Edificis situats al barri de la Verneda.
Ningú no està lliure de culpa.
Capítol I. Què mireu, carallots?
En certs barris de capitals de província hi ha edificis que, en contemplar-los, inspiren una profunda repulsió. Potser és perquè en ells es troben alhora la deformitat, el grotesc i la malaptesa de l'arquitecte en triar el seu color i els materials de construcció. Durant el dia, la vida en ells es desenvolupa monòtona i avorrida. Uns blocs enfront d'uns altres, veïns contra veïns que se saluden i comenten l'última gesta del nen, que intercanvien receptes de cuina o parlen de les vacances. Recolzats sobre les baranes dels seus respectius balcons, els seus habitants aprofiten la conversa per colpejar amb un estrèpit inusitat les catifes, empolvorar les escombres brutes o sacsejar les estovalles que han utilitzat a l'última àgape familiar.
Tanmateix, la nit atreu una inusitada tribu de joves que provenen d'altres edificis tan grotescos o més que aquests i que, asseguts als graons que condueixen a una paret grafitada a l'empara de l'escassa llum groguenca que produeixen els pocs fanals que adornen el carrer ample i agotzonats als inútils buits que existeixen entre un bloc de pisos i un altre, interpreten la macabra obra de la xutada, seguida de l'estrepitosa escena dels ciclomotors circulant per les voreres amb desvergonyiment, muntats per nens i nenes que no han complert encara els divuit anys, que transporten dins de les seves peces íntimes la mercaderia: uns àcids, algunes xines de xocolata i la reina de la nit, l'heroïna:
—Aquesta nit no vull cardar amb ningú. Només em ve de gust ficar-me un pic i fotre totes les marujes d'aquesta merda de bloc... — Se sent dir a la Loli, una de les actrius fixes del repartiment noctàmbul. La conversa arriba amb nitidesa a qualsevol oïda a cent metres a la rodona.
—Loli, cada dia estàs més sonada, tia! A més, crec que no hi ha cavall per als tres... —balbuceja el Patillas.
La Loli s'aixeca del graó on està asseguda i s'encara al Patillas i al Flaco. D’ulls negres i pell fosca, el seu cos, que no arriba al metre i mig d'altura, està enfundat en el cuir negre d'una faldilla i una caçadora.
—Llavors em xuto jo i s'acaba la història.
—Però no t'adones que estàs prenyada de tres mesos? —replica el Flaco.
—A la merda amb l'embaràs! I quan acabi de picar-me, s'assabentaran del que val una pinta aquests cabrons!
El Patillas treu la paperina de la butxaca i l'exposa a la llum del fanal.
—Collons, no n’hi ha ni per a tu, Loli. Et xutaràs Font Vella.
—D'això res, monada. Ara mateix te’n vas amb la moto i em compres una paperina, si no oblida't de ficar-la en calent durant una bona temporada —conclou la princesa.
La moto arrenca a la primera, recorre el tram que el separa de la calçada i, precedida d'un soroll eixordador, es perd en la nit.
Cinc minuts més tard el Patillas ja està de tornada amb la mercaderia. La Loli no triga tant a xutar-se. Segueix recolzada durant uns segons sobre els graons, amb la mirada perduda. Al seu costat el Flaco s'embolica un porro i li passa al Patillas perquè l'encengui. Mentrestant, ell s'introdueix a la boca un assecant. En silenci van consumint el peta fins a matar-lo. Tot comença a brillar i parpellejar per a ells: les estrelles, la llum dels fanals... Els seus moviments es fan més lents, pausats. Els fars dels cotxes aparcats reflecteixen la llum de la nit.
—Tia, no sé què t'han fet els veïns d'aquest bloc perquè estiguis així amb ells —diu el Flaco dirigint la seva vista cap a la Loli.
—Em cago en la puta, tio, per l'intèrfon ens han estat escoltant totes les nits i ja sap tot el barri que sóc una ionqui, que estic embarassada, a quin col·le vaig, el color de les meves calces... Ja et dic, d'aquí a res surto a la Lecturas o a l'Hola. A més, tio, la bòfia ha vingut un munt de vegades, i encara sort que no ens han trobat res damunt, que si no...! Ja veus com ens l’hauríem carregat! I el dia que la bòfia va trobar al para-xocs del Renault la xina que havíem amagat, això va ser un puto veí que ens va veure amagar-la i els va trucar per telèfon dient-los on era. Si això et sembla poc... Per què collons no es fiquen en els seus assumptes i ens deixen tranquils?
Això últim ho ha dit com si es dirigís a un auditori més ampli, sabent amb certesa que totes les orelles dels veïns estan escoltant-la. Per a la Loli, igual que per al Patillas, el Flaco i la resta dels seus col·legues, passar-se la nit asseguts en un graó d'accés a cap lloc, fumant canutos, picant-se, escoltant el radiocasset, menjant pipes i circulant per sobre de la vorera amb les 49 cc és el propi d'una calorosa nit d'estiu.
Què mireu, carallots?
Capítol II. Mai diguis que no et vaig avisar.
Diuen que “mal de molts, consol de ximples” i el meu districte està sembrat de blocs semblants, encara que en aquest hi visqui jo i estigui farta de totes aquestes representacions nocturnes, de tot aquest rotllo. El meu marit, que el primer cop que el vaig voler tornar a la vida no me’l van voler enlloc, a les tardes es dedica a treballar en una fàbrica de paper del centre de Barcelona i a les nits a consumir la marihuana que conrea a la terrassa.
-—Nena, aquesta maria et dona un punt de puta mare —diu després d'inhalar el fum de la primera calada del porro.
No, no és mal paio, va d'escriptor a les seves hores lliures. En alguna ocasió m'ha donat per llegir la novel·la que escriu sobre la vida del seu pare durant la Guerra Civil i he quedat profundament impressionada del poc que avança per les moltes hores que diu dedicar al tema, però estic segura que algun dia m'ensenyarà la segona pàgina. Defrauda la companyia del gas i de l'electricitat, fa tripijocs amb els components dels ordinadors de la feina, roba paper higiènic, bosses d'escombraries, cadires anatòmiques, bolis, llapis, retoladors, grapadores, paper A4 i A3, i tot el que pot ser-li útil o treure-n un bon preu al mercat. No té remordiments de cap mena, ni intenta justificar-se davant de ningú, ni cerca les causes últimes dels seus actes. És molt pràctic, suma el que cobra a l'empresa i el que treu de la venda de la maria als seus col·legues i hi resta les despeses. Li agrada llegir i en una ocasió el vaig sentir dir que havia llegit les declaracions d'un conegut economista, professor de la Universitat de Colúmbia, que aconsellava els desocupats americans o aquells treballadors amb sous de misèria i moltes hores de feina que no els permetien sobreviure ni els arribava per pagar-se una bona assegurança mèdica a crear el seu propi estat benefactor. O almenys això és el que va creure entendre, ves a saber, perquè la revista estava escrita en anglès i era un idioma força desconegut per a ell. L'idioma que sí que domina és el del vi de la Ribera del Duero. Ull de llebre 100 % del marquès de Vitòria. Rendeix devoció a aquests marquesats malgrat els seus ideals comunistes.
Com que estic sense feina i només em dedico a portar el meu fill al col·legi, a l'acadèmia d'anglès, a piscina, als concerts i a qualsevol lloc que sigui necessari, dedico el meu temps lliure, després de comprar, fregar, cuinar, posar unes rentadores i estendre la roba, a fer alguns arranjaments a la roba que necessitem. Podria dir-se que segueixo les idees d'aquest professor nord-americà del qual parla el meu marit, però el meu és anterior a la publicació. Porto creant el meu propi estat benefactor molt abans de les declaracions de l'insigne professor Edmund S. Phelps (1). Concretament, després de ser acomiadada de l'empresa on treballava després de quedar-me visiblement embarassada, cap als anys 80.
