Cercador d'articles

Contacta amb nosaltres

Email Asociación Las AfuerasAquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Dissabte, 04 abril 2020

Asociación Cultural Las Afueras
Email Asociación Las Afueras
info@lasafueras.info

IMGP2414 2

Edificis situats al barri de la Verneda.

Ningú no està lliure de culpa.

Capítol I. Què mireu, carallots?

En certs barris de capitals de província hi ha edificis que, en contemplar-los, inspiren una profunda repulsió. Potser és perquè en ells es troben alhora la deformitat, el grotesc i la malaptesa de l'arquitecte en triar el seu color i els materials de construcció. Durant el dia, la vida en ells es desenvolupa monòtona i avorrida. Uns blocs enfront d'uns altres, veïns contra veïns que se saluden i comenten l'última gesta del nen, que intercanvien receptes de cuina o parlen de les vacances. Recolzats sobre les baranes dels seus respectius balcons, els seus habitants aprofiten la conversa per colpejar amb un estrèpit inusitat les catifes, empolvorar les escombres brutes o sacsejar les estovalles que han utilitzat a l'última àgape familiar.

Tanmateix, la nit atreu una inusitada tribu de joves que provenen d'altres edificis tan grotescos o més que aquests i que, asseguts als graons que condueixen a una paret grafitada a l'empara de l'escassa llum groguenca que produeixen els pocs fanals que adornen el carrer ample i agotzonats als inútils buits que existeixen entre un bloc de pisos i un altre, interpreten la macabra obra de la xutada, seguida de l'estrepitosa escena dels ciclomotors circulant per les voreres amb desvergonyiment, muntats per nens i nenes que no han complert encara els divuit anys, que transporten dins de les seves peces íntimes la mercaderia: uns àcids, algunes xines de xocolata i la reina de la nit, l'heroïna:

—Aquesta nit no vull cardar amb ningú. Només em ve de gust ficar-me un pic i fotre totes les marujes d'aquesta merda de bloc... — Se sent dir a la Loli, una de les actrius fixes del repartiment noctàmbul. La conversa arriba amb nitidesa a qualsevol oïda a cent metres a la rodona.

—Loli, cada dia estàs més sonada, tia! A més, crec que no hi ha cavall per als tres... —balbuceja el Patillas.

La Loli s'aixeca del graó on està asseguda i s'encara al Patillas i al Flaco. D’ulls negres i pell fosca, el seu cos, que no arriba al metre i mig d'altura, està enfundat en el cuir negre d'una faldilla i una caçadora.

—Llavors em xuto jo i s'acaba la història.

—Però no t'adones que estàs prenyada de tres mesos? —replica el Flaco.

—A la merda amb l'embaràs! I quan acabi de picar-me, s'assabentaran del que val una pinta aquests cabrons!

El Patillas treu la paperina de la butxaca i l'exposa a la llum del fanal.

—Collons, no n’hi ha ni per a tu, Loli. Et xutaràs Font Vella.

—D'això res, monada. Ara mateix te’n vas amb la moto i em compres una paperina, si no oblida't de ficar-la en calent durant una bona temporada —conclou la princesa.

La moto arrenca a la primera, recorre el tram que el separa de la calçada i, precedida d'un soroll eixordador, es perd en la nit.

Cinc minuts més tard el Patillas ja està de tornada amb la mercaderia. La Loli no triga tant a xutar-se. Segueix recolzada durant uns segons sobre els graons, amb la mirada perduda. Al seu costat el Flaco s'embolica un porro i li passa al Patillas perquè l'encengui. Mentrestant, ell s'introdueix a la boca un assecant. En silenci van consumint el peta fins a matar-lo. Tot comença a brillar i parpellejar per a ells: les estrelles, la llum dels fanals... Els seus moviments es fan més lents, pausats. Els fars dels cotxes aparcats reflecteixen la llum de la nit.

—Tia, no sé què t'han fet els veïns d'aquest bloc perquè estiguis així amb ells —diu el Flaco dirigint la seva vista cap a la Loli.

