Cercador d'articles

Contacta amb nosaltres

Email Asociación Las AfuerasAquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Dijous, 21 Novembre 2019

Asociación Cultural Las Afueras
Email Asociación Las Afueras
info@lasafueras.info

IMGP2414 2

Edificis situats al barri de la Verneda.

Ningú no està lliure de culpa.

Capítol I. Què mireu, carallots?

En certs barris de capitals de província hi ha edificis que, en contemplar-los, inspiren una profunda repulsió. Potser és perquè en ells es troben alhora la deformitat, el grotesc i la malaptesa de l'arquitecte en triar el seu color i els materials de construcció. Durant el dia, la vida en ells es desenvolupa monòtona i avorrida. Uns blocs enfront d'uns altres, veïns contra veïns que se saluden i comenten l'última gesta del nen, que intercanvien receptes de cuina o parlen de les vacances. Recolzats sobre les baranes dels seus respectius balcons, els seus habitants aprofiten la conversa per colpejar amb un estrèpit inusitat les catifes, empolvorar les escombres brutes o sacsejar les estovalles que han utilitzat a l'última àgape familiar.

Tanmateix, la nit atreu una inusitada tribu de joves que provenen d'altres edificis tan grotescos o més que aquests i que, asseguts als graons que condueixen a una paret grafitada a l'empara de l'escassa llum groguenca que produeixen els pocs fanals que adornen el carrer ample i agotzonats als inútils buits que existeixen entre un bloc de pisos i un altre, interpreten la macabra obra de la xutada, seguida de l'estrepitosa escena dels ciclomotors circulant per les voreres amb desvergonyiment, muntats per nens i nenes que no han complert encara els divuit anys, que transporten dins de les seves peces íntimes la mercaderia: uns àcids, algunes xines de xocolata i la reina de la nit, l'heroïna:

—Aquesta nit no vull cardar amb ningú. Només em ve de gust ficar-me un pic i fotre totes les marujes d'aquesta merda de bloc... — Se sent dir a la Loli, una de les actrius fixes del repartiment noctàmbul. La conversa arriba amb nitidesa a qualsevol oïda a cent metres a la rodona.

—Loli, cada dia estàs més sonada, tia! A més, crec que no hi ha cavall per als tres... —balbuceja el Patillas.

La Loli s'aixeca del graó on està asseguda i s'encara al Patillas i al Flaco. D’ulls negres i pell fosca, el seu cos, que no arriba al metre i mig d'altura, està enfundat en el cuir negre d'una faldilla i una caçadora.

—Llavors em xuto jo i s'acaba la història.

—Però no t'adones que estàs prenyada de tres mesos? —replica el Flaco.

—A la merda amb l'embaràs! I quan acabi de picar-me, s'assabentaran del que val una pinta aquests cabrons!

El Patillas treu la paperina de la butxaca i l'exposa a la llum del fanal.

—Collons, no n’hi ha ni per a tu, Loli. Et xutaràs Font Vella.

—D'això res, monada. Ara mateix te’n vas amb la moto i em compres una paperina, si no oblida't de ficar-la en calent durant una bona temporada —conclou la princesa.

La moto arrenca a la primera, recorre el tram que el separa de la calçada i, precedida d'un soroll eixordador, es perd en la nit.

Cinc minuts més tard el Patillas ja està de tornada amb la mercaderia. La Loli no triga tant a xutar-se. Segueix recolzada durant uns segons sobre els graons, amb la mirada perduda. Al seu costat el Flaco s'embolica un porro i li passa al Patillas perquè l'encengui. Mentrestant, ell s'introdueix a la boca un assecant. En silenci van consumint el peta fins a matar-lo. Tot comença a brillar i parpellejar per a ells: les estrelles, la llum dels fanals... Els seus moviments es fan més lents, pausats. Els fars dels cotxes aparcats reflecteixen la llum de la nit.

