Cercador d'articles

Contacta amb nosaltres

Email Asociación Las AfuerasAquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Divendres, 18 Setembre 2020

Asociación Cultural Las Afueras
Email Asociación Las Afueras
info@lasafueras.info

IMGP2414 2

Edificis situats al barri de la Verneda.

Ningú no està lliure de culpa.

Capítol I. Què mireu, carallots?

En certs barris de capitals de província hi ha edificis que, en contemplar-los, inspiren una profunda repulsió. Potser és perquè en ells es troben alhora la deformitat, el grotesc i la malaptesa de l'arquitecte en triar el seu color i els materials de construcció. Durant el dia, la vida en ells es desenvolupa monòtona i avorrida. Uns blocs enfront d'uns altres, veïns contra veïns que se saluden i comenten l'última gesta del nen, que intercanvien receptes de cuina o parlen de les vacances. Recolzats sobre les baranes dels seus respectius balcons, els seus habitants aprofiten la conversa per colpejar amb un estrèpit inusitat les catifes, empolvorar les escombres brutes o sacsejar les estovalles que han utilitzat a l'última àgape familiar.

Tanmateix, la nit atreu una inusitada tribu de joves que provenen d'altres edificis tan grotescos o més que aquests i que, asseguts als graons que condueixen a una paret grafitada a l'empara de l'escassa llum groguenca que produeixen els pocs fanals que adornen el carrer ample i agotzonats als inútils buits que existeixen entre un bloc de pisos i un altre, interpreten la macabra obra de la xutada, seguida de l'estrepitosa escena dels ciclomotors circulant per les voreres amb desvergonyiment, muntats per nens i nenes que no han complert encara els divuit anys, que transporten dins de les seves peces íntimes la mercaderia: uns àcids, algunes xines de xocolata i la reina de la nit, l'heroïna:

—Aquesta nit no vull cardar amb ningú. Només em ve de gust ficar-me un pic i fotre totes les marujes d'aquesta merda de bloc... — Se sent dir a la Loli, una de les actrius fixes del repartiment noctàmbul. La conversa arriba amb nitidesa a qualsevol oïda a cent metres a la rodona.

—Loli, cada dia estàs més sonada, tia! A més, crec que no hi ha cavall per als tres... —balbuceja el Patillas.

La Loli s'aixeca del graó on està asseguda i s'encara al Patillas i al Flaco. D’ulls negres i pell fosca, el seu cos, que no arriba al metre i mig d'altura, està enfundat en el cuir negre d'una faldilla i una caçadora.

—Llavors em xuto jo i s'acaba la història.

—Però no t'adones que estàs prenyada de tres mesos? —replica el Flaco.

—A la merda amb l'embaràs! I quan acabi de picar-me, s'assabentaran del que val una pinta aquests cabrons!

El Patillas treu la paperina de la butxaca i l'exposa a la llum del fanal.

—Collons, no n’hi ha ni per a tu, Loli. Et xutaràs Font Vella.

—D'això res, monada. Ara mateix te’n vas amb la moto i em compres una paperina, si no oblida't de ficar-la en calent durant una bona temporada —conclou la princesa.

La moto arrenca a la primera, recorre el tram que el separa de la calçada i, precedida d'un soroll eixordador, es perd en la nit.

Cinc minuts més tard el Patillas ja està de tornada amb la mercaderia. La Loli no triga tant a xutar-se. Segueix recolzada durant uns segons sobre els graons, amb la mirada perduda. Al seu costat el Flaco s'embolica un porro i li passa al Patillas perquè l'encengui. Mentrestant, ell s'introdueix a la boca un assecant. En silenci van consumint el peta fins a matar-lo. Tot comença a brillar i parpellejar per a ells: les estrelles, la llum dels fanals... Els seus moviments es fan més lents, pausats. Els fars dels cotxes aparcats reflecteixen la llum de la nit.

—Tia, no sé què t'han fet els veïns d'aquest bloc perquè estiguis així amb ells —diu el Flaco dirigint la seva vista cap a la Loli.

—Em cago en la puta, tio, per l'intèrfon ens han estat escoltant totes les nits i ja sap tot el barri que sóc una ionqui, que estic embarassada, a quin col·le vaig, el color de les meves calces... Ja et dic, d'aquí a res surto a la Lecturas o a l'Hola. A més, tio, la bòfia ha vingut un munt de vegades, i encara sort que no ens han trobat res damunt, que si no...! Ja veus com ens l’hauríem carregat! I el dia que la bòfia va trobar al para-xocs del Renault la xina que havíem amagat, això va ser un puto veí que ens va veure amagar-la i els va trucar per telèfon dient-los on era. Si això et sembla poc... Per què collons no es fiquen en els seus assumptes i ens deixen tranquils?

Això últim ho ha dit com si es dirigís a un auditori més ampli, sabent amb certesa que totes les orelles dels veïns estan escoltant-la. Per a la Loli, igual que per al Patillas, el Flaco i la resta dels seus col·legues, passar-se la nit asseguts en un graó d'accés a cap lloc, fumant canutos, picant-se, escoltant el radiocasset, menjant pipes i circulant per sobre de la vorera amb les 49 cc és el propi d'una calorosa nit d'estiu.

Què mireu, carallots?

Capítol II. Mai diguis que no et vaig avisar.

Diuen que “mal de molts, consol de ximples” i el meu districte està sembrat de blocs semblants, encara que en aquest hi visqui jo i estigui farta de totes aquestes representacions nocturnes, de tot aquest rotllo. El meu marit, que el primer cop que el vaig voler tornar a la vida no me’l van voler enlloc, a les tardes es dedica a treballar en una fàbrica de paper del centre de Barcelona i a les nits a consumir la marihuana que conrea a la terrassa.