—Em cago en la puta, tio, per l'intèrfon ens han estat escoltant totes les nits i ja sap tot el barri que sóc una ionqui, que estic embarassada, a quin col·le vaig, el color de les meves calces... Ja et dic, d'aquí a res surto a la Lecturas o a l'Hola. A més, tio, la bòfia ha vingut un munt de vegades, i encara sort que no ens han trobat res damunt, que si no...! Ja veus com ens l’hauríem carregat! I el dia que la bòfia va trobar al para-xocs del Renault la xina que havíem amagat, això va ser un puto veí que ens va veure amagar-la i els va trucar per telèfon dient-los on era. Si això et sembla poc... Per què collons no es fiquen en els seus assumptes i ens deixen tranquils?

Això últim ho ha dit com si es dirigís a un auditori més ampli, sabent amb certesa que totes les orelles dels veïns estan escoltant-la. Per a la Loli, igual que per al Patillas, el Flaco i la resta dels seus col·legues, passar-se la nit asseguts en un graó d'accés a cap lloc, fumant canutos, picant-se, escoltant el radiocasset, menjant pipes i circulant per sobre de la vorera amb les 49 cc és el propi d'una calorosa nit d'estiu.

Què mireu, carallots?

Capítol II. Mai diguis que no et vaig avisar.

Diuen que “mal de molts, consol de ximples” i el meu districte està sembrat de blocs semblants, encara que en aquest hi visqui jo i estigui farta de totes aquestes representacions nocturnes, de tot aquest rotllo. El meu marit, que el primer cop que el vaig voler tornar a la vida no me’l van voler enlloc, a les tardes es dedica a treballar en una fàbrica de paper del centre de Barcelona i a les nits a consumir la marihuana que conrea a la terrassa.

-—Nena, aquesta maria et dona un punt de puta mare —diu després d'inhalar el fum de la primera calada del porro.

No, no és mal paio, va d'escriptor a les seves hores lliures. En alguna ocasió m'ha donat per llegir la novel·la que escriu sobre la vida del seu pare durant la Guerra Civil i he quedat profundament impressionada del poc que avança per les moltes hores que diu dedicar al tema, però estic segura que algun dia m'ensenyarà la segona pàgina. Defrauda la companyia del gas i de l'electricitat, fa tripijocs amb els components dels ordinadors de la feina, roba paper higiènic, bosses d'escombraries, cadires anatòmiques, bolis, llapis, retoladors, grapadores, paper A4 i A3, i tot el que pot ser-li útil o treure-n un bon preu al mercat. No té remordiments de cap mena, ni intenta justificar-se davant de ningú, ni cerca les causes últimes dels seus actes. És molt pràctic, suma el que cobra a l'empresa i el que treu de la venda de la maria als seus col·legues i hi resta les despeses. Li agrada llegir i en una ocasió el vaig sentir dir que havia llegit les declaracions d'un conegut economista, professor de la Universitat de Colúmbia, que aconsellava els desocupats americans o aquells treballadors amb sous de misèria i moltes hores de feina que no els permetien sobreviure ni els arribava per pagar-se una bona assegurança mèdica a crear el seu propi estat benefactor. O almenys això és el que va creure entendre, ves a saber, perquè la revista estava escrita en anglès i era un idioma força desconegut per a ell. L'idioma que sí que domina és el del vi de la Ribera del Duero. Ull de llebre 100 % del marquès de Vitòria. Rendeix devoció a aquests marquesats malgrat els seus ideals comunistes.

Com que estic sense feina i només em dedico a portar el meu fill al col·legi, a l'acadèmia d'anglès, a piscina, als concerts i a qualsevol lloc que sigui necessari, dedico el meu temps lliure, després de comprar, fregar, cuinar, posar unes rentadores i estendre la roba, a fer alguns arranjaments a la roba que necessitem. Podria dir-se que segueixo les idees d'aquest professor nord-americà del qual parla el meu marit, però el meu és anterior a la publicació. Porto creant el meu propi estat benefactor molt abans de les declaracions de l'insigne professor Samuel S. Phelps. Concretament, després de ser acomiadada de l'empresa on treballava després de quedar-me visiblement embarassada, cap als anys 80.

Em van donar d'alta a l'empresa Estibadors C. Serrano, SA el 23 de febrer de 1981, el dia del cop d'estat de Tejero. Circulava pel carrer Almogàvers amb el meu Ford Fiesta verd, en direcció a García Morato, on estava situada l'empresa, quan poc abans d'arribar al carrer Marina van sorgir uns quants tancs que em van acompanyar uns centenars de metres fins que els vaig perdre de vista. Coneixent-me com em conec, vaig pensar al moment que no podia ser un bon començament. I així va ser, perquè el 29 de setembre d'aquell mateix any em van donar de baixa de la Seguretat Social.