—Tia, no sé què t'han fet els veïns d'aquest bloc perquè estiguis així amb ells —diu el Flaco dirigint la seva vista cap a la Loli.

—Em cago en la puta, tio, per l'intèrfon ens han estat escoltant totes les nits i ja sap tot el barri que sóc una ionqui, que estic embarassada, a quin col·le vaig, el color de les meves calces... Ja et dic, d'aquí a res surto a la Lecturas o a l'Hola. A més, tio, la bòfia ha vingut un munt de vegades, i encara sort que no ens han trobat res damunt, que si no...! Ja veus com ens l’hauríem carregat! I el dia que la bòfia va trobar al para-xocs del Renault la xina que havíem amagat, això va ser un puto veí que ens va veure amagar-la i els va trucar per telèfon dient-los on era. Si això et sembla poc... Per què collons no es fiquen en els seus assumptes i ens deixen tranquils?

Això últim ho ha dit com si es dirigís a un auditori més ampli, sabent amb certesa que totes les orelles dels veïns estan escoltant-la. Per a la Loli, igual que per al Patillas, el Flaco i la resta dels seus col·legues, passar-se la nit asseguts en un graó d'accés a cap lloc, fumant canutos, picant-se, escoltant el radiocasset, menjant pipes i circulant per sobre de la vorera amb les 49 cc és el propi d'una calorosa nit d'estiu.

Què mireu, carallots?

Capítol II. Mai diguis que no et vaig avisar.

Diuen que “mal de molts, consol de ximples” i el meu districte està sembrat de blocs semblants, encara que en aquest hi visqui jo i estigui farta de totes aquestes representacions nocturnes, de tot aquest rotllo. El meu marit, que el primer cop que el vaig voler tornar a la vida no me’l van voler enlloc, a les tardes es dedica a treballar en una fàbrica de paper del centre de Barcelona i a les nits a consumir la marihuana que conrea a la terrassa.

-—Nena, aquesta maria et dona un punt de puta mare —diu després d'inhalar el fum de la primera calada del porro.

No, no és mal paio, va d'escriptor a les seves hores lliures. En alguna ocasió m'ha donat per llegir la novel·la que escriu sobre la vida del seu pare durant la Guerra Civil i he quedat profundament impressionada del poc que avança per les moltes hores que diu dedicar al tema, però estic segura que algun dia m'ensenyarà la segona pàgina. Defrauda la companyia del gas i de l'electricitat, fa tripijocs amb els components dels ordinadors de la feina, roba paper higiènic, bosses d'escombraries, cadires anatòmiques, bolis, llapis, retoladors, grapadores, paper A4 i A3, i tot el que pot ser-li útil o treure-n un bon preu al mercat. No té remordiments de cap mena, ni intenta justificar-se davant de ningú, ni cerca les causes últimes dels seus actes. És molt pràctic, suma el que cobra a l'empresa i el que treu de la venda de la maria als seus col·legues i hi resta les despeses. Li agrada llegir i en una ocasió el vaig sentir dir que havia llegit les declaracions d'un conegut economista, professor de la Universitat de Colúmbia, que aconsellava els desocupats americans o aquells treballadors amb sous de misèria i moltes hores de feina que no els permetien sobreviure ni els arribava per pagar-se una bona assegurança mèdica a crear el seu propi estat benefactor. O almenys això és el que va creure entendre, ves a saber, perquè la revista estava escrita en anglès i era un idioma força desconegut per a ell. L'idioma que sí que domina és el del vi de la Ribera del Duero. Ull de llebre 100 % del marquès de Vitòria. Rendeix devoció a aquests marquesats malgrat els seus ideals comunistes.

