Desmuntem els mites sobre la regulació dels preus del lloguer. Posem límit a la ignorància.
Aquest text, escrit pels doctors i professors de la Universitat d’Edimburg Hamish Kallin i Tom Slater, forma part d’un volum titulat Rent and Its Discontents. Està basat en el context del Regne Unit, i en les disputes teòriques i ideològiques que han determinat i continuen determinant avui el debat entorn del control de preus. Creiem que els contra-arguments aquí esgrimits desmuntant les falses argumentacions neoliberals contra el control de lloguers són de completa utilitat per a entendre també el context Català. La ideologia i l’interès de classe opera de formes molt similars a tot el món. La ciència i el pensament crític ens ajudaran a posar-li límit a la ignorància.
Estem a favor dels controls de lloguer. Creiem que l’afany de lucre condueix fonamentalment a una caiguda en els estàndards de qualitat de l’habitatge i genera escassetat. Abans que puguem afirmar això amb confiança, tanmateix, volem refutar tres mites prevalents que es repeteixen en els arguments en contra de la regulació dels lloguers. En un volum dedicat a la memòria de les Vagues de Lloguer de Glasgow – i les lliçons que es poden aprendre d’elles – sembla apropiat assenyalar que en certa mesura aquests arguments ja han estat desmentits pel coneixement comú. L’augment de les campanyes entorn del dret a l’habitatge (ja sigui a través la campanya Living Rent a Escòcia, Radical Housing Network a Londres, les mares de FOCUS E15, l’agitació dins dels partits polítics, etc.) demostra l’inepta que ja sona la lògica de “més del mateix”.
La funció política d’una vaga de lloguers, o fins i tot l’amenaça d’una, és afirmar una simple veritat: que són els qui viuen en un habitatge els que saben què hi falla i han de viure amb les conseqüències, en una mesura molt major que els propietaris d’aquest habitatge. Aquí busquem sumar la nostra veu a la d’aquests moviments, qüestionant el mite que els controls de lloguer amenaçaran la qualitat, l’oferta i eficiència del sector de l’habitatge.
1. Regular els lloguers no disminueix la qualitat dels habitatges
L’argument de la qualitat és el següent: els controls de lloguer afecten l’estàndard de qualitat dels habitatges en oferta, per la qual cosa si un propietari no pot augmentar els lloguers per molt que vulguin, és probable que escatimin en manteniment o, fins i tot pitjor: que no tinguin fons suficients per a realitzar el manteniment necessari, encara que volguessin realitzar-lo. El defecte més obvi de tal argument és que la qualitat de l’habitatge en el mercat de lloguer privat ja és atroç. De fet, és la pitjor de totes les tinences: un de cada tres inquilins, segons les enquestes de pobresa més sofisticades, viuen en habitatges estructuralment inadequats (Lansley i Mack 2015). Així ho confirmen els propis informes del govern: gairebé un terç d’allotjament de lloguer privat no compleix amb els estàndards del govern per a habitatges dignes (Parlament del Regne Unit, 2016). The Housing Charity Shelter (2014, 7) informa que:
<< més de 6 de cada 10 inquilins (61 per cent) han experimentat almenys un dels següents problemes a la seva llar [llogada de manera privada] durant els últims 12 mesos: humitat, floridura, sostres o finestres amb goteres, perills elèctrics, infestacions d’animals i fugues de gas. El deu per cent dels inquilins va dir que la seva salut s’havia vist afectada pel fet que el seu arrendador no es va ocupar de les reparacions i les males condicions de la seva propietat l’any anterior, i el 9 per cent d’inquilins amb fills van dir que la salut els mateixos havia estat afectada. >>
A més, en les dècades anteriors a la intervenció pública en habitatge (quan la gran majoria de la població del Regne Unit llogava de manera privada), els estàndards estaven encara pitjor. L’impacte del liberalisme “laissez faire” en els estàndards d’habitatge va ser simplement terrible, sent comuns les condicions de marginalitat i amuntegament a les ciutats britàniques, on es donava una transferència de riquesa vertical dels més pobres als més rics a través del lloguer (Rodger 1989). L’argument que el control de lloguer empitjoraria la qualitat de l’habitatge, doncs, no se sosté en les dues direccions: sempre que hi ha hagut poca o cap regulació, la qualitat dels habitatges de lloguer ha estat espantosa. John Wheatley va expressar això clarament en 1923, un any abans que introduís una llei del Parlament que va finançar la construcció de més de mig milió d’habitatges públics: “Si l’empresa privada ens hagués proporcionat ciutats netes o saludables i gent sana, ara mateix no tindríem una altra cosa que ciutats netes i persones saludables perquè mai hem tingut res més que no fos l’empresa privada” (citat en Damer 2000a, 95).