L'empresa es dedicava a llogar vaixells i, segons el seu accionista majoritari, jo havia realitzat un examen extraordinari, perfecte, però més tard vaig saber que en realitat va ser la meva minifaldilla, el meu bon parell de tetes i el meu cabell ros i llarg fins a la cintura els que van aprovar el test. L'endemà de la meva incorporació al lloc de treball ja m'estaven proposant relacions tots els alts i sants homes de l'oficina. Tot va canviar quan la meva panxa va començar a créixer. Dels somriures i les invitacions a dinar van passar a donar-me els pitjors treballs, fins que va arribar l'acomiadament. Jo els en vaig fer passar de tots colors al judici i van haver de deixar-me anar mig milió de pessetes i el carnet de l'atur.

Dels meus dies a l'empresa només conservo un bon record del meu company Pablo. Amb ell vaig aprendre totes les cançons de Joan Manel Serrat i Julio Iglesias. En Pablo era el fill del cap i, com el seu pare, ell també volia portar-me al catre, encara que emprava mètodes més propis de la seva edat i de la seva economia, tan fotuda com la de la resta de treballadors de l'empresa. En diverses ocasions em va convidar al cafè amb llet i al croissant del bar Gwendoline, que estava a García Morato, no gaire lluny de l'edifici Colón, on es trobava la pròspera empresa de nolis. La veritat és que el temps de l’esmorzar es consumia entre la baixada i la pujada dels vint pisos, així que les converses romàntiques no van ser més que paraules soltes entre el 13 i el 18, que era quan l'ascensor es buidava. Quin vestit tan bonic que portes avui, quin parell d'ulls més bonics que tens, i bajanades a l'estil adolescent sense cap glamur, però és que el trajecte no donava per a més i la seva intel·ligència en consonància amb els que l’envoltàvem tampoc no donava per a molt més.

En Pablo cobrava el mateix sou miserable que la resta i feia el mateix horari que tots. Tenia dues grans aficions: emular els seus ídols de la cançó i menysprear la Mari, la querida del seu pare i la més ximple de tots els que treballàvem allí o la més llesta, segons es miri, perquè s'emportava un pasta gansa, feia l'horari que volia i es passava la resta de la jornada llimant-se les ungles i cuidant el rímel de les seves pestanyes.

L'odiosa Mari, a més, vivia al mateix pis que ells, i es feia passar davant dels veïns com la filla del matrimoni. L'odiosa Mari coneixia millor el despatx del director que la seva pròpia taula. Cada dia a les dotze en punt, l'hora de l’àngelus, s'escoltaven els al·leluies de la Mari i la respiració asmàtica del vell. A cada clau, o el que fos allò, li seguia el baluern dels glaçons colpejant les parets del got a punt de rebre el Cardhu, que posava fi al silenci regnant a l'oficina. Atònits i expectants, els treballadors assistíem a la culminació de l'acte.

L'Antonia era l'altra companya de fatigues en aquell prestigiós despatx. No desentonava de la resta, era ximple i una mica masoquista. El seu promès, en Carlos, havia empenyorat l'anell de compromís per continuar jugant a les màquines escurabutxaques i al bingo. Per desgràcia, ella ja tenia una certa experiència amb els homes, perquè quan va complir dotze anys el seu pare la va treure de l'escola i la va posar a treballar en una sastreria del poble on vivien. A les nits a casa, després del sopar, s'encarregava de cosir pantalons, una feina extra que havia de servir per pagar els estudis dels seus germans. En una ocasió, el seu pare va regalar una moto de 49 centímetres cúbics al seu germà Jesús per haver aprovat totes les assignatures amb excel·lent. Per no ser menys, i pensant que la seva filla podria sentir-se ofesa, per consolar-la li va comprar una magnífic motor de O,5 CV per a la seva màquina de cosir SIGMA, amb la qual cosa els dos germans tenien alguna cosa que corria. Allò va accelerar les seves ganes d'escapar dels dos tallers de confecció i quan va complir els 18 anys es va buscar un treball d'auxiliar administrativa, mentre aconseguia treure's el títol anant a classes nocturnes.

