Conchi llegint el comunicat de Marea Pensionista de Catalunya, avui 3 de juny de 2024, a la Plaça Universitat de Barcelona, on, com cada dilluns, s'han reunit les pensionistes per recordar al govern que, entre altres qüestions sense resoldre, es troba la Llei Mordassa, però que també no s' obliden de Marinaleda, perquè està en perill, atès que una sentència del Tribunal Superior de Justícia ha decidit que El Humoso, l'emblemàtica finca jornalera d'aquest poble anirà a subhasta, i on els fons voltor han posat els seus ulls.

Resolució de Marea Pensionista de Catalunya

Deroguem la llei mordassa

La Llei orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana, comunament coneguda com a "llei mordassa", va ser aprovada al març de 2015 a Espanya. Des de la seva aprovació aquesta Llei ha estat objecte de considerable rebuig, controvèrsia i debat públic.

Aquesta Llei, introduïda pel govern de Mariano Rajoy, des de la seva implementació ha trobat crítiques per part d'amplis sectors de la societat que la consideren restrictiva de les llibertats civils.

Entre les disposicions més controvertides es troben les multes per manifestacions no autoritzades prop de les institucions de l'Estat, les restriccions a l'hora de gravar o fotografiar a les forces de seguretat en l'exercici de les seves funcions i les devolucions en calenta a les fronteres de Ceuta i Melilla.

Si bé organitzacions polítiques progressistes, llavors en l'oposició, i molts altres col·lectius diversos demanaven la seva derogació o la modificació d'aquesta llei amb l'argument que limita el dret a la protesta pacífica i la llibertat d'expressió, la veritat és que continua vigent i continua sent un tema rellevant i preocupant en la política espanyola, reflectint la tensió entre la seguretat ciutadana i la protecció dels drets fonamentals.

Es va dissenyar amb el propòsit de regular les actuacions per a protegir la seguretat ciutadana, les persones i els seus béns, i per a mantenir la tranquil·litat pública. No obstant això, des de la seva aprovació, s'ha demostrat que, en realitat, el principal objectiu de la Llei Mordassa és el de restringir la llibertat d'expressió i el dret a la protesta, drets fonamentals consagrats en la Constitució espanyola.

La Llei atorga poders ampliats a les forces policials, la qual cosa ha generat intranquil·litat sobre el potencial d'abús i la restricció de llibertats civils.
Entre les disposicions més controvertides es troben les sancions per manifestacions no autoritzades, la presa de fotografies d'oficials de policia sense autorització i les restriccions a les protestes prop d'edificis governamentals.

Si bé el rebuig és generalitzat amb l'argument que limita el dret a la protesta pacífica i la llibertat d'expressió, el debat sobre la "Llei Mordassa" continua sent un tema rellevant en la política espanyola, ja que la llei ha servit més per a silenciar la dissidència i controlar l'expressió pública que per a resoldre problemes de seguretat.

Per aquest i molts altres motius, Marea Pensionista de Catalunya, proposem a la VI Assemblea Estatal de COESPE que aprovi aquesta resolució i demani al govern que derogui aquesta Llei i es posi fi a la incertesa i el desassossec que patim els sectors populars.

Barcelona, maig 2024

MAREA PENSIONISTA DE CATALUNYA

La Lluisa llegeix el comunicat sobre Marinaleda en el qual es parla de que la sentència del Tribunal Superior de Justícia ha donat la raó al Govern andalús del PP i carpetada a la possibilitat que les cooperatives que gestionen El Humoso, l'emblemàtica finca jornalera de Marinaleda, accedeixin a la propietat amb un dret preferent i no a una subhasta on els fons "voltors" posin els ulls.

"Al juny de 2021, ha llegit la Lluisa, la Junta d'Andalusia del PP va emetre una ordre de desallotjament (recusada) perquè en el termini d'un mes les Cooperatives de Marinaleda deixessin de treballar les terres de El Humoso que conreen en règim de concessió de la pròpia Junta anterior (PSOE) des de 1990."

