Cercador d'articles

Contacta amb nosaltres

Email Asociación Las AfuerasAquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Dilluns, 15 abril 2024

Asociación Cultural Las Afueras
Email Asociación Las Afueras
info@lasafueras.info

Ca nIglesies 1 02 01 01 EST florensa 01

De Can Titalda a ca n'Iglésias. La família pagesa dels Vidal.

Publicat en el número 6 de la revista auro invento.https://www.lasafueras.info/districte-10/1823-auro-invento-6

Autor: Joan Florensa Jaumandreu.


Joan Florensa Jaumandreu, historiador i arqueòleg. Porta publicats 7 llibres i més de dos cents articles. Té, així mateix, altres sis monografies pendents de veure la llum, entre les quals les titulades "Camins martinencs" i "Horta, qm. 0".

"L’elaboració del llibre Camins martinencs, encara inèdit, em va donar l’oportu-nitat de conèixer diverses persones vinculades a l’antiga realitat pagesa del sector llevantí del Pla de Barcelona. Una d’elles és la senyora Anna Vidal Reniu, filla del desaparegut mas martinenc de Ca n’Iglésias, i, com que aquesta amable informadora a cavall de 2016 i 2017 em va donar raó no només de la pagesia on va néixer, sinó també sobre una ascendència, la seva, que, amb arrels colomenques, adrianenques i andreuenques, va passar per Sant Andreu abans de venir a Sant Martí, amb el vostre permís em faré ressò de tot plegat en aquest butlletí, perquè crec que constitueix un bon exemple de com eren aquelles famílies del terròs de totes dues vores del Besòs, la seva implantació al territori, la seva mobilitat i, en suma, la seva evolució fins a la definitiva expulsió del fet rural d’aquesta part del país. Així ho veig i així confio que ho veureu també vosaltres si teniu la bondat de llegir-vos el present treball. Som-hi, doncs, si us sembla.

L’historiador de Santa Coloma Joan Vilaseca Segalés consigna això a propòsit del que va ser l’antecedent de l’actual barri colomenc dels Safaretjos al si de la seva Història de Santa Coloma de Gramenet durant el segle XIX (1980): “Lluny, a quasi tres quilòmetres i formant poble amb Sant Adrià, hi ha, en una llista de l’any 1834, les cases dels carrers de Sant Antoni, Sant Joan i Bonavista, pertanyents al terme de Santa Coloma. Segons un cens de 1841, hi havia dinou habitatges.” Doncs era en aquest caseriu enganxat a Sant Adrià i corres-ponent a la parròquia adrianenca, emperò en terme de Santa Coloma, i, més concretament, al número 8 del carrer de Sant Joan on els Vidal tenien l’estatge.

Per compensar que, d’acord amb allò que em diuen a l’Arxiu Històric de Santa Coloma, no ha arribat a nosaltres cap padró del municipi colomenc anterior al de 1911 per culpa de la Guerra, l’estudi genealògic que, consultable al portal Geneanet, el senyor Josep Molins Girbau té fet sobre la seva prosàpia ens permet saber que Salvador Vidal Pedragosa (1815-1878), fill de Francisco i Coloma, va casar en primeres noces, el 1831, amb Rosa Palou Campanyà —de qui l’expe-dient matrimonial reporta que era filla dels pagesos Silvestre i Rosa, així com que, baldament haver nascut a Sant Andreu, sempre havia viscut a Badalona— i, en segones, abans de 1852, amb Maria Padrós —de qui no puc ampliar res, perquè no trobo l’expedient matrimonial a l’Arxiu Diocesà.

