Cercador d'articles

Contacta amb nosaltres

Email Asociación Las AfuerasAquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Divendres, 18 Setembre 2020

Asociación Cultural Las Afueras
Email Asociación Las Afueras
info@lasafueras.info

El puente sobre el Besòs construido por los presos del Franquismo

Javier Torres - 27/04/2017

2006 01 09 09 42 28 0196 2

Fotografia realitzada per Gerda Taro y Robert Capa a la població de La Granjuela, durant el mes de juny de 1937.

Capítulo I

Vaig néixer el 3 de gener de 1935 al poble de la Granjuela, un poble de la Vall del Guadiato, Còrdova, que va ser destruït totalment, en part per la lluita que va tenir lloc el 15 d'abril de 1937, entre els feixistes que es van aixecar en armes contra el govern elegit a les urnes, i les forces lleials a la República, i per les lluites que van mantenir tots dos bàndols entre el 14 i el 18 de juny de 1938.


Les destrosses van ser de tal magnitud que quan vaig intentar aconseguir la meva partida de naixement, per poder casar-me, van haver de refer-la, atès que tots els documents s'havien cremat durant la contesa.

2006 01 09 09 43 48 0201 2

Prova del que va passar al poble són les fotografies que Gerda Taro i Robert Capa van realitzar  a finals del mes de juny de 1937, després de la seva captura, per part del Batalló Chapaiev, pertanyent a la XIII Brigada Internacional.


La visita de tots dos fotògrafs va tenir origen en l'encàrrec que Richard de Rochemond, director de la secció europea del noticiari The March of Time de Henry Luce, va fer a Robert Capa i Gerda Taro, al maig de 1937, que fotografiessin i filmessin una recreació el més fidel possible als fets de la dura lluita que havia tingut lloc un mes abans al poble de la Granjuela, entre tropes lleials a la República i tropes feixistes.

Així, tant Gerda Taro com Capa es van dirigir a les proximitats de Peña-Roja, en una zona on hi havia el quarter general del Batalló Chapaniev, el 24 de juny de 1937. Allà es van trobar amb Alfred Kantorowicz, comissari polític de la unitat, el qual els va conduir a continuació a la Granjuela per realitzar el treball encomanat per Richard Rochemont.

2006 01 09 09 44 40 0204 2El meu pare, la meva mare i jo, amb tot just 2 anys, vam abandonar el poble a la recerca d'un lloc segur on viure. Vaig anar a donar amb els meus tendres ossos a Peñarroya-Poble Nou, a pocs quilòmetres de distància de la Granjuela, que estava en poder de les tropes feixistes des que va començar la contesa i que era cobejada per la seva riquíssima zona minera. Allà vam romandre un temps molt curt perquè al meu pare va trobar una casa millor per a viure al poble de  Villanueva de Córdoba. En aquest últim poble vaig anar al col·legi, primer de les monjes i després amb un mestre que donava clases també a les nenes en una habitació a part. Més tard, ens vam desplaçar a Cabra, on el meu pare va exercir de Guàrdia Civil i jo vaig aprendre l'ofici de costurera. Recordo que amb 12 anys cosia gratis i posava el fil per a una modista, que em pagava amb mitjons, que moltes vegades no em venien bé, perquè la modista ni es molestava a preguntar-me el meu número, de manera que alguns d'ells ni tan sols em els podia posar, però com llavors no es podia protestar per res, per res, no es protestava per res ....

Va ser la meva mare qui va donar un ultimàtum al meu pare en el sentit que o demanava el trasllat a Catalunya o s'anava ella sola amb les tres nenes a Barcelona, ​​cansada de veure com ens explotaven, el poc futur que teníem sense ofici ni benefici i la falta de llibertat per queixar-se de tanta injustícia.