La Lluisa ha finalitzat de llegir el comunicat amb aquestes paraules:

FEM COSTAT A LA COOPERATIVA I CIUTADANIA (70%) DE MARINALEDA adquirint productes de la seva cooperativa: exemple, l'oli d'oliva Verge Extra d'excel·lent qualitat. Veure Cooperativa https://marinaleda.coop/

Representant d'ASJUBI 40 explica a les pensionistes concentrades en la Plaça Universitat de Barcelona que aquesta organització en aquests moments està intentant que el Parlament europeu tracti el seu tema i esperant la resposta del Defensor del Poble Europeu, perquè al juliol farà dos anys que van presentar la queixa a Europa. Però també, ASJUBI 40 ha mantingut contacte, el passat 14 de maig amb Aina Vidal, de Sumar. 

"Sembla, ha dit, que la formació Sumar està interessada per presentar una iniciativa en el Congrés. Tindrem una resposta d'aquest grup dins un mes aproximadament.  També vull comentar que el passat 23 de maig hem presentat una PL (Proposició de Llei) que l'ha portat al Congrés Ione Belarra, del grup de PODEMOS i amb l'aportació de Martina Valverde de PODEMOS d'Andalusia. La veritat és que ens va donar molt bona impresió. Al setembre ens diran quelcom..."

També volem informar-vos que hem aconseguir entablar contacte amb una Asociació Europea que s'anomena Aint Plafon, que agrupa a diverses organitzacions europees de jubilats.

Tubau informant de la marxa per la república el proper 16 de juny. A la samarreta que porta a sobre es pot llegir amb claretat "Marcha por la República, 16J".

https://youtu.be/mwSE7hpY0Mk?si=CHGYBBOPn1lbeYqo Video on Tubau explica la importància d'aconseguir que a Espanya s'insturi la Republica.

"Tenim consciència, ha dit Tubau,  que les nostres justes reivindicacions, que afecten el conjunt dels pensionistes i a la classe treballadora s'enfronten a un obstacle que no és només la política governamental, que ho és, sinó a l'entramat institucional que regeix el nostre país després de la mort de Franco. La Monarquia i les Institucions heretades del franquisme són un veritable obstacle per a totes les reivindicacions democràtiques i socials i a vegades fins i tot en contradicció amb algunes accions del govern. Per exemple, dijous passat, 30 de maig, es va votar en el Congrés dels Diputats la Llei d'Amnistia. Al marge del que es pugui considerar sobre l'àmbit d'aquesta llei, una cosa sí està clara i  és que la seva aplicació serà molt difícil, ja que necessita la signatura del Rei, segons la Constitució.

El diari monàrquic ABC exposava en la seva editorial que aquesta llei és injusta, no obstant això, el nostre Rei no pot no signar-la. És a dir, haurà de signar-la, però llançarà a tot l'aparell judicial sobre ella per a intentar que no s'apliqui. I aquí veiem el poder real de la institució monàrquica. La monarquia està obligada a complir formalment la Constitució, però té el poder, perquè presideix l'aparell judicial, d'organitzar les forces perquè les lleis que no li agraden no s'apliquin o tinguin dificultats...".

https://youtu.be/nQ4aSbeiQJg?si=ziQKGUJ9qTLXPetB Video del poeta recitant un poema.

Ramón Franquesa, professor d'Economia Mundial a la Universitat de Barcelona, explica l'intent del cop d'estat a la República Democrática del Congo.

 https://youtu.be/0eftIy_GHHE?si=y1HlYgMnRkPyefkQ  Video on Ramón Franquesa informa dels últims esdeveniments al món.