I estava amb un nuvi que no era ni molt guapo, ni molt alt, ni tenia ofici ni benefici i al llarg de tot el temps que va durar el seu festeig mai va fotre ni cop. Els únics cops que va donar van ser a la cartilla de La Caixa de l'Antonia.

—Serà cabró! —deia moltes vegades — el capullo aquest és capaç d'empenyorar les meves calces per cantar una merda de línia al bingo!

Jo no li veia gaire futur a aquesta relació, però callava perquè la meva vida no era el que es diu un bon exemple per a ningú.

L'Antonia, en Pablo i jo intentàvem passar de tot i riure una mica interpretant les cançons del Julito i del Serrat. Jo coneixia les lletres de totes les seves cançons igual que en Pablo, però no n’entonava ni una. No encertava ni una sola nota, així que cada intent ens quedava com un nyap i acabàvem rient a riallada neta, al mateix temps que esquivava com podia tot el que em llançaven.

L'amistat que mantenia amb el fill del cap no va servir de res a l'hora que els mafiosos italo-espanyols que dirigien aquell galliner de nolis em clavessin una puntada de peu al cul. L'empresa no va ni durar un any més, van vendre el que van poder i van muntar diversos prostíbuls en 5 carreteres nacionals utilitzant com a reclam dones de procedència diversa, sobretot dels països de l'Est.

Pel que sembla, en aquells dies les dones de l'est d'Europa produïen un efecte sorprenent en certs clients espanyols, perquè alguns d'ells acabaven abandonant la seva família per continuar mantenint-hi relacions. Aquest va ser el cas d'un amic del Mario, el marit d'una de les cosines de la meva cunyada. Aquest amic arrebossava parets i sostres i amb el boom del maó es treia una pasta gansa a la setmana i tot el que guanyava s’ho gastava en una dona jove d'origen rus, mentre la seva dona i el seu fill es morien de gana. Ell no va trigar a seguir els passos de la seva família, perquè el fan fer fora de la feina per alcohòlic invisible; és a dir, que agafava els pets i no apareixia per l'obra. Un dia d'estiu va aparèixer pel càmping La Ballena Alegre, on ens refugiàvem tota la família per suportar els rigors estivals, a les deu de la nit, molt penjat i sense un puto duro a la butxaca demanant que el convidessin a sopar. Com que un sopar no se li nega a ningú, i tant el Mario com la seva dona estaven interessats a saber on parava la família… però aquesta és una altra història.

Primera part de la narració d'una dona del districte 10 de Barcelona, que sap que ningú està lliure de culpa. Autors "Cosa salvatge" i " quan estic amb tú no aconsegueixo controlar-me i crido".

Traducció del relat al català realitzada per Silvia Puig i Matilde Diez, de l'empresa Metafrasi-Traducció i Comunicació.

 

 

Capítol III

Però aquesta és una altra història.

El enlucidor va relatar els fets amb una simplicitat sorprenent. "Un dia, la prostituta russa li va dir que havia de tornar al seu país per acabar d'arreglar els papers que li permetrien quedar-se definitivament a Espanya i li va demanar 250.000 pessetes per al viatge d'anada i tornada. Si tenim en compte que ell cobrava el doble cada mes, encara li quedaven altres 250.000 pessetes, així que se les va donar i a l'endemà ja no era al puticlub. el curiós d'el cas és que aquí no va acabar la sagnia, ja que des de Moscou la moscovita el va cridar a el mòbil demanant-li altres 150.000 pessetes per poder tornar a Espanya i el enlucidor encoñao les hi va enviar. les últimes 100.000 pessetes se les va gastar en wiskie i cocaïna i ara no li quedava ni per menjar. "

A mi la història em va semblar inversemblant, ja que una cosa era fer un clau i una altra molt diferent deixar-se estafar, però Mario ho va trobar de el tot possible i com a argument va adduir que ell coneixia a la dona russa i aquesta, segons el seu humil opinió mereixia la pena "és que la russa tenia un cony de 18 anys", va dir. Per a mi mateix vaig pensar que si la russa tenia un cony de 18 anys, el enlucidor tenia un cervell de 4 anys i mig, per tant feien bona parella. La dona de l'enlucidor va demanar el divorci, es va portar al seu fill i va aconseguir treball de cambrera en un hotel de la Costa Brava.

Zero hours working.

