El punt de partida cubà entre el pla i el mercat

El relat extraordinari de la lluita del poble cubà per la supervivència en un món postsoviètic.

_________________________________________________________________________________________________

Després de la caiguda de la Unió Soviètica, Cuba es va enfrontar a una crisi que va delmar la seva economia. Helen Yaffe examina els sorprenents esdeveniments que van tenir lloc durant i després d'aquest període. Basant-se en investigacions d'arxiu i entrevistes amb líders, pensadors i activistes cubans, aquest llibre explica per primera vegada la remarcable història de com Cuba va sobreviure mentre la resta del bloc soviètic s'esfondrava.

 Yaffe es mostra com Cuba ha anat introduint gradualment certes reformes de mercat. Mentre que el govern afirma que aquestes són necessàries per sostenir el seu sistema socialista, molts altres creuen que anuncien un retorn al capitalisme. On rau la veritat? Examinant iniciatives nacionals clau, com ara la creació d'una indústria biotecnològica líder mundial, la revolució energètica, el canvi cap al desenvolupament sostenible i l'internacionalisme mèdic, juntament amb les reformes econòmiques recents, Yaffe mostra per què la revolució ha continuat després de Castro.

En un tercer pis endreçat i assolellat d'una antiga residència colonial de l'Havana el desembre de 2016, Geidys Fundora Nevot em parla del "fort debat" que va seguir a l'aprovació per part de l'Assemblea Nacional de les directrius per a l'Actualització del Model Econòmic i Social el 2011. Fundora era aleshores una jove estudiant de doctorat preocupada per promoure el desenvolupament i l'equitat de la comunitat local en els treballadors autònoms a Cuba.

Aquest nou gran debat es va iniciar quan un grup de sociòlegs econòmics, psicòlegs socials, científics socials i filòsofs van criticar l'estret enfocament a l'eficiència econòmica de les Directius que, advertien, gaudien del mateix punt de partida per poder aprofitar les noves oportunitats que generaven els canvis que s'introduïen. Va reconèixer que la major part d'aquesta crítica no es va emetre fora de Cuba i amb prou feines es pot detectar a Internet. La mateixa Fundora es va aliar amb els crítics de les Directrius després de trobar-se amb investigacions i anàlisis que feien referència als guanyadors i vençuts de les reformes.

Quinze mesos després de la meva conversa amb Fundora, vaig compartir un sofà a l'oficina del Centre d'Investigació sobre l'Economia Mundial amb l'economista Blanca Munster, especialista en economia de les dones. Parlant del treball que va produir aquell debat, em va convèncer: aquestes investigacions van fer brillar un senyal de radiofreqüència per dir "atureu, atureu", no us centreu només en quant exportem, quanta inversió hi ha, mireu una gent que s'està quedant enrere. Es referia als cubans que encara pateixen en termes socioeconòmics pels problemes acumulats des del Període Especial: la qüestió no resolta de l'habitatge, on el deteriorament de les condicions augmenta la vulnerabilitat als huracans; la creixent bretxa entre ingressos, salaris i pensions fixes, i preus; i l'eliminació de l'assistència social com a part de l'esforç per reduir "l'estat paternalista" sota Raul Castro.

 

L'internacionalisme mèdic cubà, un exèrcit de cossos blancs.

La tempesta d'estiu, que és un aiguat, sembla un teló de fons adequat per a la meva entrevista amb Jorge Pérez Avila, fins fa poc director de l'hospital de malalties tropicals de l'Havana, l'Institut Pedro Kourt, conegut com a IPK. Fem una pausa per treure una pila de llibres en perill d'un bassal que s'està formant al seu despatx de l'Institut. Hem estat parlant de l'internacionalisme mèdic de Cuba i del paper de Pere en la formació dels cubans que van anar a Went Africa per combatre el brot letal d'Ebola a finals del 2014.
CUBA va ser el primer país a respondre a la crida de l'OMS, enviant el contingent mèdic més gran —a Guinea, Sierra Leone i Libèria—, on ja tenien personal mèdic. Quan Pérez va dir als funcionaris de l'OMS que els cubans es quedarien almenys sis mesos, aquests van respondre: "Esteu bojos, ningú no hi pot estar sis mesos, és un risc massa alt! Després de tres o quatre setmanes els metges emmalaltiran". Pérez va dictaminar que no hi havia res, convençut que una preparació exhaustiva evitaria la infecció. Aquesta formació era responsabilitat seva.

De tornada a Cuba, el Ministeri de Salut Pública (MINSAP) VA DEMANAR voluntaris mèdics. No es va dir res sobre la remuneració, però es van deixar clars els riscos. Increïblement, en dues setmanes més de 10.000 persones s'havien ofert voluntàries, com diu Pérez, "per jugar-se la vida". Entrevistat a Monròvia, la capital de Libèria, el voluntari cubà Dr. Leonardo Fernández va explicar: "Al meu hospital van arribar i van preguntar qui estava disposat a anar-hi, i ens van dir que potser no tornaríem... Havia tractat febres hemorràgiques a Moçambic, i vaig aixecar la mà, i aquí estic... Mentre tingui forces i m'acceptin, aniré on em necessitin".