Cercador d'articles

Contacta amb nosaltres

Email Asociación Las AfuerasAquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Dijous, 28 Març 2024

Asociación Cultural Las Afueras
Email Asociación Las Afueras
info@lasafueras.info

 

Acaronar als especuladors en detriment dels assalariats deixarà de semblar el que bonament és: la manifestació d'una política de desigualtat

Benjamin Lemoine desembre 2022 (Article publicat a Le Monde Diplomatique en español)

Sociòleg. Investigador del Centre Nacional d'Investigació Científica de França (CNRS) y del Centre Maurice Halbwachs de l'Escola Normal Superior de París (ENS-PSL). Autor de La démocratie disciplinée par la dette, de propera publicació (febrer de 2022) per Editions La Découverte.
 
El 21 de setembre de 2022, en la Conferència de Jackson Hole, el president de la Reserva Federal dels Estats Units, Jerome Powell,  va proclamar: “Necessitem que augmenti la desocupació per a lluitar contra la inflació”. A més de que, segons Macron, la indexació dels salaris suposaria posar l'economia sota control polític, aquesta portaria a noves pujades de preus, que al seu torn imposarien un augment dels salaris: una “espiral inflacionista sense fi en la qual ens neguem a entrar, per responsabilitat, perquè sortiríem perdent en tots els fronts”, va explicar el ministre d'Economia i Finances Bruno Le Maire.  El cas és que l'Estat sí que “administra” periòdicament el nivell d'ingressos dels inversors.
 
Un dels economistes més destacats del segle xx, el britànic John Maynard Keynes, considerava que la pujada dels preus oferia un instrument eficaç per a “donar eutanàsia als rendistes” –actors econòmics el paper parasitari dels quals denunciava– i esborrar el cost real del deute mitjançant la inflació; el que fa el Tresor francès, en canvi, és oferir-los l'equivalent financer del bany de l'eterna joventut: les Obligacions Assimilables del Tresor indexades a la inflació francesa (OATi) o europea (OATEi), uns productes que els immunitzen contra qualsevol depreciació de la seva inversió per causa de la pujada dels preus. Aquests bons representen gairebé una desena part del total de les emissions del Tresor francès, una quarta part del total de les emissions al Regne Unit (22%), el 8% als Estats Units i menys del 5% a Alemanya. El Banc de França estima que, en 2022, aquestes OATi suposaran un cost addicional de 3000 milions d'euros per a l'erari públic francès, a causa del ball de preus (2).

Benjamin Lemoine, l'autor d'aquest article intitulat qui està protegit enfront de la inflació? es pregunta quins ingressos estan protegits i emparats per l'Estat mentre que uns altres queden exposats a la inflació?,  i per què protegir a determinats inversors financers a costa del contribuent?,  i la resposta del ministre és "que el 10% dels títols del deute públic indexats a la inflació responen a una demanda molt concreta dels asseguradors i gestors d'assegurances de vida, de la Llibreta A i de la Llibreta d'Estalvi Popular(en França és la llibreta d'Estalvi de les persones amb ingressos modestos), imagino que, com molts altres diputats i com molts francesos que ens escolten, és vostè titular d'una assegurança de vida: perquè continuï generant valor, ha d'estar indexat a la inflació. Aquesta és la raó per la qual els inversors francesos demanen que una part del deute francès estigui indexada a la inflació”. Encara que només el 40% de les llars franceses tenen algun tipus d'assegurança de vida i l'estalvi està molt concentrat en la franja alta de la jerarquia social, el ministre vincula els interessos de la població en general als del món financer.

L'escala mòbil de salaris –que consisteix a augmentar els salaris en funció de la pujada dels preus– va ser introduïda a França per una llei de 1950, seguida d'un altre text de juliol de 1952 que imposava la revaloració automàtica del salari mínim interprofessional garantit (SMIG) si l'índex de preus superava el 5%. Producte del paisatge polític de la postguerra, la mecànica de la indexació pressuposa un càlcul de l'índex de preus independent del poder polític i de les forces socials gràcies a l'Institut Nacional d'Estadística i Estudis Econòmics (INSEE), organisme creat en la mateixa època.

