestió de l'estat, ara al centre del debat sobre una solució al conflicte israelià-palestí, no és recent, i no va sorgir amb les negociacions de pau, en la recerca, fins ara incomplerta, d'una solució justa, integral i permanent». Això va ser el 2010. Quinze anys després, les mateixes preguntes persisteixen.

«En els comunicats de premsa del Quai d'Orsay dels darrers anys, trobem aquesta tornada de la solució de dos estats, però a la pràctica, no hem fet res per aconseguir-ho», va explicar Henri Laurens, historiador especialitzat en l'Orient Mitjà i professor del Collège de France, a la revista Philosophie, l'octubre del 2023. Va continuar: «Volíem deixar que els palestins es podrissin en un conflicte de baixa intensitat repetint aquesta fórmula buida. De fet, perquè hi hagués dos estats, caldria exercir una pressió molt forta sobre Israel, i ningú està disposat a fer-ho». »

El Pla de Partició de l'ONU

La qüestió de la creació d'un estat palestí no és nova. Es podria dir que es va plantejar fins i tot abans que l'ONU partigués la Palestina històrica el 29 de novembre de 1947, en la seva Resolució 181. Cinquanta anys abans, el 1897, es va celebrar el primer Congrés Sionista Mundial a Suïssa. El seu iniciador, Theodor Herzl, va escriure al seu Diari: "A Basilea, vaig crear l'Estat Jueu. Si ho digués públicament avui, la resposta seria de riure universal. D'aquí a cinc anys potser, d'aquí a cinquanta segurament, tothom ho entendrà".

El seu moviment no deixaria mai de treballar sobre aquesta qüestió a partir de llavors. El 1917, la Declaració Balfour —que porta el nom del llavors Secretari d'Afers Exteriors— va declarar el desig del govern britànic (que més tard obtindria un mandat per al territori de la Societat de Nacions, la precursora de l'ONU, el 1920) de crear "una llar nacional jueva" a Palestina.

El 1947, l'ONU va decidir partir Palestina.

La paradoxa —que només és aparent— rau en el fet que, en canvi, als palestins se'ls va negar durant molt de temps l'estatus de poble i els atributs associats a la sobirania perquè mai no havien tingut un estat. "En el camp contrari, no hi havia cap dubte quan s'afirmava que el poble jueu, que mai no havia tingut un estat com a tal, tenia tots els drets associats a l'estatus de poble", assenyala Elias Sanbar al seu llibre. "Des del principi, les autoritats del Mandat Britànic havien permès que el moviment sionista esculpís un enclavament independent a Palestina com a infraestructura per a un futur estat", recorda l'historiador israelià Ilan Pappé.

En el moment del Pla de Partició, la població total de Palestina estava composta per dos terços àrabs (1,2 milions) i un terç jueus (600.000), principalment immigrants d'Europa durant el període del Mandat. Va ser acceptat pels sionistes però rebutjat pels països àrabs i els palestins, i l'ONU va assignar el 56,5% del territori palestí a l'estat jueu i el 43,5% a l'estat àrab. Tanmateix, no és gaire conegut que Jamal Al Husseini, que representava el bàndol palestí, va intervenir a l'ONU per rebutjar la partició i proposar la creació d'un estat únic i independent amb plena ciutadania per a tothom, on musulmans, jueus i cristians tinguessin els mateixos drets. Els Acords d'Oslo el 1993.

Yasser Arafat va fer una proposta similar el 1969, quan va assumir el càrrec de cap de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), tal com assenyala l'historiador Dominique Vidal a la seva introducció a l'obra col·lectiva que va editar, Palestina, Israel: un estat, dos estats? (Actes Sud/Sindbad, 2011). "Però el juny de 1974, el Consell Nacional Palestí (CNP) va declarar al Caire que donava suport a l'establiment d'una 'autoritat independent, nacional i de lluita sobre qualsevol part alliberada del territori palestí'". Finalment, després de reconèixer l'Estat d'Israel al CNP d'Alger el novembre de 1988, l'OAP va iniciar negociacions que van culminar amb els Acords d'Oslo el 1993, que preveien la creació, cinc anys més tard, d'un Estat de Palestina sobre el 22% de la Palestina històrica, ratificant efectivament o avalant efectivament una solució de dos estats.
Sobre el mateix tema.