Com que estic sense feina i només em dedico a portar el meu fill al col·legi, a l'acadèmia d'anglès, a piscina, als concerts i a qualsevol lloc que sigui necessari, dedico el meu temps lliure, després de comprar, fregar, cuinar, posar unes rentadores i estendre la roba, a fer alguns arranjaments a la roba que necessitem. Podria dir-se que segueixo les idees d'aquest professor nord-americà del qual parla el meu marit, però el meu és anterior a la publicació. Porto creant el meu propi estat benefactor molt abans de les declaracions de l'insigne professor Samuel S. Phelps. Concretament, després de ser acomiadada de l'empresa on treballava després de quedar-me visiblement embarassada, cap als anys 80.

Em van donar d'alta a l'empresa Estibadors C. Serrano, SA el 23 de febrer de 1981, el dia del cop d'estat de Tejero. Circulava pel carrer Almogàvers amb el meu Ford Fiesta verd, en direcció a García Morato, on estava situada l'empresa, quan poc abans d'arribar al carrer Marina van sorgir uns quants tancs que em van acompanyar uns centenars de metres fins que els vaig perdre de vista. Coneixent-me com em conec, vaig pensar al moment que no podia ser un bon començament. I així va ser, perquè el 29 de setembre d'aquell mateix any em van donar de baixa de la Seguretat Social.

L'empresa es dedicava a llogar vaixells i, segons el seu accionista majoritari, jo havia realitzat un examen extraordinari, perfecte, però més tard vaig saber que en realitat va ser la meva minifaldilla, el meu bon parell de tetes i el meu cabell ros i llarg fins a la cintura els que van aprovar el test. L'endemà de la meva incorporació al lloc de treball ja m'estaven proposant relacions tots els alts i sants homes de l'oficina. Tot va canviar quan la meva panxa va començar a créixer. Dels somriures i les invitacions a dinar van passar a donar-me els pitjors treballs, fins que va arribar l'acomiadament. Jo els en vaig fer passar de tots colors al judici i van haver de deixar-me anar mig milió de pessetes i el carnet de l'atur.

Dels meus dies a l'empresa només conservo un bon record del meu company Pablo. Amb ell vaig aprendre totes les cançons de Joan Manel Serrat i Julio Iglesias. En Pablo era el fill del cap i, com el seu pare, ell també volia portar-me al catre, encara que emprava mètodes més propis de la seva edat i de la seva economia, tan fotuda com la de la resta de treballadors de l'empresa. En diverses ocasions em va convidar al cafè amb llet i al croissant del bar Gwendoline, que estava a García Morato, no gaire lluny de l'edifici Colón, on es trobava la pròspera empresa de nolis. La veritat és que el temps de l’esmorzar es consumia entre la baixada i la pujada dels vint pisos, així que les converses romàntiques no van ser més que paraules soltes entre el 13 i el 18, que era quan l'ascensor es buidava. Quin vestit tan bonic que portes avui, quin parell d'ulls més bonics que tens, i bajanades a l'estil adolescent sense cap glamur, però és que el trajecte no donava per a més i la seva intel·ligència en consonància amb els que l’envoltàvem tampoc no donava per a molt més.

En Pablo cobrava el mateix sou miserable que la resta i feia el mateix horari que tots. Tenia dues grans aficions: emular els seus ídols de la cançó i menysprear la Mari, la querida del seu pare i la més ximple de tots els que treballàvem allí o la més llesta, segons es miri, perquè s'emportava un pasta gansa, feia l'horari que volia i es passava la resta de la jornada llimant-se les ungles i cuidant el rímel de les seves pestanyes.

L'odiosa Mari, a més, vivia al mateix pis que ells, i es feia passar davant dels veïns com la filla del matrimoni. L'odiosa Mari coneixia millor el despatx del director que la seva pròpia taula. Cada dia a les dotze en punt, l'hora de l’àngelus, s'escoltaven els al·leluies de la Mari i la respiració asmàtica del vell. A cada clau, o el que fos allò, li seguia el baluern dels glaçons colpejant les parets del got a punt de rebre el Cardhu, que posava fi al silenci regnant a l'oficina. Atònits i expectants, els treballadors assistíem a la culminació de l'acte.