De la primera dona, en Salvador va tenir pel cap baix els fills anomenats Teresa —nascuda el 1834 i de l’existència de la qual tinc coneixement pel Llibre índex de defuncions de 1901 de la secció de Registre Civil de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, on, per cert, llegeixo que, al finar, era viuda de Josep Porta i residia al número 7 de l’an-dreuenc carrer de Sant Narcís—, Francesc —que, segons el senyor Molins, va néixer el 1839 i, a la mort del pare, era casat i continuava a la casa pairal, dades, aquestes, a les quals hem d’afegir que el 1896 s’estava a Sant Adrià i que la dona era l’adrianenca Joana Lloberas Vintró— i Sever —que, segons el senyor Molins, va néixer el 1844 i, a la mort del seu germà consanguini Salvador, el 1877, era solter i continuava a la casa pairal— i el senyor Molins dóna notícia d’un sol xicot engendrat amb la segona muller, de nom Salvador —nascut el 1853 i mort, solter, el 1877—, si bé, com a mínim, n’hi va haver altres tres.

Ca niglesies 2 02 01 02 EST florensa 02

Respecte a això últim i sense anar més lluny, als padrons adrianencs a partir del de 1896 trobem un Isidre Vidal Padrós, nascut a Sant Adrià el 1860 i que era casat amb Eulàlia Lloberas Heredero, una de les germanes de l’amo de l’hostal de Ca la Galana. Al padró d’aquest mateix poble de 1871, els qui consten són els pagesos Pere i Salvador Vidal, de vint i disset anys respectivament i tots dos solters i nascuts a Santa Coloma. I és que els Vidal, que devien ser una família que s’havia vingut movent a un i altre cantó de la partió entre Santa Coloma i Sant Adrià, es mostren com més va més atrets pel poble veí a mesura que es va acostant el tombant de segle —moment, aquest, en què devien abandonar de manera definitiva Santa Coloma, perquè al Padró local de 1911 reparo que ja no en surt cap membre. Així, si, tal com acabem de veure, el gran dels nois Vidal Palou, en Francesc, va marxar a Sant Adrià, d’on era la costella, els al-tres dos nois Vidal Padrós que quedaven per mencionar —i de l’existència dels quals tinc coneixement per sengles expedients matrimonials conservats a l’Arxiu Diocesà—, que es deien Pere i Tomàs, varen escollir per esposes les germanes adrianenques Dolors i Rosa Inglada Pla, dels Inglada de Can Pongem de la Mina i a través de les quals emparentaven amb gent tan rellevant de Sant Adrià com varen ser els carnissers i pagesos Aragall i els cansaladers Asperó o de Can Terra.

D’en Tomàs Vidal Padrós (1856-1913) i la Rosa Inglada Pla (1856-?), ens convé saber que varen tenir un noi i una noia, que es varen dir Salvador i Paula. En unes seves memò-ries, en Salvador Vidal Inglada desgrana la seva trajectòria vital fins al moment d’escriure-les. Va néixer el 1881 a l’andreuenc carrer de Sant Ramon o de Tramuntana, a Can Titalda, d’on la família va agafar el mot pel qual seria coneguda a Sant Andreu. Quan tenia dos o tres anys, els pares varen decidir tornar a Sant Adrià —on, el 1887, vindria al món la germana, la Paula— i, amb uns nou tal·là-tal·lera, va ser a l’inrevés: cap a Sant Andreu altre cop. Aquí, en Salvador va anar a estudi fins a dotze anys, edat amb què es va posar a treballar al ram de l’aigua (a Can Puntí i Riera, a Can Parsons i a Can Puntí de Mar successivament). I, per fi, el 1907 va venir que deixés d’anar a la fàbrica per passar a fer de pagès, encara que de moment fos a jornal. Al mateix temps, amb el pare agafaven una mujada de vinya, plantada d’ells els diumenges i dies de festa, i mitja mujada de regadiu.

El 1909, es va casar amb l’Annita Font Casanovas —el certificat del matrimoni de la qual només diu que tenia vint-i-un anys i era filla de Fidel i Àngela, antecedents que no puc ampliar perquè l’expedient del seu enllaç no és present a l’Arxiu Diocesà— i la parella va anar a viure al número 28 de l’andreuenc carrer d’en Mir, on vindrien al món els seus primers quatre fills: en Salvador (1911-1937), la Rosa (1914-1916), en Lluís (1917-2010), que era el pare de la meva informadora, i la Pauleta (1921-1997). En acabat, la família va passar al número 2 de la plaça de Sant Francesc o de les Palmeres, que era una casa dels Font, i aquí va néixer la cinquena i última de les criatures, en Joanet (1927-2014).

