Seguí fotografiat amb les seves típiques postures de míting.

https://www.lasafueras.info/cultura/2061-auro-invento-7-gent-vernedenca 

Salvador Seguí, el Noi del Sucre

___________________________________________________

El 10 de març es commemoraven cent anys de l'assassinat del líder obrer Salvador Seguí. Era conegut com "El Noi del Sucre", sembla que per la seva afició de menjar terrossos de sucre. Va ser una víctima més de l'època del pistolerisme a Barcelona. A La Verneda de Sant Martí hi ha un institut d’ensenyament secundari que porta el seu nom.

Maria Coll

Maria Coll, historiadora i periodista, en col·laboració amb Teresa Abelló, professora d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Aquest estudi és un fragment del que va aparèixer a la revista d'història Sàpiens, número 252.

"Els darrers mesos havien estat una bogeria. Xerrades, conferències, tertúlies... En els dos mítings que es van celebrar a Reus i a Tarragona, a principis de març del 1923, no hi cabia ni una agulla. I, en totes aquestes intervencions, Salvador Seguí denunciava els atemptats i defensava l’enfortiment de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a través d’aliances amb altres organitzacions, com els partits polítics d’esquerres. Aquest missatge, però, no agradava a tothom i, en un temps en què a Barcelona els problemes es resolien amb violència, Seguí es movia amb una pistola a la butxaca de l’americana i escortat sempre per un col·laborador o company que li feia de guardaespatlles.

El día anterior a la seva mort, el líder de la CNT i la seva parella, Teresa Muntaner, ja havien evitat un intent d’atemptat, a la porta del Teatre Còmic. La tarda del dissabte, 10 de març, Seguí va trobar-se amb Lluís Companys, advocat i amic, i dos sindicalistes, Lluís Botella i Francesc Comas, més conegut com a Peronas, al cafè El Tostadero de la plaça de la Universitat. La tertúlia es va allargar fins aproximadament les set, quan la colla es va acomiadar i dispersar. Seguí i Comas van baixar Rambla avall fins al carrer de Sant Pau, on van introduir-se al districte Cinquè, uns any més tard conegut popularment com a barri Xino.

A la cantonada del carrer de la Cadena (avui rambla del Raval) amb el de Sant Rafael, se’ls van acostar tres homes. Tot i que anaven armats, cap dels dos no va tenir temps de reaccionar. Segons l’autòpsia, El Noi del Sucre, com popularment es coneixia Seguí, va morir d’un únic tret a la nuca. Tenia trenta-cinc anys. Comas va rebre tres impactes de bala i, trontollant, va aconseguir entrar a una carnisseria. Tots dos havien de ser pares al cap de pocs mesos. Alguns vianants cridaven, mentre d’altres miraven incrèduls la taca de sang de l’empedrat, que cada vegada es feia més gran, sota el cos del líder sindicalista.

Un dels primer a arribar al lloc dels fets va ser un altre sindicalista, Josep Gardeñas, que va reconèixer el cadàver. Tot seguit, la notícia va començar a córrer de boca a orella per tots els carrers de la ciutat: “Han mort Seguí!”. Uns quinze minuts més tard del crim, va arribar la policia i, després, Càndido García Camaño, el responsable del jutjat d’instrucció de les Drassanes, que va ordenar l’aixecament del cadàver i va dirigir una ràpida inspecció ocular a l’escena del crim.

L’endemà, diversos ciutadans van deixar flors al lloc dels fets, però van ser retirades de seguida. També es van registrar algun tiroteig i aldarulls. Les autoritats, per evitar un motí, van detenir alguns sindicalistes i van clausurar el diari Solidaritat Obrera, òrgan de la CNT. Dilluns, a les quatre de la tarda, Seguí va ser enterrat al Cementiri Nou (actualment, de Montjuïc) en la més estricta intimitat. Preocupats per la possibilitat d’un esclat d’indignació, tres dies més tard, quan Comas va morir a l’Hospital Clínic a causa de les ferides, sí que es va permetre un enterrament públic, i va ser multitudinari. La policia mai no va fer esforços per trobar els assassins, però tothom ho tenia clar. Qui volia veure mort El Noi del Sucre?