Em van donar d'alta a l'empresa Estibadors C. Serrano, SA el 23 de febrer de 1981, el dia del cop d'estat de Tejero. Circulava pel carrer Almogàvers amb el meu Ford Fiesta verd, en direcció a García Morato, on estava situada l'empresa, quan poc abans d'arribar al carrer Marina van sorgir uns quants tancs que em van acompanyar uns centenars de metres fins que els vaig perdre de vista. Coneixent-me com em conec, vaig pensar al moment que no podia ser un bon començament. I així va ser, perquè el 29 de setembre d'aquell mateix any em van donar de baixa de la Seguretat Social.
L'empresa es dedicava a llogar vaixells i, segons el seu accionista majoritari, jo havia realitzat un examen extraordinari, perfecte, però més tard vaig saber que en realitat va ser la meva minifaldilla, el meu bon parell de tetes i el meu cabell ros i llarg fins a la cintura els que van aprovar el test. L'endemà de la meva incorporació al lloc de treball ja m'estaven proposant relacions tots els alts i sants homes de l'oficina. Tot va canviar quan la meva panxa va començar a créixer. Dels somriures i les invitacions a dinar van passar a donar-me els pitjors treballs, fins que va arribar l'acomiadament. Jo els en vaig fer passar de tots colors al judici i van haver de deixar-me anar mig milió de pessetes i el carnet de l'atur.
Dels meus dies a l'empresa només conservo un bon record del meu company Pablo. Amb ell vaig aprendre totes les cançons de Joan Manel Serrat i Julio Iglesias. En Pablo era el fill del cap i, com el seu pare, ell també volia portar-me al catre, encara que emprava mètodes més propis de la seva edat i de la seva economia, tan fotuda com la de la resta de treballadors de l'empresa. En diverses ocasions em va convidar al cafè amb llet i al croissant del bar Gwendoline, que estava a García Morato, no gaire lluny de l'edifici Colón, on es trobava la pròspera empresa de nolis. La veritat és que el temps de l’esmorzar es consumia entre la baixada i la pujada dels vint pisos, així que les converses romàntiques no van ser més que paraules soltes entre el 13 i el 18, que era quan l'ascensor es buidava. Quin vestit tan bonic que portes avui, quin parell d'ulls més bonics que tens, i bajanades a l'estil adolescent sense cap glamur, però és que el trajecte no donava per a més i la seva intel·ligència en consonància amb els que l’envoltàvem tampoc no donava per a molt més.
En Pablo cobrava el mateix sou miserable que la resta i feia el mateix horari que tots. Tenia dues grans aficions: emular els seus ídols de la cançó i menysprear la Mari, la querida del seu pare i la més ximple de tots els que treballàvem allí o la més llesta, segons es miri, perquè s'emportava un pasta gansa, feia l'horari que volia i es passava la resta de la jornada llimant-se les ungles i cuidant el rímel de les seves pestanyes.
L'odiosa Mari, a més, vivia al mateix pis que ells, i es feia passar davant dels veïns com la filla del matrimoni. L'odiosa Mari coneixia millor el despatx del director que la seva pròpia taula. Cada dia a les dotze en punt, l'hora de l’àngelus, s'escoltaven els al·leluies de la Mari i la respiració asmàtica del vell. A cada clau, o el que fos allò, li seguia el baluern dels glaçons colpejant les parets del got a punt de rebre el Cardhu, que posava fi al silenci regnant a l'oficina. Atònits i expectants, els treballadors assistíem a la culminació de l'acte.
L'Antonia era l'altra companya de fatigues en aquell prestigiós despatx. No desentonava de la resta, era ximple i una mica masoquista. El seu promès, en Carlos, havia empenyorat l'anell de compromís per continuar jugant a les màquines escurabutxaques i al bingo. Per desgràcia, ella ja tenia una certa experiència amb els homes, perquè quan va complir dotze anys el seu pare la va treure de l'escola i la va posar a treballar en una sastreria del poble on vivien. A les nits a casa, després del sopar, s'encarregava de cosir pantalons, una feina extra que havia de servir per pagar els estudis dels seus germans. En una ocasió, el seu pare va regalar una moto de 49 centímetres cúbics al seu germà Jesús per haver aprovat totes les assignatures amb excel·lent. Per no ser menys, i pensant que la seva filla podria sentir-se ofesa, per consolar-la li va comprar un magnífic motor de O,5 CV per a la seva màquina de cosir SIGMA, amb la qual cosa els dos germans tenien alguna cosa que corria. Allò va accelerar les seves ganes d'escapar dels dos tallers de confecció i quan va complir els 18 anys es va buscar un treball d'auxiliar administrativa, mentre aconseguia treure's el títol anant a classes nocturnes.
I estava amb un nuvi que no era ni molt guapo, ni molt alt, ni tenia ofici ni benefici i al llarg de tot el temps que va durar el seu festeig mai va fotre ni cop. Els únics cops que va donar van ser a la cartilla de La Caixa de l'Antonia.
—Serà cabró! —deia moltes vegades — el capullo aquest és capaç d'empenyorar les meves calces per cantar una merda de línia al bingo!
Jo no li veia gaire futur a aquesta relació, però callava perquè la meva vida no era el que es diu un bon exemple per a ningú.
L'Antonia, en Pablo i jo intentàvem passar de tot i riure una mica interpretant les cançons del Julito i del Serrat. Jo coneixia les lletres de totes les seves cançons igual que en Pablo, però no n’entonava ni una. No encertava ni una sola nota, així que cada intent ens quedava com un nyap i acabàvem rient a riallada neta, al mateix temps que esquivava com podia tot el que em llançaven.
L'amistat que mantenia amb el fill del cap no va servir de res a l'hora que els mafiosos italo-espanyols que dirigien aquell galliner de nolis em clavessin una puntada de peu al cul. L'empresa no va ni durar un any més, van vendre el que van poder i van muntar diversos prostíbuls en 5 carreteres nacionals utilitzant com a reclam dones de procedència diversa, sobretot dels països de l'Est.
Pel que sembla, en aquells dies les dones de l'est d'Europa produïen un efecte sorprenent en certs clients espanyols, perquè alguns d'ells acabaven abandonant la seva família per continuar mantenint-hi relacions. Aquest va ser el cas d'un amic del Mario, el marit d'una de les cosines de la meva cunyada. Aquest amic arrebossava parets i sostres i amb el boom del maó es treia una pasta gansa a la setmana i tot el que guanyava s’ho gastava en una dona jove d'origen rus, mentre la seva dona i el seu fill es morien de gana. Ell no va trigar a seguir els passos de la seva família, perquè el van fer fora de la feina per alcohòlic invisible; és a dir, que agafava els pets i no apareixia per l'obra. Un dia d'estiu va aparèixer pel càmping La Ballena Alegre, on ens refugiàvem tota la família per suportar els rigors estivals, a les deu de la nit, molt penjat i sense un puto duro a la butxaca demanant que el convidessin a sopar. Com que un sopar no se li nega a ningú, i tant el Mario com la seva dona estaven interessats a saber on parava la família… però aquesta és una altra història.
Primera part de la narració d'una dona del districte 10 de Barcelona, que sap que ningú està lliure de culpa. Autors "Cosa salvatge" i " quan estic amb tú no aconsegueixo controlar-me i crido".