Pel seu cantó, la Paula, la germana d’en Salvador, donava fondo a Sant Adrià al casar-se, al començament del segle XX, amb un xicot d’allà, el pagès Lluís Costa Pons (nascut a Marganell el 1879), amb qui tindria una filla i un fill, la Roseta (nascuda el 1907) i en Fèlix —noi, aquest, que, nascut el 1913, seria calderer i treballaria a Can Pellicer. La casa d’aquella família era la de número 4 del carrer de Sant Isidre, veïna, per tant, de la de número 10 del mateix vial, on s’estava la bestia de la Paula, la Josepa Pla Planas —que ja havia enviudat del pagès Gabriel Aragall Marquès—, amb el seu noi, l’Antoni, que era solter i consta com a pagès als padrons.

De primer, en Salvador, que entre 1918 i 1919 va plegar amb la vinya per agafar més terra on fer verdura, es combinava la feina de pagès amb alguna ocupació que el continuava relacionant amb l’àmbit de la brusa, ja que la senyora Anna em refereix l’anècdota que es veu que portava unes terres a la vora de Can Nyau i, un dia que hi era, un altre del mateix art que a tot devia trobar el seu sis o as o bé el tindria de tema li va engaltar: “—Tu ets un pagès de temporada”. En tot cas, en Salvador li va fer de contesta: “—Mai més m’haureu de dir això” i, en efecte, heu de comptar que cap de les seves posteriors esllomades no va tenir a veure sinó amb el món de la pagesia. I ves per on que li havia d’anar prou bé dins aquest. Tant que, el 1926, ja comprava el Camp de Dalt; el 1934, una peça de terra de 3 mujades i 1 quarta, i, finalment i el 1944, el mas martinenc de Ca n’Iglésias.

Ca niglesies 3 02 01 03 EST florensa 03 

El senyor Joan Vidal Bellavista, fill d’en Joanet Vidal Font, em diu que l’avi Salvador va ser afavorit de la sort i m’ho explica. Es veu que tenia un tros de terra —la senyora Anna pensa que es tractaria del Camp de Dalt— al costat mateix de la Cola i va passar que el senyor Roig va agafar por que arribés el dia que l’hi compressin i s’hi fessin pisos, atès que aleshores li haurien tancat la fàbrica per la pudor que escampava, i aquest temor el va acabar portant a demanar-ne la venda. En Salvador li va respondre que tenia dos nois i una noia i els havia de plantar a tots, o sigui que prou s’entendrien. I així va ser. Naturalment, el senyor Roig va pagar un preu en diner a l’avi, l’acordat al lligar tracte, i, segons el senyor Joan, hi hem d’afegir que li hauria fet de bo en l’adquisició d’un camp al Bon Pastor —la senyora Anna suposa que seria el de 3 mujades i 1 quarta—, així com en la de la propietat de Ca n’Iglésias. Que, ben escandallat, en Salvador va treure la rifa sense posar-hi, vaja. Això, a banda de la gran amistat que va néixer entre ell i l’industrial, perquè, podent-se dir que havien anat a tornajornals, ja sempre es varen apreciar d’allò més.

Em fa avinent la senyora Anna que l’avi va comprar a Ca n’Iglésias a la senyora Ramona Boada Casanovas l’any 44. Els Vidal, per això, ja hi eren i és que, segons informació facilitada a la meva font per l’oncle Vicenç, es veu que hi portaven deu anys, amb l’única interrupció de la col·lec-tivització quan la Guerra. Per cert, que la Postguerra va ser dura per a ells, sobretot a la primeria, en què l’herència de la col·lectivització va consistir a trobar malmenat tot. Això sí, ja se sap que els pagesos són gent soferta i, com més mar, més vela, la família va proejar tant com va caldre fins que se’n va sortir.