Fugien de la misèria, de  l'epidèmia de tifus, que ademés convivía amb el rebrot de la virola i la diftèria per les condicions d'hacinament , pobresa i desnutrició en las que el cop d'estat i la seva sagnant creuada   había sumit al país. Fugien de l'assasinat de més de 4.000 víctimas que havien estat  llançades a una fossa comú pels feixistes,  en la macro fossa dels cementeris de la Salud y San Rafael en la mateixa ciutat de Córdoba. Darrere seu quedaven actes innominables com tallar-li els pits a una dona, violar-la sistemàticament, desencaixar-li la mandibula amb un cop de fusell i tirar-la a un rierol. Un genocidi imparable va viure Cordova i la seva província des de l'inici del cop d'estat, perpetrat per les tropes franquistes.

Recordo que quan vam arribar a l'estació de França de Barcelona a la primavera de l'any 1949, el meu pare ens esperava al vestíbul de l'estació vestit amb l'uniforme de la guàrdia civil motiu pel qual  no ens van demanar la documentació al baixar del tren. Per anar a Santa Coloma, que era on es trobava la caserna de la guàrdia civil, vam haver d'agafar un cotxe de cavalls. Vam col·locar el bagul i les maletes que portàvem en un cosat del cotxe i nosaltres ens vam situar com vam poder en els seients, els meus pares, les meves dues  germanes i jo.

Per  aquell temps, existien a Barcelona els vehicles de tracció sang dedicats al transport de persones, que podien ser cotxes de plaça, cotxes d'ús particular, cotxes d'estacions o molls (faetons) i cavalls de cadira, en contraposició amb els tramvies, autobusos i troleibusos, que es consideraven vehicles de tracció mecànica dedicats al transport de les persones.

 

Pont dels passadors de Sant Adria de Bess 20200429 125008 optAtès que el pont que unia Santa Coloma de Gramenet amb la barriada de Sant Andreu el va destruir el riu al 1943 i no va ser reconstruït fins a deu anys després, per arribar a aquesta ciutat, el cotxer va haver de passar pel municipi de Sant Adrià de Besòs, creuant el Pont dels Passadors, el pont pel qual creuaven a diari centenars de persones. Aquest pont va ser construit per un grup de presos republicans en règim d'esclavatge i treballs forçats. Un grup de 70 treballadors van formar el destacament de penals que va reconstruir aquest pont entre els anys 1943 i 1944, després  que una "bessossada", és a dir, un desbordament del rio Besòs el destruís l'any 1937.

Eren presos que podían elegir realitzar les obres com a forma de rebaixar les seves penes. De fet "eren invitats a participar". La majoria optava per portar a terme aquests treballs, atès que, per un costat cada dia de feines rebaixava un de presó, i, d'altra banda, era l'única manera d'aconseguir una mica de diners per a la seves famílies. "L'empresa pagava a l'Estat el sou íntegre dels treballadors, com si fossin homes lliures. Una part servia per pagar la manutenció dels propis obrers; el treballador es quedava una misèria que s'enviava directament a les famílies ".

El puente sobre el Besòs construido por los presos del Franquismo. (Diari de Sant Adrià)

Javier Torres - 27/04/2017

Construcció del pont dels Passadors per presos republicans.

Només arribar a Santa Coloma em vaig posar a treballar en una fàbrica situada a Singuerlin. La fàbrica es dedicava a reciclar les llaunes de conserva en una de les seves seccions. Ficaven les llaunes usades en aigua i nosaltres les trèiem sense guants ni res, amb l'aigua gelada em sortien penellons a les mans. Poc temps després em van traslladar a la secció on es fabricaven les llaunes noves. Si en l'anterior les meves mans s'omplien de penellons, en aquesta el perill que corria era que em quedés sense elles, de guatemala vaig passar a guatapeor. L'encarregat de la fàbrica em va aconsellar que deixés aquest treball, perquè perillava la meva salut física. Em va suggerir que busqués alguna cosa que m'agradés o que sabés fer, ja que el treball en cadena que realitzava podia acabar amb mi. Acavaba marejada, tota l'estona donant voltes la màquina i sobretot amb perill que m'agafés la mà.

