La Marea Pensionista de Catalunya torna a convocar a les concentracions a la Pl. Universitat. Tornen el proper dilluns 8 de gener a les 10 del matí per defensar el sistema públic de pensions, l'augment de les pensions mínimes i la supressió de la bretxa de gènere.
COMUNICAT DE COESPE DAVANT LA PUJADA DE PENSIONS PER A 2024
"Hem vist aquests dies com la premsa i els noticiaris obrien amb titulars que presenten la pujada de pensions per a 2024 com “La segona major pujada en les pensions en el que va de segle”. Això si considerant-ho sempre una despesa, mentre que altres partides com ara defensa, ajudes estructurals a les empreses o als bancs, es consideren inversions.
Certament tant en percentatge, xifra de beneficiaris i volum es tracta d'una insuficient pujada, i hi ha elements que s'estan ocultant a l'opinió pública que hem de contrastar i explicar.
La quantia no compensa les pèrdues que es van produir en anys anteriors, especialment en el període de M. Rajoy. Ja que l'indicador de l'IPC mitjà utilitzat, no considera la veritable situació de la carestia de la vida, que, en termes reals, probablement ha augmentat fins al 9% mínim, donada la pujada de partides com a energia i aliments i altres elements que no comptabilitzen en la vida real de la ciutadania.
La pujada afecta a 10 milions de pensionistes, que es distribueixen entre 9,14 milions de pensions contributives, 700 mil de classes passives i 275 mil no contributives. Amb una Inflació mitjana anual del 3.8%. La pujada de les pensions públiques contributives serà del 3,8%. Això vol dir que de mitjana les persones jubilades cobraran en 2024 uns 52€ més al mes o uns 734€/any. Però la seva capacitat adquisitiva no augmentarà, sinó que en el millor dels casos es mantindrà respecte a l'any anterior.
La pensió mínima no contributiva per jubilació o invalidesa (no han cotitzat 15 anys) augmenta un 6,9%, la qual cosa fins i tot millorant la situació és clarament insuficient. Amb aquesta mesura ni tan sols s'arriba a aconseguir el 75% del llindar de pobresa (un objectiu que es difereix fins a 2027). La pobresa es cronifica entre aquest col·lectiu, que a més com la resta afronta retallades en la sanitat."
#TikTok https://vm.tiktok.com/ZGeNo74LK/ Clica aquí si vols veure el vídeo en el que l'Ignasi continua la lectura del comunicat de COESPE, a la Plaça Universitat de Barcelona, poc abans de marxar vers a la seu de la Delegació de Govern.
La viduïtat amb càrrecs puja un 14,1%. (127,7€/mes respecte a 2023). De 12.682 euros anuals en 14 pagues, 906 euros mensuals, vigents en l'actualitat, a 14.457 euros anuals (uns 1.033 euros mensuals). La bretxa de gènere es manté i fins i tot s'amplia cronificant aquesta situació, de tal manera que les pensions mes inferiors que afecten de manera més important a les dones, es continuen mantenint sense aproximació a l' SMI, 1080 euros en aquests moments.
Pel que fa als ingressos del sistema s'inicia un procés de destope de la base màxima de cotització fins als 56.600 € anuals, la qual cosa va en una bona direcció perquè els qui perceben més salari, cotitzin de manera proporcional als seus ingressos. Però aquesta mesura urgent per a millorar els fons de la Seguretat Social, continua congelant la cotització per als salaris que superen aquest límit. Una cosa sens dubte insolidària.
Però alhora que s'obre la porta a millorar els ingressos del sistema, s'obre una altra per a reduir-los. Es tracta d'estimular al fet que en els Convenis Col·lectius es derivin les cotitzacions dels treballadors i empresaris, cap a sistemes privats de pensions. Per a això, es busca la complicitat dels sindicats que van actuar a nivell sectorial (fora de l'empresa local) per a imposar aquest mecanisme que és insolidari amb el sistema públic, d'altíssim risc financer i d'un enorme cost (en forma de comissions bancàries) que inutilitza qualsevol indici de rendibilitat per als inclosos OBLIGATORIAMENT en ells.