-—Nena, aquesta maria et dona un punt de puta mare —diu després d'inhalar el fum de la primera calada del porro.

No, no és mal paio, va d'escriptor a les seves hores lliures. En alguna ocasió m'ha donat per llegir la novel·la que escriu sobre la vida del seu pare durant la Guerra Civil i he quedat profundament impressionada del poc que avança per les moltes hores que diu dedicar al tema, però estic segura que algun dia m'ensenyarà la segona pàgina. Defrauda la companyia del gas i de l'electricitat, fa tripijocs amb els components dels ordinadors de la feina, roba paper higiènic, bosses d'escombraries, cadires anatòmiques, bolis, llapis, retoladors, grapadores, paper A4 i A3, i tot el que pot ser-li útil o treure-n un bon preu al mercat. No té remordiments de cap mena, ni intenta justificar-se davant de ningú, ni cerca les causes últimes dels seus actes. És molt pràctic, suma el que cobra a l'empresa i el que treu de la venda de la maria als seus col·legues i hi resta les despeses. Li agrada llegir i en una ocasió el vaig sentir dir que havia llegit les declaracions d'un conegut economista, professor de la Universitat de Colúmbia, que aconsellava els desocupats americans o aquells treballadors amb sous de misèria i moltes hores de feina que no els permetien sobreviure ni els arribava per pagar-se una bona assegurança mèdica a crear el seu propi estat benefactor. O almenys això és el que va creure entendre, ves a saber, perquè la revista estava escrita en anglès i era un idioma força desconegut per a ell. L'idioma que sí que domina és el del vi de la Ribera del Duero. Ull de llebre 100 % del marquès de Vitòria. Rendeix devoció a aquests marquesats malgrat els seus ideals comunistes.

Com que estic sense feina i només em dedico a portar el meu fill al col·legi, a l'acadèmia d'anglès, a piscina, als concerts i a qualsevol lloc que sigui necessari, dedico el meu temps lliure, després de comprar, fregar, cuinar, posar unes rentadores i estendre la roba, a fer alguns arranjaments a la roba que necessitem. Podria dir-se que segueixo les idees d'aquest professor nord-americà del qual parla el meu marit, però el meu és anterior a la publicació. Porto creant el meu propi estat benefactor molt abans de les declaracions de l'insigne professor Edmund S. Phelps (1). Concretament, després de ser acomiadada de l'empresa on treballava després de quedar-me visiblement embarassada, cap als anys 80.

Em van donar d'alta a l'empresa Estibadors C. Serrano, SA el 23 de febrer de 1981, el dia del cop d'estat de Tejero. Circulava pel carrer Almogàvers amb el meu Ford Fiesta verd, en direcció a García Morato, on estava situada l'empresa, quan poc abans d'arribar al carrer Marina van sorgir uns quants tancs que em van acompanyar uns centenars de metres fins que els vaig perdre de vista. Coneixent-me com em conec, vaig pensar al moment que no podia ser un bon començament. I així va ser, perquè el 29 de setembre d'aquell mateix any em van donar de baixa de la Seguretat Social.

L'empresa es dedicava a llogar vaixells i, segons el seu accionista majoritari, jo havia realitzat un examen extraordinari, perfecte, però més tard vaig saber que en realitat va ser la meva minifaldilla, el meu bon parell de tetes i el meu cabell ros i llarg fins a la cintura els que van aprovar el test. L'endemà de la meva incorporació al lloc de treball ja m'estaven proposant relacions tots els alts i sants homes de l'oficina. Tot va canviar quan la meva panxa va començar a créixer. Dels somriures i les invitacions a dinar van passar a donar-me els pitjors treballs, fins que va arribar l'acomiadament. Jo els en vaig fer passar de tots colors al judici i van haver de deixar-me anar mig milió de pessetes i el carnet de l'atur.

Dels meus dies a l'empresa només conservo un bon record del meu company Pablo. Amb ell vaig aprendre totes les cançons de Joan Manel Serrat i Julio Iglesias. En Pablo era el fill del cap i, com el seu pare, ell també volia portar-me al catre, encara que emprava mètodes més propis de la seva edat i de la seva economia, tan fotuda com la de la resta de treballadors de l'empresa. En diverses ocasions em va convidar al cafè amb llet i al croissant del bar Gwendoline, que estava a García Morato, no gaire lluny de l'edifici Colón, on es trobava la pròspera empresa de nolis. La veritat és que el temps de l’esmorzar es consumia entre la baixada i la pujada dels vint pisos, així que les converses romàntiques no van ser més que paraules soltes entre el 13 i el 18, que era quan l'ascensor es buidava. Quin vestit tan bonic que portes avui, quin parell d'ulls més bonics que tens, i bajanades a l'estil adolescent sense cap glamur, però és que el trajecte no donava per a més i la seva intel·ligència en consonància amb els que l’envoltàvem tampoc no donava per a molt més.

En Pablo cobrava el mateix sou miserable que la resta i feia el mateix horari que tots. Tenia dues grans aficions: emular els seus ídols de la cançó i menysprear la Mari, la querida del seu pare i la més ximple de tots els que treballàvem allí o la més llesta, segons es miri, perquè s'emportava un pasta gansa, feia l'horari que volia i es passava la resta de la jornada llimant-se les ungles i cuidant el rímel de les seves pestanyes.