L'Antonia era l'altra companya de fatigues en aquell prestigiós despatx. No desentonava de la resta, era ximple i una mica masoquista. El seu promès, en Carlos, havia empenyorat l'anell de compromís per continuar jugant a les màquines escurabutxaques i al bingo. Per desgràcia, ella ja tenia una certa experiència amb els homes, perquè quan va complir dotze anys el seu pare la va treure de l'escola i la va posar a treballar en una sastreria del poble on vivien. A les nits a casa, després del sopar, s'encarregava de cosir pantalons, una feina extra que havia de servir per pagar els estudis dels seus germans. En una ocasió, el seu pare va regalar una moto de 49 centímetres cúbics al seu germà Jesús per haver aprovat totes les assignatures amb excel·lent. Per no ser menys, i pensant que la seva filla podria sentir-se ofesa, per consolar-la li va comprar una magnífic motor de O,5 CV per a la seva màquina de cosir SIGMA, amb la qual cosa els dos germans tenien alguna cosa que corria. Allò va accelerar les seves ganes d'escapar dels dos tallers de confecció i quan va complir els 18 anys es va buscar un treball d'auxiliar administrativa, mentre aconseguia treure's el títol anant a classes nocturnes.

I estava amb un nuvi que no era ni molt guapo, ni molt alt, ni tenia ofici ni benefici i al llarg de tot el temps que va durar el seu festeig mai va fotre ni cop. Els únics cops que va donar van ser a la cartilla de La Caixa de l'Antonia.

—Serà cabró! —deia moltes vegades — el capullo aquest és capaç d'empenyorar les meves calces per cantar una merda de línia al bingo!

Jo no li veia gaire futur a aquesta relació, però callava perquè la meva vida no era el que es diu un bon exemple per a ningú.

L'Antonia, en Pablo i jo intentàvem passar de tot i riure una mica interpretant les cançons del Julito i del Serrat. Jo coneixia les lletres de totes les seves cançons igual que en Pablo, però no n’entonava ni una. No encertava ni una sola nota, així que cada intent ens quedava com un nyap i acabàvem rient a riallada neta, al mateix temps que esquivava com podia tot el que em llançaven.

L'amistat que mantenia amb el fill del cap no va servir de res a l'hora que els mafiosos italo-espanyols que dirigien aquell galliner de nolis em clavessin una puntada de peu al cul. L'empresa no va ni durar un any més, van vendre el que van poder i van muntar diversos prostíbuls en 5 carreteres nacionals utilitzant com a reclam dones de procedència diversa, sobretot dels països de l'Est.

Pel que sembla, en aquells dies les dones de l'est d'Europa produïen un efecte sorprenent en certs clients espanyols, perquè alguns d'ells acabaven abandonant la seva família per continuar mantenint-hi relacions. Aquest va ser el cas d'un amic del Mario, el marit d'una de les cosines de la meva cunyada. Aquest amic arrebossava parets i sostres i amb el boom del maó es treia una pasta gansa a la setmana i tot el que guanyava s’ho gastava en una dona jove d'origen rus, mentre la seva dona i el seu fill es morien de gana. Ell no va trigar a seguir els passos de la seva família, perquè el fan fer fora de la feina per alcohòlic invisible; és a dir, que agafava els pets i no apareixia per l'obra. Un dia d'estiu va aparèixer pel càmping La Ballena Alegre, on ens refugiàvem tota la família per suportar els rigors estivals, a les deu de la nit, molt penjat i sense un puto duro a la butxaca demanant que el convidessin a sopar. Com que un sopar no se li nega a ningú, i tant el Mario com la seva dona estaven interessats a saber on parava la família… però aquesta és una altra història.

Primera part de la narració d'una dona del districte 10 de Barcelona, que sap que ningú està lliure de culpa. Autors "Cosa salvatge" i " quan estic amb tú no aconsegueixo controlar-me i crido".

Traducció del relat al català realitzada per Silvia Puig i Matilde Diez, de l'empresa Metafrasi-Traducció i Comunicació.