"Aquest 19 de maig va haver-hi un intent de cop d'estat a la República Democràtica del Congo. Un grup de cinquanta mercenaris van intentar assaltar l'edifici presidencial. Alguns d'ells portaven les banderes del Zaire i altres lluïen braçalets amb la bandera dels EUA. Però la cosa els va sortir malament. I si hi ha una zona on un blanc no pot passar desapercebut és a l'Àfrica Subsahariana, perquè cantes a 100 metres de distància. No sabem qui organitzaria l'intent de cop d'estat, però la veritat és que els van enxampar a tots. Clar que sabent que en l'RDC existeix un mineral anomenat Coltan, que s'usa per a la confecció de mòbils ens imaginem qui ha pogut pagar a aquests mercenaris. Per sort el cop no va tenir èxit. Entre la ciutadania i els militars congolesos els van empresonar i van evitar el cop. I si algú pensa que canviant al govern de la RDC milloraria en alguna cosa el món és que està en un error. El temps en el qual una brigada de paracaigudistes pot arribar a una ciutat, assassinar  al president de la nació, com van fer fa 70 anys amb Patricio Lumumba (1) i continuar dominant colonialment als pobles, aquest temps s'ha acabat...".

"I això em recorda les declaracions del petit napoleón, Macron, en les quals manté que encara no és el moment de reconèixer a Palestina com a Estat. Serà que està esperant que matin a l'últim palestí de Gaza i Cisjordània per a reconèixer a Palestina. Com es pot mirar per a un altre costat enmig d'un genocidi, enmig del que està passant?. Per cert que només els EUA i els països europeus, en concret només 40 països dels 200 que componen el món, segueixen sense reconèixer a Palestina. És a dir, que reconèixer ara a Palestina com a Estat arriba tard, perquè el món ja està en una altra pantalla.
Macron no té temps de reconèixer a Palestina i continua promovent la guerra, ni tampoc té temps de reconèixer la independència del poble de Nova Caledònia, que també li està muntant un bon pollastre i li està obligant a portar a més soldats francesos a l'altre costat del món. I això tampoc surt en els telenotícies. El món s'està movent i tracten d'amagar-nos el que està passant, tracten que ens resignem....", ha dit Ramón Franquesa.

https://youtu.be/jYVCpStynfc?si=qsaqHrdXlvJuQ42F Video del cantant Albert interpretant una canço de John Lennon, "Imagine":

(1)Patrice Lumumba va ser assassinat a tirs en 1961 per un escamot d'afusellament amb el suport tàcit de l'antiga potència colonial Bèlgica.

El seu cos va ser enterrat en una tomba poc profunda, després desenterrat i transportat 200 km per a ser enterrat novament. Després va ser exhumat i després tallat en trossos.

Finalment ho van dissoldre en àcid.

Informació i imatges de Maxi Martos, del blog de lasafueras.info. (Asociación Cultural las afueras). 

Dura transició al Congo (article aparegut en el número 49 de juliol de 2003, publicat en l'edició Con Sud, escrit per Mwayila Tshiyembe, professor de geopolítica an la Universitat de París II Créteil. Le Monde Diplomatique).

Le Monde Diplomatique parlava al juliol de 2003 d'una guerra civil prolongada a la RDC.

-Maig de 1997: Les tropes de l'Aliança de Forces Democràtiques per a l'Alliberament (AFDL) enderroquen al president Mobutu. Fi de la "primera guerra" del Congo. Laurent-Désiré Kabila es proclama president de la República Democràtica de Congo (RDC).

-2-8-1998: Militars banyamulenges (congolesos tutsis d'origen rwandès) llancen un moviment de rebel·lió a Kivu. "Segona guerra" del Congo.

-10-7-1999: Es signa un acord d'alto el foc a Lusaka (Zàmbia) entre tots els bel·ligerants. Els combats i les massacres continuen.

-24-2-00: L'ONU aprova l'enviament de 5.537 homes per garantir un alto el foc.

16-1-01: Laurent Kabila, assassinat, és reemplaçat pel seu fill Joseph.

-25-2-02: Inici del diàleg intercongolès a Sun City (Sud-àfrica) entre representants del govern, la rebel·lió, la societat civil i la classe política.