Trenta anys més tard, el Govern de Pierre Mauroy va suprimir la indexació, a petició del llavors ministre d'Economia i Finances Jacques Delors. Com a part del “gir de l'austeritat” del president François Mitterrand, la mesura va deixar als treballadors desemparats davant la inflació, que superava en aquell moment l'11%. Aquella tombarella ideològica va córrer parella amb una acceleració del finançament de l'Estat pel mercat (i ja no pels canals públics de la postguerra, criticats pel seu “dirigisme”). La nova severitat mostrada cap als assalariats va ser l'altra cara dels esforços desplegats per a guanyar la voluntat dels inversors, dels qui s'esperava que compressin els títols del deute. La bretxa entre dues categories de població igualment afectades per la inflació es va convertir en una constant de les polítiques públiques, tant a França com en la resta del món.

L'ambició de germanar Main Street (el ciutadà del carrer) amb Wall Street pot oferir una explicació al projecte de reforma de les pensions. L'empobriment del règim públic de pensions per repartiment ja està fomentant la contractació de pensions complementàries privades. Així es va ampliant el segment de mercat obert a la gestió d'actius per part dels fons de pensions. Quan el conjunt de la població depengui de les finances per a garantir el valor de la seva jubilació, tots els francesos podran considerar-se pertanyents al “camp dels inversors”. Arribats a tal punt, acaronar als especuladors en detriment dels assalariats deixarà de semblar el que bonament és: la manifestació d'una política de desigualtat.

 

Doble imposició als treballadors assalariats. D'una banda, els salaris no pugen d'acord amb el IPC i d'altra banda, els preus dels productes bàsics augmenten no ja per a mantenir els seus marges comercials sinó per a incrementar-los.  

Eduardo Bayona en el diari digital Público.es escrivia que "Els dos primers "pagaments fraccionats" de l'Impost  de Societats, que és el tribut que grava els beneficis empresarials, reflecteix un creixement del 18,7% en relació amb els deu primers mesos de l'any passat. Aquest augment, en realitat, seria del 25%, ja que "el primer pagament de 2021 va ser excepcionalment elevat per l'existència d'un ingrés extraordinari".

"El negoci va bé, això és el que es veu: que les vendes estan anant molt bé i els resultats tributaris són molt bons", apunta Carlos Cruzado, el president de Gestha, el sindicat dels tècnics d'Hisenda, a la vista de les dades que recull l'últim Informe Mensual de Recaptació, referent al mes d'octubre, que ha publicat l'Agència  Tributària.

Això implica que els beneficis de les empreses estan creixent a un ritme del 25% pesi a l'encariment  de les matèries primeres i de l'energia. Aquesta xifra confirma el que els economistes porten més de mig any advertint: la principal causa de la inflació que està sacsant l'estabilitat de les economies familiars ve pel costat de l'oferta i es troba en la tendència generalitzada entre les empreses a pujar els preus, encara que no ja per a mantenir els seus marges comercials sinó per a incrementar-los."

L'índex de preus dels aliments, segons la FAO, era el 65,6 en 2004, 125,7 en 2021,  fins arribar al febrer de 2022 que va pujar al 140,7.

Juan Torres López, economista y colaborador del diario Público.es, escribía el mes de setembre passat que "gairebé tothom ha sentit que la pujada de preus es deu a la invasió d'Ucraïna, atès que aquest país i Rússia són dos dels majors exportadors de productes alimentaris bàsics. És cert que setmanes després de la invasió els preus dels aliments van aconseguir els nivells més elevats de la història recent però la realitat, o almenys una bona part d'ella, no és exactament que aquesta pujada es degui exclusiva o principalment a la guerra i, ni tan sols, al fet que hi hagi escassetat d'aliments.

