María del Rosario Vásquez al mig de l'imatge, acompanyada de Sílvia Plana i el moderador Joao França.

I després de la guerra a Colombia, què? 

_________________________________________________________________________

Abaixar les armes, enderrocar una dictadura o signar un acord d’alto el foc són moments clau que acostumen a ser llegits en clau de final d'un conflicte quan, en realitat, obren una nova etapa carregada de reptes.

La xarxa de Centres Cívics de Barcelona en la seva quarta edició del programa ARGUMENTABCN, que es va iniciar la tardor del 2021, aquesta vegada ha portat a  la sala d'actes de la biblioteca Gabriel García Márquez, de Sant Martí de Provençals, avui 24 de maig, a la colombiana Maria del Rosario Vásquez, metgessa i lluitadora  per la pau i els drets humans, Coordinadora general de Proceso Desde el Sur - Construyendo paz y tejido social i a Sílvia Plana, conflictòloga amb experiència internacional en coordinació de projectes i processos d'incidència social i política en drets humans i construcció de pau. Des de 2019 forma part de l'ICIP (Institut Català Internacional per a la Pau), per parlar sobre el procés de pau a Colombia.

"Després de més de cinquanta anys de conflicte armat amb les FARC, l'Acord de Pau posa fi a la violència amb aquesta guerrilla, la més gran a Colòmbia. L'Acord busca impedir que hi hagi més víctimes i concentrar tots els esforços a construir una pau estable i duradora. Per la via de l'Acord de Pau, les FARC es van comprometre a lliurar totes les seves armes a les Nacions Unides, a no incórrer en delictes com el segrest, l'extorsió o el reclutament de menors, a trencar els seus vincles amb el narcotràfic i a cessar els atacs a la força Pública i a la població civil. Hi haurà veritat, justícia i reparació per a les víctimes. L'Acord aconsegueix que, a partir de la seva aprovació per la ciutadania, les FARC facin política sense armes. L'Acord inclou un pla de desenvolupament agrari integral amb accés a terres i serveis i una estratègia de substitució sostenible de cultius ilícits...

En el seu trànsit cap a la legalitat, els excombatents tindran suport psicosocial i econòmic per un temps limitat perquè puguin reiniciar les seves vides. Ja sense armes, podran participar en política, en democràcia. Per a les les eleccions de Senat i Cambra de 2018 i 2022 podran, si no aconsegueixen el llindar, accedir a 5 curules al Senat i 5 en la Cambra de Representants...."

Aquest text s'ha extret de l'ABC del ACUERDO FINAL para la TERMINACIÓN DEL CONFLICTO y la construcción de una PAZ estable y duradera. Colombia, 2016.

La xerrada organitzada pel Centre Cívic Sant Martí i que ha tingut lloc a la Biblioteca Gabriel García Márquez ha  comptat amb la presència i les paraules de Maria del Rosario Vásquez que ens ha dibuixat la realitat actual de les converses de pau que es van iniciar l'any 2016, després de 50 anys de guerra entre les FARC i els succesius governs colombians.

La reflexió que ens ha transmet la Sra. María del Rosario Vásquez és que durant tots aquests anys de conflicte, però també de treball per a la pau a Colombia, el que resta com aprenentatge és que un procés de pau està fet de microprocessos i microacords.

"....nosotras, las mujeres en Colombia, dormimos con el enemigo. Porque el primer enemigo con el que tenemos que negociar  es con  nuestras propias parejas, con los niveles de violencia doméstica que existe en Colombia, en un país absolutamente machista y absolutamente irrespetuoso con las mujeres."

"La única manera de poder sobrevivir es hacer acuerdos cotidianos, acuerdos cotidianos con los actores armados, con las administraciones locales,.."

"Todo este tiempo -ha dit-  las comunidades que viven en medio del conflicto y que además muchas veces los actores armados son parte de la comunidad, están ahí en la comunidad, para poder sobrevivir y para poder tener una vida funcional, porque no diría yo una vida normal, ya que de todas maneras es en medio de la pobreza y la exclusión, de la falta de oportunidades y si a eso agregamos la presencia armada tan violenta, la única manera de poder sobrevivir es hacer acuerdos cotidianos, acuerdos cotidianos con los actores armados, con las administraciones locales. Yo siento que si no fuera por la fortaleza de las comunidades, por la fortaleza de los pequeños colectivos en los poblados, Colombia estaría mucho más descuadernada de lo que ya puede estar.

En Colombia se ha mantenido un tejido social que nos permite seguir adelante, precisamente porque desde lo individual, desde lo más cercano, desde lo familiar se trabaja en pequeños acuerdos de paz.

