El llibre de Guillaume Pitron, "La guerra dels metalls escassos," és el resultat de sis anys d'investigació, per a arribar a la conclusió que és necessari que es reobrin les mines a França. El seu principal argument és mediambiental. La reobertura de les mines a França seria fins i tot la millor decisió ecològica possible. Perquè, segons l'autor del llibre, la deslocalització de les indústries contaminants franceses ha tingut un doble efecte pervers: ha contribuït a mantenir en la ignorància als consumidors occidentals sobre els veritables costos ecològics de la nostra manera de vida, i ha deixat el camp lliure a Estats desproveïts de tot escrúpol ecològic per a extreure i tractar els minerals en condicions molt pitjors que si la producció s'hagués mantingut a Occident.
"Les oenegés haurien de formar una cadena humana en el port de Le Havre perquè cap carregament de metall procedent de la Xina torni a creuar mai les duanes franceses, i encadenar-se als reixats de l'Assemblea Nacional fins que es voti una llei per a aprovar la posada en marxa d'una mina de terres estranyes en el sòl gal", segons l'autor del llibre.
"Relocalitzar les mines a Occident podria generar dos efectes positius, a saber: d'entrada, prendríem consciència immediatament, estupefactes, del cost real que suposa proclamar-nos moderns, connectats i ecològics. Cal imaginar que la proximitat de les pedreres ens trauria definitivament de la indiferència i de la negació de la realitat, i fomentaria iniciatives per a contenir la contaminació ocasionada. Al no suportar la idea de viure com els xinesos, decuplicariam la pressió sobre els nostres Governs perquè prohibissin a totes les companyies mineres llançar un sol gram de cianur a la naturalesa, boicotejaríem als industrials que no respecten un munt de segells de qualitat verdes, ens manifestaríem en massa contra l'escandalosa obsolescència programada dels seus productes, que condueix a excavar cada vegada més, exigiríem que s'invertissin miliards d'euros en recerca, a fi que tots els metalls estranys fossin reciclats íntegrament. Tal vegada abandonaríem també el sacrosant dogma del poder adquisitiu i accediríem a gastar diverses desenes d'euros suplementaris en telèfons una mica més nets. En altres paraules, la nostra pressa per restringir la contaminació seria tal que els progressos mediambientals resultarien fulgurants, i els nostres desmesurats hàbits de consum es reduirien radicalment", escriu Guillaume de Pitron en el seu llibre.
Resulta que tot això és el que han vingut fent les organitzacions ecologistes al llarg d'aquests últims 45 o 50 anys. És a dir, han intentat restringir la contaminació atmosfèrica produida per les fàbriques, cotxes, i d'altres; també han denunciat l'obsolescència programada dels productes produits per occident; han combatut a les companyies mineres occidentals que utilitzen el cianur en les extraccions de molts minerals i el que han aconseguit ha sigut ben poca cosa, o millor dit, han arribat a obligar els governs de tot el planeta a realitzar unes cimeres per reduïr la temperatura de la terra i ni tan sols això s'està aconseguint.
Respecte a l'obsolescència programada, un circuit imprès fa uns anys es podia reparar canviant un diode o un triode del mateix per un de nou, mantenint el circuit inalterable i en bones condicions de funcionament, però ara ens obliguen a comprar un campana extractora de fums nova i a llençar la vella (5 anys), perquè un diode del circuit imprès s'ha fos.
D'altra banda, intentar que les persones redueixen els seus desmesurats hàbits de consum s'està fent des de fa dècades, però les grans corporacions juntament amb els governs de tot el món han fet campanyes de publicitat adreçades a consumir molt més. Recordem que un ministre de l'actual govern espanyol va manifestar que el consum excesiu de carn, segons la OMS, pot ser contraproduent per a la salut de les persones. Totes les empreses del sector van sortir a defensar el consum de carn, amb el suport del president del govern "donde haya un buen chuletón que se quite todo lo demás", va dir Pedro Sánchez.
Guillaume de Pitron ha vist les orelles al llop a mida que ha anat descobrint que estem fugint de guatemala per arribar a guatapeor. Estem fugint del petroli i del carbó, que són dos dels productes, entre d'altres, que han provocat més morts al món, per la contaminació atmosfèrica i mediambiental i anem cap a les tecnologies digitals que necessiten els metalls escassos com aigua de maig per poder desenvolupar-se. Per a construir un cotxe, un aerogenerador, una placa fotovoltàica, un mòbil, un ordinador, etc..es necessiten els metalls escasos o les terres estranyes.
Un exemple: una familia formada per 2 persones grans i un adolescent de clase mitja baixa pot arribar a tenir a casa seva 3 TV, 3 mòbils, 1 tàblet, 1 ordinador portàtil i 1 ordinador de torre, una càmara fotogràfica digital, una grabadora digital, 3 telèfons fixos, 1 iPod, 1 play, una impresora, i els electrodomèstics amb obsolescència programada (rentaplats, rentadora, refrigerador, microones, forn, torradora, ...), 3 raspalls de dents elèctrics, 1 o 2 llibres electrònics i al garatge un cotxe amb canvi automàtic (que porta microprocessadors, microchips, ...) i encara m'estic quedant curt.