En aquesta situació, COESPE vol destacar els següents aspectes:
a) Els pressupostos per a l'any 2024, han d'incloure partides que millorin les destinades a les demandes del col·lectiu pensionista. Estem a l'espera de mantenir reunions amb els grups parlamentaris, així ho hem demandat el passat dia 5 de desembre.
b) La mobilització permanent dels pensionistes és la causa central d'aquesta pujada. Ni en el món econòmic, ni mediàtic, ni institucional han defensat les pensions públiques. Al contrari, des de la Comissió Europea a tots els mitjans de comunicació, s'ha continuat emetent la cantarella que són excessives i insostenibles. Només el moviment pensionista ha explicat que les pensions són un salari diferit, que es manté per un sistema que mai ha deixat de ser solvent (Seguretat Social), que els poderosos es neguen a auditar, mentre que tracten de robar d'ell tot el que poden: trossejant les seves propietats immobiliàries, desviant les quotes dels treballadors a sistemes privats de pensions i reduint les cotitzacions socials durant els últims 20 anys.
c) Aquest pròxim any, es mantindrà l'actual tensió entre els moviments socials que defensem els interessos de la ciutadania, enfront del poder financer, tenallat pels costos dels conflictes econòmics, polític i militars en què s'està submergint. Només el mantenir la nostra mobilització i organització, ampliant aliances amb col·lectius de persones treballadores i altres moviments socials, ens obre la possibilitat de defensar uns drets econòmics i socials cada vegada més amenaçats. Però també cada vegada més defensats en tot el planeta: les mobilitzacions en tota Europa contra els PEPP i les seves aplicacions en cada país, la defensa de les condicions de treball en vagues creixents dels EUA a l'Índia o el clam mundial contra el genocidi en Palestina expressen que un món nou no es resigna, continua lluitant i cada dia està més prop de #imposar als amos del món."
“GOVERNI QUI GOVERNI, LES PENSIONS PÚBLIQUES ES DEFENSEN”
Antecedents de la campanya de desinformació per part dels grups mediàtics pagats per la banca i grans asseguradores.
Un exemple d'alarmisme, creat pels mateixos economistes que en el seu dia no van saber veure l'esclat de la crisi del 2008 i que encara surten als mitjans de comunicació com a grans economistes, és aquell en el que informen de la fí de les pensions, tal i com les coneixem avui.
La campanya propagandística de la por, pagada per la banca i les grans asseguradores, fixava ja la data de defunció de les pensions públiques a l’any 2000.
Durant l’any 1995, la campanya va començar per posar la por dins del cos dels ciutadans, fixant la data de defunció del sistema públic de pensions a l’any 2000. Tots els estudis realitzats en Espanya al llarg dels anys noranta, que van utilitzar per justificar les reformes a tenor dels grans dèficits que auguraven ja per aquest any 2000 van resultar erronis per aquesta data, que va ser quan el Sistema de Seguretat Social va arribar a tenir superàvit.
S’ha arribat a fixar el final de les pensions públiques també l’any 2015, després l’any 2020, l’any 2030 i finalment al 2050.
El 5 d’agost de 1988 el catedràtic d’Economia Política i Hisenda Pública de la Universitat de Valladolid, Enrique Fuentes Quintana, declarava al diari La Vanguardia que l’any 2014 seria impossible pagar les pensions.
Manifestava, el que va ser vicepresident segon pels Assumptes Econòmics del govern d’Adolfo Suarez, Sr. Fuentes Quintana, que l’actual sistema de la Seguretat Social, segons nombrosos estudis realitzats, arribaria a una impossibilitat del pagament de les prestacions al voltant d’aquell any.
Les campanyes dels Bancs Santander, BBV, Caja de Madrid, Banc de Sabadell, Central Hispano, La Caixa de Catalunya, La Caixa de Pensions, i de grans asseguradores com La Unión y el Fénix, Europlans, etc. oferien durant els anys 1988 i 1996 una alta rendibilitat dels plans de jubilació, i una garantia de futur. Moltes d’aquestes entitats han desaparegut i les pensions públiques continuen malmeses, però vives.
De tot això que s’ha dit al llarg d’aquests anys ha quedat ben poca cosa. Al contrari, l’any 2011 el fons de reserva va arribar a un màxim de 66.815 milions. Aquest fons de reserva era la suma dels excedents després de pagar les pensions....
