IMATGE DE MAXI MARTOS (lasafueras.info), de l'Associació Cultural Las afueras, DAVANT DE LA DELEGACIÓ DEL GOVERN DE BARCELONA:. "PER TOTES LES MARICARMEN".
Esclat social per l’habitatge
___________________________________________________________________________________________________________________________________
El desnonament de la Maricarmen a Madrid ha sigut la gota que ha fet vessar el got. Fa saltar l’acampada de la Puerta del Sol a Madrid i s’ha estès arreu de l’Estat un clam per l’habitatge. Estem fartes dels discursos reaccionaris de la dreta i el neoliberalisme, i de la resposta vergonyosa de l’esquerra parlamentarista. No acceptem legitimar l’especulació ni el dret dels rendistes a extreure benefici de la nostra força de treball. No acceptem que l’habitatge sigui una mercaderia subjecta a les dinàmiques salvatges del mercat immobiliari. No acceptem el discurs de la meritocràcia ni la punitivització per no poder accedir a un lloguer o una hipoteca en condicions.
Segons el CGPJ, fa 10 anys, el 50% dels desnonaments eren en lloguers, mentre que el 2025 van ser el 75%. Aquestes dades estan lligades a la pèrdua del poder adquisitiu de la classe treballadora respecte del mercat immobiliari. La realitat és que l’any 2000 una persona amb contracte indefinit i sou mitjà podia accedir a una hipoteca amb 31 anys i pagar-la en 20 anys. L’any 2025, una persona en les mateixes condicions laborals compra una propietat amb 42 anys i triga 25 anys a pagar-la. L’argument meritocràtic cau per si sol. I cau amb més força quan es coneix que el 2025, el 35% d’habitatges es van pagar al comptat. Quantes persones, per moltes hores que treballin, i per molt que estalviïn, poden pagar al comptat un pis? Aquests pisos pagats al comptat són adquisicions de grans propietaris i fons d’inversió, que ofeguen la classe treballadora amb la complicitat del govern més progressista de la història.
L’estat treballa al servei del capital, exercint una violència institucional estructural sobre la classe treballadora, i el govern “més progressista de la història” n’és còmplice. Reprimeix amb els cossos policials qui defensa el dret a l’habitatge, com en el desnonament de la Maricarmen a Madrid. Avala un poder judicial que executa desnonaments fins i tot amb protocols antisuïcides activats, que acaben amb conseqüències fatals com el suïcidi de l’Olga o el de Javier, veïnes de l’Hospitalet. I manté un legislatiu que fa set anys que protegeix l’acumulació de riquesa d’una minoria a costa nostra.
El govern de Pedro Sánchez, ni amb Sumar ni amb Podem, no ha posat fre a la precarització de la classe treballadora. L’ajut de la bonificació de lloguer jove o la de l’IRPF als rendistes són una transferència descarada de diners públics a mans privades. L’abstenció del PSOE fa dues setmanes en la llei per prohibir la compra de pisos per part de fons voltor continua permetent acumular habitatges en mans especuladores. Així mateix, haver deixat fora de la Llei d’Habitatge de 2019 (LAU 2019) els lloguers de temporada o les habitacions, permet que aquestes mateixes mans rendibilitzin salvatgement fins a l'últim metre quadrat.
Un altre exemple clar és el traspàs dels 40.000 habitatges de la SAREB a Casa 47, la nova empresa pública estatal que ha substituït els SEPES. Un model que pretén oferir habitatge assequible, però excloent a persones amb rendes inferiors a dues vegades l’IPREM, distribueix els pisos per sorteig i externalitza la gestió a servicers i fons d’inversió. A més, durant aquest traspàs continuen els desnonaments i l’assetjament immobiliari, en lloc de regularitzar la situació de les famílies que ja hi viuen, tal com exigeix el moviment per l’habitatge.
Ara l’executiu comunica amb orgull l’aprovació del decret Maricarmen, però la realitat és que és únicament fruit de la pressió popular. Un decret que ha dividit en dos, separant de la resta de mesures els contractes de lloguer indefinits, per garantir que el PNB i Junts el tombin, una maniobra que ja va utilitzar el PSOE de Felipe González en 1985 amb el Decret Boyer. El decret recull la majoria de les demandes amb diverses mesures. En matèria assistencial, frena els desnonaments a persones vulnerables fins al 2030, tot i que aquesta mesura ja estava inclosa en la moratòria tombada a principis d’aquest 2026. A més passa a regular sota la LAU de 2019 el lloguer per habitacions i el temporal, tapant un forat legislatiu que no hauria d’haver existit mai. Per atacar l’especulació, prohibeix fins a 2028 que els fons d’inversió comprin pisos per un preu inferior al 70% del seu preu de mercat; aquesta mesura pren la direcció correcta, però es queda molt curta: nosaltres demanem la prohibició total de venda de pisos a qualsevol preu a fons d’inversió. Així mateix, impedeix als grans tenidors apujar el preu si la renda ja és per sobre del topall de referència, tot i que els topalls s’hagin estabilitzat en valors vergonyosos a preu de mercat. En aquesta línia, ofereix bonificacions de fins al 100% de l’IRPF als rendistes per tal que no apugin o disminueixin un 5% els preus dels lloguers. No és això una indemnització? No és això legitimar l’extracció de beneficis a costa del dret a l’habitatge?
Des de Lluita Internacionalista ens posicionem frontalment contra aquestes mesures neoliberals i temporals. És una vergonya haver de sufragar amb recursos públics un grup de paràsits del sistema i continuar permetent que l’habitatge sigui una mercaderia més subjecta a les dinàmiques capitalistes. El PSOE legisla per gestionar les engrunes que queden del parc d’habitatge acumulat en mans privades. Intenta imposar una falsa pau social, donant pal·liatius a la classe treballadora i acontentant el gran capital immobiliari. Però la realitat és que és una situació insostenible: l’habitatge mai no serà un dret garantit mentre existeixi el rendisme i es permeti que sigui un bé de mercat.
El govern sap això, però no aborda el problema, i no els convencerem amb bones paraules ni acords parlamentaris. Els hem d’obligar, a través de la mobilització popular i amb una de les eines més potents de la classe treballadora: la vaga general. La plataforma “Ens costa la vida” ja va enquestar arreu del territori català i va trobar una majoria de la classe treballadora disposada a anar a la vaga per l’habitatge. I si la vaga general no és realitat avui dia, és per la connivència de sindicats com CCOO o UGT, que fa anys que diuen “encara no”. Per avançar en la preparació de la vaga general és urgent l’organització als barris i als llocs de feina i d’estudi; necessitem la confluència de moviments socials, sindicalisme de base, i sindicats de llogateres, que exigeixi a la burocràcia sindical de CCOO i UGT la ruptura de la pau social amb els especuladors i fons d’inversió, i se sumin al clam popular contra els desnonaments i per un parc d’habitatge públic.
Des de Lluita Internacionalista ens posicionem amb el moviment per l’habitatge exigint l’aturada immediata dels desnonaments, el tancament dels pisos turístics, la intervenció dels preus de lloguer perquè no superin el 20% dels salaris, l’expropiació sense indemnització econòmica de grans propietaris, fons voltor i bancs, i un parc d’habitatge públic de lloguer social sota gestió 100% pública.
La lluita pel dret a l’habitatge universal és part de la lluita contra el sistema capitalista, i comença unint tots els sectors laborals i anant cap a la vaga general.