El seu llibre és això, una constatació de la necessitat imperiosa que tenen els que governen el planeta de fer-se amb l'antimoni, el berilio, el bismuto, el borato, el cobla baritina, l'alto, la fluorita, el gali, el germani, el grafit natural, l'indi, el magnesi, el niobo, el silici metal (circuits integrals, panels fotovolotàics, aillants elèctrics), el tàntal (condensadors miniaturitzats, superaleacions), el vanadi (acers especials, industria espacial, catàlisi), el wolframi (eines de tall, blindatge, electricitat, electrònica), terres estranyes (imans permanents, cotxe elèctric, aerogeneradors, trens d'alta velocitat, escàners mèdics, làsers, transmisió de dades mitjançant la fibra òptica, etc), el lantano (compostos superconductors, lents, il·luminacions), el cerio, el praseodimio, el neodimio, el prometio, el samari (imans de missils, motoritzacions elèctriques), l'erupi, el gadolinio, el terbi, el disprosi, l'holmi, l'erbi i uns quants més.
Ha vist, Guillaume de Pitron, l'autor del llibre, que l'ànsia de metalls escassos es veu estimulada per una població mundial que arribarà a 8.500 milions de persones al 2030, atès l'auge de nous hàbits de consum d'alta tecnologia i a una convergència econòmica més intensa entre països occidentals i països emergents.
Ha constatat també, "que en embarcar-nos en la transició energètica, tots ens hem llançat a les gargamelles del drac xinès. En efecte, l'Imperi del Mitjà controla actualment, en quasi monopoli, una plètora de metalls escassos indispensables per a les energies baixes en carboni així com per a la digital, els dos pilars de la transició energètica. Fins i tot s'ha convertit Xina en el proveïdor exclusiu del més estratègic, una classe de metalls batejats com a "terres escasses o estranyes", molt difícilment substituïbles i dels quals la gran majoria de les indústries a penes pot prescindir."
La por de mancar d'alguna cosa.
"Pequín produeix el 61% del silici i el 67% del germani, el 84% del wolframi i el 95% de terres estranyes. Produeix el 44% de l'indi consumit en el món, el 55% del vanadi, prop del 65% de la fluorita i el grafit natural, el 71% del germani i el 77 per cent de l'antimoni. La Xina, segons Brussel·les, és el país més influent tocant al proveïment mundial de nombroses matèries primeres fonamentals. Europa depèn dels EUA tocant al beril·li, atès que produeix més del 90% d'aquest mineral. Europa depèn de la producció de cobalt de la República Democràtica del Congo. Al seu torn Sud-àfrica aporta el 83% de platí, iridi i el ruteni i el Brasil explota el 90% del niobi. Però la Xina no és tan sols el primer productor de minerals metal·lífers del planeta, sinó també el principal consumidor. Per a cobrir les seves necessitats, engoleix el 45% de la producció mundial de metalls industrials, amb una voracitat que s'estén també a les matèries primeres agrícoles, el petroli, la llet en pols i fins i tot els vins de Bordeus," segons l'autor del llibre.
Tercera constació: d'odre militar i geopolític.
"La sostenibilitat dels equipaments més sofisticats dels exèrcits occidentals (robots, ciberarmes, avions de combat, com el caça militar estatunidenca estrella, el F-35) depèn igualment de la bona voluntat de la Xina."
"Durant el mandat del president Trump, segons una informació publicada en el diari The Guardian, l'1 de febrer del 2017, Steve Bannon va dir: "We're going to war in the South China Sea..no doubt" ("sense cap dubte una guerra entre EEUU i la Xina en el mar de la Xina Meridional).
De fet, aquesta nova febre accentua ja les tensions per l'apropiació dels jaciments més fèrtils i porta els conflictes territorials al cor dels santuaris que se suposava a resguard de la cobdícia."
"En voler emancipar-nos de les energies fòssils, en passar radicalment d'un ordre antic a un món nou, en realitat ens sumim en una nova dependència, encara més forta. Robòtica, intel·ligència artificial, hospitals digitals, ciberseguretat, biotecnologies mèdiques, objectes connectats, nanoelectrónica, vehicles sense conductor...Tots els sectors més estratègics de les economies del futur, totes les tecnologies que duplicaran nostra capacitat de càlcul i modernitzaran la nostra manera de consumir energia, el més ínfim dels nostres gestos quotidians, fins i tot les nostres grans decisions col·lectives, es revelaran totalment dependents dels metalls estranys."
L'arma dels metalls al servei de la política exterior xinesa.
Illes Senkaku.
"En iniciar-se el segle XXI, explica Guillaume Pitron en el seu llibre, les quotes xineses d'exportació de terres estranyes, fixades en 65.000 tones en 2005, van experimentar un descens ja a l'any següent, fins una mica menys de 62.000. En 2010 les xifres oficials parlaven únicament de 30.000 tones. Els xinesos podien tancar en qualsevol moment l'aixeta dels subministraments i al setembre de 2010, Pequín va decretar un rocambolesc embargament de terres estranyes.
El primer embargament de la transició energètica i digital. La indústria nipona va ser presa del pànic. Les terres estranyes són les "vitamines" de la seva indústria d'alta tecnologia, tan indispensables per a l'arxipèlag que "fins a una dona de la neteja sap de què es tracta". En l'origen d'aquesta maçada es trobava una vella disputa entre el Japó i la Xina sobre l'arxipèlag de les Senkaku (també anomenat Diaoyu). Aquestes illes alberguen gegantesques reserves d'hidrocarburs, raó per la qual les dues potències asiàtiques les cobegen des de finals del segle XIX."