Wheatley sabia de primera mà que les condicions en els barris marginals de la regió de Clyde eren inhumanes. L’amuntegament a les ciutats escoceses a principis segle XX (abans que la “burocràcia” de la regulació estatal interferís) va ser crònica, la construcció d’habitatges era ineficient i els desallotjaments eren comuns (Rodger 1989). Glasgow, l’any 1900 estava tan prop de les condicions d’un “perfecte lliure mercat” immobiliari, com podrien desitjar persones com Niemietz: sense habitatge públic, sense regulació d’estàndards d’allotjament, sense cap monopoli en mans d’un sol propietari i pràcticament sense cap protecció dels drets dels inquilins. Però els lloguers eren alts i les condicions espantoses (McCrone i Elliot 1989), amb propietaris de barris marginals que apinyaven als inquilins en escales, patis i carrerons; negant-los l’accés a la llum, l’aigua o la dignitat (Gauldie 1976). Els “luxes” com la seguretat contra incendis, l’aigua corrent, la calefacció central, els banys interiors, els sostres a prova d’aigua, per esmentar només alguns, es van guanyar a través de la lluita política durant les dècades que van seguir i només es van normalitzar a través de la legislació. I, com tan horriblement ha demostrat l’incendi a la torre Grenfell en l’estiu de 2016, els “incentius al benefici” prenen dreceres sempre que poden. Només la regulació que es fa complir amb efectivitat pot mantenir els estàndards mínims per a un habitatge decent. És absurd afirmar que introduir una modesta regulació dels lloguers empitjoraria aquest problema de qualitat. Això és molt clar en el cas dels Països Baixos, on l’augment anual del lloguer permès està condicionat a l’estàndard de l’habitatge en lloguer. El resultat és un parc d’habitatges de lloguer en millor forma que als països que no tenen control de rendes (Olsen 1988; Anas 1997; Kutty 1996).
2. Regular els llogues no fa disminuir l’oferta
El segon mite que volem abordar es refereix a la qüestió de l’oferta. Se’ns diu que si els lloguers estiguessin limitats, menys persones es molestarien a convertir-se en propietaris, els propietaris existents retirarien les seves propietats de mercat, i menys promotors es molestarien a construir. El resultat seria una restricció en l’oferta d’habitatge nou en lloguer, que empitjoraria encara més la crisi d’habitatge que ja vivim.
"Aquesta és la lògica neoclàssica escrita a gran escala i un argument profundament preocupant per dues raons. Primer, admet de manera inconscient que el mercat de lloguer només és viable mentre es pugui explotar a les persones més enllà de les seves possibilitats, una fórmula basada en la cobdícia parasitària. Segon, implica que qualsevol reducció dels beneficis que s’obtinguin d’un sector detindrà la inversió en aquest. Això és similar a creure que el salari mínim provoca una disminució de la contractació de personal per part de les empreses, o que l’IVA significaria que a ningú li sortiria a compte ja vendre res, o que l’Impost sobre el Petroli (Fuel Duty) provocaria que ningú conduís mai més; en altres paraules, es tracta d’una afirmació basada en la fantasia, ja que parteix de la noció que les persones només volen obtenir diners en condicions de rendibilitat totalment il·limitada. Tal hipòtesi és, una vegada més, una utopia ahistòrica (mai ha existit)."
El precipitat declivi del mercat del lloguer privat a Gran Bretanya durant gran part del segle XX — del 90 per cent al seu començament fins al 14% en els anys 70 (*Stafford 1976, 3) — va estar clarament influenciat pels controls de lloguer, però seria simplista afirmar que van ser la seva única causa. El mercat de lloguer es va reduir en dos fronts: la inversió en habitatge públic (fruit de dècades de lluita organitzada) va oferir a molts inquilins de classe obrera els seus primers habitatges decents mentre que l’incessant èmfasi en la ‘naturalitat’ de l’habitatge en propietat va legitimar (i va ajudar a finançar) les aspiracions de la classe mitjana. Suggerir, llavors, que un declivi en el sector privat del lloguer és en i de per si mateix mateixa una crisi, és erroni. De la mateixa manera, és inadequat suggerir que l’expansió del mercat privat de lloguer en les dècades recents és degut únicament a l’abolició dels controls de lloguer. Està ben documentat l’efecte que dècades de dràstica reducció del parc d’habitatge públic juntament amb la estancament dels salaris i l’augment dels preus d’habitatge ha deixat a la gent amb poques alternatives (Meek 2014). En altres paraules, l’augment de l’oferta de lloguer privat és un símptoma de l’actual crisi d’habitatge, i no la seva solució.