L'odiosa Mari, a més, vivia al mateix pis que ells, i es feia passar davant dels veïns com la filla del matrimoni. L'odiosa Mari coneixia millor el despatx del director que la seva pròpia taula. Cada dia a les dotze en punt, l'hora de l’àngelus, s'escoltaven els al·leluies de la Mari i la respiració asmàtica del vell. A cada clau, o el que fos allò, li seguia el baluern dels glaçons colpejant les parets del got a punt de rebre el Cardhu, que posava fi al silenci regnant a l'oficina. Atònits i expectants, els treballadors assistíem a la culminació de l'acte.

L'Antonia era l'altra companya de fatigues en aquell prestigiós despatx. No desentonava de la resta, era ximple i una mica masoquista. El seu promès, en Carlos, havia empenyorat l'anell de compromís per continuar jugant a les màquines escurabutxaques i al bingo. Per desgràcia, ella ja tenia una certa experiència amb els homes, perquè quan va complir dotze anys el seu pare la va treure de l'escola i la va posar a treballar en una sastreria del poble on vivien. A les nits a casa, després del sopar, s'encarregava de cosir pantalons, una feina extra que havia de servir per pagar els estudis dels seus germans. En una ocasió, el seu pare va regalar una moto de 49 centímetres cúbics al seu germà Jesús per haver aprovat totes les assignatures amb excel·lent. Per no ser menys, i pensant que la seva filla podria sentir-se ofesa, per consolar-la li va comprar una magnífic motor de O,5 CV per a la seva màquina de cosir SIGMA, amb la qual cosa els dos germans tenien alguna cosa que corria. Allò va accelerar les seves ganes d'escapar dels dos tallers de confecció i quan va complir els 18 anys es va buscar un treball d'auxiliar administrativa, mentre aconseguia treure's el títol anant a classes nocturnes.

I estava amb un nuvi que no era ni molt guapo, ni molt alt, ni tenia ofici ni benefici i al llarg de tot el temps que va durar el seu festeig mai va fotre ni cop. Els únics cops que va donar van ser a la cartilla de La Caixa de l'Antonia.

—Serà cabró! —deia moltes vegades — el capullo aquest és capaç d'empenyorar les meves calces per cantar una merda de línia al bingo!

Jo no li veia gaire futur a aquesta relació, però callava perquè la meva vida no era el que es diu un bon exemple per a ningú.

L'Antonia, en Pablo i jo intentàvem passar de tot i riure una mica interpretant les cançons del Julito i del Serrat. Jo coneixia les lletres de totes les seves cançons igual que en Pablo, però no n’entonava ni una. No encertava ni una sola nota, així que cada intent ens quedava com un nyap i acabàvem rient a riallada neta, al mateix temps que esquivava com podia tot el que em llançaven.

L'amistat que mantenia amb el fill del cap no va servir de res a l'hora que els mafiosos italo-espanyols que dirigien aquell galliner de nolis em clavessin una puntada de peu al cul. L'empresa no va ni durar un any més, van vendre el que van poder i van muntar diversos prostíbuls en 5 carreteres nacionals utilitzant com a reclam dones de procedència diversa, sobretot dels països de l'Est.

Pel que sembla, en aquells dies les dones de l'est d'Europa produïen un efecte sorprenent en certs clients espanyols, perquè alguns d'ells acabaven abandonant la seva família per continuar mantenint-hi relacions. Aquest va ser el cas d'un amic del Mario, el marit d'una de les cosines de la meva cunyada. Aquest amic arrebossava parets i sostres i amb el boom del maó es treia una pasta gansa a la setmana i tot el que guanyava s’ho gastava en una dona jove d'origen rus, mentre la seva dona i el seu fill es morien de gana. Ell no va trigar a seguir els passos de la seva família, perquè el van fer fora de la feina per alcohòlic invisible; és a dir, que agafava els pets i no apareixia per l'obra. Un dia d'estiu va aparèixer pel càmping La Ballena Alegre, on ens refugiàvem tota la família per suportar els rigors estivals, a les deu de la nit, molt penjat i sense un puto duro a la butxaca demanant que el convidessin a sopar. Com que un sopar no se li nega a ningú, i tant el Mario com la seva dona estaven interessats a saber on parava la família… però aquesta és una altra història.

Primera part de la narració d'una dona del districte 10 de Barcelona, que sap que ningú està lliure de culpa. Autors "Cosa salvatge" i " quan estic amb tú no aconsegueixo controlar-me i crido".

Traducció del relat al català realitzada per Silvia Puig i Matilde Diez, de l'empresa Metafrasi-Traducció i Comunicació.

 (1) El Sr. Edmund S. Phelps, conegut economista, autor, professor de la Universitat de Columbia descriu al home ideal sommiat per l'OCDE " L'assalariat d'Amèrica del Nord que perd el seu treball ha d'aconseguir ràpidament un altre. Els subsidis d'atur representen una proporció molt baixa del seu salari original. Els rep durant sis mesos com a màxim. No rep ajuda social complementària. En una paraula, es troba nu i reduït als seus propis mitjans.....Aquests desocupats -deplora l'economista- es dediquen a activitats anexes: la mendicitat, la venda de drogues, els tripijocs del carrer. Augmenta la criminalitat. Per mitjà d'aquestes xarxes han creat una mena d'Estat Providencial propi. Això causa transtorns i per tant és millor una major protecció social,  com el model europeu, per evitar aquest grau de criminalitat provocat per l'absència d'ajudes socials a l'Amèrica del Nord" -acaba concluent l'economista.

 

 

Capítol III

Però aquesta és una altra història.