París a la conquesta dels mars.
"En la remota Oceania , a mig camí entre Tahití i Nova Caledònia, a setze mil quilómetros de París existeixen els regnes polinesis que constitueixen el territori francès més allunyat de la metròpoli des que un tractat de protectorat els va vincular a la República en 1887. Aquests regnes polinesis atorguen a França un accés exclusiu al que tots en la zona diuen "la gran marmita". Pel que sembla, alberga un inestimable tresor: fabuloses reserves de terres estranyes.
Les illes de Wallis i Futuna no són les úniques illes implicades: pel que sembla Espanya ha descobert que metalls estranys com el tel·luri, el cobalt i el vanadi dormen enfront de les illes Canàries.
Sense cap dubte, la batalla de la terres estranyes (i de la transició energètica i digital) està aconseguint el fons de les mars. Es perfila una nova febre minera i França està ben posicionada en aquesta nova carrera. El conjunt del domini marítim francès suma avui més d'11 milions de quilòmetres quadrats, és a dir, vint vegades la superfície de la França continental i, sobretot, és el segon més gran del món després del dels Estats Units."
Tampoc l'espai extraatmosfèric ha sortit indemne, segons explica Guillaume Pitron en el seu llibre. I això malgrat que, en 1967, el primer tractat internacional de l'espai afirmava categòricament que les zones situades més enllà de la capa d'ozó constituïen un bé comú de la humanitat.
"Els Estats Units va ser el primer a disparar: en 2015, el president Obama va signar la Llei per a la Competitivitat dels Llançaments Espacials Comercials Estatunidencs. Aquest text revolucionari reconeix a tot individu el dret a "posseir, apropiar-se, transportar, utilitzar i vendre" qualsevol recurs espacial. La formulació és subtil: els estatunidencs no qüestionen frontalment els assoliments del dret internacional que institueixen el principi de no propietat dels cossos celestes; en canvi, reivindiquen el dret d'apropiació de les riqueses que contenen."
En l'epíleg del llibre Guillaume Pitron expressa que les persones hauríem de canviar els nostres hàbits de consum.
"A mitjan segle XIX, l'oli de balena eren tan indispensable per als humans com els recursos fòssils en l'actualitat. En aquella època, els llums d'oli eren el mitjà òptim per a vèncer a la nit, i els combustibles necessaris per a encendre-les consistien en olis vegetals, minerals i grasses animals foses. Aquesta nova febre va mobilitzar tal quantitat de mitjans que es va començar a parlar de "indústria *ballenera": el sector produïa anualment 40 milions de litres d'oli, i algunes nacions fins i tot entraven en guerra, en la mar del Japó i en el nord-oest del Pacífic, per a fer-se amb el control de les millors zones de pesca. No obstant això, molt aviat el recurs va començar a escassejar. Els baleners havien massacrat a tal nombre de cetacis, la sobreexplotació de les mars havia aconseguit proporcions tan alarmants, que la caça es va fer més laborioses, l'oli menys abundant i el cost de la llum més elevat.
Per a nombrosos historiadors i economistes, la nostra cerca irreflexiva d'oli de balena tanca un ensenyament seductor. Si bé la nostra imprevisió hauria d'haver-nos conduït a revisar a la baixa les nostres necessitats d'il·luminació, posats entre l'espasa i la paret vam donar amb un mitjà per a il·luminar-nos encara més, perquè el petroli ens proporcionava sorprenents fonts de resiliència i prosperitat.
Tot sembla autoritzar-nos a traslladar aquest relat al segle XXI, atès que nombroses energies noves i abundants podrien emergir a mitjà termini. Així, els científics anuncien l'arribada de la fusió per làser o per confinament magnètic, els vehicles d'hidrogen o de levitació magnètica, i fins i tot les centrals solars posades en òrbita al voltant de la Terra.
També podem extreure de la història de l'oli de balena una altra lliçó: la crisi generada pel seu esgotament ens va empènyer, fa cent cinquanta anys, a una introspecció sobre els nostres hàbits de consum. No obstant això, va ser una reflexió que no duem a terme. I des de llavors la història es repeteix: els nous recursos tornen a escassejar a mesura que canviem de model energètic, i semblant situació no té l'aire de detenir-se.
Els consumidors són capaços de fer bastant més mitjançant el seu comportament. La presa de consciència ja és molt real: tots i cadascun de nosaltres admetem la necessitat de limitar el consum de productes electrònics programats per a quedar ràpidament obsolets, de "ecoconcebir" els béns amb la finalitat de facilitar el seu reciclatge, de limitar el balafiament, de privilegiar els circuits curts, d'orientar el saber cap a l'economia de recursos...Sense pretendre equiparar sobrietat amb decreixement, la millor energia continua sent sens dubte la que no consumim. "No tenim problemes de matèries estranyes, només tenim problemes de matèria grisa", va dir Christian Thomas."
D'aquest mateix autor és el següent article que la redacció de Las afueras ha traduït al català:
‘Selfies’, correos electrónicos, vídeos en ‘streaming’…
Quan la tecnologia digital destrueix el planeta.
