Clementina Arderiu (1889-1976) és una de les veus més destacades de la lírica catalana del segle XX.
Amb un pròleg escrit per la seva neta, Cèlia Riba: "Uns Records de Clementina Arderiu", i amb la obra poètica 1913-1972, de Clementina Arderiu, aquest llibre de poemes, editat per Edicions 62, és un luxe llegir-lo.
CANT A LA SOLEDAT
Soledat, com ets poblada,
qui et diria buida a tu!
Pobre del qui t'ha blasmada,
i com deu sentir-se nu!
L'animeta ben malalta
deu tenir, i algun corcó,
que tu, que ets tan bella i alta,
soledat, li facis por.
Jo he gustat ta companyia
tant de temps dins el desert,
que ara que la vida mia
ja ha trobat el seu cobert,
sento una vaga recança
d'haver-te perdut un poc:
soledat, en ma mudança
tu ja veus que poc em moc.
Com abans que amb tu vagava
en mi els records prenen torn.
Tots els morts que jo comptava
tu me'ls aplegues entorn.
I ara em parlem com solien,
més fidels però i menys vans;
res no em diuen d'allà on nien,
ni es queixen de llurs germans;
només retreuen les hores
que amb mi passaren captius
i m'endolceixen les vores
-ara plores, ara rius.
Després que en lenta corrua
els morts ja se'n són anats,
de nou el brogit es nya;
però ve que tu el combats,
soledat. I és per l'oïda
que conecel món humil,
llavors que apar adormida
la gran cridadissa vil.
Sento les veusreposades
de tantes vides com són,
xiques veus insospitades
venint de que sap a on.
I jo poso tota cura
a no esbullar el dolç concert:
que no hi ha joia més pura
que sentir amb el cor obert.
I suara encontradissa
te m'has fet. oh soledat!
Pels camins i entre bardissa
un nou bé m'has ensenyat:
els ocells que Déu posava,
vol i cant amorosit.
Per la merla començava,
i el verdu de bec petit;
la puput tan virolada
se m'esqueia a mig camí,
i el voltor d'ala allargada
és per tu que el coneguí.
Ben amiga et sóc encara,
soledat del bell repòs;
ta virtut ma vida amara,
i m'ets cara com l'espós,
Perquè amb ell puc estimar-te
sense haver malmirament:
si quelcom de mi l'aparta,
tu me'l tornes simplement:
i en ser dins la casa pia
que bastirem per amor,
me l'acostes cada dia
per si comencés l'enyor.
D'un abraç fet d'encantària
cenyeix-nos fins a la fi:
drets, com fita solitària
que hom encontra a mig camí.