L'índex de preus dels aliments que publica la FAO (l'organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació) era el 65,6 en 2004, el 131,9 en 2011, el 125,7 en 2021 i el 140,7 al febrer de 2022 i el 138 a l'agost passat (dades aquí). Segons les seves dades, només entre març de 2020 i febrer de 2022, els olis vegetals havien pujat el 136,1% de mitjana a tot el món; el sucre el 61,8%; els cereals el 47,7%; els productes lactis el 39%... i els que conformen en conjunt la canastra bàsica de les famílies el 47,8% de mitjana.

A la vista d'aquestes dades, és clar que la vertiginosa pujada del preu dels aliments no és conseqüència exclusiva o principal de la guerra. Venia d'abans. Tampoc és veritat que la pujada de preus sigui conseqüència de l'escassetat d'oferta en els mercats. Com acabo d'assenyalar, el preu dels cereals s'ha disparat en els últims anys i, no obstant això, la seva producció no ha cessat d'augmentar.

La FAO estima que la producció mundial de cereals de 2022 serà d'uns 2.774 milions de tones, només 38,9 milions menys que en 2021. I tampoc han disminuït substancialment les reserves mundials (dades aquí). Per tant, les pujades de preus dels productes alimentaris a tot el món tampoc es deuen ni exclusiva ni principalment a desajustaments entre la seva oferta i demanda real en els mercats.

Per a saber el que de debò està passant amb el preu dels aliments a tot el món cal conèixer com vénen funcionant els mercats de matèries primeres i aliments en les últimes dècades i, en particular, que en ells es duen a terme dos grans tipus d'operacions: les de cobertura i les purament especulatives.

Les operacions de cobertura són les que tenen a veure amb la compra i venda real de productes, de quantitats físiques de les diferents matèries primeres. Els qui les realitzen utilitzen normalment els anomenats contractes a futur que són documents en els quals s'anticipen els preus del moment en què es duran a terme les transaccions efectives. Un instrument extremadament valuós per als agricultors i ramaders de tot el món i, en general, per als productors de tots els béns que es venen temps després que la seva producció s'hagi posat en marxa. Gràcies a ells, els productors tenen certesa sobre els preus que rebran, encara que una altra cosa sigui que, arribat el moment, hagin encertat o no amb la seva evolució.

Les operacions especulatives són les que duen a terme els bancs, fons d'inversió o de pensions que intervenen en aquests mercats per a comprar aquests contractes de futurs (i altres "papers" que reflecteixen contractes, assegurances, reassegurances... derivats d'ells) amb l'únic objectiu de beneficiar-se amb el canvi que es produeixi en el preu de les mercaderies.

El director general de Teucrium, un dels grans fons d'inversió que especula en aquests mercats, escrivia fa poc: "Els preus mundials dels aliments han augmentat gairebé un 33% en l'últim any. Si bé la inflació dels aliments amenaça amb afectar negativament l'economia mundial, els inversors informats podrien beneficiar-se potencialment d'una tendència a l'alça dels preus" (aquí). I és fàcil comprovar que molts altres fons d'inversió, per no dir que tots, estan oferint invertir en contractes vinculats als preus de productes alimentosos per a obtenir guanys quan estan pujant (aquí, per exemple)."

 

Segons la CGT, el 89,40% de tots els ingressos que rep la “caixa comuna de l'estat”, per impostos directes (269.000 milions d'euros), és a dir, 239.410 milions d'euros, l'aportem les persones treballadores.

 

 
 
Segons la CGT, en el seu informe sobre els  prressupostos aprovats per a l'any 2023 en el territori espanyol, s'espera recaptar 389.297 milions de €, que suposa un increment del 3,4% que el que es va pressupostar recaptar en aquest any 2022.
 
El 69% de tots els ingressos, és a dir 269.000 milions, provenen directament dels Impostos Directes i de les Cotitzacions Socials. I l'impost directament abonat per totes les persones assalariades actives i les jubilades, es diu IRPF que aportarem a la caixa comuna 113.123 milions d'euros, la qual cosa suposa que les persones que depenem d'un salari i/o pensió, aportem el 42% d'aquests ingressos (69%) i l'empresariat aportarà a través de l'Impost de Societats 28.519 milions d'euros, és a dir el 10,60% d'aquests ingressos (69%). Sumem els Ingressos pels Impostos Directes de les dues partides, la que correspon al capital (IS) i la que correspon al treball (IRPF):


 
INGRESSOS IMPOSTOS DIRECTES (2023) (en milers de milions d'euros)
 
IRPF                      113.123     42%
IS                             28.519     10,60%
TOTAL                  141.642     52,60%
 
 

I ara anem a l'altra gran font d'ingressos, les cotitzacions socials, que es troben en els comptes de la seguretat social.