El guixaire va relatar els fets amb una simplicitat sorprenent. "Un dia, la prostituta russa li va dir que havia de tornar al seu país per acabar d'arreglar els papers que li permetrien quedar-se definitivament a Espanya i li va demanar 250.000 pessetes per al viatge d'anada i tornada. Si tenim en compte que ell cobrava el doble cada mes, encara li quedaven altres 250.000 pessetes, així que se les va donar i a l'endemà ja no era al puticlub. El curiós del cas és que aquí no va acabar la sagnia, ja que des de Moscou la moscovita el va trucar demanant-li altres 150.000 pessetes per poder tornar a Espanya i el guixaire enconyat les hi va enviar. Les últimes 100.000 pessetes se les va gastar en wiskie i cocaïna i ara no li quedava ni per menjar. "

A mi la història em va semblar inversemblant, ja que una cosa era fer un clau i una altra molt diferent deixar-se estafar, però Mario ho va trobar del tot possible i com a argument va adduir que ell coneixia a la dona russa i aquesta, segons el seu humil opinió mereixia la pena "és que la russa tenia un cony de 18 anys", va dir. Per a mi mateix vaig pensar que si la russa tenia un cony de 18 anys, el guixaire enconyat tenia un cervell de 4 anys i mig, per tant feien bona parella. La dona del guixaire va demanar el divorci, es va portar el seu fill i va aconseguir treball de cambrera en un hotel de la Costa Brava.

Zero hours working.

Quedar-me a l'atur em va fotre molt, no per la miserable pasta que guanyava, sinó perquè amb la meva edat i tenint un fill del que tenir cura em seria impossible trobar una altra feina. Encara que aquesta no era la primera vegada que em feien fora d'un treball i per experiència sabia que tot podia empitjorar encara més del que estava, l'excel·lent treball que vaig trobar nou anys més tard, quan ja havia parit clar, va servir per reafirmar-me en la creença que en la meva puta vida sortiria de pobre, llevat que em toqués un cec.

Es tractava de realitzar enquestes telefòniques. Manolo, el meu marit, aviat el va batejar amb un nom en anglès, el zero hours working. També això ho havia llegit en una revista anglesa, però no recordava molt bé en quina d'elles. Consistia aquest tipus de contractes en què el treballador està disponible, i és cridat per telèfon per dir-li les hores que va a treballar el dia de la trucada o els dies següents. El terme en si, "contracte de zero hores", s'utilitza per referir-se a la pràctica d'organitzar així els torns de treball. Així que el marrec que tenia per cap, cada vegada que la seva empresa de publicitat aconseguia un contracte per realitzar una enquesta, escollia d'entre la llarga llista de noms que tenia, entre estudiants i mestresses de casa vingudes a menys, i cridava demanant-te que t'acostessis al local a l'endemà per treballar des de les 14 fins a les 23 hores, durant tot el cap de setmana. Durant un any i mig em va cridar en vint ocasions, de manera que l'estiu ho vaig viure a través de les postals que ens enviaven els familiars i amics des de les platges paradisíaques de Castelldefels.

El local estava situat a la part alta de la ciutat comtal, però a l'obrir la porta t'adonaves que et trobaves en un pis del carrer Saturn, de la Mina, per la brutícia que imperava en parets i sòls. S'entrava pel carrer Calvet, un carrer situat a la banda de la Plaça Francesc Macià, a través d'una porta de ferro forjat, que pesava una tona. Un ascensor de pujada únicament et transportava a la sisena planta de l'edifici. A la tercera porta de la planta no constava cap identificació fiscal, de manera que vaig pensar que m'havia equivocat, però es va obrir la porta i va treure el cap una pèl-roja, de talla mitjana i amb molta mala llet, que sortia d'estampida propinant improperis a destre i sinistre. Després dels seus passos un home alt, ros, ben pentinat i una mica geperut cridant "doncs no tornis més, aquí ja no hi ha feina per a tu".

Es deia Jordi, era llicenciat en dret i  cada vagada que parlava havies de separar-te d'ell un metro, perquè sinò ho feies et dutxava.  Al cap d'unes hores d'estar amb ell ja estaves pensant en ofegar-lo en un bassal d'aigua bruta. Ens tenia a totes les enquestadores amuntegades en una habitació d'uns quaranta metres quadrats. Els telèfons estaven separats per unes mampares de metacrilat. No tenies permís per moure't del teu lloc, llevat que tinguessis necessitat d'usar el lavabo per fer les teves necessitats, però estava tan brut que se't treien les ganes i preferies aguantar a seure en una de les dues tasses que existien. El mamarratxo intentava estalviar-se el cost d'una dona de la neteixa, i ho va aconseguir. Però sobretot el que més em fotia era no poder fumar-me un cigarret, aquest era el meu veritable suplici.

En aquell temps es parlava molt a la premsa de la sostracció de Banesto de 1.344 milions de pessetes en el cas Carburos Metálicos. Banesto i Air Products havien signat un contracte el 4 d'abril de 1990 sobre 672.000 accions de Carburos Metálicos, intervenint Arturo Romaní en representació de Banesto. Com a conseqüència d'aquest contracte, Banesto hauria d'haver ingressat 1.344 milions de pessetes, el que no va succeir. Aquesta quantitat va anar a parar a un compte a Suïssa. Mai es va provar la participació de Mario Conde en aquesta operació. Van ser condemnats el vicepresident del banc, el conseller Pérez Escolar i el financer Jacques Hachuel a quatre anys de presó cadascun. El Suprem va agreujar a deu anys la condemna a Escolar.