Per tant, és lògic que qüestionem l’existència del mercat de lloguer privat en sí. Si la crítica més estrident als controls de lloguer és que redueixen l’oferta (el sector i grandària del mercat de lloguer privat), és molt temptador respondre dient: “Sona bé!” Com a relació d’explotació innata, el lloguer privat és una forma parasitària d’acumulació que canalitza la riquesa de baix (de les classes populars treballadores) cap a dalt. Alimenta la creixent desigualtat i li atorga una permanència generacional. En aquest sentit, una reducció del mercat de lloguer privat difícilment pot ser considerada una tragèdia humanitària, si al temps fa necessàries i urgents altres formes desmercantilitzades d’accés a l’habitatge. L’argument de la necessària ‘oferta’ només té sentit si nega totes les altres formes de construcció i tinença d’habitatge, i ignora la possibilitat de la propietat col·lectiva. Desafortunadament, escoltar les paraules “control de lloguer” és profundament inquietant per a les persones que creïn en els mercats “lliures” i competitius, en els drets de propietat privada i en la lògica de l’economia del ‘degoteig’ (trickle down). La gran majoria dels economistes, fins i tot alguns d’esquerra com Paul Krugman (qui famosament va destrossar el control de lloguers en una columna del New York Times en 2000), estan entrenats per a pensar de manera neoclàssica, obstinats a mantenir l’equilibri a través de l’oferta i la demanda. Aquesta perspectiva s’ha tornat tan hegemònica que els economistes neoclàssics es van afanyar a emmarcar les conseqüències de crisi financera de 2008 com un moment de “recuperació”, en lloc d’entendre-ho com un moment crucial per a impulsar necessaris canvis estructurals o institucionals (Mirowski 2013).
3. Els mercats de lloguer no són “eficients”
Finalment, arribem al sant greal de l’”eficiència”. Per als economistes neoclàssics, alguna cosa és ineficaç si interfereix “artificialment” amb el funcionament “natural” del mecanisme de preus de mercat. El control de lloguers es considera una forma de fixació de preus, que tindrà conseqüències perjudicials en termes de fomentar el problema dels ‘inquilins en possessió’ que (a) bloquejaran als que es troben fora de l’a el mercat immobiliari de lloguer de guanyar un punt de suport en ell i (b) afectaran el funcionament d’un mercat laboral “dinàmic”, ja que es negaran a mudar-se de casa per acceptar qualsevol oferta d’ocupació en un altre lloc (ja que haurien de renunciar al seu habitatge de lloguer de baix cost si ho fessin). Un exemple d’aquesta mena de raonament el trobem en la campanya de les eleccions generals del Regne Unit de 2015: en un moment en el qual el Partit Laborista s’estava prenent molt de debò els alts costos d’habitatge i proposant un límit superior en els augments de lloguer, el IEA va publicar un informe titulat The Flaws in Rent Ceilings (Bourne 2014) [Els defectes dels límits de lloguer]. A manera de croada contra tots formes de regulació del lloguer en qualsevol lloc, l’informe argumenta que “sota els controls de lloguer hi ha menys incentius perquè les famílies redueixin les seves demandes d’allotjament, exacerbant així l’escassetat d’habitatges per a uns altres” (Bourne 2014, setze). El to del document aconsegueix un crescendo unes pàgines més tard en l’espectacular afirmació que “la veritat sembla ser que els inquilins no estan disposats a pagar per una major seguretat” (Bourne 2014, 25), arribant a la conclusió que qualsevol “seguretat addicional” per als inquilins [en forma de controls de lloguer] “es dóna a costa de la reducció de l’eficiència econòmica” (Bourne 2014, 35). La “solució” proposada és augmentar l’oferta d’habitatges a través de desfer-se de tota interferència del govern en el mercat competitiu d’habitatge, que ha de poder operar sense restriccions enutjoses per a proporcionar incentius perquè els productors i consumidors “optimitzin” el seu comportament i impulsin el mercat cap a l’equilibri, mentre s’obté la màxima quantitat d’utilitat per al nombre màxim de persones.
El problema amb aquest argument d’eficiència no és només el supòsit que els consumidors de baixos ingressos tenen la llibertat de “triar racionalment” on volen viure, sense cap mena de restriccions estructurals en les seves vides, sinó la forma en què s’inclina cap als interessos dels propietaris: “Els propietaris, en un marc d’arrendament segur, s’enfrontarien a la perspectiva de tenir ‘inquilins problemàtics’ amb una major seguretat de tinença, provocant que la gestió del risc a través de la rotació sigui més difícil.” (Bourne 2014, 25). L’argot importa: la “gestió del risc mitjançant la rotació” és una forma molt educada de descriure desallotjaments, i un “inquilí problemàtic” és algú que no pot pagar el lloguer. Si ens preocupa l’habitatge com una qüestió de justícia social, hem de tractar els arguments d’eficiència amb la màxima cautela. L'”eficiència” real segurament no s’ha aconseguit quan viure de lloguer suposa el 50 per cent dels ingressos familiars, quan les llars tenen menys diners per a gastar en altres necessitats (i luxes), i quan l’estat pateix una hemorràgia de 35.000 milions de lliures a l’any en subsidis a propietaris privats a través de les ajudes per a pagar el lloguer. En l’elecció entre la por a la fixació de preus i la preocupació pel benestar humà, la base d’una política d’habitatge humà i sensible ha d’estar del costat d’aquesta última.