Un pintor de parets

Segons la partida de naixement, Seguí va néixer a Lleida el 23 de setembre del 1887, però la família estava molt arrelada a Tornabous (Urgell) i, des d’aquesta localitat, es van traslladar a Barcelona amb la voluntat d’aprofitar l’auge econòmic de l’Exposició Universal del 1888. El pare, forner de professió, sempre va voler que l’hereu estudiés, però el fill, inquiet, rebel i independent, només va aguantar sota l’autoritat dels mestres fins als dotze anys. Va provar diversos oficis, però si es va quedar amb la feina de pintor de parets va ser perquè li permetia treballar amb autonomia i en solitari o amb una quadrilla d’homes reduïda.

Malgrat haver abandonat els estudis, Seguí defensava l’educació com a arma revolucionària i base de la llibertat personal. Era autodidacte i un gran aficionat a la lectura. Però, sobretot, sabia escoltar i gaudia amb una bona conversa. Als quinze anys ja participava en mítings, discutia amb vells dirigents obrers, es relacionava amb sindicalistes que li proposaven lectures, assistia a les conferències de l’Ateneu Enciclopèdic i era un habitual de les tertúlies de cafè; especialment la del Café Español, al Paral·lel, on hi havia bohemis, anarquistes, socialistes, gent de diverses nacionalitats, i es discutia sobre revolució, drets humans, el futur del país i de les idees defensades per filòsofs com Kant, Spinoza, Bakunin, Marx, Proudhon i Nietzsche. Seguí, però, sobretot s’entusiasmava amb l’obra directa i punyent del poeta i polític mallorquí Gabriel Alomar, membre del Partit Republicà Català.

Els primers anys de lluita sindical

Era un home de pensament, però també d’acció. Per aquest motiu, de manera primerenca, va tastar la repressió. Durant la vaga general del 1902 per reivindicar la jornada laboral de nou hores, Seguí, amb només quinze anys, va ser un dels tres-cents obrers detinguts. El 1907 també va ser pres durant nou mesos per revelar-se contra la demagògia d’Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical. Aquell mateix any ja formava part de Solidaritat Obrera, organització sindical prèvia a la CNT, i el 1914 començava a actuar com a activista d’aquesta central sindical de caràcter anarquista, fundada al Saló de les Belles Arts de Barcelona, el 30 d’octubre del 1910. El 1915 era escollit president de la Federació del Ram de la Construcció de Barcelona i secretari de l’Ateneu Sindicalista, on va organitzar una biblioteca. Però no va ser fins al 1917, durant el pistolerisme, que Seguí va consolidar el seu paper de líder de l’anarcosindicalisme català.

L’augment de la violència

En el segon decenni del segle XX, Catalunya va viure una època de grans transformacions econòmiques i socials. El sector industrial cada vegada adquiria més importància: si el 1910 ocupava el 37% de la població activa de Catalunya, el 1920 ja era el 41%. A més, els obrers havien d’afrontar dos reptes importants: l’electrificació, que va suplantar la màquina de vapor i que va significar més competència i més diversificació del treball, i un encariment descontrolat del cost de la vida com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial, concretament del 90%, entre els anys 1917 i 1925. Aquella situació provocava descontentament entre una classe treballadora que es concentrava a les ciutats industrials i que creixia de manera descontrolada. Barcelona havia passat de tenir 533.000 habitants, el 1900, a tenir-ne 710.000, el 1920, una crescuda protagonitzada per persones desarrelades i que acabaven vivint en barraques.

Tot això, però, no justifica el fenomen del pistolerisme, una lluita violenta que sobretot, però no únicament, va enfrontar, a partir del 1919, sindicalistes i faccions armades organitzades per la Patronal. Una lluita social, però també política, ja que els empresaris exigien al govern mà dura contra els obrers i la reacció d’aquests era agressiva. De fet, no tots els morts per anarquistes van ser patrons, també van ser assassinats el comte de Salvatierra, governador civil de Barcelona (1920), Eduardo Dato, cap del govern conservador (1921), i el cardenal Soldevila, arquebisbe de Saragossa (1923).