Resulta que els comptes del Banc Espanyol de Crèdit no expressaven la veritable situació econòmica de l'empresa. La informació societària oferta a tercers per mitjà dels documents comptables era inexacta. L'Audiència Nacional va absoldre als acusats, al entendre que, d'acord amb l'anterior Codi Penal, aquesta conducta no era sancionable, en la mesura que no havia quedat provat que els administradors acusats ocultessin conscientment aquestes alteracions al Banc d'Espanya i als serveis d'auditoria externa. Aquesta interpretació no va ser compartida pel Tribunal Suprem, que va entendre que un president i un conseller delegat d'una entitat financera assumeixen una responsabilitat directa i principal sobre l'autenticitat dels comptes socials, cosa que els converteix en autors de les alteracions falsàries. Per això, Mario Conde i el conseller delegat Enrique Lasarte van ser condemnats a quatre anys de presó.

En total Mario Conde va ser condemnat per apropiació indeguda, estafa i falsedat a vint anys de presó i a indemnitzar els accionistes estafats amb un total de 22,6 milions d'euros. La intervenció de Banesto va tenir un cost per a l'entitat de quasi 320.000 milions de pessetes. Mentre tot el procés es sustanciava judicialment, la presència del cas en els mitjans de comunicació competien amb els mecanismes d'atac i desprestigi que van posar en marxa Mario Conde i determinats mitjans de comunicació contra el Partit Socialista, intentant pactar amb males arts i secretament, a canvi de no fer públics determinades dades i documents i de no implicar a certes institucions de l'Estat.

A mi em va tocar, juntament a d'altres "zero hours working", realitzar l'enquesta telefònica sobre el parer dels ciutadans de a peu sobre el supereconomista i suprerlladre Mario Conde. L'enquesta buscava blanquejar la seva imatge, volia la "bona opinió" de la gent sobre aquest personatge, és a dir, que estava manipulada. Personalment, pensava que tant de bo li haguessin caigut el doble d'anys i li haguessin condemnat a tornar tots els diners que va robar. Així que cada resposta que no m'agradava, resposta que canviava per aquella que més m'agradava a mi, amb la intenció que aparegués el susdit com el que de veritat era, un lladre al qual havien enxampat amb el Carriço dels gelats. Ni super economista, ni res. Un pringat més de la garjola que anava a llepar-se uns quants anys de presó. I així l'hi vaig fer saber en cadascuna de les enquestes que vaig realitzar aquell maleït divendres. La veritat era que em sentia defraudada per aquest home que havia vingut al món per ser el mesies del neoliberalisme al regne d'Espanya. S'havia preparat a consciència. Els seus pares li havien pagat la carrera i tot plegat per a què? Estic segura que la seva mare, i ho dic perque jo també soc mare, no tant com ella, però mare a la fi, pensaria que tants  esforços i patiments pel fill per acavar com un vulgar lladre.... Suposo que necessitava els diners per la seva carrera política i va idear un plà que li va sortir rana, això passa fins i tot a les bones famílies. 

Mario Conde va intentar culpabilitzar a la justícia, al partit socialista i inclus a l'ONU de la seva desgràcia. Estic segura que volia que els ciutadans, i sobre tot la seva mare, veiessin en ell a un home íntegre perseguit per tothom. Per aquest motiu, va presentar, juntament amb els seus advocats, més de 170 motius de casació, que al·legaven que "les proves decisives" per a la seva condemna no van ser revisades. Al novembre del 2006, el Comité de Drets Humans de l'ONU va emetre un dictàmen, a rel de la queixa de Mario Conde, en la qual expresava que Espanya havia vulnerat el Pacte de Drets Civils i Polítics de Nova York. El Tribunal Suprem havia augmentat la pena de Mario Conde , sense disposar d'una segona instància que pugués revisar aquest agreujament. No obstant, el dictàmen va constatar que el tribunal havia examinat "extensa i detinguadament la valoració de les probes", atés que va analitzar cadascun dels 170 motius de casació.

Però el banquer no era tan pringat com a mi em va semblar des d'un primer moment, atès que la justícia, a l'any 2016 va embargar dos comptes i dos dipòsits de valors a Luxembourg vinculats a la seva persona. Segons es va publicar en diferents mitjans de comunicació.

El jutge de l'Audiència Nacional Santiago Pedraz, instructor de l'Operació Fènix, que investigava si l'exbanquer Mario Conde va repatriar a Espanya 13 milions d'euros procedents del saqueig de Banesto, va embargar dos comptes i dos dipòsits de valors a Luxemburg vinculats a l'empresari ultraliberal.

Els productes financers bloquejats pertanyien al supòsit entramat societari i familiar dissenyat per amagar la fortuna de Conde. L'exbanquer només va abonar 12 milions dels 26 que li van exigir els tribunals per l'enfonsament de Banesto, que va deixar el 1993 un forat comptable de 2.700 milions.

Els comptes a Luxemburg embargades figuren a nom de les empreses Lassalcedas SA i Black Royal Oak SL. La primera es troba radicada al domicili familiar dels Conde al carrer Triana de Madrid. I els seus apoderats són els fills de l'exbanquer Alejandra i Mario, que també estan investigats en l'Operació Fènix.

El jutge sostenia que Lassalcedas SA va rebre fons de Oca, pedra angular del presumpte entramat. I, juntament amb Black Royal Oak, va adquirir accions d'un fons a Luxemburg que va enviar 1,5 milions a Espanya a cop de transferència. Les dues empreses també van invertir 9,4 milions d'euros en accions d'un altre fons en aquest país.

Mario Conde va repatriar a Espanya 13 milions d'euros des de quatre països (Suïssa, Regne Unit, Itàlia i Països Baixos). L'exbanquer es va servir d'aquesta troca de societats, comptes i paradisos fiscals per a la compra el 2014 de 5,4 milions d'euros d'accions del canal de televisió ultraconservador Intereconomía, segons la investigació.