Traducció del relat al català realitzada per Silvia Puig i Matilde Diez, de l'empresa Metafrasi-Traducció i Comunicació.
(1) El Sr. Edmund S. Phelps, conegut economista, autor, professor de la Universitat de Columbia descriu al home ideal sommiat per l'OCDE " L'assalariat d'Amèrica del Nord que perd el seu treball ha d'aconseguir ràpidament un altre. Els subsidis d'atur representen una proporció molt baixa del seu salari original. Els rep durant sis mesos com a màxim. No rep ajuda social complementària. En una paraula, es troba nu i reduït als seus propis mitjans.....Aquests desocupats -deplora l'economista- es dediquen a activitats anexes: la mendicitat, la venda de drogues, els tripijocs del carrer. Augmenta la criminalitat. Per mitjà d'aquestes xarxes han creat una mena d'Estat Providencial propi. Això causa transtorns i per tant és millor una major protecció social, com el model europeu, per evitar aquest grau de criminalitat provocat per l'absència d'ajudes socials a l'Amèrica del Nord" -acaba concluent l'economista.
Capítol III
Però aquesta és una altra història.
El guixaire va relatar els fets amb una simplicitat sorprenent. "Un dia, la prostituta russa li va dir que havia de tornar al seu país per acabar d'arreglar els papers que li permetrien quedar-se definitivament a Espanya i li va demanar 250.000 pessetes per al viatge d'anada i tornada. Si tenim en compte que ell cobrava el doble cada mes, encara li quedaven altres 250.000 pessetes, així que se les va donar i a l'endemà ja no era al puticlub. El curiós del cas és que aquí no va acabar la sagnia, ja que des de Moscou la moscovita el va trucar demanant-li altres 150.000 pessetes per poder tornar a Espanya i el guixaire enconyat les hi va enviar. Les últimes 100.000 pessetes se les va gastar en wiskie i cocaïna i ara no li quedava ni per menjar. "
A mi la història em va semblar inversemblant, ja que una cosa era fer un clau i una altra molt diferent deixar-se estafar, però Mario ho va trobar del tot possible i com a argument va adduir que ell coneixia a la dona russa i aquesta, segons el seu humil opinió mereixia la pena "és que la russa tenia un cony de 18 anys", va dir. Per a mi mateix vaig pensar que si la russa tenia un cony de 18 anys, el guixaire enconyat tenia un cervell de 4 anys i mig, per tant feien bona parella. La dona del guixaire va demanar el divorci, es va portar el seu fill i va aconseguir treball de cambrera en un hotel de la Costa Brava.
Zero hours working.
Quedar-me a l'atur em va fotre molt, no per la miserable pasta que guanyava, sinó perquè amb la meva edat i tenint un fill del que tenir cura em seria impossible trobar una altra feina. Encara que aquesta no era la primera vegada que em feien fora d'un treball i per experiència sabia que tot podia empitjorar encara més del que estava, l'excel·lent treball que vaig trobar nou anys més tard, quan ja havia parit clar, va servir per reafirmar-me en la creença que en la meva puta vida sortiria de pobre, llevat que em toqués un cec.
Es tractava de realitzar enquestes telefòniques. Manolo, el meu marit, aviat el va batejar amb un nom en anglès, el zero hours working. També això ho havia llegit en una revista anglesa, però no recordava molt bé en quina d'elles. Consistia aquest tipus de contractes en què el treballador està disponible, i és cridat per telèfon per dir-li les hores que va a treballar el dia de la trucada o els dies següents. El terme en si, "contracte de zero hores", s'utilitza per referir-se a la pràctica d'organitzar així els torns de treball. Així que el marrec que tenia per cap, cada vegada que la seva empresa de publicitat aconseguia un contracte per realitzar una enquesta, escollia d'entre la llarga llista de noms que tenia, entre estudiants i mestresses de casa vingudes a menys, i cridava demanant-te que t'acostessis al local a l'endemà per treballar des de les 14 fins a les 23 hores, durant tot el cap de setmana. Durant un any i mig em va cridar en vint ocasions, de manera que l'estiu ho vaig viure a través de les postals que ens enviaven els familiars i amics des de les platges paradisíaques de Castelldefels.
El local estava situat a la part alta de la ciutat comtal, però a l'obrir la porta t'adonaves que et trobaves en un pis del carrer Saturn, de la Mina, per la brutícia que imperava en parets i sòls. S'entrava pel carrer Calvet, un carrer situat a la banda de la Plaça Francesc Macià, a través d'una porta de ferro forjat, que pesava una tona. Un ascensor de pujada únicament et transportava a la sisena planta de l'edifici. A la tercera porta de la planta no constava cap identificació fiscal, de manera que vaig pensar que m'havia equivocat, però es va obrir la porta i va treure el cap una pèl-roja, de talla mitjana i amb molta mala llet, que sortia d'estampida propinant improperis a destre i sinistre. Després dels seus passos un home alt, ros, ben pentinat i una mica geperut cridant "doncs no tornis més, aquí ja no hi ha feina per a tu".
Es deia Jordi, era llicenciat en dret i cada vagada que parlava havies de separar-te d'ell un metro, perquè sinò ho feies et dutxava. Al cap d'unes hores d'estar amb ell ja estaves pensant en ofegar-lo en un bassal d'aigua bruta. Ens tenia a totes les enquestadores amuntegades en una habitació d'uns quaranta metres quadrats. Els telèfons estaven separats per unes mampares de metacrilat. No tenies permís per moure't del teu lloc, llevat que tinguessis necessitat d'usar el lavabo per fer les teves necessitats, però estava tan brut que se't treien les ganes i preferies aguantar a seure en una de les dues tasses que existien. El mamarratxo intentava estalviar-se el cost d'una dona de la neteixa, i ho va aconseguir. Però sobretot el que més em fotia era no poder fumar-me un cigarret, aquest era el meu veritable suplici.
En aquell temps es parlava molt a la premsa de la sostracció de Banesto de 1.344 milions de pessetes en el cas Carburos Metálicos. Banesto i Air Products havien signat un contracte el 4 d'abril de 1990 sobre 672.000 accions de Carburos Metálicos, intervenint Arturo Romaní en representació de Banesto. Com a conseqüència d'aquest contracte, Banesto hauria d'haver ingressat 1.344 milions de pessetes, el que no va succeir. Aquesta quantitat va anar a parar a un compte a Suïssa. Mai es va provar la participació de Mario Conde en aquesta operació. Van ser condemnats el vicepresident del banc, el conseller Pérez Escolar i el financer Jacques Hachuel a quatre anys de presó cadascun. El Suprem va agreujar a deu anys la condemna a Escolar.
Resulta que els comptes del Banc Espanyol de Crèdit no expressaven la veritable situació econòmica de l'empresa. La informació societària oferta a tercers per mitjà dels documents comptables era inexacta. L'Audiència Nacional va absoldre als acusats, al entendre que, d'acord amb l'anterior Codi Penal, aquesta conducta no era sancionable, en la mesura que no havia quedat provat que els administradors acusats ocultessin conscientment aquestes alteracions al Banc d'Espanya i als serveis d'auditoria externa. Aquesta interpretació no va ser compartida pel Tribunal Suprem, que va entendre que un president i un conseller delegat d'una entitat financera assumeixen una responsabilitat directa i principal sobre l'autenticitat dels comptes socials, cosa que els converteix en autors de les alteracions falsàries. Per això, Mario Conde i el conseller delegat Enrique Lasarte van ser condemnats a quatre anys de presó.