Santa coloma de Gramenet 1945 2006 01 02 08 23 37 0125 2 optEl mateix encarregat em va indicar una sastreria on podia treballar, si deixava la fàbrica. La sastreria es deia Fornell i els amos eren un matrimoni en què ell era sastre i ella modista. Així que la meva germana i jo vam decidir deixar la fàbrica i començar a treballar com a aprenents en la sastreria.

Imatge de Santa Coloma de Gramenet l'any 1949.

El local disposava d'una modisteria, situada a la part superior i una sastreria en els soterranis. Quan no hi havia prou feina a la modisteria baixàvem a la sastreria i ajudàvem en el que  fes falta. També allò era una escalvitud. Treballàvem la meva germana petita i jo durant tot el dia. Els dissabtes en principi només havíem de treballar fins al migdia, però sempre ens donaven les sis i les set de la tarda, sense haver menjat, treballant per deixar-ho tot preparat per a les proves del dilluns següent. Vaig aprendre molt, tant de fer vestits de moda per a senyores pudents com d'home. Diners vaig veure pocs, però no teniem un altra lloc millor on anar, fins que a la meva mare li van donar per fer camises a casa i a partir de llavors vam deixar la sastreria per dedicar-nos tots a aquesta nova tasca.

Ens donàven els colls i els punys de les camises i nosaltres l'havien de completar. Anàvem a buscar les peçes a Sant Andreu caminant des de Santa Coloma. Vam comprar dues màquines de cosir i ens vam dedicar a fabricar "en negre" les camises. Poc temps després vam acoplar uns motors a les màquines, que ens van facilitar molt la feina.

cine capitol 2 2 opt

El  cinema Capitol de Santa Coloma de Gramenet, situat en un dels carrers principals de la ciutat. L'edifici va ser projectat per Josep Alemany i Juvé, que va ser arquitecte municipal de Santa Coloma de Gramenet entre 1920 i 1960. L'any 1984 es va transformar en una sala de bingo.

 

que el cielo la juzgue 2 20200421 104009 2 opt 1A partir d'aquell moment la vida ens va començar a somriure una mica. Per distreuren's la meva germana i jo anavem al cinema Capitol a veure les pel·lícules  americanes i espanyoles que projectaven cada setmana.

Aquesta antiga sala de cinema va començar a operar a partir dels anys vint. Durant la guerra i davant la necessitat d’assistència social a la població, en especial a nens, malalts, gent gran i refugiats cada cop més nombrosos desprès de la pèrdua per part de la República dels fronts d’Andalusia i del Nord i el setge a Madrid, es va fer servir com a  menjador popular. No va ser l'únic, a aquest es van sumar dos més a les Cases Barates, un al barri del Raval i un altre als baixos de l’edifici dels sindicats de la CNT.

La cantina del cinema Capitol es va destinar a assistir a nens menors de 5 anys, patrocinat per l'Associació Internacional dels Amics Quàquers amb col·laboració de l’Ajuntament de Gramenet del Besòs. La iniciativa d'ajuda dels quàquers, va sortir d'Anglaterra on s'hi va crear el Comitè Espanyol que va estudiar i crear l'estructura amb què portarien endavant l'ajuda. Per poder organitzar de manera efectiva l'ajuda aquesta es va tramitar a través dels ajuntaments per a organitzar cantines i també distribuir a les escoles.

El menjador va estar en funcionament fins el desembre de 1938. A Santa Coloma es va atendre a 250 infants refugiats, 300 infants de la població civil local i es va fer distribució per a les escoles per 1000 infants.

Cartell de la película "Que el cel la jutgi".