No sentim parlar als economistes televisius de la petició que està fent COESPE y Marea Pensionista de Catalunya de que el govern realitzi una auditoria de la Seguretat Social, que demostraria que 800.000 milions d'euros recaptats per la Seguretat Social van ser destinats a "altres menesteres", des de l'any 1963.
El Tribunal de Comptes va fer una auditoria de la Seguretat Social, que englobava des de l'any 1989 fins a 2018, i el resultat va ser de que s'havien desviat fons per un total de 103.690 milions d'euros, és a dir, la Seguretat Social va carregar amb 103.000 milions en despeses que degué assumir l'Estat.
Es molt important insistir en aquest punt perquè demostra que les polítiques del PP, de CIU i del PSOE al llarg dels últims 40 anys, respecte a la Seguretat Social, a la Sanitat Pública, a la educació, etc. ha sigut la de descapitalitzar aquests sistemes públics i donar-los a entitats privades perquè siguin elles les que gestionin els diners dels nostres impostos i de les cotitzacions socials.
Algú pot posar en dubte la lluita que porten les organitzacions pensionistes per aturar les polítiques antisocials dels partits polítics en el poder?
Cada dia intenten que els diners de les pensions les gestioni la banca o les asseguradores, o els fons d'inversió americans.
Un exemple de tot això són les declaracions del governador del Banc d'Espanya, Pablo Hernández de Cos, en la conferència sobre "L'envelliment de la població i les polítiques econòmiques: reptes del segle XXI" que va pronunciar en la Universitat de Georgetown, en la qual va manifestar que ( al Regne d'Espanya) "Les herències són relativament quantioses en comparació amb altres països" i "una part important de la riquesa acumulada per a la jubilació revesteix la forma d'immobles residencials", va destacar, "mentre que els estalvis per a la jubilació mantinguts en fons de pensions es troben entre els més baixos dels països de la OCDE".
A aquest senyor li agradaria que tots els espanyols tinguessim un pla de pensions individual o col·lectiu i recolça que els sindicats obliguin als treballadors a les empreses a donar part del seu salari als bancs en un pla de pensions d'empresa, que gestionarà la banca. És ni més ni menys que el que hem dit abans: descapitalitzar la Seguretat Social per donar vida als bancs. El que no diuen es que els parlamentaris europeus van perdre durant la crisi el seu pla de pensions privat, i com ells un munt de col·lectius que van confiar en els plans de pensions dels bancs. No vull fer menció de Xile i d'altres països en els quals el capitalisme neoliberal va obligar practicament a privatitzar les pensions i quan va arribar l'hora de cobrar per la seva jubilació no quedava més d'un 30 % del que havien aportat. "Es el mercat amics".
El governador del Banc d'Espanya, del qual us hem parlat en altres articles, ha estat en contra de pujar el salari mínim interprofessional, d'agmentar les pensions, segons ell perquè el mercat s'enfonsaria, s'enfonsaria el Regne d'Espanya.
Escriu Yago Álvarez Barba, en el seu llibre "Pescar el Salmón. Bulos, Faules, narrativas i poder en la prensa econòmica", que un dels primers textos que van caure a les seves mans alertant que Espanya es trobava en una bombolla immobiliària estava signat per l'economista Vicenç Navarro, allà per 2005, quan els diners corria a dolls, qualsevol amb un terreny es feia ric, les constructores fitxaven directius de les multinacionals tecnològiques i Espanya, tal com havia dit José Luís Rodríguez Zapatero dos anys abans, estava jugant en la Champions League de les economies mundials.
Vicenç Navarro ha estat catedràtic d'Economia Aplicada en la Universitat de Barcelona, doctor en Polítiques Públiques i Socials en la Universitat Johns Hopkins, assessor de diversos Governs, membre del grup de treball sobre la reforma sanitària dels Estats Units dirigida per Hillary Clinton durant el mandat de Bill Clinton i un dels científics espanyols més citats en la literatura científica internacional en ciències socials, segons la Lauder Instittute of Management and International Studies.
La seva carrera i la seva experiència no van evitar que els avisos que va llançar sobre la bombolla immobiliària en la qual es trobava el país i les conseqüències que podria implicar amb la seva butlleta d'estat, qualificats d'erronis i alarmistes per molts dels seus companys de professió, fossin totalment ignorats pels mitjans de comunicació mainstream i la premsa econòmica.