En total Mario Conde va ser condemnat per apropiació indeguda, estafa i falsedat a vint anys de presó i a indemnitzar els accionistes estafats amb un total de 22,6 milions d'euros. La intervenció de Banesto va tenir un cost per a l'entitat de quasi 320.000 milions de pessetes. Mentre tot el procés es sustanciava judicialment, la presència del cas en els mitjans de comunicació competien amb els mecanismes d'atac i desprestigi que van posar en marxa Mario Conde i determinats mitjans de comunicació contra el Partit Socialista, intentant pactar amb males arts i secretament, a canvi de no fer públics determinades dades i documents i de no implicar a certes institucions de l'Estat.
A mi em va tocar, juntament amb d'altres "zero hours working", realitzar l'enquesta telefònica sobre el parer dels ciutadans de a peu sobre el supereconomista i suprerlladre Mario Conde. L'enquesta buscava blanquejar la seva imatge, volia la "bona opinió" de la gent sobre aquest personatge, és a dir, que estava manipulada. Personalment, pensava que tant de bo li haguessin caigut el doble d'anys i li haguessin condemnat a tornar tots els diners que va robar. Així que cada resposta que no m'agradava, resposta que canviava per aquella que més m'agradava a mi, amb la intenció que aparegués el susdit com el que de veritat era, un lladre al qual havien enxampat amb el Carriço dels gelats. Ni super economista, ni res. Un pringat més de la garjola que anava a llepar-se uns quants anys de presó. I així l'hi vaig fer saber en cadascuna de les enquestes que vaig realitzar aquell maleït divendres. La veritat era que em sentia defraudada per aquest home que havia vingut al món per ser el mesies del neoliberalisme al regne d'Espanya. S'havia preparat a consciència. Els seus pares li havien pagat la carrera i tot plegat per a què? Estic segura que la seva mare, i ho dic perque jo també soc mare, no tant com ella, però mare a la fi, pensaria que tants esforços i patiments pel fill per acavar com un vulgar lladre.... Suposo que necessitava els diners per la seva carrera política i va idear un plà que li va sortir rana, això passa fins i tot a les bones famílies.
Mario Conde va intentar culpabilitzar a la justícia, al partit socialista i inclus a l'ONU de la seva desgràcia. Estic segura que volia que els ciutadans, i sobre tot la seva mare, veiessin en ell a un home íntegre perseguit per tothom. Per aquest motiu, va presentar, juntament amb els seus advocats, més de 170 motius de casació, que al·legaven que "les proves decisives" per a la seva condemna no van ser revisades. Al novembre del 2006, el Comité de Drets Humans de l'ONU va emetre un dictàmen, a rel de la queixa de Mario Conde, en la qual expresava que Espanya havia vulnerat el Pacte de Drets Civils i Polítics de Nova York. El Tribunal Suprem havia augmentat la pena de Mario Conde , sense disposar d'una segona instància que pugués revisar aquest agreujament. No obstant, el dictàmen va constatar que el tribunal havia examinat "extensa i detingudament la valoració de les probes", atés que va analitzar cadascun dels 170 motius de casació.
Però el banquer no era tan pringat com a mi em va semblar des d'un primer moment, atès que la justícia, a l'any 2016 va embargar dos comptes i dos dipòsits de valors a Luxembourg vinculats a la seva persona. Segons es va publicar en diferents mitjans de comunicació.
El jutge de l'Audiència Nacional Santiago Pedraz, instructor de l'Operació Fènix, que investigava si l'exbanquer Mario Conde va repatriar a Espanya 13 milions d'euros procedents del saqueig de Banesto, va embargar dos comptes i dos dipòsits de valors a Luxemburg vinculats a l'empresari ultraliberal.
Els productes financers bloquejats pertanyien al supòsit entramat societari i familiar dissenyat per amagar la fortuna de Conde. L'exbanquer només va abonar 12 milions dels 26 que li van exigir els tribunals per l'enfonsament de Banesto, que va deixar el 1993 un forat comptable de 2.700 milions.
Els comptes a Luxemburg embargades figuren a nom de les empreses Lassalcedas SA i Black Royal Oak SL. La primera es troba radicada al domicili familiar dels Conde al carrer Triana de Madrid. I els seus apoderats són els fills de l'exbanquer Alejandra i Mario, que també estan investigats en l'Operació Fènix.
El jutge sostenia que Lassalcedas SA va rebre fons de Oca, pedra angular del presumpte entramat. I, juntament amb Black Royal Oak, va adquirir accions d'un fons a Luxemburg que va enviar 1,5 milions a Espanya a cop de transferència. Les dues empreses també van invertir 9,4 milions d'euros en accions d'un altre fons en aquest país.
Mario Conde va repatriar a Espanya 13 milions d'euros des de quatre països (Suïssa, Regne Unit, Itàlia i Països Baixos). L'exbanquer es va servir d'aquesta troca de societats, comptes i paradisos fiscals per a la compra el 2014 de 5,4 milions d'euros d'accions del canal de televisió ultraconservador Intereconomía, segons la investigació.
D'altra banda, l'expresident de Banesto va sol·licitar a l'Audiència Nacional la denúncia original de la Fiscalia Anticorrupció que va provocar el seu ingrés a la presó i també l'informe del SEPBLAC que va utilitzar el Ministeri Públic per sostenir les seves tesis. Conde demana al jutjat que pregunti a l'Agència Tributària si hi ha alguna investigació sobre ell.
Vaig arribar a realitzar centenars d'enquestes i puc assegurar que només computava aquelles respostes amb les que jo estava d'acord, així que ni puto cas de les enquestes telefòniques. I respecte a Mario Conde, vaig decidir no investigar més perquè dubtava que pugués entendre res de l'entramat d'empreses fantasmes que va crear aquest home . Necesitaria una altra vida i encara no estic segura que arrives a res de bo.
2ª part.
Capítol I
Una nit d'estrena amb la Bowe Systemmatic-5715.
Alícia es trobava asseguda sobre el tamboret alt de l'enorme habitació, el que li permetia recolzar els colzes sobre la taula. Mirava absorta el vol d'una mosca, mentre escoltava al radiocassette la veu dolça d'un cantant de carrer, al qual havia conegut anys enrere a Mallorca. La cinta havia estat un regal a canvi d'un polvo d'estiu. Eren versions dels Carpenters. El soroll de la Systemmatic-5715 tallant justificants de recepció era ensordidor, pel que jo dubtava que pogués arribar a qualsevol oïda dels allà presents en bon estat una sola nota musical. El mi sostingut final de la cançó no se sostenia per enlloc, malgrat el que afirmés Alícia.
El terra de l'àmplia sala de màquines es trobava atapeït d'estretes tires de paper. Paper blanc, paper rosa i negre paper carbó que anàvem sortejant i en el qual es submergien els peus per tornar a emergir mig metre més endavant, escanyats per les serpentejants fileres, que com xurros defecava la vella talladora. De peu, al costat d'ella, Alex accionava els comandaments, intentant que les targetes roses tallades s'amuntegaran en ordre en el dipòsit metàl·lic a què queien impulsades per uns corrons bastant gastats. Mai havia vist moure amb tanta agilitat a un home de 98 quilos i 1,83 d'estatura, d'un costat a un altre de la màquina, manipulant amb una mà els polsadors i amb l'altra les targetes, parant quan s'amuntegaven, i en una dècima de segon accionant l'START i l' AUTOMÀTIC. En contrast amb la seva nòvia Alícia, que no arribava a el metre seixanta, Alex no donava repòs al seu cos. Encara hi havia treball per a dues hores d'aquell divendres gris del mes d'octubre, i tots havíem de fitxar i sortir d'estampida en una hora. Els dos enamorats havien reservat taula al restaurant Samarcanda per a les 10.30 i jo havia d'anar amb la meva dona a l'estrena de Talons Llunyans, l'última realització d'Almodóvar. Ferran, l'operador de torn de tarda, ens estava fotent, imprimint paper pijama, tríptics-2 i tríptics-4 i tot el que veia a la pantalla susceptible de ser llançat, imprès i tallat. Mentrestant, jo em dedicava a la tediosa tasca d'enquadernar 2.400 fulls d'un pendent a 20 d'octubre del 1991, d'una població propera a Barcelona. Tots els habitants morosos, llevat d'error o omissió, passaven pels meus ulls: els García, els Rodríguez, els Martínez, tots es trobaven allà relacionats i disposats a ser constrets. Tot el pes de la llei cauria sobre els seus caps en pocs dies.