Una violència descontrolada i directa desconeguda fins aleshores. Un fenomen que, segons l’historiador Albert Balcells, s’explica per l’augment de la intervenció de l’exèrcit en l’ordre públic, per la falta d’una autoritat ferma en aquest àmbit —només entre el 1900 i el 1923, la capital catalana va tenir trenta-vuit governadors civils— i per una manca de dispositius policials: el 1919, a Barcelona hi havia un guàrdia per cada cinc mil habitants, quan a Londres la proporció era d’un agent per cada tres-cents seixanta habitants.

A més, a aquests elements cal sumar-hi que el país encara no tenia una democràcia consolidada. Els catalans encara guardaven en la memòria més recent el record de les tres guerres carlines del segle XIX, les bullangues urbanes i les bombes anarquistes. Aleshores, la violència era un fenomen habitual. Des de finals del segle XIX, Barcelona ja era coneguda com la rosa de foc. I, doncs, què va canviar? Dos fets políticament estèrils com la Setmana Tràgica (1909) i la vaga general del 1917 —aquesta va acabar amb trenta-dos morts, la majoria cenetistes— van provocar un canvi d’estratègia: els atemptats individualitzats. Les bombes i les pedres es van substituir per les pistoles. Per primera vegada, empresaris i líders sindicals serien executats al mig del carrer o a la porta de casa. Un dels primers va ser Josep Albert Barret, president de la Patronal Unió Espanyola de Transformadors Metal·lúrgics, mort d’un tret davant de l’Escola Industrial de Barcelona, el 8 de gener del 1918. L’endemà, al diari Solidaritat Obrera deia sobre el difunt “a cada puerco le llega su San Martín”.

La CNT, el gran sindicat

Encara que no es pot equiparar anarquisme amb pistolerisme, aquell fet també va coincidir amb un altre esdeveniment molt important: la consolidació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Del 28 de juny a l’1 de juliol del 1918, a la seu de l’Ateneu Racionalista Obrer de Sants, situat al carrer del Vallespir, 12, va tenir lloc el congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRT).

La trobada era de d’àmbit català, però, tenint en compte que Catalunya era la zona amb mes afiliació i més ebullició, tothom tenia clar que les decisions que es prenguessin aquí tindrien transcendència a tot l’Estat. Al Congrés hi van ser representats 73.860 associats, amb 164 delegats que pertanyien a 153 societats obreres i sindicats de les principals comarques. Excepte les ponències dedicades als presos i a les escoles racionalistes, centres educatius lligats als sindicats i als ateneus, la resta eren sobre temes organitzatius.

La proposta estrella del congrés va ser, sens dubte, els sindicats únics, una estructura més eficaç i moderna que l’anterior i que substituïa els sindicats d’ofici. A partir de llavors, independentment de la seva feina, tots els obrers d’una empresa passaven a formar part d’un mateix sindicat de ram. La proposta es va aprovar i el primer Sindicat Únic que es va crear va ser el de les Arts Gràfiques, a finals del 1918. També es va fer una aposta ferma per l’acció directa. Feia poc més d’un any que la Revolució Russa havia acabat amb el règim tsarista i els obrers catalans miraven amb entusiasme cap a aquell país: “Els nostres desitjos i les nostres admiracions són per a ells. A tots us prometem que els nostres actes estaran inspirats en les vostres gestes i que tindrem com a honor propi prosseguir el camí que ens heu remarcat”, escrivien a la Memòria del Congrés.