Cada olleta vol la seva tapadoreta i, el 1953, en Joanet es va casar amb la Rosa Bellavista Sauleda, d’una família de pagesos del Coll, a Llinars; son pare, llavors, li va dar terra —la del Bon Pastor— i casa —aquella on encara s’està el senyor Joan— i... espavila’t! En Lluís, pel seu cantó, es va casar amb la colomenca Tresina Reniu Farré (1922-2006) i es convertiria en l’home de la casa a la mort del pare, el 1955. Precisament, en Lluís va comprar el cavall de casa, “el Xato”, amb part dels cèntims que els seus progenitors li havien donat per al viatge de noces. Era marró i el pare de la senyora Anna el tractava molt bé, com, d’altra banda i en tant que persona de bon sangro, feia amb tothom. L’altre cavall, “el Romero”, animal del color que el seu nom indicava, era de l’oncle Jaume, que treballava unes altres terres de més a prop del Pont del Treball, passat l’escom-briaire que tenien per veí. En Jaume Pérez Riera, que així es deia, era l’home de la tia Pauleta, un pagès andreuenc que es va conèixer amb aquesta perquè es va llogar al mas. A mitjan anys seixanta, l’àvia Annita i els oncles Pauleta i Jaume varen tornar a la plaça de les Palmeres i a Ca n’Iglésias varen quedar en Lluís i la Tresina amb les noies de tots dos, la Dolors i l’Annita (aquesta, la meva informa-dora).

No voldria deixar de fer un cop d’ull als orígens familiars de qui va ser la dona de Ca n’Iglésias, la Tresina Reniu Farré. Els colomencs Tomàs Reniu Galí i Teresa Rodrigos Vidal —ell, el xic dels nois mascles de Joan Reniu Casas (a) “en Toscano” i Rosa Galí Bigas, parella resident amb la fillada al número 6 del carrer de Dalt de la Ciutadella, i, ella, la gran de les noies de Josep Rodrigos Brugada (de Cal Gallego) i Caterina Vidal Bonet, parella resident amb aquestes al número 7 del carrer de Mas Fonollar— varen contraure matrimoni el 1869 i varen tenir per fills en Joan, la Magdalena i en Sebastià. Aquest últim va néixer el 1876 i, de molt jovenet, va perdre la mare, que va morir de part. Aleshores, va ser afillat per uns seus oncles que no tenien descendència, la tia Dominga Rodrigos Vidal i l’home d’aquesta, en Marian Feliu Grau, que era pagès, de la família de Cal Xerric. Els tres s’estaven a la casa de número 2 de la colomenca travessia del Pedró. I es va donar la circumstància que, com que la família, que hi tenia vara alta, no va venir a bé amb el cop de cap que volia fer amb una mossa de qui s’havia agradat, el xicot, contrariat, va decidir marxar a la Guerra de Cuba. Emperò en va tornar i va anar a casa dels oncles Marian i Dominga altra vegada. L’oncle va passar a millor vida el 1909 i, quan a quaranta-cinc anys d’edat va prendre estat, en Sebastià va continuar a ca la tia. Qui va fer posar el coll al jou a aquest va ser la Do-lors Farré Oliveras (1892-1978), la segona de les noies de l’andreuenc Pelegrí Farré Busquets i la barcelonina Teresa Oliveras Julià, que, amb ella i les seves germanes, la Rosa, l’Antònia i l’Enrica, formaven la família de Can Pelegrí, la casa de número 3 de l’andreuenca plaça de l’Estació.

A la travessia del Pedró, varen tenir en Sebastià i la Dolors els seus plançons: la Tresina (1922-2006), en Lluís (1924-1999) i en Vicenç (1927). I, quan la gran de les criatures, és a dir la qui seria la mare de la meva informadora i sa germana, tenia cinc anys, la família va passar riu per establir-se a Sant Andreu, al número 16 de la plaça Vella o d’Orfila. Durant aquesta primera etapa andreuenca, l’avi Sebastià feia de pagès i jardiner, treballava a Can Serret i també per a les monges de Jesús-Maria al seu hort i jardí.