Alex quants falten per tallar? - vaig preguntar amb la sana intenció de calcular el temps que necessitàvem.
Cinc mil, va respondre contundent.
Qui en va parir¡ la meva dona està a punt d'arribar i encara queden cinc mil. Dóna-li canya Alex, pel que més vulguis.
En efecte, la meva dona no trigaria a arribar amb la roba de divendres / dia / estrena / pel·lícula, l'entrepà de pernil, que hauria de menjar-me'l en el trajecte fins al cinema Diagonal i l'estrès propi d'aquestes situacions. De fet, la pel·lícula que volíem veure era El silenci dels anyells, però aprofitant que aquell divendres estrenaven la d'Almodóvar, i tant aquest com els actors, especialment Miguel Bosé, acudirien a la presentació, Rosa, la meva dona, havia preparat un pla Logístic propi del millor estratega militar: a les 5 pm recollir a l'infant a la sortida de l'escola; 5:30 pm, deixar a l'infant a la piscina; 6:30 pm portar a l'infant al happening of Halloween, del qual ho recolliria l'àvia, és a dir, la mare de la Rosa. Aquesta havia de donar-li de sopar, mentre Rosa preparava el pijama de l'infant, la meva muda, el meu entrepà, el seu sopar, la seva mascareta, etc ..; 09:30 deixar el pijama a la casa de l'àvia i desitjar-li bona nit a l'infant; 10:00 pm, lliurar-me la muda, canviar-me i sortir en cotxe a tota marxa cap a l'estrena. 10:30 pm admirar la bellesa de Miguelito in person i per fi, quan el rellotge marqués les 10:45 estar còmodament asseguts davant de la pantalla per recrear-nos amb la realització de Jhon Deeme. La realitat seria molt diferent al pla concebut.
No havia passat ni mitja hora quan l'Alex, recolzat en les prestatgeries, va cridar: ja estic¡, ja he acabat¡, som-hi Alícia fotem el camp¡. Vist i no vist, els dos van desaparèixer sense que pogués articular paraula. Alícia va saltar del tamboret corrent el risc de torçar-se un turmell, per agafar-se del braç d'Alex, que la va arrossegar materialment per tot el passadís fins arribar al cotxe, un Wolkswagen blanc totalment reformat. Vaig anar apagant les llums, ara ja innecessàries, deixant només els fluorescent que il·luminaven la meva taula, vaig extreure de la borsa d'esports un llibre i una xineta de xocolata. Em vaig fer un canuto i vaig començar a llegir desitjant que la Rosa, la meva dona, s'endarrerís prou per a perdre'ns "l'estrena".
La silueta de Fernando es dibuixava a través de l'enorme vitrall que separava la sala d'operadors i la d'impressió, movent-se d'un costat a un altre, de manera que vaig deduir que havia d'estar alimentant la PR3 i la PR4 de paper. Això suposava que més tard o d'hora apareixeria davant meu carregat de multes i rebuts per a ser tallats i encaixats. La Bowe Sistemtechnic-5715 es trobava sumida en la penombra esperant que algú pressionés l'START. De moment jo era l'únic que podia fer-ho i no estava disposat a moure'm del tamboret en què còmodament assegut em trobava gaudint d'una agradable lectura, "Putch a Ouagadougou", de Gerard de Villiers, un autor francès, gran amant dels rellotges japonesos. Malko Linge, o el comte Malko, el personatge central de gran nombre de les seves novel·les, s'estava tirant a Deborah, una espia al servei de la Companyia, destinada a Ouagadougou, amb coneixements de medicina i de l'idioma francès. Però el comte Malko no feia l'amor amb ella per la seva saviesa, sinó pel seu parell d'enormes i durs pits:“...Le regard de Malko tomba sur le T-Shirt tendu par deux seins lourds entre lesquels coulait une rigol de transpiration...”. Preferia llegir-los en francès perquè les paraules que no entenia me les imaginava i resultava més eròtic el relat.
Rosa solia ser massa puntual, és més, qualsevol retard per part meva per ínfim que aquest fos, provocava la seva ira. A mi em va donar per impossible i jo vaig acabar acostumant-me, després de deu anys de convivència i falta de puntualitat, als seus retrets irats. Portava una bona estona llegint i vaig intuir que alguna cosa estava passant. Per assegurar-me de l'hora exacta em vaig dirigir a la sala d'operadors per preguntar-li a Fernando, però aquest no es trobava davant de la consola, ni al costat de les magnetogràfiques. Vaig recordar llavors haver contemplat la seva figura a través de la mampara de vidre preparant targetes en les impressores d'impacte, però tampoc hi era. Vaig sortir de la sala i em vaig dirigir a través del passadís fosc cap al rellotge de fitxar. Diverses portes semiobertes d'alguns despatxos permetien que la llum dels fanals de l'Av. de la Catedral il·luminessin tènuament part del trajecte. Quan em trobava a uns passos del fitxer vaig accionar l'interruptor de la llum. La meva sorpresa va ser majúscula, el rellotge marcava dos quarts d'onze. Havia transcorregut més de dues hores des que vaig començar la lectura, a l'espera de rebre els justificants de recepció que suposadament l'operador havia de portar-me. I, d'altra banda, la meva dona no havia aparegut, ni havia trucat per telèfon i Fernando desaparegut. Què collons estava passant?
Vaig tornar sobre els meus passos cap a la sala de màquines, on es trobava el telèfon i vaig fer una trucada a casa. Al no contestar ningú em vaig imaginar que la meva dona estava en camí. Així que vaig decidir treure el cap a la balconada que donava a l'Av. De la Catedral i esperar assegut a que aparegués per Pau Clarís el Ford verd festa, que conduïa la meva dona en aquesta època.
Des de feia uns quants mesos una trentena de patinadors lliscaven pel renovat paviment a aquestes hores de la nit per l'Av. de la Catedral, en direcció al Born. Era una imatge que es repetia habitualment els divendres, perquè havien pocs transeünts passejant pels voltants i els permetia lliscar amb més llibertat. També, existien els típics raterillos que destrossaven les llunes dels cotxes amb l'afany de robar el radiocassette o unes ulleres oblidades en el quadre de comandament, tot i la proximitat de la comissaria de policia.
No sortia de la meva sorpresa al comprovar que ni uns ni altres aquella nit s'havien donat cita. D'altra banda el Barça no jugava aquesta nit. No tenia una explicació que tirar-me al cervell. Ni vehicles, ni patinadors, ni lladres, ni Fernando, ni la meva dona.
Tot d'una vaig notar en la meva espatlla una mà que em sacsejava.
- Desperta tio. És el que té llegir fumat.