A Sants, a més, hi va haver un canvi de lideratge. Els capitostos de la Setmana Tràgica i del Congrés del 1910 van deixar pas a una nova generació, que l’historiador Pere Gabriel va batejar com la dels “homes de Seguí”, que en aquell congrés va ser escollit secretari general del Comitè Nacional de la CNT. Formaven part d’aquest grup Camilo Piñón, Francisco Miranda, Evelio Boal, Joan Pey, José Viadiu, Enrique Rueda i Salvador Quemades. Aleshores, El Noi del Sucre tenia trenta anys, però ja era un home bregat en la lluita obrera. Defensava una organització sindical revolucionària, ferma i sòlida, que vertebrés la classe obrera en conjunt. Apostava per l’eficàcia i les decisions d’ordre pràctic, i defugia els debats ideològics i teòrics innecessaris. Segons ell, el sindicat havia de ser l’epicentre polític i social de la societat i qui havia de liderar la revolució, però no havia de tancar-se a la col·laboració amb altres organitzacions i partits polítics. Opinava que la revolució, malgrat la impaciència de molts obrers, no podia ser imminent, perquè no consistia a obtenir el poder, sinó a preparar la ciutadania per obtenir-lo. I, a més, havia de ser pacífica, perquè la violència només era justificable com a forma d’autodefensa; una opinió que no compartien alguns dels seus companys. El Congrés de Sants va ser un gran èxit polític i organitzatiu: si el juny del 1919 la CNT tenia 75.000 afiliats, a final d’any ja n’eren 345.000!

La gran oportunitat

El lideratge de Seguí, però, va durar ben poc. Aprofitant la suspensió de les garanties constitucionals decretades el 16 de gener del 1919 a causa de la campanya proEstatut —per primera vegada, la Mancomunitat de Catalunya havia presentat un projecte d’autonomia per a Catalunya—, el líder de la CNT va ser detingut i confinat al cuirassat Pelayo, malgrat que no havia participat en la iniciativa. I, per tant, quan a inicis de febrer els treballadors de l’empresa Barcelona Traction Light and Power, més coneguda com La Canadenca, es van aturar i, a partir del 23 de febrer, s’hi van sumar altres sectors econòmics de la ciutat, el líder de la principal força sindical de la ciutat estava privat de llibertat. La gran ocasió que esperava la CNT per demostrar la seva força i capacitat de resistència, però, havia arribat.

Barcelona va quedar a les fosques. El transport es va paralitzar. Moltes fàbriques, empreses i oficines van haver de deixar de treballar. Els comerços van abaixar la persiana. La burgesia, amb el fantasma de la Revolució Russa present, vivia atemorida. La resposta del Govern Civil i la Federació Patronal només va ser més repressió. Entre tres mil i quatre mil sindicalistes van ser presos al castell de Montjuïc i, el 6 de març, van ser acomiadats tots els vaguistes, pràcticament tots els treballadors de la ciutat. Quan la situació ja era insostenible, i davant del perill que el conflicte superés els límits de la capital catalana, el govern va decidir dialogar amb els dirigents de la CNT, sobretot amb Seguí. I va concedir un seguit de mesures immediates amb una gran transcendència, entre les quals hi havia la jornada de vuit hores (Espanya va ser el primer estat que va assolir per llei aquesta fita per a tots els treballadors), increments salarials, la readmissió dels acomiadats, l’alliberament dels presos i l’acceptació de la capacitat de negociació dels sindicats.

El 16 de març, la CNT va celebrar una assemblea a la plaça de braus Les Arenes per decidir sobre la continuïtat de la vaga. El recinte estava ple a vessar. Més o menys uns quaranta mil treballadors. Francisco Madrid, redactor de La Publicidad, va descriure l’escena amb aquestes paraules: “Pechos al aire, camisas oscuras, rostros sin afeitar, mujeres que gritan, muchachos que encaraman en los lugares más imprecisos de una plaza de toros; multitudes enervadas”. Un sector de l’organització proposava anar fins al castell de Montjuïc i assaltar-lo. Segons Pere Foix, testimoni directe dels fets, “tots els oradors, seguint l’acord que prèviament havia pres la regional catalana, aconsellaven tornar al treball, però tots eren interromputs per la multitud que reclamava l’alliberament immediat de tots els presos”. El dilema exposat era clar: treball o revolució. “La cridòria eixordava. Ningú no podia parlar. Tots els qui ho intentaven eren avalotats. Xiulades, crits, insults, amenaces”. Les passions estaven a flor de pell.