Ell era un home republicà, si bé no tenia res contra l’Església, com hi hauria ocasió de comprovar el 1936. I és que, tal com em conta son fill Vicenç, aquell any va apurar els set calzes d’amargura amb la persecució religiosa desencadenada a partir del 19 de juliol. Així, d’una banda va rebre un cop molt fort quan va saber que havien passat els taps de mossèn Joan Casals, un vel de Déu el jardí del qual cuidava i per qui hauria fet moneda falsa de tan bo i afectuós com havia estat sempre tant amb ell com amb la família i, de fet, amb tothom (Josep Benet remarca al primer volum de les seves memòries l’absurditat que “aquella excel·lent persona, que precisament per la seva catalanitat i la seva actuació social havia estat castigat pel bisbe Irurita, morís ara pres com a feixista en una presó del Govern de la República”), i també el va trasbalsar la notícia de l’assassinat de mossèn Manuel (Manuel Barguñó Morgades), que, una pasta d’agnus igualment, a més era gairebé del tot cec. I, de l’altra, va veure com els de la FAI requisaven la casa on s’estava amb la família al tenir esment que havia salvat mossèn Rodríguez —un capellà veí de casa que, en companyia d’ell i vestit amb roba de camperol i amb un càvec a la mà, va arribar a passar pel bell davant del Sindicat sense ser descobert—, això en uns dies en què, per exemple, va sentir com un grup de mili-cians comentaven amb aquella fredor i sense gota de sang a l’ull el nombre d’”escarbats negres” que havia mort cadascun d’ells. Total, que, amb un carro i un cavall que li varen deixar precisament el pares d’un altre sacerdot màrtir, va recollir el poc que va poder de les pertinences familiars i, vist com pintava, va resoldre tocar el trapau amb els seus al Montseny, a Mas Montserrat de Palautordera, on varen passar la Guerra. Per cert, que l’amable senyor Vicenç m’apunta que feia un any que era a Montserrat d’escolanet per mor de tenir una veu molt bonica, emperò la nova situació el va obligar a abandonar el monestir i deixar enrera les seves il·lusions, de manera que també això es va estroncar a resultes del fatídic trienni de 1936-1939. I, comptat i rebatut, bon goig encara que cap dels de casa no acabés a Montcada...

Finida la Guerra, els Reniu varen tornar a Sant Andreu, no pas a la casa de la plaça de l’Església —els amos de la qual, tot i tractar-se d’uns manaies del bàndol vencedor, varen tenir en ben poca consideració la seva condició de víctimes dels rojos i no els la varen voler arrendar de nou—, sinó al número 2 bis del carrer del Segre —on s’estarien fins al 1950, any en què, sense el pare, traspassat el 1944, es varen mudar al carrer de la Garona. La Tresina altra volta es va posar a servir al domicili d’un càrrec de Ca n’Alsina que es deia Francisco Vidal, feina que tot just havia començat a fer abans d’esclatar el conflicte. Les vides dels seus dos germans, en Lluís i en Vicenç, també es veien lligades a Sant Andreu i en això el que ja resultaria definitiu és que tots dos entressin a treballar a Can Fabra.

Més tard, la Tresina va passar a guanyar-se el sou en una parada de fruita i verdura del Mercat de Sant Andreu, lloc on també en tenien una els Vidal per vendre el producte de les seves suades. I en Lluís i en Vicenç, a banda d’anar a la fàbrica, varen treballar per als Vidal en feines del camp. O sigui, que la Tresina Reniu i en Lluís Vidal es coneixien i el cas és que a ella li ben feia gràcia aquell minyó. Tant que, quan de bon matí el sentia a passar amb el carro, cuitava a sortir de casa i fer-se-li trobadissa per anar plegats a plaça tot xer-rant una estoneta. I bé prou que hi havia d’haver correspon-dència, perquè els dos fadrins es varen engrescar i es varen casar el 1954. Serien una parella que ni Josep i Maria.

En fi, que ha arribat el moment —i amb això aca-barem— de donar la paraula a la meva informadora, la senyora Anna Vidal, que m’ha passat un molt interessant escrit fet de la seva mà on ens parla dels últims temps de Ca n’Iglésias, això és, aquells en què els Vidal Reniu eren la gent del mas":

«Em fa molta il·lusió que estigui fent un treball sobre les masies de Sant Martí.