 

Tot i això, només existeix un dels dos: el d'Israel. A 28 de maig de 2024, 147 països (dels 193 que formen l'ONU) han reconegut l'Estat de Palestina. Entre ells hi ha gairebé tots els estats d'Àfrica, Àsia, Amèrica del Sud i Central, l'antiga URSS i els països socialistes de l'Europa de l'Est abans de la caiguda del Mur de Berlín. D'altra banda, els Estats Units i el Canadà, la majoria dels països de l'Europa Occidental (amb l'excepció de Suècia, Islàndia, el Vaticà, Irlanda, Espanya i Noruega), Corea del Sud, Japó, Austràlia i Nova Zelanda no reconeixen l'estat palestí, tot i que mantenen relacions oficials amb l'Autoritat Palestina, l'entitat política i administrativa creada pels Acords d'Oslo.

"En reconèixer l'estat palestí, la gran majoria dels membres de les Nacions Unides simplement estan traient totes les conseqüències de les resolucions o decisions adoptades en el si d'aquesta organització, ja sigui per l'Assemblea General, el Consell de Seguretat o la Cort Internacional de Justícia (en la seva opinió del 2004 sobre les 'Conseqüències jurídiques de la construcció d'un mur al territori palestí ocupat')", assenyala el lloc web Le club des juristes

 

La posició de França

 

El febrer del 2024, Emmanuel Macron va declarar que el reconeixement de l'Estat de Palestina "no és tabú per a França". El 2014, l'Assemblea Nacional i el Senat ja havien votat a favor del reconeixement de Palestina. L'existència d'un estat, òbviament, no depèn del seu reconeixement. O més aviat, el reconeixement significa reconèixer l'existència d'aquest estat sempre que posseeixi un territori, una població i un govern, tal com suggereix el dret internacional. L'abril passat, però, en tornar del Caire, el president francès va anunciar: "Hem d'avançar cap al reconeixement i, per tant, en els propers mesos, ho farem".

Per a Jean-Paul Chagnollaud, president de l'Institut de Recerca i Estudis de la Mediterrània i l'Orient Mitjà (iReMMO), que va parlar poc després a Public Sénat, "sembla que s'està duent a terme un procés amb l'Aràbia Saudita per resoldre políticament el conflicte amb una solució de dos estats". Perquè si volem avançar cap a una solució de dos estats, hem de reconèixer Palestina". Es referia a la conferència sobre Palestina, que se celebrarà el 17 de juny a la seu de l'ONU a Nova York i serà copresidida per França i l'Aràbia Saudita. En els darrers dies, ambdues han demanat "accions" concretes per posar en marxa un "pla" per a una solució de dos estats per a Israel i Palestina.

Per a Jean-Paul Chagnollaud, aquest reconeixement seria "eminentment polític. (...) Demostra que la solució al conflicte només es pot resoldre mitjançant una decisió política. Però per ser eficaç, ha d'anar acompanyada. Això requereix enfortir l'Autoritat Palestina, que actualment és molt fràgil, i celebrar eleccions". De fet, França podria portar amb ella molts països europeus. Avalaria el respecte necessari per la integritat territorial d'un estat, com s'ha fet, per exemple, en el cas d'Ucraïna. 

 

Donald Trump, l'últim aliat de Benjamin Netanyahu

 

Aquesta posició francesa, que podria haver estat adoptada fa molt de temps, es deu a diversos factors. En primer lloc, la situació a la mateixa Gaza, on centenars de palestins continuen morint cada setmana sota els bombardejos i a causa de la postura israeliana que impedeix l'entrada d'ajuda humanitària real. A més, el retorn de Donald Trump al poder, la seva actitud envers la Unió Europea i la seva aliança amb Netanyahu han impulsat sens dubte Emmanuel Macron a distanciar-se, conscient del guany polític (i econòmic) respecte als països àrabs. Ara queda complir tots aquests anuncis i reunir el coratge per obligar Israel a doblegar-se per aturar el genocidi en curs a Gaza i fer complir el dret internacional..