Yo recuerdo que hablando con grupos de mujeres, que de todas maneras también sería algo importante que viéramos, no solamente en el contexto colombiano sino en casi todos los contextos, las mujeres son las que sostienen el tejido de la vida en muchísimas partes, porque desafortunadamente los hombres están combatiendo y muriendo y las mujeres son las que sostienen la vida cotidiana.

A las mujeres yo les preguntaba ¿cómo hacen ustedes, por ejemplo, en un paro armado? Un paro armado se presenta de una manera muy invasiva en la vida de una comunidad. Es cuando un grupo armado accede a una comunidad y dice que a partir de ese momento no se va a mover nadie sin su permiso; que ya no va a haber transporte público, que no van a poder cultivar, ni van a poder sacar sus productos, que los niños no podrán ir a la escuela,... y que el grupo armado es el que va a decidir cuando se levanta ese paro y cuando la comunidad puede volver a su vida cotidiana.

Las mujeres me respondían que son ellas las que se encargan de ir a parlamentar con los responsables del grupo armado para pedirles que les permitan ordeñar a las vacas, porque sino lo hacen las vacas van a enfermar, o bien, que les permitan recoger la cosecha, porque sino la pierden y así con todo. Actuando con la valentía de llegar a acuerdos de paz, a microarcuerdos para lo cotidiano.

Yo les preguntaba de donde sacan ese valor y ellas decían una cosa muy dolorosa dentro del contexto de otras violencias, decían:

Estamos acostumbradas, porque nosotras dormimos con el enemigo. Porque el primer enemigo con el que tenemos que negociar  es con  nuestras propias parejas, con los niveles de violencia doméstica que existe en Colombia, en un país absolutamente machista y absolutamente irrespetuoso con las mujeres.

Entonces siento, explica María, que desde la vida cotidiana en Colombia las personas han aprendido a hacer pactos, a hacer acuerdos, a escuchar y que si no fuera desde la escucha en Colombia estaríamos muchísimo peor de lo que estamos. En todos los contextos son fundamentales los procesos de paz, eso es un proceso de paz, que casi no se visibiliza, porque los que nos toman la tensión son los grandes acuerdos que se consiguen en las mesas de negociación con firmas, pero lo que se hace en la vida cotidiana, casi no se visibiliza, pero creo que eso es lo que pasa en todas partes para que haya una sobrevivencia de quienes viven en medio de un conflicto armado.

El conflicte armat a Colòmbia té unes arrels molt profundes, que van més enllà del sorgiment de les actuals guerrilles en els anys 60. A la violència que va caracteritzar les relacions entre liberals i conservadors des del segle XIX fins a l'època del Front Nacional (1958-1978), cal afegir la repressió contra qualsevol opció política alternativa. Així, la política al servei dels interessos de l'elit, l'exclusió social i la falta d'opcions democràtiques d'oposició expliquen el sorgiment dels diferents grups guerrillers dels anys 60 i 70, entre ells, les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN), tots dos nascuts en 1964 

La violència es va agreujar amb l'aparició a principis dels anys vuitanta dels grups paramilitars, especialment les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), per a dur a terme la lluita contrainsurgent. En aquest context de violència, cal afegir el fenomen de la producció i exportació de  droga i el sorgiment de noves estructures paramilitars vinculades al narcotràfic, que va fer més complex el conflicte, on la població civil és la principal víctima.

Antecedents del procés de pau

Des dels anys vuitanta s'han anat produint múltiples esforços de construcció de pau, tant per part dels actors en conflicte com de la societat colombiana. En 1982, el president Betancur va convocar a les guerrilles a un acord de pau. Dos anys després, les FARC van ordenar un alt al foc que va durar formalment fins a 1990, quan el president Gaviria va ordenar un atac al centre de comandament de les FARC. En 1990, i després d'una llarga negociació, es va desmobilitzar la tercera guerrilla del país, el M-19, fruit de la qual es va aprovar una nova Constitució en 1991 que formalment consolidava l'Estat de dret. En aquest últim any es van desmobilitzar altres grups (EPL, PRT, MAQL), en 1992 el CER, en 1994 la CRS, MPM, MMM i FFG, i en 1998 el MIR-COAR.

En relació a les guerrilles que no es van desmobilitzar llavors, en 1991 i 1992 es van celebrar trobades a Caracas i Tlaxcala (Mèxic) entre el Govern i la Coordinadora Guerrillera Simón Bolívar, de la qual formaven part les FARC, el ELN i el EPL, però les converses de 1992 van quedar suspeses després que les FARC assassinessin a un ministre que tenien segrestat. En 1995, la Conferència Episcopal colombiana va crear la Comissió de Conciliació Nacional (CCN), i en 1997, el president Samper va proposar crear un Consell Nacional de Paz format per institucions i societat civil. Al gener de 1999, el secretari general de Nacions Unides va nomenar a Jan Egeland com el seu primer delegat per a Colòmbia, qui, tres anys més tard, seria substituït per James Lemoyne.