»Durant vint-i-set anys de la meva vida, el Fondo de Sant Martí va ser el lloc on em vàreig estar. I en tinc tants, de records! Infantesa i joventut...

»Sant Martí de Provençals va ser durant segles un territori rural. Hi havia moltes cases de pagès i, a les seves terres, fèrtils i cuidades al màxim, es feien unes hortalisses molt bones i gustoses. Tant la terra com l’aigua que sortia dels pous eren font de qualitat, junt amb el treball feixuc que amos, masovers i treballadors hi posaven per obtenir uns molt bons fruits.

»Hi havia una masia, a Ca n’Iglésias, la nostra, que, al moment de la seva edificació —suposo que, com les veïnes, al segle XVI o XVII—, va ser aixecada en una sola planta i que, amb el temps, acabaria sent reconstruïda totalment. L’any 1900, va estar fet el nou mas, una casa ferma de dues plantes. A dalt, hi havia quatre habitacions molt grans, un servei de bany, una cuina-menjador i un rebost. A baix, tres habitacions, un bany, una cuina-menjador amb llar de foc (llar de foc que era un tresor de tan bé com tirava, a més de per fer uns menjars a la brasa boníssims) i la sala d’entrada, que era una estança molt gran.

»Quina senyora casa! De les que n’hi ha poques per aquests entorns. A més, era “a casa”!...

»Hi havia un estable per als cavalls que fèiem servir per treballar la terra, amb una pallissa per a tenir-hi l’ofals i palla. També es tractava d’un espai molt gran.

»Hi havia així mateix el celler, una saleta petitona on teníem unes poquetes bótes de vi bo que el pare feia quan disposàvem de prou raïm per omplir-ne alguna. Un vi, aquell, molt reconstituent i és que es feia de molt esperit, perquè era un petit tresor que es bevia molt pocs cops l’any.

»Finalment, hi havia un porxo on, anys més tard, posàvem el camió o els productes recol·lectats que havíem de portar a mercat per vendre’ls.

»A documentació familiar, consta que, el 1944, a finals d’agost, els avis Salvador Vidal Anglada i Anna Font Casanovas varen comprar a Ca n’Iglésias a donya Ramona Boada Casanovas, si bé ja hi havien de portar temps. Eren una família pagesa amb tres fills: en Lluís —mon pare—, la Pauleta i en Joanet. Gent molt treballadora i, alhora, d’una enorme bondat. Grans persones.

»Cuidaven les terres amb amor. I és d’aquesta manera com aconseguien que s’hi fessin unes verdures en extrem polides, vistoses i de molt bon sabor. Allò sí que era ecològic! Segons persones que els coneixien de molts d’anys, de pagesos com els d’aquella família, tan treballadors i pulcres i que aconseguissin uns fruits així de bons, ben pocs se’n trobaven.

»Quan, a mitjan anys seixanta, hi havia d’alcalde el senyor Porcioles, a la Ronda de Sant Martí s’havia establert gent que havia vingut a Barcelona a treballar a la Marítima, la Renfe o altres empreses i fàbriques i, així, assolir el seu objectiu de viure dignament. Eren persones que s’hi havien fet la caseta encara que el carrer no fos asfaltat i, al no disposar d’aigua corrent, els toqués proveir-se d’una font que hi havia, però ho tenien tot curiós i vivien en bona sintonia. Però, llavors, se’ls varen facilitar pisos on viure per treure’ls d’allà i fer-hi lloc per als milers de gitanos que, procedents de diverses províncies i Portugal, varen ser aplegats a la Perona.

»A partir d’haver portat aquesta nova població, el carrer va ser asfaltat; s’hi va posar aigua corrent; les instal·lacions d’aigua, noves, així com les d’electricitat. O sigui, tot ben condicionat per viure-hi dignament.

»Però, amb els anys, allò es va convertir en un niu de brutícia, de rates... Quina pudor!