 

Nadie está libre de culpa.

Capítol I. Qué miráis gilipollas?

En ciertos barrios de capitales de provincia hay edificios que al contemplarlos inspiran una profunda repulsión. Acaso sea porque en ellos se encuentran a la vez la deformidad, lo grotesco y la torpeza del arquitecto al escoger su color y los materiales de construcción. La vida en ellos durante el día se desarrolla monótona y aburrida. Unos bloques frente a otros, vecinos contra vecinos, que se saludan y comentan la última hazaña del niño, o cambian recetas de cocina, o hablan de las vacaciones. Apoyados sobre las barandillas de sus respectivos balcones sus habitantes aprovechan la conversación para golpear con estrépito inusitado las alfombras, espolvorear las sucias escobas o sacudir el mantel que han utilizado en el último ágape familiar.

Sin embargo, la noche atrae a una inusitada tribu de jóvenes que provienen de otros edificios tan grotescos o más que éstos, los cuales sentados en los escalones que conducen a una grafitada pared, al amparo de la escasa luz amarillenta que producen las pocas farolas que adornan la ancha calle, agazapados en los inútiles huecos que existen entre un bloque de pisos y otro, interpretan la macabra obra del chute, seguida de la estrepitosa escenas de los ciclomotores circulando por las aceras con descaro, montados por niños y niñas que no han cumplido aún los dieciocho años, que transportan dentro de sus prendas íntimas la mercancía: unos ácidos, algunas chinas de chocolate y la reina de la noche, la heroína:

“esta noche no quiero follar con nadie. Solo me apetece meterme un pico y joder a todas las marujas de esta mierda de bloque..”. Se oye decir a la Loli, una de las actrices fijas del reparto noctámbulo- La conversación llega con nitidez a cualquier oído a cien metros a la redonda.

“Loli cada día estás más majara tía, además creo que no hay caballo para los tres”, farfulla el patillas.

La Loli se levanta del escalón donde está sentada y se encara al Patillas y al Flaco. Su cuerpo, que no alcanza el metro y medio de altura, de ojos negros y piel oscura está enfundado en el cuero negro de una falda y una cazadora. “Entonces me chuto yo y se acaba la historia”. “Pero no te das cuenta que estás preñada de tres meses “ replica el Flaco. “A la mierda con el embarazo. Y cuando acabe de picarme se van a enterar de lo que vale un peine estos cabrones”. El Patillas saca la papelina del bolsillo y la expone a la luz de la farola. “Joder, no hay ni para ti, Loli. Te vas a chutar Font-Vella”. “De eso nada monada, ahora mismo te vas con la moto y me compras una papelina, sino olvídate de meterla en caliente durante una buena temporada”, concluye la princesa.

La moto arranca a la primera, recorre el tramo que le separa de la calzada y precedida de un ruido ensordecedor se pierde en la noche.

Cinco minutos más tarde el Patillas está de vuelta con la mercancía. La Loli no tarda tanto en chutarse. Sigue recostada durante unos segundos sobre los escalones, con la mirada perdida. A su lado el Flaco se lía un canuto y se lo pasa al Patillas para que lo encienda, mientras tanto él se introduce en la boca un secante. En silencio van consumiendo el peta hasta matarlo. Todo empieza a brillar y parpadear para ellos, las estrellas, la luz de las farolas. Sus movimientos se hacen más lentos, pausados. Los faros de los coches aparcados reflejan la luz de la noche.

“Tía no sé qué te han hecho los vecinos de este bloque para que estés así con ellos”. Dice el Flaco dirigiendo su vista hacia la Loli.