Fins i tot Seguí, que havia recuperat la llibertat feia poques hores, també va ser rebut amb una gran xiulada. Però el de ponent, com bé el descriu Josep Viadiu, era un home “de to energètic i convincent, de veu potent i plena (...), i la seva popularitat descansava en les condicions de brillant orador i hàbil polemista. Quan començava a parlar la seva veu anava augmentant de to, caldejant l'ambient amb la força de la dicció i la fermesa dels seus arguments”. I aquell dia no va ser cap excepció.

A cada frase del líder, el soroll de la multitud descontenta per la repressió soferta, els atemptats i la intransigència dels anarquistes que desitjaven el tot o res disminuïa. I “a los cinco minutos, solo retumbaba su palabra, firme, ronca, sonora. El silencio era cada vez más aterrador, más impresionante”, explicava a la seva crònica Francisco Madrid. Les paraules del líder sindicalista eren clares: “Si voleu els presos anem per ells —i va fer un gest com si comencés una marxa cap a alliberar-los—. Ho tenim tot guanyat, som els amos del carrer, però demà què farem?”. I acusava l’actitud dels seus companys de pueril.

Segons Seguí, encara no era l’hora de la revolució total, sinó d’acceptar els avantatges que havien aconseguit i assentar la força que havien obtingut. I quan, al final del seu discurs, va preguntar “S’acorda anar al treball?”, la resposta afirmativa va ser unànime. El públic va sortir de la plaça entusiasmat, amb sensació de victòria. El líder de la CNT havia aconseguit convèncer els seus, però el pols amb els cenetistes radicals, que el consideraven un líder dèbil, no es va acabar de resoldre mai.

La violència s’aguditza

L’alegria va durar ben poc. Els patrons no van complir els acords i el 23 de març va esclatar una nova vaga general. Aquesta vegada, a causa de la unió de la Patronal, la burgesia i l’exèrcit, el pistolerisme va arribar al punt més àlgid. La Federació Patronal va iniciar una política de total intransigència i va començar a finançar una onada d’atemptats contra els quadres sindicals. La guerra social havia començat. El mateix Seguí va ser víctima de dos atemptats, dels quals va sortir il·lès. El primer va ser el novembre del 1919. I el segon el gener del 1920, mentre Barcelona estava immersa en un lock-out —tancament de fàbriques— dictat per la Patronal. Va tenir lloc al carrer de Mendizábal de Barcelona, quan El Noi del Sucre es dirigia al Café Español. Els pistolers van errar els trets, però, en aquella ocasió, per unes hores, per la ciutat fins i tot va córrer la brama que el sindicalista havia estat abatut.

Aquells atacs individualitzats eren executats pels Sindicats Lliures, una organització obrera que havien creat militants carlins a l’Ateneu Legitimista de Barcelona el 1919, però sota el padrinatge de la Patronal Catalana i la protecció del Govern Civil, el poder militar i la policia. L’objectiu d’aquell sindicat era acabar amb “la tirania de la CNT”. Segons una estadística del notari i polític Josep Maria Farré, l’any 1922 els Sindicats Lliures tenien legalment constituïts vint-i-dos sindicats professionals i 150.000 afiliats.

Aquell context de violència també va atreure a Barcelona personatges foscos sense feina, com ara antics espies i delinqüents, que extraoficialment es van posar al servei de la Patronal i del capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch. Un dels més coneguts va ser Bravo Portillo, expolicia corrupte i cap de la Banda Negra, autora de diversos atemptats contra anarquistes. I també Friedrich-Rudolf Stallmann, més conegut com el baró de Köning, exespia alemany i substitut de Portillo després del seu assassinat per part d’anarquistes, el setembre del 1919. I, per protegir-se dels treballadors, la burgesia encara va recuperar el sometent, una milícia originalment de caràcter rural, però que en aquell moment es va traslladar a les ciutats, integrada sobretot per membres de la Junta de Foment del Treball Nacional.