Recordo que em va impressionar molt la pel·lícula intitulada "Que el cel la jutgi", pel color i la força dels personatges, però també em va agradar "Allò que el vent s'endugue", aquesta última la van projectar en dos dies, perquè era molt llarga. Encara recordo els títols de les pel·lícules que vaig veure com si fos avui mateix: Mujercitas, Mar de hierba, El fantasma de la ópera, Volver a nacer, Cenicienta, Don Quijote, Gilda,...Les porto a la memòria com si les hagués vist ahir, cosa que no em passa amb les que veig ara a la TV, que un cop acabades de veure'les ja no recordo ni tan sols l'argument.

També, a l'estiu anaven a la sala de ball de La Rosaleda. Aquesta era una pista de patins que es trobava situada a l'Av. Baró, acantonada amb el pasatge Montserrat, que es feia servir com a ball d'estiu, en la qual actuaven orquestres em directe i en la què una terrassa envoltava la pista, des de la qual les mares observaven a les seves filles mentre consumien begudes refrescants.

Va ser precisament en aquella sala de ball on vaig conèixer al què seria anys més tard el meu marit. Era guapo d'allò més, ballava el tango i el txa, txa, txa a la perfecció. Sabia portar-me en totes les peces i mai em va donar una trepitjada. Però no només era un bon ballarí, sinó que cantava tots els boleros de l'època com ho feien Lucho Gatica, Antonio Machín o Armando Manzanero, així que mentre ballàvem em xiuxiuejava a l'oïda "Contigo aprendí", "Dos gardenias", "Bésame mucho", i fins s'atrevia amb els tangos de l'època" la cumparsita "," Volver"," Cambalache "," A media luz ". Vaig saber amb el temps que volia ser cantant i per a això s'havia apuntat a estudiar cant en una acadèmia. L'afició havia de venir-li, segons m'explicava, per ser descendent, per part de mare, del mestre Chueca, l'autor de la sarsuela "Agua, azucarillos y aguardiente", entre d'altres. La seva mare, Joana Vidal Chueca, havia nascut en un poblet d'Aragó i amb tres anys els seus pares es van traslladar a Catalunya, més concretament a Santa Coloma de Gramenet.


Lluís, que així es deia, era el major de quatre germans, i a l'igual que ell no paraven de ballar a la pista de ball, fos un rock-and-roll amb piruetes, com ballava Liberto, el més boig dels quatre o qualsevol altra peça. El seu pare, un anarquista de tota la vida de Santa Coloma de Gramenet, era un ateu impenitent, que va haver de formalitzar la seva unió de fet i passar per l'església per poder tenir accés a la cartilla de racionament. Va estar pres per denunciar una corrupció entre els edils de l'Ajuntament franquista i més tard va ser posat en llibertat, al comprovar-se que la denúncia tenia fonament.

Al meu pare no li queia molt bé l'anarquista, perquè deia que era un pancista, que havia renunciat als seus ideals polítics per poder sobreviure, és clar que això ho deia un Guardia Civil convençut. Com tots els que van votar en les eleccions del 1936 a favor del Front Popular, o aquells que tenien altres ideals i els van defensar democràticament van correr el risc, un cop finalitzada la guerra, el meu futur sogre va quedar exposat a ser empresonat o afusellat, sense dret a parlar o a queixar-se, sense dret a treballar o a donar de menjar als seus fills, llevat que renunciés als seus ideals. Aquells que van poder fugir a França, com va ser el cas de l'últim alcalde de Santa Coloma de Gramenet, van mantenir la seva integritat, i van poder continuar amb la lluita contra la dictadura des de l'exterior.



Francisca Rojano Galisteo: mi vida. Autor: A caballo vamos pal monte.

¡Atenció! Aquesta web utilitza cookies.

Aquesta web utilitza “COOKIES” per garantir el correcte funcionament del nostre portal web, millorant la seguretat, per obtenir una eficàcia i una personalització superiors, per recollir dades estadístiques i per mostrar-li publicitat rellevant. Si continua navegant o premeu el botó "ACCEPTAR" considerarem que accepta tot el seu ús. Podeu obtenir més informació a la nostra POLÍTICA DE COOKIES a peu de pàgina o al següent enllaç Més informació

Accepto