 

Les cotitzacions socials són els pagaments a la Seguretat Social que realitzen empresaris i persones treballadores de manera directa, per diversos epígrafs de contingències : comuns (23,60% l'empresa i el 4,70% la persona treballadora); malalties professionals i accidents de treball (depèn de la grandària de l'empresa i corre exclusivament a càrrec de l'empresari); hores extraordinàries (a càrrec de l'empresa i del treballador, sent els tipus des del 12% per a l'empresari i el 2% per a la persona treballadora en les hores de força major, fins al 23,60% empresari i el 4,70% treballadores en la resta d'hores extres); desocupació (empresari 5,50% i el 1,75% treballadores)… existeixen altres cotitzacions segons contractes (parcials, etc.), règims especials (empleades de llar, règim agrari, altres), etc.

 
 
Aquestes cotitzacions socials tenen uns ingressos pressupostats per al 2023 de 152.075 milions d'euros. Segons document enviat a Brussel·les i a causa de la major recaptació que s'està produint en aquest any 2022, el Govern sembla comptar amb un matalàs de gairebé 20.000 milions d'euros que utilitzaria si la “conjuntura econòmica de 2023” es deteriora i els ingressos -que es preveuen-, en conseqüència, disminuïssin. La materialització d'un risc que provoca un estat de necessitat protegit per la Seguretat Social és una Amb *tingencia. Les Contingències Professionals es deriven, directa o indirectament, del treball. Son els accidents de treball i les malalties professionals i la malaltia comuna.
 

Les cotitzacions a la seguretat social, tant les realitzades per l'empresari, com per l'estat en les situacions de desocupació per prestacions ben contributives, ben assistencials fonamentalment, són considerades com a salaris diferits, amb la qual cosa hem d'arribar a una primera i simple conclusió: el 89,40% de tots els ingressos que rep la “caixa comuna de l'estat”, per impostos directes (269.000 milions d'euros), és a dir, 239.410 milions d'euros, l'aportem les persones treballadores.

 
 
El relat que ens venen, sempre oculta la realitat: qui crea riquesa és el treball i qui la hi apropia o expropia, és el capital. De repartiment al revés sí que es pot parlar, però de contribució i repartiment sota criteris de justícia social, es converteix en una fal·làcia.
 

I acabem aquesta crònica amb les paraules de Andrea Fabra i Victoria Nuland

 

 Que es fotin els aturats¡, de la diputada espanyola Andrea Fabra. Amb polítics com aquesta senyora els treballadors, aturats o no, no necessiten enemics.

Andrea Fabra, diputada del PP "Que se jodan" (los parados)

Que es fotin els aturats¡ va cridar Andrea Fabra al Parlament espanyol.

«¡Fuck the UE!» [¡Qué se joda la UE!]  crida Nuland, iAmb amigues com aquestes Europa no necessita enemics.

D'altra banda, Victoria Nuland va expresar el seu desig de que la UE es foti («¡Fuck the UE!» [¡Qué se joda la UE!]) en una conversa telefònica. La Casa Blanca y el Departament d' Estat van acusar a Rússia d'escoltar la conversa entre Nuland i l'embaixador dels EEUU en Ucrania, Geoff Pyatt. El que demostra la clara injerència de EEUU en Ucraïna i la poca estima que sent la primera potència mundial vers Europa.

 
 

 

 
En aquesta imatge Victoria Nuland al centre envoltada d'esquerra a dreta per: Oleg Tiagnibok, Vitali Klitschko i Arseni Yatseniuk.
 