En aquell context de pràcticament guerra civil, Seguí va continuar defensant les seves idees d’acció pacífica, però cada vegada amb més dificultats. L’atemptat contra Fèlix Graupera, president de la Federació Patronal de Catalunya i representant de la línia dura de l’empresariat, va comportar, el gener del 1920, la clausura de la Confederació Regional del Treball (CRT) i, novament, la detenció dels seus màxims dirigents fins al mes de juny, entre ells El Noi del Sucre. La llibertat va durar només quatre mesos.

El 23 novembre del mateix any, amb trenta-sis sindicalistes més —entre els quals Lluís Companys—, Seguí va ser deportat al castell de la Mola, a Maó. Al vaixell es va assabentar que el seu amic Francesc Layret havia estat assassinat per un pistoler de la Patronal. Així, doncs, mentre obrers i empresaris es mataven pels carrers, els opositors que defensaven una lluita constructiva estaven entre reixes. Paradoxalment, un dels pocs llocs on encara estaven segurs.

La vida al castell de la Mola

“Vivimos horas y días de dolor intenso, de terror profundo. Horas y días de miseria y de angustias, de odio y de rabia, de abatimiento y de desconsuelo”, va descriure Antonio Amador, un dels sindicalistes presos. El lleidatà va aprofitar els mesos de captiveri per perfeccionar el seu discurs. D’aquesta manera, el 31 de desembre del 1920, mentre a Barcelona les famílies preparaven el Cap d’Any, al pati del castell, Seguí pronunciava la conferència Anarquia i sindicalisme, un intent de difondre esperança als companys, però també una dosi de realisme. “El sindicalisme és la base, l’orientació econòmica de l’anarquisme. Diguem que n’és la concepció. L’anarquia no és un ideal de realització immediata”, afirmava.

L’origen dels pistolers

“Un capvespre, en un suburbi, sonà un tret de revòlver. Un amo caigué mort, davant la seva fàbrica. Qui havia fet aquella mort? No es descobrí. L’endemà sonà un altre tret. Un altre amo mort. I després un altre, i un altre i un altre. Més endavant hi hagué tres morts en un dia. Més tard, hi hagué atemptats a ple sol, al centre de Barcelona. Ja no eren els amos solament els que queien. També mataven obrers. Els homes es jugaven la vida per un tres i no res. La vida humana havia baixat de preu. La sang ja no esglaiava ningú (...). No eren agafats els agressors. Ningú no donava la cara, la gent que veia cometre el crim deixava fugir els assassins, no els delatava.” A l’obra Servitud. Memòries d'un periodista (1926), Joan Puig i Ferreter explica perfectament la sensació de terror que vivia la ciutat.

La sensació d’impunitat era total. Els testimonis mai havien vist res, mai delataven ningú, i la policia només posava interès a atrapar els autors dels atemptats quan els morts eren agents de l’autoritat. Del juliol del 1922 al desembre del 1923, a Barcelona, es van celebrar vint-i-sis judicis per atemptats socials. Es van asseure al banc dels acusats setanta persones: trenta-cinc de la CNT, setze del Sindicat Lliure i un exmembre del sometent. D’aquests, cinquanta-sis van ser absolts (un 83%), de tres es desconeix la seva sort i la resta van ser condemnats a diverses penes.

Segons l’historiador Albert Balcells, per ser pistoler calia “predisposició” o “antecedents de pinxo”. També podia ser un treballador acomiadat arran d’una vaga que, després de no haver trobat feina, havia esdevingut cobrador de quotes sindicals, és a dir, anava de fàbrica en fàbrica amb una arma i un dia cometia un crim contra un empresari. Però, sovint, els inicis no eren a causa d’una fatalitat, sinó més premeditats. Els pistolers eren homes prèviament relacionats amb la delinqüència comuna o organitzada, la qual cosa desprestigiava la pròpia lluita sindical.