Durant anys, va triomfar la idea d'una indústria digital neta en tant “immaterial”. Enfront dels gegants del petroli i l'automòbil, Silicon Valley semblava l'aliat natural de les polítiques de lluita contra el canvi climàtic. Aquest miratge s'esvaeix. Una recerca realitzada en diversos continents revela l'exorbitant cost mediambiental del sector de l'alta tecnologia.
- OTOBONG NKANGA. – “Whose Crisis Is This ?” (¿A quién pertenece esta crisis?), 2013
Desenvolupadors de Silicon Valley i fabricadors de semiremolcs, la Comissió Europea i McKinsey, els senyors Joseph Biden i Xi Jinping, els liberals britànics i els Verds alemanys: davant l'emergència climàtica, s'ha format una Santa Aliança global entorn d'una convicció. La d'una gran bolcada cap a un món en línia pel bé del planeta. “Tant és així que cada vegada està més acceptada la idea que no serà possible controlar el canvi climàtic sense recórrer massivament a la tecnologia digital”, subratlla l'associació The Shift Project, que no comparteix aquesta opinió (1).
Un nou evangeli promou la salvació mitjançant ciutats “intel·ligents” repletes de sensors i vehicles elèctrics autònoms. Aquesta creença pot comptar amb eficaços apòstols. Com la Global e-Sustainability Initiative (GeSI), un lobby empresarial amb seu a Brussel·les que afirma que “les emissions que s'eviten amb l'ús de les tecnologies de la informació i la comunicació són gairebé deu vegades majors que les que es generen amb el desplegament d'aquestes tecnologies” (2).
Diversos investigadors independents, no obstant això, posen en dubte la sinceritat d'aquestes xifres, àmpliament difoses, així com la imparcialitat dels seus autors. Més enllà dels esforços de “màrqueting verd” desplegats pels fabricants i els seus portaveus, quin és l'impacte mediambiental de les eines digitals? Són compatibles aquestes noves xarxes de comunicació amb la “transició ecològica”? Al final d'una enquesta que ens va portar a deu països, aquesta és la realitat: la contaminació digital és colossal; és fins i tot la que més creix. “Quan vaig descobrir les xifres d'aquesta contaminació, em vaig dir: ‘Com pot ser?’”, recorda Françoise Berthoud, enginyera de recerca en informàtica.
El mal causat al medi ambient prové en primer lloc dels milers de milions de dispositius (tauletes, ordinadors, telèfons intel·ligents) que ens obren la porta d'Internet. També s'origina en les dades que produïm a cada moment: transportats, emmagatzemats i processaments en vastes infraestructures que consumeixen recursos i energia, aquesta informació permetrà crear nous continguts digitals per als quals necessitarem... cada vegada més interfícies! Així, per a dur a terme accions tan impalpables com enviar un correu electrònic en Gmail, un missatge en WhatsApp, una emoticona en Facebook, un vídeo en TikTok o fotos de gatets en Snapchat, hem construït, segons Greenpeace, una infraestructura que, en breu, “serà probablement el més gran construït per l'espècie humana” (3). De manera que aquestes dues famílies de contaminació es complementen i alimenten mútuament.
Les xifres parlen per si soles: la indústria digital mundial consumeix tanta aigua, materials i energia que la seva petjada és tres vegades major que la de països com França o Regne Unit. Les tecnologies digitals utilitzen ja el 10% de l'electricitat mundial i es calcula que emeten gairebé el 4% de les emissions mundials de CO₂, és a dir, una mica menys del doble que el sector de l'aviació civil mundial (4).
“Si les empreses digitals demostren ser més poderoses que els poders reguladors que s'exerceixen sobre elles, existeix el risc que ja no puguem controlar el seu impacte ecològic”, avisa Jaan Tallinn, fundador de Skype i del Future of Life Institute, que treballa sobre la qüestió de l'ètica de la tecnologia (5).
Encara avui, Jens Teubler, investigador del Wuppertal Institut, no acaba de creure-s'ho. Fa uns anys, aquest científic alemany va assistir a una conferència en el seu centre de recerca, situat a la ciutat del mateix nom, a Westfàlia (Alemanya). Va ser llavors, recorda, quan es va quedar “de pedra davant una il·lustració d'un home que portava alhora un anell de matrimoni... i una enorme motxilla sobre les espatlles, que corresponia a la petjada real del seu anell. Aquella imatge se'm va quedar gravada”. Era la forma en què l'Institut presentava un nou mètode per a calcular l'impacte material dels nostres patrons de consum que havien desenvolupat els seus investigadors en la dècada de 1990: el material input per service unit (MIPS), és a dir, la quantitat de recursos necessaris per a fabricar un producte o servei (6).
La “motxilla ecològica”
Per a mesurar el seu impacte mediambiental, la indústria té en compte principalment les seves emissions de CO₂, però aquest mètode comptable sol deixar en l'ombra altres formes de contaminació, com l'impacte dels abocaments químics en la qualitat de l'aigua. Ja en els anys noranta el MIPS posava el focus, més aviat, en la degradació mediambiental que suposa la producció de béns i serveis. Mirar el que entra en un objecte més que el que surt d'ell: això sí que és invertir la perspectiva.
