A Turquia, una revista atacada per una caricatura.

Segons Laurent Bihl, historiador especialitzat en premsa satírica, la caricatura ha experimentat la seva crisi més gran des de l'atac a Charlie Hebdo. Aquesta crisi va assolir un nou nivell amb l'assassinat de Samuel Paty.

En debat
5 min
Publicat el 6 de gener de 2025
Diego Chauvet

"A més de la desafecció dels lectors pels diaris, hi ha un profund qüestionament del que és mostrable i tolerable per al públic", analitza Laurent Bihl.

Si bé la caricatura es remunta a la Revolució Francesa, en realitat és tan antiga com el riure entre homes i dones. Professor a la Sorbona, Laurent Bihl recorre la seva història a través de la seva circulació massiva des de finals del segle XIX fins a la "gran crisi" posterior a l'atac del 7 de gener de 2015. Segons ell, el dibuix satíric és un pilar de la llibertat d'expressió, essencial per a l'exercici de la democràcia.

La caricatura sovint es remunta a la Revolució Francesa. És aquest el cas?

Laurent Bihl

Historiador, professor a la Sorbona

Es remunta al riure humà i és omnipresent en totes les cultures. Durant la Revolució, la caricatura va romandre rudimentària. Durant la Restauració, es va imprimir en uns quants milers d'exemplars, sovint distribuïts en secret. Diaris com La Caricature o Le Charivari a la dècada de 1830 tenien un públic molt limitat, principalment a París.

L'arribada d'imatges seculars i de mercat de masses a finals del segle XIX va marcar un punt d'inflexió. Els diaris es guardaven, intercanviaven i llogaven, contribuint a una cultura visual en ràpida expansió. Els dibuixos satírics, al segle XIX, es definien pel seu mitjà: la seva publicació en un diari satíric.

Sobre el mateix tema

"Els dibuixos vengen, els dibuixos alliberen, els dibuixos desactiven."

Això encara és cert avui. L'univers satíric és un ull social. La idea és impactar, no gratuïtament, sinó revelant allò que l'ull ja no veu, com un denunciant. Com els bistrots, la caricatura és un espai de controvèrsia i llibertat. Constitueix un pilar essencial d'una democràcia vibrant, on la llibertat d'expressió s'ha d'exercir plenament.

Així doncs, el seu ascens es deu més als desenvolupaments tecnològics que als canvis polítics?

L'univers satíric està inicialment arrelat en la urbanització, però també en la civilització de la impressió. La llei del 29 de juliol de 1881, sobre la llibertat de premsa, va permetre el creixement dels diaris. El diari és un univers cultural, que produeix imaginaris socials més enllà de la informació i l'actualitat.

La sàtira també és producte de l'educació i el pensament crític. Els cercles activistes de les dècades de 1870 i 1880 van ser inicialment reticents. El punt d'inflexió va venir dels anarquistes. Van invertir en imatges i van utilitzar aquesta eina per a la difusió, però també per a la destrucció massiva, amb l'afer Dreyfus. A principis del segle XX, un dels primers diaris a publicar vinyetes satíriques a la seva portada va ser L'Humanité de Jaurès.

Esmentes les "crisis de la caricatura". Quines són les més destacables?

Durant la Primera Guerra Mundial, les generacions del Gat Negre i del Conill Àgil, que eren les més anti-establishment, van optar per donar suport a l'esforç bèl·lic i a la cultura. Després d'un ressorgiment a la dècada de 1930, la segona crisi va ocórrer després de la Segona Guerra Mundial.

Les imatges d'aquest conflicte van ser tan dures que vam experimentar una crisi de representació. Aquest període va produir pocs dibuixants i pocs grans dibuixos. Amb la Guerra d'Algèria, va arribar una nova generació i va veure l'auge de Cabu i la cultura de Charlie Hebdo. L'última crisi va ser la del gener de 2015, que en realitat es va empeltar en una altra crisi.

Quina?

La crisi de la premsa. A la desafecció dels lectors pels diaris s'hi suma un profund qüestionament del que és mostrable i tolerable per al públic. Això representa un pas enrere considerable. Fins ara, el que estava permès per llei era mostrable en espais públics.

La majoria de la gent reconeix que mostrar-ho tot forma part d'una societat de malson. Però qui hauria de controlar el que es pot mostrar? Si són els tribunals, com, amb quins poders, en quines condicions, segons quins codis? Si són associacions o grups de pressió, és totalment catastròfic

La seva influència és tal avui dia que els diaris són reticents a publicar caricatures. Si el riure s'utilitza com a coartada, com és el cas de la vinyeta racista de Valeurs actuelles sobre Danièle Obono, l'injustificable està justificat. Però aquest no és en absolut l'objectiu dels satírics, de l'esperit de Charlie Hebdo, de tots els dibuixants dels petits diaris satírics.

Molts d'ells intenten guanyar-se la vida amb una professió que està perdent lectors i mantenir un esperit crític contra tot pronòstic. Estan condemnats a una completa ruptura de sentit quan són criticats per exercir la seva professió en els temps que vivim. Aquest és el començament d'una gran crisi caricaturística.

Aleshores, la reacció posterior als atacs no va protegir els dibuixants?

Amb l'assassinat de Samuel Paty, hem arribat a un nou nivell que inculca una por difusa i generalitzada, donant lloc a l'autocensura entre els creadors i els mediadors. Els dibuixants es qüestionen a si mateixos i els poden tremolar les mans.

Els professors, com a mediadors, s'enfronten igualment a això en les seves pràctiques. Aquest és un nou nivell d'intolerància i violència que amenaça la nostra llibertat d'expressió. Una de les poques coses que ens poden complaure és la creació, que actualment s'està finalitzant, d'un centre de dibuixos animats. No serà un museu, sinó un centre per fomentar una vitalitat contemporània. Hem de donar suport a aquest projecte..