Els darrers mesos

De Barcelona a Madrid. Salvador Seguí arriba a la capital espanyola per fer una gira per exposar el seu ideari (1919)

Quan Seguí va sortir de la presó l’abril del 1922, la CNT era una ombra del que havia estat. El pistolerisme, la violència i els morts havien provocat que el sindicat caigués en un cercle viciós: d’una banda, la situació inestable i la manca de reconeixement de la Patronal impedien que els líders poguessin combatre la violència, mentre que, de l’altra, se’ls acusava de no fer res per eliminar-la. Davant d’aquella disjuntiva, Seguí va decidir emprendre una sèrie de mítings arreu de l’Estat (Sevilla, València, Madrid, Saragossa...) per tornar a exposar el seu ideari.

Insistia en la necessitat d’enfortir l’organització, combinar l’idealisme i el pragmatisme —“el sindicat és cervell i braç i no es pot comprendre un sense l’altre” —, i desautoritzava l’acció directa. També va intentar refer les relacions amb els socialistes i atreure les classes mitjanes, intel·lectuals i polítics d’esquerres. De mica en mica, la gent el tornava a escoltar. “Seguí semblava desbaratar la tàctica de la Patronal de desarticular el sindicalisme i marginar l’anarquisme. I això significava la seva sentència de mort”, assegura l’historiador Xavier Díez. Les amenaces de mort eren constants. Era conscient que estava en el punt de mira del Sindicat Lliure, però va decidir no alterar la seva activitat; fins que, el vespre del dissabte del 10 de març del 1923, va ser assassinat d’un tret.

En un primer moment, alguns mitjans de la Patronal van insinuar la possibilitat que els executors del dirigent de la CNT haguessin estat anarquistes intransigents que acusaven Seguí de reformista, però ràpidament aquesta teoria es va descartar. Dos dies després de l’assassinat, Lluís Adset va ser detingut perquè s’havia trobat la seva cartera al lloc dels fets, però només era un curiós. La investigació de la policia va ser tímida. Ni Inocencio Feced, pistoler al servei de governador civil Martínez Anido, que havia proclamat públicament la voluntat de matar el líder de la CNT catalana i havia estat assenyalat per Comas com un dels autors del crim, no va ser detingut.

Tothom va donar per fet que darrere d’aquella mort, com ja havia passat amb els anarcosindicalistes Pau Sabater (1919) i Evelio Boal (1921), hi havia pistolers del Sindicat Lliure pagats per la Patronal. “Avui sabem que per l’atemptat que va costar la vida a Salvador Seguí i al seu amic Francesc Comas foren pagats molts milers de pessetes i hom feu pujar a vint-i-cinc mil la quantitat”, va escriure anys més tard Àngel Pestaña, secretari nacional de la CNT en diverses ocasions. Fins i tot va assegurar, sense dir noms, que el promotor era un industrial barceloní força conegut i representatiu.

El final del pistolerisme

El cos de Salvador Seguí a la taula de la sala forense de l'Hospital Clínic de Barcelona.

Sis mesos més tard de la mort de Seguí, el cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera, finançat per la classe empresarial catalana, va triomfar. La CNT va ser incapaç de respondre a l’aixecament amb una vaga i va començar a perdre seguidors fins a la seva il·legalització, el maig del 1924. Amb el Sindicat Lliure com a únic representant de la classe obrera, els atemptats van desaparèixer i la fi del pistolerisme es va considerar el primer èxit de la dictadura.

El 1933, en plena República, el fill d’El Noi del Sucre, El·leni Seguí, que va morir tísic als disset anys, escrivia al diari L’Opinió: “Vaig perdre el pare, que fou assassinat per unes mans assassines i vils... En l’esfera en què actuava el meu pare, també deixà sentir-se fondament a mesura que ha anat transcorrent el temps la pèrdua d’aquest. La CNT es trobà amb el mateix en què m’he trobat jo... Avui és quan més els treballadors el trobaran a mancar, com el trobo jo, aquell home amb els seus consells i la seva parla, unit a les seves múltiples activitats, tan alt va deixar el prestigi de la classe treballadora”. Una classe obrera que cent anys després encara el recorda.

 https://www.lasafueras.info/cultura/2061-auro-invento-7-gent-vernedenca