Era Fernando que em comminava a continuar treballant. Vaig encendre la resta de llums de la sala i em vaig trobar amb centenars de multes i rebuts que Fernando havia dipositat a terra amb molta cautela per no despertar-me. Hauria de tallar-los abans de les deu, o millor a les deu menys deu, que era l'hora en què jo suposava que apareixeria la meva dona amb l'entrepà en una mà i la roba de bonito en l'altra. No hi havia començat encara a tallar el primer rebut quan va sonar el telèfon. Era Rosa molt cabrejada perquè el gilipolles del seu cap del "zero hours working", Jorge, l' havia trucat per demanar-li que s'apropés al local del carrer Calvet, per a realitzar una enquesta que havia començat a les quatre de la tarda i s'havia posat malalta una enquestadora i necessitava suplir-la. Quina mala sort¡.
Capítol II
Els banquers ho volent tot, però no només ells, la Rosa també.
La enquestadora que s'havia posat malalta era amiga meva, vivia al barri de la Mina, molt a prop d'on vivia jo. Es per això que conectaven bastant. A ella li agradava com a mí anar els dissabtes al mercadillo il·legal que es montava davant mateix del mercat municipal d'abastament de la Mina. Deien que la roba que venien era robada dels grans magatzems i de camions que la transportaven, però tant en Mario com jo coincidiem en que aquesta la portaven en contenidors de Pakistan, l'India, Bangladesh o qualsevol altre lloc d'aquests on exploten encara més que aquí a la gent, inclus a nens. Els comerciants, la gran majoria d'etnia gitana, compraven a pes el gènere i per això podien vendre tant barat. Quan la bateria del Ford vert festa em donava permís, m´adreçava a veure què oferien i sobre tot si havien portat els texans de marca que m'agradaven a mi.
En una d'aquestes visites la vaig reconèixer. Portava olleres de sol que no se les treia ni per triar la roba que volia comprar. Mala senyal, vaig pensar, perquè en aquests casos el motiu era evident. Algú l'havia estomacat de valent. Es deia Estela, com el personatge de l'obra "'Un tramvia anomenat desig", de Tennessee Williams i la relació que mantenia amb el seu nuvi era tant semblant a la del personatge de l'obra de teatre, que podia haver representat aquest paper a l'escenari sense saberne'n el text. El nuvi era propens a atacs de ràbia sense cap motiu aparent. Llençava tot el que trobava pel camí i acabava apalliçant-la. Aquell dia, quan em va veure, va venir cap a mi, em va abraçar i es va posar a plorar. No calia que diguès res més.
De tant en tant, la policia municipal apareixia pel mercadillo i es quedava amb la roba tant d'aquells que havien comprat com dels que venien. Tothom fugia en estampida per on podia i la Estela i jo vam agafar la roba que haviem comprat i la vam deixar al cotxe que tenia aparcat no gaire lluny. De la corredissa i l'ensurt ens va entrar un atac de riure. Prenent un café a la terrassa d'un dels bars de la zona, vaig intentar representar el paper de Blanche Dubois, de l'obra d'en Tenessee Williams, aconsellant-la que deixès al seu nuvi, que es separés d'ell, però ella no volia sentir a parlar de res del que li deia i intentava camviar de tema de conversa constanment. Al final es va enfonsar del tot i en el bar de l'Antoni, al carrer Occident, entre taça i taça de café em va explicar la seva vida.
El nuvi era cubà, alt i no gaire guapo. Es dedicava a la santeria, és a dir, el cult propi dels afrocubans, els antepassats dels quals van ser esclavitzats durant l'època colonial. Les seves creences deriven directament de la cultura i la religió yoruba. A l'illa de Cuba aquesta es va sincretitzar amb el cristianisme catòlic implantat per la Monarquia espanyola. La revolució cubana va provocar l'emigració dels santeros cap a Espanya, Florida, Mèxic o Puerto Rico i ell va escollir la nostra terra per continuar amb el cult. La santeria té una jerarquia sacerdotal, els sacerdots són comunment coneguts com a santeros i el nuvi d' Estela era un santero, que practicava sobre tot la cerimònia Ebbó.
Segons em va explicar la Estela aquesta cerimònia consisteix en el sacrifici d'animals. La funció d'aquest ritual és la de resoldre problemes de caracter econòmic, problemes de salut o d'estabilitat espiritual. A la santeria, el sacrifici d'animals està determinat pel ritual de l'adivinació, el que vol dir que cada sacrifici respon a la sol·licitud, a través dels metods d'adivinació, d'algú orishá o ancestre que requereix d'un o varis animals per a poder resoldre la situació que la persona consultada vulgui solucionar.
El sacrifici, segons la cosmovisió santera, és la via mitjantçant la qual pot ser restaurat un procés o un ritme que hagi estat interromput. Els santeros parlan de que cada un neix amb un ritme específic, un ritme espiritual en la vida, que no havia de ser interrumput atès que si es feia, llavors es requereix el sacrifici d'un animal per restaurar-lo. La sang de l'animal, oferida a algún orishá o ancestre és capaç de restaurar aquest ritme, perquè ella està lligada directament a un ritme en el cos de l'animal. Semblava que el santero cubà quan no tenia un colom o una gallina per realitzar el sacrifici feia servir la sang de l'Estela un cop estomacada de debó.
La Estela em va explicar que ella s'havia separat del seu marit feia un temps. Que la manca de bon sexe i de tendressa afegit al caràcter brutal i irascible d'aquella persona l'havien conduit a la cleptomania i aquesta malaltia l'havia conduit a la justícia en un parell de vegades. Que estava molt perduda i que tenia una fixació per la roba dels grans magatzens, dels petits no tant perquè les depandentes estaven molt a sobre. Que havia tingut un altre nuvi, abans que el cubà, que treballava per una empresa que es dedicava a recollir el plàstic a les nits, per reciclar-lo, però que en realitat no reciclaven ni la meitat del que recollien. Amb aquest va tenir un rotllo que no va durar gaire, perquè ell estava casat.
El seu divorci li va proporcionar la llibertat, la casa, el cotxe, una pensió raonable, el lloguer d'un pis situat a la vila olímpica i els seus dos fills. Gestionar tot això tota sola, sense gaires estudis i poques ganes de treballar, li va costar, atès que estava acostumada a un ritme de vida molt alt i a que el seu marit li resolgués tots els problemes d'adicció que tenia amb Benetton i altres marques. Ella em deia que suposava que la cleptomania li ve d'aquella època, perquè mai havia tingut cap necessitat de robar abans. Comprava tot el que li agradava i l'introduïa als armaris robadors que tenia distrubuits per la casa, ordenats per colors i temporades. Més de la meitat de la roba que comprava mai la va estrenar. Semblaven els seus armaris una petita botiga de roba, neta i polida.
Amb el cubà bevia tònica amb ginebra, follava d'allò més bé, sortien a restaurants, a ballar i de tant en tant rebia una pallissa. Malgrat això, no volia deixar-lo, per molt que jo insistís. Inclús les seves germanes i ella li van llogar un pis que havien heredat feia poc. Tenien por que el pis fos okupat i per aquest motiu li van llogar a ell, que era de confiança. Però tanta confiança fa fastic i qui va okupar el pis va ser el cubà, que no va pagar mai el lloguer. No pagava perquè cobrava una pensió molt minça, que li pagava la Generalitat per tenir dos fills i no tenir feina. I no tenia feina perquè cobrava més matant coloms i gallines i cobrant en negre, que si fes de paleta o administratiu en qualsevol lloc. Amb la pensió dels dos fills que estaven a càrrec de la seva ex-dona i el santerismo, vivint en un pis del que no pagava lloguer i tenint el cony de la Estela a la seva disposició era l'únic home feliç del món del que havia sentit parlar ultimament.