Els missatges alarmistes sobre la bombolla del maó podien afectar de manera negativa als comptes de resultats dels sectors immobiliari, promotor i financer, per la qual cosa la narrativa acceptada pels mitjans de comunicació era aquella que parlava de bonança econòmica i que confrontava directament l'existència d'un mercat de preus inflats, actors sobreendeutats i beneficis descontrolats que podria esclatar en els nostres nassos. Si el discurs, la declaració o l'article de l'expert remaven en aquesta direcció, se li obrien les portes. Si, a més, aquest expert es podia presentar com un "progressista" que podia ser col·locat en el costat esquerre dels debats, això permetia simular confrontacions amb altres idees situades encara més a la dreta.
Un cas paradigmàtic és el de l'economista José Carlos Díez, columnista, opinador i tertulià habitual en diferents mitjans, a més d'assessor del Govern Zapatero precisament durant els anys en què el llavors president ignorava tots els senyals i opinions que, com les de Vicenç Navarro, alertaven que l'economia es trobava en una bombolla i l'esclat s'acostava. "La probabilitat de veure una caiguda significativa del preu de l'habitatge està pròxima a zero", va dir en unes declaracions a El Mundo en 2006. En 2007, va publicar un article en la revista especialitzada Política Exterior sota el títol "El mite de la bombolla immobiliària" que començava el seu resum assegurant que "els canvis estructurals que ha registrat l'economia espanyola en l'última dècada haurien d'haver estat suficients per a contrarestar el mite de la bombolla immobiliària". En 2009, una vegada que va esclatar la crisi financera global amb la caiguda de Lehman Brothers i el mercat espanyol va començar a ressentir-se, Díez va signar un article sota el títol "Alguna cosa està canviant en l'habitatge" en un blog personal anomenat L'Economista Observador, que va mantenir durant anys en el mitjà especialitzat Cinco Días. En el text, Díez modificava la narrativa davant la innegable burxada dels preus de l'habitatge per a argumentar que el pitjor ja havia passat i que en 2010 "els preus s'estabilitzaran i pujaran lentament fins que s'absorbeixi l'excés d'oferta". Dos mesos més tard, en una altra columna, afirmava que "nostra *bubuja ja ha punxat" i, per a amanir una mica les seves prediccions, assenyalava que "el nostre sistema bancari resisteix i ha estat l'únic dels principals països que no ha necessitat recapitalitzacions amb diners dels contribuents". La resta és història. D'aquell blog amb els seus articles no queda ni rastre en la web de Cinco Días.
No és l'únic exemple. L'economista Gonzalo Bernardos, que es defineix en la seva pròpia web com a "analista i consultor econòmic i immobiliari", també era presentat en una tertúlia de 2004 en TVE com a expert en assessoria immobiliària que "creu que no hi ha raons per a parlar de bombolla immobiliària". Més d'una dècada després d'allò, tant Bernardos com Díez continuen sent habituals de les tertúlies i les pàgines salmó i continuen fent la tasca que va començar en el seu dia el vicepresident segon pels assumptes econòmics del gover d'Adolfo Suarez, Sr. Fuentes Quintana, ficar la por al cos de la gent sobre el futur de les pensions.
Als professors Navarro i Torres és gairebé impossible trobar-los citats, excepte en les seves pròpies columnes en periòdics que no entren en l'esfera mainstream. El mitjà Lliure Mercat els va titllar de "gurus" de l'extrema esquerra tant a Vicenç Navarro, com al catedràtic d'Economia Política de la Universitat de Sevilla, Juan Torres López, quan van confeccionar l'esborrany econòmic de Podemos, a l'octubre de 2014.
Resum del llibre "La pesca del salmón. Bulos, narrativas y poder en la prensa económica", de Yago Álvarez Barba. Edita Capitan Swing.
El Pacte de Toledo
El Pacte de Toledo és una comissió no legislativa, per tant, només pot fer recomanacions genèriques, però aquestes recomanacions sentenciaran el futur de les pensions.