»Que quedi ben clar que hi havia allà una majoria de famílies molt normals, amb ganes de ser algú a la vida. Recordo en especial les de gitanos hongaresos, els membres de les quals —igual com les seves cases— feien prou patxoca i tot. Però, ¡ai!, n’hi havia d’altres que eren de mal viure i mal fer, que no tenien cap escrúpol per res ni per ningú.

»Existien màfies que traficaven amb drogues i armes, gent que et coaccionava fins al final. Un mal viure...

»La policia no en volia saber res. Els estaments, tampoc: ni l’Ajuntament ni ningú. Es tractava d’un problema molt gros. I nosaltres érem a sota mateix de tot allò. Era un viure sense viure. Sempre amb neguit...

»Aquella gent —parlo dels desaprensius, no dels qui hi havia que eren com cal— tot t’ho danyava. No podies sembrar ni plantar; tot just, recollir el poc que et deixaven viu. Feien baixar els “niños” (“pobrecitos, no saben lo que hacen, sólo están jugando”). I els més grans t’ho feien malbé amb totes les ganes. T’ho feien de dies i de nits. Et robaven per vendre ells.

»La casa, varen intentar cremar-la sent nosaltres a dins a la nit (una de les vegades, va explotar el camió dins el porxo). Ens hi varen entrar quan érem a mercat a vendre-hi el que compràvem a Mercabarna i el poquet que et deixaven viu: se’ns en varen endur tot el que varen voler i varen destruir fins que se’n varen atipar. Si deies a la policia el que passava, se’t contestava que ells no vindrien pas, que era un gran problema i no hi podien fer res... que ens prenguéssim la justícia pel nostre compte, els “escalivéssim” i “féssim desaparèixer”... Quina justícia més injusta! Nosaltres, persones amb ganes de viure tranquil·lament, sense violències ni causar mal al pròxim, havíem de fer tal cosa? Déu nos en guard, de fer mal a ningú!... Quines terribles vivències! Quins negres records!

»Això sí: d’entomar trets d’escopeta i pedrades llança-des amb mandrons d’allò més potents, tant com en vulguis. Rebíem de valent. Tu diràs, ells eren a dalt i, nosaltres, al peu mateix del terraplè que llindava...

»Teníem gossos. Doncs els mataven amb verí o a trets d’escopeta. Un dia, mentre la família era al dispensari perquè, al pare, li havien encertat amb una pedrota al cap, tres joves d’uns vint i tants anys d’aquest sector dolent de la població de la Perona anaven per entrar a casa, on em trobava jo sola. Em varen deixar anar que, el que passaria allà, Déu em guardés d’atrevir-me a dir-ho. I jo no sé d’on les vàreig treure, però el fet és que vàreig tenir prou forces per a tancar una porta, la de la portalada, que pesava una barbaritat.

»I així era viure a casa un dia i un altre, un any i un altre... fins que al pare li varen dir el Tío tal i el Tío tal altre que o ens n’anàvem o... en sortiríem en caixa de fusta. I no ho deien per broma, no...

»Nosaltres mai no anàvem amb mala fe ni buscàvem l’enfrontament amb ningú. Érem gent civilitzada. Érem a casa. Teníem la nostra vida, que girava entorn del treball d’aquelles estimades terres, unes fèrtils terres de sempre cuidades amb atenció... i que, impotents, ara ens vèiem impedits de poder cultivar.

»La família, tant els avis com els pares i també la meva germana i jo mateixa, tots havíem suat i viscut la pagesia. Havíem estat en comunió amb aquella terra i aquella aigua. Havíem aconseguit obtenir-ne aquelles verdures tan bones i apreciades, amb les quals ens havíem vingut guanyant la vida... i que ara havíem de suplir amb gènere de Mercabarna.

»Els meus varen ser uns molt bons agricultors. Que portaven ben a dins l’amor per la terra, per poder produir i proveir de tan excel·lents productes del camp: tomàquets, cols, bledes, enciams, patates, mongetes, bròquils... verdures i hortalisses d’aquelles que ja no n’hi ha. Un bé de Déu. I, com poso més amunt, allò sí que era ecològic. I amb una presència. Amb un gust tan bo. Quins records els d’aquells temps!

