Davant l’embat del 23J
En la darrera dècada, malgrat totes les mancances i límits, els moviments populars hem aconseguit gràcies a l’organització i el suport mutu, ampliar els imaginaris d’allò possible i aconseguir nous drets per la majoria social. La batalla per l’habitatge n’és un clar exemple. Hem obert camí, fent coses que ens deien impossibles, com aturar milers de desnonaments, recuperar edificis buits en mans de bancs, negociar i acordar contractes col·lectivament, organitzar-nos massivament per tenir una veu forta davant dels especuladors o intervenir el mercat per forçar baixades obligatòries de preu.
Però aquest moviment per eixamplar drets i posar límits al poder econòmic que ens escanya, ha trobat una reacció repressiva policial, econòmica i fins i tot judicial, que patim en primera persona des de fa anys. Ja abans del creixement electoral de VOX i PP, veiem com les seves idees i pràctiques -sempre al servei dels més rics- són assumides per les pròpies estructures de l’Estat: espionatge a persones que protegeixen drets humans, multes a qui atura desnonaments o judicis penals a qui planta cara a fons voltors entre d’altres.
Aquesta reacció en el si de forces policials i del poder judicial ha anat de la mà dels principals mitjans de comunicació amb seu a Madrid, que han jugat un paper clau durant els últims anys. Tot i la persistència d’una crisi d’habitatge brutal, que està rebentant les nostres ciutats i pobles, les grans centrals mediàtiques han deixat de donar cobertura als desnonaments i els lloguers abusius per parlar d’okupacions a tota hora. Mentre les víctimes de l’especulació són invisibilitzades o demonitzades, els escamots neonazis que “desokupen” amb mètodes criminals es passegen per tots els platós de televisió, apareixent com a benefactors i es promou la preocupació per una amenaça inexistent entre una població que destina més diners que mai al sosteniment de la vida.
Aquesta violència mediàtica ha trobat el brou de cultiu en una època de fortes desigualtats, inseguretats i fragmentació dels vincles veïnals i comunitaris, caracteritzada a més per la incapacitat de les apostes municipalistes i forces d’esquerres en general per poder transformar i millorar notablement la vida de les classes populars des de les institucions. El resultat ha sigut que mentre abans aquestes idees i pràctiques neofeixistes eren minoritàries, ara han guanyat terreny com un càncer social.
El Sindicat som una força apartidista que s’organitza a partir de la convicció que és des de l’autonomia i el poder popular de base que podem transformar la societat de veritat. Alhora, mai hem infravalorat la rellevància política de parlaments i governs i dels efectes que aquests tenen sobre les nostres condicions de vida i els nostres drets socials. Davant l’enorme risc de victòria electoral del neofeixisme i de l’expansió dels seus idearis, cridem a tota la ciutadania a no caure en la indiferència i a mobilitzar-se en tots els fronts. Als carrers, com sempre hem fet, per continuar avançant i obrir nous horitzons. Als espais transformadors com el Sindicat, afiliant-nos, donant-los més consistència i multiplicant forces. Ara és més necessari que mai continuar organitzant-nos per seguir ampliant drets i llibertats per la majoria. No passaran!