En concret, el MIPS avalua tots els recursos mobilitzats i desplaçats durant la fabricació, l'ús i el reciclatge d'una peça de vestir, d'una ampolla de suc de taronja, d'una catifa o d'un telèfon intel·ligent. De l'escrutini no es lliura res: recursos renovables (vegetals) o no renovables (minerals), moviments de terra generats per les labors agrícoles, aigua mobilitzada, productes químics consumits, etc. Prenguem el cas d'una samarreta: la seva fabricació en un taller indi ha requerit electricitat, que al seu torn s'ha produït amb carbó, per a l'extracció del qual s'ha talat un bosc de pins... Aquest enfocament es tradueix en una xifra, la “motxilla ecològica”, és a dir, el coeficient multiplicador de cadascuna de les nostres accions de consum.
El mètode no és perfecte: “La majoria de les dades utilitzades per a calcular el MIPS són el resultat d'opinions i estimacions d'experts”, en els quals la imprecisió sol ser la norma, modera Jens Teubler. Així i tot, la seva crua franquesa deixa sense parla: l'anell que conté uns pocs grams d'or té un MIPS de... 3 tones!
També es pot mesurar el MIPS d'un servei o d'una acció de consum: un quilòmetre amb cotxe i una hora de televisió utilitzen 1 i 2 quilos de recursos respectivament. Un minut de telèfon “costa” 200 grams; quant a un SMS, “el seu pes és” 632 grams. Per a molts productes, el MIPS pot revelar una ràtio bastant baixa: per exemple, la fabricació d'una barra d'acer requereix “només” deu vegades més recursos que el seu pes final.
No obstant això, “quan hi ha una tecnologia pel mig, els MIPS són majors”, explica Jens Teubler. Les tecnologies digitals són bon exemple d'això, pel gran nombre de metalls que contenen, especialment “metalls estranys difícils d'extreure del subsòl”, prossegueix l'investigador. Per exemple, un ordinador de 2 quilos requereix, entre altres coses, 22 quilos de productes químics, 240 quilos de combustible i 1,5 tones d'aigua neta (7). El MIPS d'un televisor oscil·la entre 200 i 1.000/1, i el d'un telèfon intel·ligent és de 1.200/1 (183 quilos de matèria primera per a 150 grams de producte acabat).
Però el que bat tots els rècords és el MIPS (la quantitat de recursos necessaris per a fabricar un producte o servei) d'un xip electrònic: 32 quilos de material per a un circuit integrat de 2 grams, és a dir, una ràtio de 16.000/1.
“A la gent sol sorprendre'l la bretxa entre l'efecte que percep i l'impacte real de la seva decisió de comprar un bé de consum”, confirma Jens Teubler. I amb raó: la zona geogràfica situada més a l'inici en la cadena de producció, molt lluny del punt de venda, és la que carregarà amb el major impacte material... I així, de manera imperceptible, és com la tecnologia digital ha disparat la nostra petjada material.
Amb milers de milions de servidors, antenes, encaminadors i altre terminals wifi actualment en funcionament, les tecnologies “desmaterialitzades” no sols consumeixen materials, sinó que estan camí de constituir una de les majors empreses de materialització mai empreses. Entre aquestes infraestructures, reals on n'hi hagi, els centres de dades ocupen un lloc destacat.
Aquestes moles de formigó i acer repletes de servidors es multipliquen al compàs del diluvi d'informació que genera el nostre univers digital: 5 trilions de bytes al dia, és a dir, tant com totes les dades produïdes des dels inicis de la informàtica fins a 2003. Alguna cosa com per a omplir la memòria de deu milions de discos Blu-ray que, apilats, tindrien quatre vegades l'altura de la Torre Eiffel. Una minúcia, si es compara amb el que generaran els centenars de milers de milions d'objectes connectats al 5G que aviat inundaran el món.
Per a calibrar la dimensió d'aquesta fugida cap endavant, n'hi ha prou amb observar un simple patinet elèctric d'autoservei. Mohammad Tajsar, advocat de la Unió Americana de Llibertats Civils (ACLU, per les seves sigles en anglès), explica que les empreses que lloguen aquests aparells “recullen una gran quantitat de dades generades pels hàbits de mobilitat dels usuaris”; quants d'aquests ho saben? Quan vostè crea un compte en una de les aplicacions dedicades a la gestió del lloguer comparteix el seu nom, correu electrònic, adreça postal, número de telèfon, dades bancàries, historial de pagaments, etc. A continuació, l'empresa alquiladora podrà recollir tota la informació sobre els seus desplaçaments gràcies als sensors instal·lats en el patinet i a les dades transmeses pel seu telèfon mòbil.
El grup Bird es permet fins i tot enriquir el seu perfil amb informació obtinguda de diverses empreses que ja tenen dades sobre vostè i fins i tot fer consultes sobre la seva solvència a agències d'avaluació de crèdits. En tirar a rodar sobre el patinet, vostè també accepta que l'operador comparteixi alguns de les seves dades “amb tercers per a finalitats de recerca, comercialització i més objectius”, diu per exemple el Grup Llimi, sense més especificacions. Aquestes últimes “vénen redactades en termes opacs @ @ vagues, perquè han de continuar sent inintel·ligibles”, assenyala Tajsar. Aquest devessall d'informació personal, que alimentarà uns perfils individuals venuts a preu d'or a les empreses, inevitablement pren el camí que condueix a un centre de dades: el núvol o cloud.