Els que no perdien el ritme eren els banquers espanyols. Durant la dècada dels anys 90 uns quants bancs, entre els quals es trobava el Santander, van idear uns productes financers sofisticats que eren opacs al fisc (la titularitat dels fons estava en una zona gris entre el client i el banc, el que permetia eludir l'identificació fiscal). Aquests productes van ser detectats i perseguits per les autoritats fiscals, i van generar diversos procesos als bancs que els van comercialitzar.
Tant l'Estela com jo vam viure aquesta etapa treballant els caps de setmana amb el Jorge com a "zero hous working", ........però aquesta és una altra història.
La hippie amb la planxa a la mà.
El menú del bar no em seduïa, la música dels Chichos que sortia del transistor-reproductor que el propietari del bar tenia a tot volum m'entristia. La lletra de la cançó em recordava al meu marit. Parlava de Marbella i els cantants es preguntaven "què tindrà Marbella que tindrà la costa que tot el que arriba va i es col·loca." Aquesta part de la cançó em va fer venir a la ment també que teníem un compromís amb un amic seu de l'adolescència, així que vaig deixar a la meva amiga amb la paraula a la boca, a meitat del relat i li vaig demanar disculpes amb la promesa que el pròxim dia seguiríem la conversa.
El pis de l'amic del meu marit no es trobava massa lluny d'on vivíem nosaltres en aquells dies. Estava situat al carrer Agricultura, molt a prop de Pere IV, per la qual cosa vam decidir anar caminant, fent una passejada. Era migdia, el sol lluïa amb una intensitat impròpia per a l'estació en la qual ens trobàvem. De la tardor a penes si quedaven uns dies i el fred hivern s'obria pas a dentades.
Portàvem un parell d'ampolles de vi de la Rioja, Marquès de Murrieta, d'una anyada en la qual el calorós estiu va ajudar a aconseguir una collita molt sana i lleugerament avançada, malgrat la tardor, una cosa més seca de l'habitual, segons em va comptar el meu marit, que s'estudiava tots els comentaris que escrivien els comercials dels vins que consumia. Del preu de cada ampolla no em parlava és clar. Però tot era poc per a celebrar el retrobament de dos vells amics.
Aquest vi té la seva història, va començar a dir mentre caminàvem camí del pis del seu amic, Don Luciano Murrieta va elaborar els primers vins de Rioja a més de ser el primer a exportar-ho fora del territori nacional i va ser nomenat marquès pel Rei Amadeu de Savoia gràcies a la seva labor a Rioja, va viatjar a Bordeus per a aprendre les tècniques d'elaboració del vi que va portar amb si de tornada a Espanya. Va instaurar el concepte de château francès en la finca Ygay on va manar construir l'emblemàtic Castell d' Ygay, i heus aquí que avui beurem un dels seus millors vins. Què et sembla?
- Que tot em sembla poc per a celebrar el retrobament de dos vells amics: un marquès, un bon vi, una bona collita i una pasta que ja m'explicaràs algun dia d'on l'has tret, vaig respondre.
Vam arribar a l'edifici bastant d'hora. La construcció era antiga, però ben conservada, la façana es trobava en bon estat, malgrat els anys transcurreguts. Vam pujar quatre pisos caminant perquè la finca no tenia ascensor i ens va obrir una dona jove, rossa, d'ulls blaus, d'alçada mitjana, que lluïa un vestit hippie amb floretes i unes sabates a joc amb el vestit, no obstant això el que veritablement va cridar la meva atenció va ser la petita planxa que enarborava la seva mà esquerra. Immediatament vaig pensar per a mi mateixa "una hippie recaptosa, que té cura de les coses i planxa la roba a qualsevol hora del dia", jo acostumo a deixar aquesta tasca per la nit. La meva sorpresa va ser majúscula quan vaig veure a què dedicava la planxa. Sobre la taula del menjador, estesa i ocupant la meitat de la superfície es trobava una massa de xocolata (cost) coberta per un prim plàstic. Extreia fins a l'última gota d'oli que contenia l'enorme tauleta. L'essència quedava adherida al plàstic i amb summa cura era transportada a uns petits recipicients de cristall on quedava emmagatzemada l'oli de haschis, llest per a consumir.
Em va explicar l'Eulalia, que així es deia, que basta una petita gota d'oli per a induir experiències de notable intensitat que es manifesten fins al cap de dues hores d'haver estat consumit. Normalment es pringa el cigarret ros amb un pinzell que prèviament s'ha introduït en el petit flascó de cristall que conté l'oli i es fuma.
No va haver-hi necessitat de preguntar-li sobre allò que ocupava la meitat de la taula, perquè davant la meva cara de sorpresa i ignorància ella em va parlar que la parella tenia una petita plantació de marihuana a Hostalric, amagada darrera de la masia que van llogar fa uns anys i el que veia sobre la taula era el producte de les dues últimes collites. Doncs si que dóna, vaig pensar, el meu marit amb dos o tres plantetes a la terrassa i aquests ja tenen tota una plantació, era clar que alguna cosa no funcionava bé, al meu Juan li faltava empenta, no era emprenedor.
Mentre Jose, que així es deia l'amic del meu marit, es dedicava a netejar la resta de la taula i col·locar l'aperitiu, les seves anxoves, les seves olivetes, les cloïsses, les escopinyes, unes atmelles torrades, uns llagostins, el meu marit destapava l'ampolla de vi, i Rosa, la hippie es dirigia a la cuina per a preparar els fideus a la cassola amb salsitxes, segons ens va dir, amb el seu sofregit, els seus tomàquets, les seves cebes, i el seu toc de maria. Tot amenitzat amb música dels Eagles, "Hotel Califòrnia", "Victim of love", "Take it easy", "Good day in hell", una posada en escena perfecta, sinó fora perquè jo no fumo haschis, ni bec vi, i prefereixo escoltar a Eric Clapton. Ells donant-li al seu "colita" (olor càlid a maria pujant per l'aire) i jo a la meva coca-colita fresca baixant per la gola fins l'estòmac i provocant un petit i satisfactori roti.
Durant el menjar van sorgir els temes de conversa que comencen amb un " et recordes de ". Doncs bé, al tercer et recordes de... la meva ment va desconnectar i la meva vista es va posar en els trossos de salsitxa que acompanyaven als fideus. Les salsitxes em recordaven al meu primer treball seriós que vaig tenir en una empresa de carns anomenada Carcesa (Carnes y Conservas, SA) i a la qual vaig poder entrar perquè el meu primer marit coneixia a un dels gerents, a través d'un familiar llunyà, és a dir, que vaig entrar endollada. L'endoll provenia d'un familiar molt, molt, però que molt llunyà, tan llunyà que no em van fer cap contracte. A final de mes em donaven un sobre amb un sou de misèria i així vaig estar un any sencer. Transcorregut l'any vaig sol·licitar que em donessin d'alta en la seguretat social, però es van negar.
Els vaig posar una denúncia en el jutjat i van haver de donar-me d'alta, però a partir d'aquell moment, tant els treballadors com els caps em van fer la vida impossible. No va servir de res haver-li salvat la vida a un company que es va tallar d'arrel el dit mentre trossejava la carn i va caure a terra desmaiat. Podia haver mort, però jo vaig reaccionar recollint el dit amputat del sòl i embolicant-lo en un mocador net. Després vaig telefonar a urgències de l'hospital i als meus caps, no sense abans trencar el cadenat que tenia el puñeter telèfon. En aquella planta ens trobàvem sols ell i jo.