D'altra banda, l'expresident de Banesto va sol·licitar a l'Audiència Nacional la denúncia original de la Fiscalia Anticorrupció que va provocar l'abril passat el seu ingrés a la presó i també l'informe del SEPBLAC que va utilitzar el Ministeri Públic per sostenir les seves tesis. Conde demana al jutjat que pregunti a l'Agència Tributària si hi ha alguna investigació sobre ell.

Vaig arribar a realitzar centenars d'enquestes i puc assegurar que només computava aquelles respostes amb les que jo estava d'acord, així que ni puto cas de les enquestes telefòniques. I respecte a Mario Conde, vaig decidir no investigar més perquè dubtava que pugués entendre res de l'entramat d'empreses fantasmes que va crear aquest home . Necesitaria una altra vida i encara no estic segura que arrives a res de bo.



foto numero 19 de la Barcelona preolimpica opt 3

2ª part.

Capítol I

Una nit d'estrena amb la Bowe Systemmatic-5715.

Alícia es trobava asseguda sobre el tamboret alt de l'enorme habitació, el que li permetia recolzar els colzes sobre la taula. Mirava absorta el vol d'una mosca, mentre escoltava al radiocassette la veu dolça d'un cantant de carrer, al qual havia conegut anys enrere a Mallorca. La cinta havia estat un regal a canvi d'un polvo  d'estiu. Eren versions dels Carpenters. El soroll de la Systemmatic-5715 tallant justificants de recepció era ensordidor, pel que jo dubtava que pogués arribar a qualsevol oïda dels allà presents en bon estat una sola nota musical. El mi sostingut final de la cançó no se sostenia per enlloc, malgrat el que afirmés Alícia.


El terra de l'àmplia sala de màquines es trobava atapeït d'estretes tires de paper. Paper blanc, paper rosa i negre paper carbó que anàvem sortejant i en el qual es submergien els peus per tornar a emergir mig metre més endavant, escanyats per les serpentejants fileres, que com xurros defecava la vella talladora. De peu, al costat d'ella, Alex accionava els comandaments, intentant que les targetes roses tallades s'amuntegaran en ordre en el dipòsit metàl·lic a què queien impulsades per uns corrons bastant gastats. Mai havia vist moure amb tanta agilitat a un home de 98 quilos i 1,83 d'estatura, d'un costat a un altre de la màquina, manipulant amb una mà els polsadors i amb l'altra les targetes, parant quan s'amuntegaven, i en una dècima de segon accionant l'START i el AUTOMÀTIC. En contrast amb la seva nòvia Alícia, que no arribava a el metre seixanta, Alex no donava repòs al seu cos. Encara hi havia treball per a dues hores d'aquell divendres gris del mes d'octubre, i tots havíem de fitxar i sortir d'estampida en una hora. Els dos enamorats havien reservat taula al restaurant Samarcanda per a les 10.30 i jo havia d'anar amb la meva dona a l'estrena de Talons Llunyans, l'última realització d'Almodóvar. Ferran, l'operador de torn de tarda, ens estava fotent, imprimint paper pijama, tríptics-2 i tríptics-4 i tot el que veia a la pantalla susceptible de ser llançat, imprès i tallat. Mentrestant, jo em dedicava a la tediosa tasca d'enquadernar 2.400 fulls d'un pendent a 20 d'octubre del 1991, d'una població propera a Barcelona. Tots els habitants morosos, llevat d'error o omissió, passaven pels meus ulls: els García, els Rodríguez, els Martínez, tots es trobaven allà relacionats i disposats a ser constrets. Tot el pes de la llei cauria sobre els seus caps en pocs dies.

Alex quants falten per tallar? - vaig preguntar amb la sana intenció de calcular el temps que necessitàvem.

Cinc mil, va respondre contundent.

Qui en va parir¡ la meva dona està a punt d'arribar i encara queden cinc mil. Dóna-li canya Alex, pel que més vulguis.

En efecte, la meva dona no trigaria a arribar amb la roba de divendres / dia / estrena / pel·lícula, l'entrepà de pernil, que hauria de menjar-me'l en el trajecte fins al cinema Diagonal i l'estrès propi d'aquestes situacions. De fet, la pel·lícula que volíem veure era El silenci dels anyells, però aprofitant que aquell divendres estrenaven la d'Almodóvar, i tant aquest com els actors, especialment Miguel Bosé, acudirien a la presentació, Rosa, la meva dona, havia preparat un pla Logístic propi del millor estratega militar: a les 5 pm recollir a l'infant a la sortida de l'escola; 5:30 pm, deixar a l'infant a la piscina; 6:30 pm portar a l'infant a l'happening of Halloween, del qual ho recolliria l'àvia, és a dir, la mare de la Rosa. Aquesta havia de donar-li de sopar, mentre Rosa preparava el pijama de l'infant, la meva muda, el meu entrepà, el seu sopar, la seva  mascareta, etc ..; 09:30 deixar el pijama a la casa de l'àvia i desitjar-li bona nit a l'infant; 10:00 pm, lliurar-me la muda, canviar-me i sortir en cotxe a tota marxa cap a l'estrena. 10:30 pm admirar la bellesa de Miguelito in person i per fi, quan el rellotge marqués les 10:45 estar còmodament asseguts davant de la pantalla per recrear-nos amb la realització de Jhon Deeme. La realitat seria molt diferent al pla concebut.