La recollida sistemàtica i global de tota mena de dades “multiplica per deu la necessitat de centres de processament de dades”, analitza un professional de Bolt. A la Xina proliferen les cloud cities (“ciutats núvol”), especialitzades en l'emmagatzematge de dades. De fet, el major centre de dades del món es troba a la ciutat de Langfang, a una hora amb cotxe al sud de Pequín, i s'estén sobre gairebé 600.000 metres quadrats, és a dir, la superfície de... 110 camps de futbol! El consum dels data center en aigua i electricitat, necessaris per a refrigerar les màquines, s'incrementa molt més com que els proveïdors de serveis fan tot el possible per a evitar el que en el sector es coneix com a “apagada”: una avaria generalitzada per una fallada en el subministrament elèctric, una fugida d'aigua en el sistema d'aire condicionat, un error informàtic, etc.
En 2017, per exemple, una gegantesca avaria en un centre de dades de British Airways va provocar la cancel·lació de 400 vols i va bloquejar a 75.000 passatgers en l'aeroport londinenc de Heathrow. Una fallada sostinguda en el temps dels servidors de Amazon suposaria un greu problema econòmic a Occident. En un entorn cada vegada més competitiu, moltes empreses de hosting es comprometen a garantir que les seves infraestructures funcionin el 99,995% del temps, és a dir, amb només 24 minuts d'indisponibilitat del servei a l'any. “I els que sofreixen apagades regulars simplement surten del negoci”, assegura Philippe Luce, president del Datacenter Institute.
Per a acostar-se a la disponibilitat absoluta, els proveïdors de hosting extremen les precaucions. En primer lloc, practiquen la “redundància” de les xarxes de distribució d'energia. “Acabes tenint dues preses de corrent, dos generadors i sales plenes de bateries de plom tan grans com biblioteques municipals per a garantir la continuïtat entre l'avaria i el moment en què els generadors prenen el relleu”, explica Paul Benoit, de Qarnot Computing. Aquest sistema implica una logística sovint gegantesca. Per exemple, les teulades de diversos centres de dades situades en el cor de Nova York “són excrescències vertiginoses”, que inclouen “torres de refrigeració d'aigua per a l'aire condicionat [...], dipòsits d'aigua en cas d'apagada, grues per a pujar els generadors dièsel des del carrer... Els soterranis estan plagats de cables i equipats amb dipòsits de fuel de diversos centenars de milers de litres per a alimentar els generadors”, diuen, com passant llesta, Cécile Diguet i Fanny Lopez, dues investigadores que han realitzat un estudi mundial sobre els centres de processament de dades (8).
Resumint, remata Philippe Luce, “no hi ha edifici més costós, per metre quadrat, que un data center d'alt nivell”. I, per si no fos prou, els proveïdors de hosting també dupliquen els propis centres de dades, no sense abans assegurar-se que el lloc mirall s'hagi construït en una placa tectònica diferent! Només faltava que un terratrèmol ens impedís pujar a Instagram el contingut del nostre plat o retardés una trobada en Tinder... En una conferència celebrada entorn de 2010, uns enginyers de Google van explicar, pel que sembla, que Gmail es duplicava sis vegades i que la regla general era que un vídeo de gatets s'emmagatzemés en almenys set centres de dades de tot el món. El sector digital dóna recer, doncs, a “servidors zombis”, tan goluts com els de les pel·lícules...
Grans consumidors d'electricitat.
Finalment, les empreses de hosting “sobredimensionen” les seves infraestructures per a anticipar-se als pics de trànsit. Com a resultat, “un encaminador funciona com a molt al 60% de la seva capacitat”, diu la investigadora informàtica Anne-Cécile Orgerie. El corol·lari d'aquesta desmesura és un fantàstic balafiament d'electricitat.
Una antiga recerca del The New York Times (22 de setembre de 2012) va revelar que alguns centres de dades als quals no es donava massa ús podien malgastar fins al 90% de l'electricitat que consumien. En una conferència impartida a la fi de 2019 en la fira Data Centri World (un de les majors trobades de professionals del núvol) a París, un executiu va fer aquesta sorprenent declaració: “Ens hem adonat que els centres de dades anaven a captar una tercera part de l'electricitat del Gran París” (9).
Quant a Amazon Web Services, en procés d'expansió des de 2017 en Île-de-France, “ha signat a França, per la qual cosa es diu, un contracte de subministrament de 155 megavats d'electricitat, equivalent a les necessitats d'una ciutat de diversos milions d'habitants”, revela un especialista sota condició d'anonimat. Es calcula que el sector representa actualment entre l'1% i el 3% del consum mundial d'electricitat, una xifra que, pel ritme de creixement del núvol, podria multiplicar-se per quatre o cinc en 2030 (10).
En altres paraules, conclouen Diguet i Lopez, els centres de dades estaran “entre els majors consumidors d'electricitat del segle XXI” (11). I es dóna el cas que la principal font d'energia utilitzada per a produir electricitat no és una altra que el carbó (12).
La petjada ecològica dels robots Internet està configurant un món en el qual l'activitat humana en sentit estricte ja no és l'única cosa que impulsa l'univers digital. “Els ordinadors i els objectes es comuniquen entre si sense intervenció humana. La producció de dades ja no es limita a una acció que emprenguem nosaltres”, confirma Mike Hazas, professor de la Universitat de Lancaster (13).