L'alta en l'empresa va durar poc, un any i tres mesos, concretament vaig cotitzar durant 481 dies. Els primers dies cotitzats de la meva vida laboral van abastar des del 7 de juliol de 1977 al 30 d'octubre de 1978. A la feina, ja com a fixa, vaig aprendre a donar-li el sobre de sotamà a l'inspector que acudia regularment a l'empresa per a comprovar que se seguien totes les recomanacions de sanitat respecte a la carn, o pot ser no era l'inspector, ves a saber, podria ser un dels nostres. Vaig aprendre a tenir la boca tancada quan venien la carn de tercera a l'Hospital de la Vall d'Hebron i les monjes que s'encarregaven dels dinars dels malats la facturaven com a primera, cobrant sota mà el seu sobre, o almenys era el que es rumorejava per tota l'empresa des que jo vaig entrar. Pot ser que fora un rumor fals, fins i tot pot ser que els caps no sabessin res i només es beneficiessin uns pocs empleats. Això mai se sabrà amb certesa donat l'hermetisme que existia i la complicitat amb què actuaven els uns i els altres. Fins al punt que treballadors com la senyora de la netega m'increpaven per haver denunciat a l'empresa per no haver-me donat d'alta en la Seguretat Social.
Un mes abans del meu primer contracte havien tingut lloc les eleccions generals d'Espanya per a triar als membres que anaven a constituir les Corts —el Congrés dels Diputats i el Senat—. Van ser uns comicis de caràcter històric, ja que van constituir les primeres eleccions lliures que se celebraven al país des dels temps de la Segona República. Van ser també les primeres eleccions lliures que se celebraven després de la dictadura del general Francisco Franco Bahamonde.
El meu actual marit va deixar d'anar a la Facultat de Bellaterra mesos abans de la celebració de les eleccions, també va deixar l'escola d'idiomes on estudiava alemany i havia deixat una feina fixa a canvi d'estar alliberat i treballar pel Sindicat i el Partit, amb un sou molt més baix que el que cobrava, de fet només va cobrar un sol mes. A ell li feia il·lusió. Ell militaba en un partit d'esquerres que va formar una coal·lició amb el legendari partit d'Esquerra Republicana de Catalunya, i que es van presentar junts a les eleccions amb el nom d'Esquerra de Catalunya.
La mà d'obra electoral la va posar el seu partit, així como l'organització dels actes, les campanyes propagandístiques, la colocació de cartells per tot Pere IV, i el Poblenou, el repartiment del full de premsa diari, la preparació dels mitings, ... i Esquerra va posar els anys, que eren molts si sumàvem l'edat dels seus militants, i les espelmes del pastís que va bufar l'únic candidat que va ser elegit, l'Heribert Herrera, que era el primer de la llista i pertanyia a Esquerra Republicana. El meu marit sempre em recorda la frase que li va dir un dirigent, un pel més jove que la resta, sobre aquesta aliança circumstancial: "nosaltres som capaços d'aliar-nos amb el mateix diable si és necessari per a aconseguir els nostres objectius".
Arrel de la desfeta electoral del partit del meu marit els pobres diables van escampar la boira i alguns van ingresar en el partit del PSC i els supervivents de les primeres eleccions democràtiques del nostre país van intentar buscar feina on van puguer. Altres van haber de fugir a Australia, perquè havien avalat prèstecs per a la campanya que no podien retornar.
Vaig tornar al dinar perquè el meu marit em va sacsejà el braç, mentre em preguntava que on m'havia ficat. Estava clar que de la taula no m'havia mogut, però el meu cervell afectat pel fum de la maria, el sofregit amb especies i les saltxixes havia marxat a recorrer altres temps que mai no van ser millors ni pitjors. El Jose parlava del "chupete" un local situat a prop de l'esglesia de Sant Martí de Provençals, que temps enrere havien fet servir com a quadres pel bestià i ara uns quants joves l'havien adequat per muntar festes els diumenges, i que estava dedicat exclusivament a Ottis Reding i la seva música. Aquest músic es va fer famós pel tema "the dock of the bay"; dels partits de futbol al carrer Menorca a partir de les vuit de la tarda, perquè en aquell temps no passava cap cotxe per aquest carrer, amb el permís de la pluja que quan queia amb força inundaba tot el carrer, perquè la riera d'Horta es desbordava; de les festes que van montar als sótans dels pisos de la guardia civil, de la ginebra de garrafa i de la música de Led Zeppelin i el tema Whole lotta love (moltíiisssim amor), que no parava de sonar un cop i un altre al tocata. De les parets plenes de hueveres de cartró com a decoració, dels focus de colors vermell i groc i de que no hi havia lavabos i per tant la gent pitjava on podia i com podia, fins que un noi es va pitjar a l'ascensor de la finca i això va representar la clausura de la festa.
Però, entre totes aquestes històries una em va cridar l'atenció. Resulta que pels voltants dels anys 70 el meu marit i dos amics més, entre els quals es trobava el Jose, van conèixer al tren que feia la ruta Massanet-Massana Barcelona a tres noies amb les quals van entablar una conversa amistosa i quan es van acomiadar elles els van donar l'adreça d'on vivien. Passat un temps, un diumenge que no sabien què collons fer, pràcticament com cada diumenge, van decidir anar a veure a les noies del tren. Elles havien dit que vivien a la Zona Franca, més concretament al carrer Peris, numero 7.
Per arribar des de la Verneda de Sant Martí havien d'agafar un parell de línees d'autobusos, el 36 i el 8. Un cop a la zona franca van fer servir un plànol on el carrer que buscaven apareixia amb uns puntents suspensius, que en aquell moment no teniem ni idea de què significaven. Per fí van arribar al carrer, però no podien creure allò que veien. Al carrer Peris no hi havia construccions, era un camí sense asfaltar i estret, entre canyes de dos metres d'alçada. Semblava que haguessin deixat la civilització i haguessin entrat en una selva. Van caminar durant una bona estona fins que van arribar al final del camí que s'obria en forma circular, assemblant una petita plaça, on es trobaven dues barraques amb els sostres d' uralita. Assegut enfront d'una de les barraques en un vell i brut tamboret es trobava un nen fumant un puro i al seu costat una cabra lligada amb una soga a un pal mirant-los fixament. Van preguntar per la Sofia, la Patro i la Beatriz, que així es deien les noies i el noi, que tindria aproximadament 13 anys, sense llevar-se el pur de la boca, va indicar amb un gest que vivien en la barraca que es trobava just al costat de la seva. Van trucar a la porta, i va aparèixer la Sofia que es va sorprendre en veure'ls... però aquesta és una altra història.
Un pis a la Mina.
A la fi de la dècada de 1950 es van arribar a comptabilitzar més de 20.000 barraques, distribuïdes en nuclis com el de la Perona (900), el Camp de la Bota (692), Can Tunis (588), Zona Franca (380), el Somorrostro o les més de 300 en Montjuïc, per citar els més significatius, alguns d'aquests situats al costat d'un gran cementiri, on els morts es trobaven a l'àmpar de la pluja, la neu i la chafugor de l'estiu barceloní, ben protegits per làpides (1)funeràries o panteons, mentre les barraques s'inundaven d'aigua, i el fang era arrossegat pels peus mal calçats de les persones que malvivien en elles.
(1)En memòria de Pere Calders i la seva obra "Aquí descansa Nevares").
Les barraques al voltant del castell del Camp de la Bota (La Barcelona de antes info@labarcelona>deantes.com)
Segona part de la narració d'una dona que sap que ningú està lliure de culpa, del districte 10 de Barcelona. Autors "Cosa salvatge" i " quan estic amb tú no aconsegueixo controlar-me i crido".