 

No havia passat ni mitja hora quan l'Alex, recolzat en les prestatgeries, va cridar: ja estic¡, ja he acabat¡, som-hi Alícia fotem el camp¡. Vist i no vist, els dos van desaparèixer sense que pogués articular paraula. Alícia va saltar del tamboret corrent el risc de torçar-se un turmell, per agafar-se del braç d'Alex, que la va arrossegar materialment per tot el passadís fins arribar al cotxe, un Wolkswagen blanc totalment reformat. Vaig anar apagant les llums, ara ja innecessàries, deixant només els fluorescent que il·luminaven la meva taula, vaig extreure de la borsa d'esports un llibre i una xineta de xocolata. Em vaig fer un canuto i vaig començar a llegir desitjant que la Rosa, la meva dona, s'endarrerís prou per a perdre'ns "l'estrena".

La silueta de Fernando es dibuixava a través de l'enorme vitrall que separava la sala d'operadors i la d'impressió, movent-se d'un costat a un altre, de manera que vaig deduir que havia d'estar alimentant la PR3 i la PR4 de paper. Això suposava que més tard o d'hora apareixeria davant meu carregat de multes i rebuts per a ser tallats i encaixats. La Bowe Sistemtechnic-5715 es trobava sumida en la penombra esperant que algú pressionés l'START. De moment jo era l'únic que podia fer-ho i no estava disposat a moure'm del tamboret en què còmodament assegut em trobava gaudint d'una agradable lectura, "Putch a Ouagadougou", de Gerard de Villiers, un autor francès, gran amant dels rellotges japonesos. Malko Linge, o el comte Malko, el personatge central de gran nombre de les seves novel·les, s'estava tirant a Deborah, una espia al  servei de la Companyia, destinada a Ouagadougou, amb coneixements de medicina i de l'idioma francès. Però el comte Malko no feia l'amor amb ella per la seva saviesa, sinó pel seu parell d'enormes i durs pits:“...Le regard de Malko tomba sur le T-Shirt tendu par deux seins lourds entre lesquels coulait une rigol de transpiration...”. Preferia llegir-los en francès perquè les paraules que no entenia me les imaginava i resultava més eròtic el relat.

Rosa solia ser massa puntual, és més, qualsevol retard per part meva per ínfim que aquest fos, provocava la seva ira. A mi em va donar per impossible i jo vaig acabar acostumant, després de deu anys de convivència i falta de puntualitat als seus retrets irats. Portava una bona estona llegint i vaig intuir que alguna cosa estava passant. Per assegurar-me de l'hora exacta em vaig dirigir a la sala d'operadors per preguntar-li a Fernando, però aquest no es trobava davant de la consola, ni al costat de les magnetográficas. Vaig recordar llavors haver contemplat la seva figura a través de la mampara de vidre preparant targetes en les impressores d'impacte, però tampoc hi era. Vaig sortir de la sala i em vaig dirigir a través del passadís fosc cap al rellotge de fitxar. Diverses portes semiobertes d'alguns despatxos permetien que la llum dels fanals de l'Av. de la Catedral il·luminessin tènuament part del trajecte. Quan em trobava a uns passos del fitxer vaig accionar l'interruptor de la llum. La meva sorpresa va ser majúscula, el rellotge marcava dos quarts d'onze. Havia transcorregut més de dues hores des que vaig començar la lectura, a l'espera de rebre els justificants de recepció que suposadament l'operador havia de portar-me. I, d'altra banda, la meva dona no havia aparegut, ni trucat per telèfon i Fernando desaparegut. Què collons estava passant?

Vaig tornar sobre els meus passos cap a la sala de màquines, on es trobava el telèfon i vaig fer una trucada a casa. Al no contestar ningú em vaig imaginar que la meva dona estava en camí. Així que vaig decidir treure el cap a la balconada que donava a l'Av. De la Catedral i esperar assegut a que aparegués per Pau Clarís el Ford verd festa, que conduïa la meva dona en aquesta època.


Des de feia uns quants mesos una trentena de patinadors lliscaven pel renovat paviment a aquestes hores de la nit per l'Av. de la Catedral, en direcció al Born. Era una imatge que es repetia habitualment els divendres, perquè havien pocs transeünts passejant pels voltants i els permetia lliscar amb més llibertat. També, existien els típics raterillos que destrossaven les llunes dels cotxes amb l'afany de robar el radiocassette o unes ulleres oblidades en el quadre de comandament, tot i la proximitat de la comissaria de policia.

No sortia de la meva sorpresa al comprovar que ni uns ni altres aquella nit s'havien donat cita. D'altra banda el Barça no jugava aquesta nit. No tenia una explicació que tirar-me al cervell. Ni vehicles, ni patinadors, ni lladres, ni Ferran, ni la meva dona.

Tot d'una vaig notar en la meva espatlla una mà que em sacsejava.

- Desperta tio. És el que té llegir fumat.

Era Ferran que em comminava a continuar treballant. Vaig encendre la resta de llums de la sala i em vaig trobar amb centenars de multes i rebuts que Fernando havia dipositat a terra amb molta cautela per no despertar-me. Hauria de tallar-los abans de les deu, o millor a les deu menys deu, que era l'hora en què jo suposava que apareixeria la meva dona amb l'entrepà en una mà i la roba de bonito en l'altra. No hi havia començat encara a tallar el primer rebut quan va sonar el telèfon. Era Rosa molt cabrejada perquè el gilipolles del seu cap del "zero hours working", Jorge, l' havia trucat per demanar-li que s'apropés al local del carrer Calvet, per a realitzar una enquesta que havia començat a les quatre de la tarda i s'havia posat malalta una enquestadora i necessitava suplir-la. Quina mala sort¡.

Capítol II

Els banquers ho volent tot, però no només ells, la Rosa també.