Aquest fenomen genera naturalment un impacte mediambiental... sense que puguem calcular-ho i menys encara controlar-ho. Es planteja una qüestió incòmoda: en termes d'activitat digital, podrien algun dia els robots deixar una petjada ecològica encara més profunda que la dels humans?
Més del 40% de l'activitat en línia prové ja d'autòmats o de persones pagades per a generar una atenció artificial. “Troles”, xarxes de zombis i més spambots envien correus indesitjables, amplifiquen rumors en les xarxes socials o exageren la popularitat de certs vídeos. Per descomptat, la Internet de les coses està accelerant aquesta activitat no humana: per a 2023 s'espera que les connexions de màquina a màquina (també es parla de M2M, per machine to machine), impulsades en particular per les llars connectades i els cotxes intel·ligents, representin la meitat de totes les connexions web (14).
Quant a les dades, des de 2012 el no humà ja va començar a produir-los en major quantitat que els humans... I això és només el principi, en la mesura en què els qui ara contesten als robots són altres robots. Des de 2014, les “xarxes generatives antagòniques” permeten per exemple a determinats programes informàtics produir vídeos falsos que substitueixen un rostre o modifiquen les paraules d'una personalitat (o deepfakes). I el que ocorre és que a aquestes xarxes s'oposen algorismes encarregats de destruir-les... “Cap humà ha escrit els codis per a produir aquests continguts i són màquines les que treballen per a desemmascarar aquests deepfakes... És una batalla entre màquines”, resumeix Liam Newcombe, enginyer britànic especialitzat en Internet.
Un altre exemple: per a contrarestar als spammers (sovint ja robots), una associació neozelandesa ha creat recentment Re: Scam, un programa informàtic que entaula una conversa interminable amb els estafadors automatitzats per a fer-los perdre un temps valuós (15).
En el sector financer, l'especulació automatitzada representa el 70% de les transaccions mundials i fins al 40% del valor dels títols negociats. Estem passant d'una xarxa utilitzada per i per als humans a una Internet operada per i fins i tot per a les màquines. L'univers dels fons d'inversió està cada vegada menys poblat d'analistes que competeixen per obtenir els millors beneficis, sosté el professor Juan Pablo Pardo-Guerra, autor d'un llibre sobre el tema; ara és un món en el qual “els individus juguen, en el millor dels casos, un paper parcial” (16).
Un exanalista creu que “el somni absolut dels fons quantitatius és no tenir ja gairebé emprats, només un grapat de persones encarregades de donar-los a unes quantes tecles de tant en tant perquè tot funcioni”. El pas següent és fàcil d'endevinar… “Una vegada que tota aquesta infraestructura està funcionant, no fa falta molta imaginació per a pensar: ‘Potser l'ordinador podria prendre la decisió [d'inversió] per si mateix’”, anticipa Michael Kearns, professor de teoria de la computació. Els fons algorítmics i la crisi climàtica al costat dels fons denominats “actius”, en els quals l'arbitratge continua sent principalment responsabilitat dels humans, hi ha un nombre creixent de “fons passius”, en els quals les operacions financeres es dirigeixen cada vegada més amb el pilot automàtic. Es tracta moltes vegades de fons índex, que segueixen índexs borsaris (per exemple, el S&P 500, basat en les cinc-centes majors empreses que cotitzen en les borses estatunidenques) i inverteixen a llarg termini en les empreses aquí referenciades.
Ens trobem aquí amb BlackRock, Vanguard, Renaissance Technologies i Two Sigma. Les inversions realitzades pels fons passius superen ja les realitzades per la gestió activa als Estats Units (17). Així és com el conjunt de les finances es converteix cada vegada més en una qüestió de línies de codi, algorismes i ordinadors. I la qüestió és que ara com ara els fons pilotats per màquines destrueixen el medi ambient més que els seus homòlegs dirigits per humans. Aquesta és la conclusió a la qual va arribar Thomas O’Neill, un investigador que ja en 2018 va realitzar una enquesta per a l'organització britànica Influence Map (18).
En estudiar especialment els fons passius gestionats per BlackRock, va comprovar que en 2018 aquests havien registrat “una ‘intensitat de carboni’ de més de 650 tones per milió de dòlars, mentre que els seus fons actius (...) presenten una intensitat molt menor, d'al voltant de 300 tones per milió de dòlars”.
Segons l'investigador, el conjunt dels fons passius del món està notòriament sobreexposat a l'ús de recursos fòssils, molt més que els fons actius. Dissenyats per a generar beneficis i no per a evitar el desglaç de les glaceres, els fons algorítmics estan accelerant la crisi climàtica. Per descomptat, altres escenaris podrien afavorir els valors descarbonizats; no obstant això, els gestors d'aquestes institucions financeres anteposen a aquesta solució els compromisos adquirits amb els seus clients, als qui correspon, diuen, la responsabilitat de les seves inversions. Pot ser que aviat la qüestió deixi de plantejar-se.
En 2017, un fons d'Hong Kong, Deep Knowledge Ventures, va anunciar el nomenament d'un robot anomenat Vital com a membre del seu consell d'administració (19), resolució conseqüent fins al punt que no es decidirà res sense prèvia consulta de la seva anàlisi. Quant a l'empresa estatunidenca EquBot, recorre ja als serveis d'una “intel·ligència artificial” que dóna per superades “les flaqueses emocionals i psicològiques que entorpeixen el raonament humà” (20), com afirma el fundador de l'empresa...