“Me cago en la puta tío, por el interfono nos han estado escuchando todas las noches y ya sabe todo el barrio que soy una yonqui, que estoy embarazada, a qué cole voy, el color de mis bragas, ya te digo, de aquí a nada salgo en el Lecturas o en el Hola. Además, tío, la pasma ha venido un porrón de veces, y menos mal que no nos han encontrado nada encima, que si no ! ya ves el marrón que nos habríamos comido!. Y el día que la bofia encontró en el parachoques del Renault la chinita que habíamos escondido, eso fue un puto vecino que nos vio esconderla y les llamó por teléfono diciéndoles donde estaba. Si esto te parece poco ¿por qué cojones no se meten en sus asuntos y nos dejan tranquilos?.

Esto último lo ha dicho como si se dirigiera a un auditorio más amplio, sabiendo a ciencia cierta que todas las orejas de los vecinos están escuchándola. Para la Loli, al igual que para el Patillas, el Flaco el resto de sus colegas, pasarse la noche sentados en un escalón de acceso a ningún sitio, fumando canutos, picándose, escuchando el radio-cassette, comiendo pipas y circulando por encima de la acera con las 49 c,c, es lo propio de una calurosa noche de verano.

“Qué miráis gilipollas ?

Capítol II. Nunca digas que no te avisé.

Dicen que mal de muchos consuelo de tontos y mi distrito está sembrado de bloques parecidos, aunque en éste viva yo y esté hasta el mismísimo de todas estas representaciones nocturnas, de todo este rollo. Mi marido, el primer golpe que he querido devolver a la vida y no me lo han querido en ningún sitio, se dedica por las tardes a trabajar en una fábrica de papel del centro de Barcelona y por las noches a consumir la marihuana que cultiva en la terraza.

- Nena esta maría te da un punto de puta madre, dice tras inhalar el humo de la primera calada del canuto.

No, no es mal tío, va de escritor en sus horas libres. En alguna ocasión me ha dado a leer la novela que escribe sobre la vida de su padre durante la guerra civil y he quedado profundamente impresionada de lo poco que avanza, para las muchas horas que dice dedicar al tema, pero estoy segura que algún día me enseñará la segunda página. Defrauda a la compañía del gas y de la electricidad, trapichea con los componentes de los ordenadores de su trabajo, roba el papel higiénico, las bolsas de basura, sillas anatómicas, bolis, lápices, rotuladores, grapadoras, papel A4 y A3, y todo lo que puede serle útil, o sacarle un buen precio en el mercado. No tiene remordimientos de ningún tipo, ni intenta justificarse ante nadie, ni busca las causas últimas de sus actos. Es muy práctico, suma lo que cobra en la empresa y lo que saca de la venta de la maría a sus colegas y resta los gastos. Le gusta leer y en una ocasión le oí decir que había leído las declaraciones de un conocido economista, profesor de la universidad de Columbia, que aconsejaba a los desocupados americanos, o a aquellos trabajadores cuyos sueldos de miseria y muchas horas de curro no les permitía sobrevivir, ni les llegaba para pagarse un buen seguro médico, que crearan su propio estado benefactor. O, al menos eso es lo que creyó entender, vete tú a saber, porque la revista estaba escrita en inglés y éste era un idioma bastante desconocido para él. El idioma que sí domina es el del vino de la Ribera del Duero. Tempranillo 100 por ciento del marqués de Vitoria. Rinde devoción por esos marquesados a pesar de su ideal comunista, aunque ya me habían avisado de sus devaneos con la aristocrácia, jamás permití que me lo recordaran a modo de reproche.

Como estoy sin trabajo y sólo me dedico a llevar a mi hijo al colegio, a la academia de inglés, a piscina, a los conciertos y a cualquier sitio que sea necesario, dedico mi tiempo libre, después de comprar, fregar, cocinar, poner unas lavadoras y tender la ropa, a hacer algunos apaños con la ropa que necesitamos. Podría decirse que sigo las ideas de ese profesor norteamericano del que habla mi marido, pero lo mío es anterior a la publicación. Llevo creando mi propio estado benefactor mucho antes de las declaraciones del insigne profesor Samuel S. Phelps. Concretamente después de ser despedida de la empresa en la que trabajaba tras quedarme visiblemente embarazada, allá por los años 80.