Quedar-me a l'atur em va fotre molt, no per la miserable pasta que guanyava, sinó perquè amb la meva edat i tenint un fill de l'tenir cura em seria impossible trobar una altra feina. Encara que aquesta no era la primera vegada que em feien fora d'un treball i per experiència sabia que tot podia empitjorar encara més del que estava, l'excel·lent treball que vaig trobar vuit anys més tard, quan ja havia parit clar, va servir per reafirmar-me en la creença que en la meva puta vida sortiria de pobre, llevat que em toqués un cec.

Es tractava de realitzar enquestes telefòniques. Manolo, el meu marit, aviat el va batejar amb un nom en anglès, la qual deia el zero hours working. També això ho havia llegit en una revista anglesa, però no recordava molt bé en quina d'elles. Consistia aquest tipus de contractes en què el treballador està disponible, i és cridat per telèfon per dir-li les hores que va a treballar el dia de la trucada o els dies següents. El terme en si, "contracte de zero hores", s'utilitza per referir-se a la pràctica d'organitzar així els torns de treball. Així que el marrec que tenia per cap, cada vegada que la seva empresa de publicitat aconseguia un contracte per realitzar una enquesta, escollia d'entre la llarga llista de noms que tenia, entre estudiants i mestresses de casa vingudes a menys, i cridava demanant-te que et acostaràs a el local a l'endemà per treballar des de les 14 fins a les 23 hores, durant tot el cap de setmana. Durant un any i mig em va cridar en vint ocasions, de manera que l'estiu ho vaig viure a través de les postals que ens enviaven els familiars i amics des de les platges paradisíaques de Castelldefels.

El local estava situat a la part alta de la ciutat comtal, però a l'obrir la porta t'adonaves que et trobaves en un pis del carrer Saturn, de la Mina, per la brutícia que imperava en parets i sòls. S'entrava pel carrer Calvet, un carrer situat a la banda de la Plaça Francesc Macià, a través d'una porta de ferro forjat, que pesava una tona. Un ascensor de pujada únicament et transportava a la sisena planta de l'edifici. A la tercera porta de la planta no constava cap identificació fiscal, de manera que vaig pensar que m'havia equivocat, però es va obrir la porta i treure el cap una pèl-roja, de talla mitjana i amb molta mala llet, que sortia d'estampida propinant improperis a destre i sinistre. Després dels seus passos un home alt, ros, ben pentinat i una mica geperut cridant "doncs no tornis més, aquí ja no hi ha feina per a tu".

Es deia Jordi, era llicenciat en dret i  cada vagada que parlava havies de separar-te d'ell un metro, perquè sinò ho feies et dutxava.  Al cap d'unes hores d'estar amb ell ja estaves pensant en ofegar-lo en un bassal d'aigua bruta. Ens tenia a totes les enquestadores amuntegades en una habitació d'uns quaranta metres quadrats. Els telèfons estaven separats per unes mampares de metacrilat, gairebé sense separació les unes de les altres. No tenies permís per moure't del teu lloc, llevat que tinguessis necessitat d'usar el lavabo per fer les teves necessitats, però estava tan brut que se't treien les ganes i preferies aguantar a seure en una de les dues tasses que existien. Però sobretot el que més em fotia era no poder fumar-me un cigarret, aquest era el meu veritable suplici.

En aquell temps es parlava molt en la premsa de la sostracció de Banesto de 1.344 milions de pessetes en el cas Carburos Metálicos. Banesto i Air pruducts havien signat un contracte el 4 d'abril de 1990 sobre 672.000 accions de Carburos Metálicos, intervenint Arturo Romaní en representació de Banesto. Com a conseqüència d'aquest contracte, Banesto hauria d'haver ingressat 1.344 milions.

 

 

Primera part de la narració d'una dona que sap que ningú està lliure de culpa, del districte 10 de Barcelona. Autors "Cosa salvatge" i " quan estic amb tú no aconsegueixo controlar-me i crido".

¡Atenció! Aquesta web utilitza cookies.

Aquesta web utilitza “COOKIES” per garantir el correcte funcionament del nostre portal web, millorant la seguretat, per obtenir una eficàcia i una personalització superiors, per recollir dades estadístiques i per mostrar-li publicitat rellevant. Si continua navegant o premeu el botó "ACCEPTAR" considerarem que accepta tot el seu ús. Podeu obtenir més informació a la nostra POLÍTICA DE COOKIES a peu de pàgina o al següent enllaç Més informació

Accepto