Quin serà l'impacte ecològic d'un món en el qual eixams de vehicles autònoms buits rondaran per ciutats adormides i on exèrcits de softwares caminaran enredats en la web, les vint-i-quatre hores del dia, mentre nosaltres ens dediquem als nostres assumptes?
Serà colossal, probablement major que tota la contaminació digital provocada per l'ésser humà. Una pista: fa poc, uns investigadors han calculat que alimentar amb grans quantitats de dades un sistema d'intel·ligència artificial podia generar tantes emissions de CO₂ com cinc cotxes al llarg de tot el seu cicle de vida (21)...
Així que centrar-se en les repercussions dels nostres comportaments digitals pot resultar inútil i il·lusori, ja que el 5G està suposant un canvi en les regles del joc. Les tecnologies digitals són el mirall de les nostres ansietats contemporànies, de la nostra nova ecologia angoixada. Alberguen, no obstant això, fabuloses esperances de progrés per a la humanitat. Amb elles allargarem la nostra esperança de vida, indagarem els orígens del cosmos, generalitzarem l'accés a l'educació i establirem el model de les pròximes pandèmies. Impulsaran fins i tot extraordinàries iniciatives mediambientals. Per primera vegada en la història, una generació es posa en peus per a “salvar” el planeta, portar als Estats davant els tribunals per inacció climàtica i replantar arbres.
Els pares aguanten resignats tenir “tres Gretas Thunberg a casa”, llança en ristre contra el consum de carn, el plàstic i els viatges amb avió. Al mateix temps, aquesta cohort és més propensa que les altres a utilitzar llocs de comerç electrònic, a la realitat virtual i al gaming. Els agraden els vídeos en streaming i no coneix un altre món que el de l'alta tecnologia.
Per això hem d'abandonar tot candor en embarcar-nos en la gran batalla d'aquest nou segle: la tecnologia digital, tal com s'està desenvolupant davant els nostres ulls, no s'ha posat, en la seva immensa majoria, al servei del planeta i del clima. Presenta una aparença evanescent, però paradoxalment ella, més que altres elements, ens ha de projectar davant els límits físics i biològics de la nostra casa comuna.
(1) “Lean ICT: pour une sobriété numérique”, informe de l'equip dirigit per Hugues Ferreboeuf per a l'associació The Shift Project, París, octubre de 2018.
(2) “#SMARTer2030 opportunity: ICT solutions for 21st century challenges”, GeSI y Accenture Strategy, Bruselas, 2015.
(3) “Clicking clean: who is winning the race to build a green Internet?”, Greenpeace International, Ámsterdam, 2017.
(4) “Lean ICT: pour une sobriété numérique”, op. cit.
(5) Salvo indicación contraria, las palabras referidas provienen de entrevistas realizadas por el autor.
(6) Michael Ritthof et al., “Calculating MIPS: Resource productivity of products and services”, Wuppertal Spezial, n.º 27, Instituto Wuppertal para el Clima, el Medio Ambiente y la Energía, enero de 2002.
(7) Frédéric Bordage, Aurélie Pontal, Ornella Trudu, “Quelle démarche Green IT pour les grandes entreprises françaises?”, estudio WeGreen IT realizado en colaboración con WWF-France, octubre de 2018.
(8) (8)
(9) Ponencia de José Guignard, de Gaz Réseau Distribution France (GRDF), Data Centre World, noviembre de 2019.
(10) Ben Tarnoff, “To decarbonize we must decomputerize: why we need a Luddite revolution”, The Guardian, Londres, 18 de septiembre de 2019.
(11) Cécile Diguet y Fanny Lopez, op. cit.
(12) Léase Sébastien Broca, “La tecnología digital funciona con carbón”, Le Monde diplomatique en español, marzo de 2020.
(13) Mike Hazas, ponencia en la conferencia “Drowning in data – digital pollution, green IT, and sustainable Access”, EuroDIG, Tallin (Estonia), 7 de junio de 2017.
(14) “Cisco Annual Internet Report (2018-2023) White Paper”, San José (Estados Unidos), actualizado el 9 de marzo de 2020.
(15) “Send scam emails to this chatbot and it’ll waste their time for you”, TheVerge.com, Nueva York, 10 de noviembre de 2017.
(16) Juan Pablo Pardo-Guerra, Automating Finance: Infrastructures, Engineers, and the Making of Electronic Markets, Cambridge University Press, 2019.
(17) “The passives problem and Paris goals: How index investing trends threaten climate action”, informe del Sunrise Project, Surry Hills (Australia), 2020.
(18) “Who owns the world of fossil fuels. A forensic look at the operators and shareholders of the listed fossil fuel reserves”, InfluenceMap, Londres, diciembre de 2018 (actualizado el 4 de enero de 2019).
(19) “Artificial intelligence gets a seat in the boardroom”, Nikkei Asia, Tokio, 10 de mayo de 2017.
(20) “A.I. has arrived in investing. Humans are still dominating”, The New York Times, 12 de enero de 2018.
(21) “Training a single AI model can emit as much carbon as five cars in their lifetimes”, MIT Technology Review, Stanford, 6 de junio de 2019.