Me dieron de alta en la empresa Estibadores C. Serrano, S.A. el 23 de febrero de 1981, el día del golpe de estado de Tejero. Circulaba por la calle Almogávares con mi verde Ford Fiesta, en dirección a García Morato, donde estaba situada la empresa, cuando poco antes de llegar a la calle Marina surgieron unos cuantos tanques que me acompañaron unos cientos de metros hasta que los perdí de vista. Conociéndome como me conozco pensé al momento que no podía ser un buen comienzo. Y así fue porque el 29 de septiembre de ese mismo año me dieron de baja en la Seguridad Social.

La empresa se dedicaba a fletar barcos, y según su accionista mayoritario yo había realizado un examen extraordinario, perfecto, pero más tarde supe que en realidad fue mi minifalda, mi buen par de tetas y mi cabello rubio y largo hasta la cintura quien aprobó el test. Al día siguiente de mi incorporación al puesto de trabajo ya me estaban proponiendo relaciones todos los altos y santos varones de la oficina. Todo cambió cuando mi barriga empezó a abultar. De las sonrisas e invitaciones a comer, pasaron a darme los peores trabajos, hasta que llegó el despido. Yo se las hice pasar canutas en el juicio y tuvieron que soltarme medio millón de pesetas y el carnet de paro.

De mis días en la empresa sólo conservo un buen recuerdo de mi compañero Pablo. Con él aprendí todas las canciones de Joan Manel Serrat y Julio Iglesias. Pablo era el hijo del jefe y como su padre él también quería llevarme al catre, aunque empleaba métodos más propios de su edad y de su economía, tan jodida como la del resto de trabajadores de la empresa. En varias ocasiones me invitó al café con leche y al croissant en el Bar Gwendoline, que estaba en García Morato, no muy lejos del edificio Colón, donde se encontraba ubicada la boyante empresa de fletes. Lo cierto es que el tiempo del desayuno se consumía entre la bajada y la subida de los veinte pisos, así que las conversaciones románticas no fueron más que palabras sueltas entre el 13 y el 18, que era cuando el ascensor se vaciaba. Qué vestido tan bonito llevas hoy, qué par de ojos más bonitos tienes, y sandeces al estilo adolescente sin glamour alguno, pero es que el trayecto no daba para más y su inteligencia en consonancia con los que le rodeábamos, tampoco daba para mucho más.

Pablo cobraba el mismo miserable sueldo que el resto y hacía el mismo horario que todos. Tenía dos grandes aficiones emular a sus ídolos de la canción y despreciar a la Mari, la querida de su padre, y la más tonta de todos los que trabajábamos allí, o la más lista, según se mire, porque se llevaba un pastón, hacía el horario que quería y se pasaba el resto de la jornada limándose las uñas y cuidando el rímel de sus pestañas.

La odiosa Mari, además, vivía en el mismo piso que ellos, haciéndose pasar ante los vecinos como la hija del matrimonio. La odiosa Mari conocía mejor el despacho del director, que su propia mesa. Todos los días a las doce en punto, la hora del ángelus, se escuchaban las aleluyas de la Mari y la respiración asmática del viejo. A cada polvo, o lo que fuera aquello, le seguía el estruendo de los cubitos de hielo golpeando las paredes del vaso a punto de recibir el Cardú, que ponía fin al silencio reinante en la oficina. Atónitos y expectantes los trabajadores asistíamos a la culminación del acto.