La enquestadora que s'havia posat malalta era amiga meva, vivia al barri de la Mina, molt a prop d'on vivia jo. Es per això que conectaven bastant. A ella li agradava com a mí anar els dissabtes al mercadillo il·legal que es montava davant mateix del mercat municipal d'abastament de la Mina. Deien que la roba que venien era robada dels grans magatzems i de camions que la transportaven, però tant en Mario com jo coincidiem en que aquesta la portaven en contenidors de Pakistan, l'India, Bangladesh o qualsevol altre lloc d'aquests on exploten encara més que aquí a la gent, inclus a nens.  Els comerciants, la gran majoria d'etnia gitana, compraven a pes el gènere i per això podien vendre tant barat. Quan la bateria del Ford vert festa em donava permís, m´adreçava a veure  què oferien i sobre tot si havien portat els texans de marca que m'agradaven a mi.

En una d'aquestes visites la vaig reconèixer. Portava olleres de sol que no se les treia ni per triar la roba que volia comprar. Mala senyal, vaig pensar, perquè en aquests casos el motiu era evident. Algú l'havia estomacat de valent. Es deia Estela, com el personatge de l'obra "'Un tramvia anomenat desig", de Tennessee Williams i la relació que mantenia amb el seu marit era tant semblant a la del personatge de l'obra de teatre, que podia haver representat aquest paper a l'escenari sense saberne'n el text. El marit era propens a atacs de ràbia sense cap motiu aparent. Llençava tot el que trobava pel camí i acabava apalliçant-la. Aquell dia, quan em va veure, va venir cap a mi, em va abraçar i es va posar a plorar. No calia que diguès res més.

De tant en tant, la policia municipal apareixia pel mercadillo i es quedava amb la roba tant d'aquells que havien comprat com dels que venien. Tothom fugia en estampida per on podia i la Estela i jo vam agafar la roba que haviem comprat i la vam deixar al cotxe que tenia aparcat no gaire lluny. De la corredissa i l'ensurt ens va entrar un atac de riure. Prenent un refresc a la terrassa d'un dels bars de la zona, vaig intentar representar el paper de Blanche Dubois, de l'obra d'en Tenessee Williams, aconsellant-la que deixès al seu marit, que es separés d'ell, però ella no volia sentir a parlar de res del que li deia i intentava camviar de tema de conversa constanment.

El seu marit era cubà, alt i no gaire guapo. Es dedicava a la santeria, és a dir, el cult propi dels afrocubans, els antepassats dels quals van ser esclavitzats durant l'època colonial. Les seves creences deriven directament de la cultura i la religió yoruba. A l'illa de Cuba aquesta es va sincretitzar amb el cristianisme catòlic implantat per la Monarquia espanyola. La revolució cubana va provocar l'emigració dels santeros cap a Espanya, Florida, Mèxic o Puerto Rico i ell va escollir la nostra terra per continuar amb el cult. La santeria té una jerarquia sacerdotal, els sacerdots són comunment coneguts com a santeros i el marit d' Estela era un santero, que practicava sobre tot la cerimònia Ebbó.

Aquesta cerimònia consisteix  en el sacrifici d'animals. La funció d'aquest ritual és la de resoldre problemes de caracter econòmic, problemes de salut o d'estabilitat espiritual. A la santeria, el sacrifici d'animals està determinat pel ritual de l'adivinació, el que vol dir que cada sacrifici respon a la sol·licitud, a través dels metods d'adivinació, d'algú orishá o ancestre que requereix d'un o varis animals per a poder resodre la situació que la persona consultada  vulgui solucionar.

El sacrifici, segons la cosmovisió santera, és la via mitjantçant la qual pot ser restaurat un procés o un ritme que hagi estat interromput. Els santeros parlan de que cada un neix amb un ritme específic, un ritme espiritual en la vida, que no havia de ser interrumput atès que si es feia, llavors es requereix el sacrifici d'un animal per restaurar-lo. La sang de l'animal, oferida a algún orishá o ancestre és capaç de restaurar aquest ritme, perquè ella està lligada directament a un ritme en el cos de l'animal. Semblava que el santero cubà quan no tenia un animal a mà per realitzar el sacrifici feia servir la sang de l'Estela un cop estomacada de debó.

Els que no perdien el ritme eren els banquers espanyols. Durant la dècada dels anys 90 uns quants bancs, entre els quals es trobava el Santander, van idear uns productes financers sofisticats  que eren opacs al fisc  (la titularitat dels fons estava en una zona gris entre el client i el banc, el que permetia eludir l'identificació fiscal). Aquests productes van ser detectats i perseguits per les autoritats fiscals, i van generar diversos procesos als bancs que els van vendre.

Tant l'Estela com jo vam viure aquesta etapa treballant els caps de setmana amb el Jorge com a "zero hous working", però aquesta és una altra història.

 

 

 

 

 

Segona part de la narració d'una dona que sap que ningú està lliure de culpa, del districte 10 de Barcelona. Autors "Cosa salvatge" i " quan estic amb tú no aconsegueixo controlar-me i crido".

¡Atenció! Aquesta web utilitza cookies.

Aquesta web utilitza “COOKIES” per garantir el correcte funcionament del nostre portal web, millorant la seguretat, per obtenir una eficàcia i una personalització superiors, per recollir dades estadístiques i per mostrar-li publicitat rellevant. Si continua navegant o premeu el botó "ACCEPTAR" considerarem que accepta tot el seu ús. Podeu obtenir més informació a la nostra POLÍTICA DE COOKIES a peu de pàgina o al següent enllaç Més informació

Accepto