»Aquell treball tan polit i ben fet. Aquell producte de l’esforç. Ja dic, ¡quins records més bons! Bons perquè es tractava de conrear per obtenir uns fruits que poder menjar i dels quals poder viure i, això, gràcies al treball de les teves mans.

»I, en canvi, que dolentes aquelles altres vivències! I com ens varen marcar! No s’entén com hi pot haver persones que, en comptes de respectar-la i fins fer-la fàcil, s’estimin més trepitjar-te la vida. Però, repeteixo, no eren aquestes, ni de bon tros, la major part de les que s’estaven a la Perona. Ans al contrari, a molts dels seus conveïns els sabia greu que gent d’allà es portés d’una manera semblant.

»La qüestió, per això, és que vivíem sempre amb l’ai al cor. Així que, a l’últim, ens vàrem veure empesos a deixar-ho tot.

 

Ca niglesies 4 02 01 04 EST florensa 04

»Era pel març de 1984. Perquè no se’ns hi fiqués aquell personal, vàrem fer tirar a terra la masia per Enderrocs Martínez. I el pou, que tenia un cabal d’aigua que havia permès que amb ella fossin regades les terres de diverses pagesies del voltant, a banda de tractar-se d’una aigua boníssima, es va tapar amb les runes de la casa no fos cas que hi caigués ningú, cosa, aquesta, que hauria estat tràgica. Tot plegat, causa d’una enorme depressió per al pare...

»Així va ser el final d’una masia, crec que una de les més famoses i amb més arrelament de Sant Martí de Provençals. Però el pare deia: “—Almenys, som vius...”.

»I, precisament, voldria acabar amb un parell de coses que aquest explicava i que em penso que li agradarà conèixer. L’una és que es veu que, durant la invasió napoleònica, a Sant Martí hi va haver molta matança de gavatxos o francesos i hi havia masies i camins que tenien moltes fosses en canal d’aquells morts. I, l’altra, relativa a la mateixa època, que Josep Bonaparte, el germà de Napoleó, es va estatjar a Can Riera. Això últim es pot entendre si es té en compte que les masies de Sant Martí, ben considerades per la burgesia catalana, eren cases amb tradició i de bon estar-s’hi. Bon lloc, Sant Martí i, la seva gent, gent ferma!

»Al pare li hauria agradat poder fer la història de la família. Que content que hauria estat de conèixer-lo a vostè!... Ell i també l’oncle li haurien sabut contestar tot el que els hagués demanat, mentre que tant la meva germana com jo ens limitàvem a anar a estudiar a les Dominiques de Sant Andreu i no paràvem atenció en res més.

»Li desitjo de tot cor el millor. Una abraçada!

»[Signat:] Anna Vidal Reniu.»

Informació obtinguda de la revista auro invento 6https://www.lasafueras.info/districte-10/1823-auro-invento-6

Utilitzem cookies
MAXIMILIANO MARTOS MARTOS, d’ara endavant ASOCIACIÓN CULTURAL LAS AFUERAS, al seu web https://www.lasafueras.info/, utilitza cookies i altres tecnologies similars que emmagatzemen i recuperen informació quan hi navegues. Aquestes tecnologies poden tenir finalitats diverses, com reconèixer un usuari i obtenir-ne informació dels seus hàbits de navegació. Els usos concrets que en fem d’aquestes tecnologies es descriuen a la informació de la Política de Cookies.
En aquest web, disposem de cookies pròpies i de tercers per a l’accés i registre al formulari dels usuaris. Podrà consultar la informació sobre les cookies amb el Botó de MÉS INFORMACIÓ, a la Política de Cookies. En atenció a la Guia sobre l’ús de les cookies de l’AEPD, aprovada el mes de juliol de 2023, i amb els criteris del Comitè Europeu de Protecció de Dades (CEPD); a l’RGPD-UE-2016/679, a l’LOPDGDD-3/2018, i l’LSSI-CE-34/2002, darrera actualització, 09/05/2023, sol·licitarem el seu consentiment per a l’ús de cookies al nostre web.