Victoria Nuland ha estat representant permanent dels EEUU davant l'OTAN des de 2005 fins a 2008. En l'estiu de 2011, Nuland va ser nomenada portaveu del Departament d'Estat. El 5 de gener de 2021 es va anunciar que el president electe Joe Biden nomenaria a Nuland com a  Subsecretària d'Estat per a Affers Polítics en l'equip d' Antony Blinken.​

Arseni Yatseniuk, personalidad prooccidental de primer plano de la vida política ucraniana, está considerado un «líder estrella de la protesta en Ucrania» . Puro producto de la revolución naranja (ocupó cargos de ministro bajo la presidencia Yushchenko), creó primero su propio partido (el Frente por el Cambio) antes de unirse a las filas de Batkivshina y de acercarse a Timochenko. Yatseniuk, que acaba de ser nombrado primer ministro, fue elegido por los amotinados de la plaza Maidán. Su misión es dirigir un movimiento de unión nacional antes de las elecciones presidenciales anticipadas previstas para el 25 de mayo de 2014 [20].

Foto: Arseni Yatseniuk

El segundo partido implicado en la violenta protesta ucraniana es UDAR (Alianza Ucraniana Democrática por la Reforma). Este partido, también liberal y proeuropeo, se creó en 2010 con la unión de dos partidos, uno de los cuales es Pora, surgido del movimiento de jóvenes que había sido la vanguardia de la revolución naranja. UDAR (que quiere decir «golpe» en ucraniano) está dirigido por el boxeador y excampeón de mundo de pesos pesados Vitali Klitschko. Nacido en Kirgizistán, Klitschko es ucraniano pero vivió en Hamburgo y Los Angeles durante varios años, de modo que sus tres hijos son de nacionalidad estadounidense porque nacieron en Estados Unidos [21].

Foto: Vitali Klitschko

Un tercer movimiento participó en la insurrección ucraniana prooccidental. Se trata de «Svoboda» («libertad» en ucraniano) que es un partido de extrema derecha ultranacionalista dirigido por Oleg Tiagnibok . Svoboda ha hecho correr mucha tinta debido a sus posturas xenófoba, antisemita, homófoba, antirrusa y anticommunista [24].

Este partido, abierto solo a los ucranianos de «pura cepa», glorifica a unos personajes históricos ucranianos abiertamente fascistas y pronazis, como el tristemente célebre Stepan Bandera. Durante la Segunda Guerra Mundial Stepan Bandera luchó contra los soviéticos mientras establecía relaciones con la Alemania nazi [25]. A ello hay que añadir que Svoboda está estrechamente relacionado con una organización paramilitar, los «Patriotas de Ucrania»]. Considerada neonazi, estuvo muy activa durante los recientes acontecimientos que ensangrentaron las calles de Kiev.

Foto: Oleg Tiagnibok

 

 

 Resum de notícies que afecten els treballadors i aturats d'aquest país, de França i d'Ucraïna.
Utilitzem cookies
MAXIMILIANO MARTOS MARTOS, d’ara endavant ASOCIACIÓN CULTURAL LAS AFUERAS, al seu web https://www.lasafueras.info/, utilitza cookies i altres tecnologies similars que emmagatzemen i recuperen informació quan hi navegues. Aquestes tecnologies poden tenir finalitats diverses, com reconèixer un usuari i obtenir-ne informació dels seus hàbits de navegació. Els usos concrets que en fem d’aquestes tecnologies es descriuen a la informació de la Política de Cookies.
En aquest web, disposem de cookies pròpies i de tercers per a l’accés i registre al formulari dels usuaris. Podrà consultar la informació sobre les cookies amb el Botó de MÉS INFORMACIÓ, a la Política de Cookies. En atenció a la Guia sobre l’ús de les cookies de l’AEPD, aprovada el mes de juliol de 2023, i amb els criteris del Comitè Europeu de Protecció de Dades (CEPD); a l’RGPD-UE-2016/679, a l’LOPDGDD-3/2018, i l’LSSI-CE-34/2002, darrera actualització, 09/05/2023, sol·licitarem el seu consentiment per a l’ús de cookies al nostre web.