La Antonia era la otra compañera de fatigas en aquel prestigioso despacho. No desentonaba del resto, era tonta y algo masoquista Su novio Carlos había empeñado el anillo de pedida para seguir jugando a las máquinas tragaperras y al bingo. Por desgracia, ella ya tenía cierta experiencia con los hombres, pues su padre cuando cumplió los doce años la sacó de la escuela y la puso a trabajar en una sastrería del pueblo donde vivían. Por las noches en casa, tras la cena, se encargaba de coser pantalones, trabajo extra que había de servir para pagar los estudios de sus hermanos. En una ocasión, su padre regaló una moto de 49 centímetros cúbicos a su hermano Jesús por haber aprobado todas las asignaturas con sobresaliente. Para no ser menos, y pensando que su hija podría sentirse agraviada, para consolarla, le compró una magnífico motor de O.5 C.V para su máquina de coser SIGMA, con lo cual los dos hermanos tenían algo que corría. Aquello aceleró sus ganas de escapar de los dos talleres de confección y cuando cumplió los 18 años se buscó un trabajo de auxiliar administrativa, mientras conseguía sacarse el título asistiendo a clases nocturnas.

Y ahí estaba con un novio que no era ni muy guapo, ni muy alto, ni tenía oficio ni beneficio y a lo largo de todo el tiempo que duró su noviazgo jamás pegó golpe. Los únicos golpes que dio, se los dio a la cartilla de la Caixa de la Antonia. Será cabrón, decía muchas veces, el capullo ese es capaz de empeñar mis bragas para cantar una mierda de línea en el bingo. Yo no le veía mucho futuro a esa relación, pero me callaba porque mi vida no era lo que se dice un buen ejemplo para nadie.

La Antonia, Pablo y yo intentábamos pasar de todo y reír un poco interpretando las canciones de Julito y de Serrat. Yo conocía las letras de todas sus canciones al igual que Pablo, pero no entonaba ni una sola de ellas. Ni una sola nota acertaba, así que nos quedaba como un churro cada intento y acabábamos riendo a carcajada limpia, al tiempo que esquivaba como podía todo lo que me lanzaban.

La amistad que mantenía con el hijo del jefe no sirvió de nada a la hora de darme la patada en el culo los mafiosos italo-españoles que dirigían aquel cotarro de fletes. La empresa no duró un año más, vendieron lo que pudieron y montaron varios puticlubs en 5 carreteras nacionales utilizando como reclamo a mujeres de diversa procedencia, sobre todo de los países del Este.

Al parecer, por aquel entonces, las mujeres del Este de Europa producían un efecto sorprendente en ciertos clientes españoles, pues algunos de ellos acababan abandonando a su familia, por seguir manteniendo relaciones con ellas. Este fue el caso de un amigo del Mario, el marido de una de las primas de mi cuñada. Este amigo era enlucidor de paredes y techos, que con el boom del ladrillo sacaba un pastón a la semana y tal y como lo ganaba se lo gastaba en una mujer joven de origen ruso, mientras su mujer y su hijo se morían de hambre. Él no tardó en seguir los pasos de su familia, porque lo echaron del curro por alcohólico invisible, es decir, que cogía las melopeas y no aparecía por la obra. Un día de verano apareció por el camping La Ballena Alegre, donde nos refugiábamos toda la familia para sobrellevar los rigores estivales, a las diez de la noche, con un cuelgue tremendo, sin un puto duro en el bolsillo y pidiendo que le invitaran a cenar. Como una cena no se le niega a nadie, y tanto el Mario como su mujer estaban interesados en saber el paradero de la familia …pero esa es otra historia.

Primera part de la narració d'una dona que sap que ningú està lliure de culpa, del districte 10 de Barcelona. Autors "Cosa salvatge" i " quan estic amb tú no aconsegueixo controlar-me i crido".

¡Atenció! Aquesta web utilitza cookies.

Aquesta web utilitza “COOKIES” per garantir el correcte funcionament del nostre portal web, millorant la seguretat, per obtenir una eficàcia i una personalització superiors, per recollir dades estadístiques i per mostrar-li publicitat rellevant. Si continua navegant o premeu el botó "ACCEPTAR" considerarem que accepta tot el seu ús. Podeu obtenir més informació a la nostra POLÍTICA DE COOKIES a peu de pàgina o al següent enllaç Més informació

Accepto