Marea Pensionista no vol sentir parlar del Pacte de Toledo, perquè ells opinen que aquest pacte entre les forces polítiques parlamentaries i els sindicats CCOO i UGT, que va sorgir a proposta de CIU, amb la presentació de la Ponència 154/4, l’any 1995, va significar un canvi de model d’un sistema públic de pensions a un sistema construït sobre dos pilars: unes pensions públiques convertides en pensions de subsistència, «complementades» amb pensions privades. Això últim ho van concretar a través dels anomenats «plans de pensions d’ocupació», a pactar en la negociació col·lectiva (en particular en les grans empreses i en l’Administració), i els plans privats individuals, subscrits directament per la persona amb les entitats financeres. D’aquesta manera, els bancs i asseguradores retenen durant dècades els estalvis del poble, especulant amb ells i assegurant-se, que passi el que passi, ells cobraran unes «despeses de gestió» de l’1.5 per cent del total dels fons acumulats.
El 6 d’abril de 1995, el Ple del Congrés dels Diputats va aprovar sense modificacions el tex aprovat per la Comissió de Pressupostos sobre la base de l’informe emès per la Ponència 154/4, de CIU, per l’anàlisi dels problemes estructurals dels sistema de la Seguretat Social i de les principals reformes que s’haurien d’emprendre, conegut per l’opinió pública com el «Pacte de Toledo».
La primera recomanació del Pacte de Toledo va ser establir que les cotitzacions socials haurien de ser suficients per cobrir les prestacions contributives, abolint el RDL 1/1994.
Des de l’any 1994, els recursos de la Seguretat Social, segons el RDL 1/1994, de 20 de juny, mitjançant el qual es va aprovar el text refós de la Llei General de la Seguretat Social, eren els següents:
Art 86. 1
- Les aportacions progressives de l’Estat, que es consignaran amb caràcter permanent en els Pressupostos Generals...
- Les quotes de les persones obligades (es refereix evidentment a les quotes que paguen els empresaris i les quotes que detreuen de la nòmina als treballadors).
- Les quantitats recaptades en concepte de recàrrecs, sancions, o d’altres de anàloga naturalesa.
- Els fruits, rendes o interessos i qualsevol altre producte dels seus recursos patrimonials.
- Altres ingressos...
Això, va ser radicalment canviat, sense fer soroll, per acord parlamentari, amb el recolzament dels dos sindicats majoritaris. La llei 24/1997 el va concretar en el seu article 1:
«Les prestacions contributives es finançaran bàsicament amb les cotitzacions socials i en el seu cas amb els recursos que s’acordin per atencions específiques».
S’eximia així l’Estat de la responsabilitat del pagament de les pensions de la Seguretat Social, una responsabilitat que fins llavors estava clarament establerta, com hem vist, pel RDL 1/1994.
Això significa que quan l'Estat aporta alguna quantitat per pagar les pensions, aquests diners es contabilitzan com a dèficit.
COESPE EXPLICA I DEIXA CLAR QUÈ SÓN LES COTITZACIONS SOCIALS DE LA SEGURETAT SOCIAL I A QUÍ PERTANYEN
"Les cotitzacions socials de la Seguretat Social pertanyen a les persones treballadores en actiu i a les quals durant la seva vida laboral han aportat les seves cotitzacions a la Seguretat Social, amb retencions als seus salaris destinades a poder tenir una pensió digna després de la jubilació, per la qual cosa cap govern té dret a destinar-lo a altres finalitats que no sigui exclusivament al pagament de les prestacions reconegudes per la Seguretat Social i els costos mínims necessaris per a la gestió del sistema Públic de Pensions.
Estem per l'eliminació dels topalls de les bases de cotització que només beneficien als qui perceben altres remuneracions.
Sobre les cotitzacions i béns de la Seguretat Social l'Estat només té funcions de tutela, perquè la propietat d'aquests béns no li correspon.
El patrimoni de la Seguretat Social, constituït per les quotes, béns, drets, accions i recursos de qualsevol altre gènere, és un patrimoni únic afecte a les seves finalitats i diferent al patrimoni de l'Estat. La titularitat del mateix correspon a la Tresoreria General de la Seguretat Social.
Per això a la utilització de les cotitzacions per a finalitats diferents dels propis, la considerem com a veritables saquejos que els anteriors governs han imposat a la Seguretat Social. Aquesta pràctica ha estat contínua. Defensem que els diners de les cotitzacions s'utilitzi només per al pagament de les pensions contributives, considerades com un salari diferit...
Informació de Maxi Martos, del blog de lasafueras.info