-30-7-02: Celebració a Pretòria (Sud-àfrica) d'un acord de pau entre la RDC i Ruanda (els últims soldats rwandesos abandonaran el territori congolès el 5 d'octubre de 2002).

-6-9-02: Celebració a Luanda (Angola) d'un acord entre la RDC i Uganda, que es compromet a retirar totes les seves tropes de el nord-est de la RDC.

-2-4-03: Tancament del diàleg intercongolès a Sun City (Sud-àfrica). L'acta final recull dos acords signats a Pretòria (17 de desembre de 2002 i 6 de març de 2003). El poder es reparteix entre el president Joseph Kabila i 4 vicepresidents sorgits del govern, els partits de l'oposició, la societat civil i l'oposició armada.

-30-5-03: Continuen les massacres a Ituri (nord-est). El Consell de Seguretat de l'ONU aprova l'enviament d'una força multinacional (comandada per França). Els primers integrants de la missió arriben el 7 de juny.

Quatre anys després d'un acord de pau -i després d'un saldo estimat en tres milions de morts- un pla que preveu eleccions d'aquí a dos anys hauria d'afirmar un nou règim a la República Democràtica de Congo. La forçada arquitectura política, la desagregació social i institucional i el conflictiu quadre regional plantegen, però, dubtes sobre el desenllaç de el procés de pau.

Amb la sanció d'una Constitució de transició, al març de 2003, la República Democràtica de Congo (RDC) va començar una etapa d'alt risc en el procés de pau obert a Lusaka (Zàmbia), al juliol de 1999. La Llei Fonamental, que preveu eleccions generals el 2005, és el resultat dels acords de Pretòria (Sud-àfrica), signats entre el govern i les principals forces de l'oposició, inclosa la rebel·lió armada, el 17 de desembre de 2002. en aquest país devastat per la guerra, els combats haurien provocat directament o indirectament, des de 1998, la mort de tres milions de persones.

Signat el 10 de juliol de 1999, l'acord de Lusaka és alhora un acord intern, internacional, polític i d'alto el foc. Destinat a posar fi a la guerra desfermada, el 1998, amb la rebel·lió de la regió de Kivu contra Laurent-Désiré Kabila, preveia el cessament efectiu de les hostilitats, la retirada de totes les forces estrangeres (provinents de Rwanda, Uganda, Angola, Zimbabwe), el desplegament d'una força de l'ONU per al manteniment de la pau i comprometia les parts a trobar solucions a les preocupacions dels països veïns en matèria de seguretat.

L'alto el foc va ser respectat globalment, encara que combats esporàdics segueixin produint víctimes civils, especialment en Makobola, Kasika, Mwenga, Kabalo, Kalemie, Kongolo i Kisangani. En aquesta capital de la província oriental, l'enfrontament entre les tropes rwandeses i ugandeses, al juny de 1999, va causar la mort de civils. Al maig de 2002, el motí de les forces armades de l'Agrupació Congolesa per a la Democràcia (RCD-Goma) va provocar massacres.

A la primavera de 2003, la retirada ordenada de totes les forces estrangeres és gairebé total, excepte en la regió d'Ituri, província fronterera amb Uganda, on encara s'enfronten les forces del Moviment d'Alliberament de Congo (MLC) i les de les subdivisions de l'RCD (RCD-moviment nacional i RCD-nacional), sota la mirada burleta de les tropes ugandeses (piròmans i bombers) la retirada ha estat anunciada al començament de maig de 2003. De la mateixa manera, la regió d'Uvira pateix regularment el enfrontament entre les forces de l'RCD-Goma, recolzades per Kigali (Rwanda) i les poblacions Mai-Mai -que encarnen l'oposició a l'ocupació rwandesa- recolzades per Kinshasa.

El desplegament previst de les forces de Nacions Unides va tenir lloc al desembre de 2000 (5.537 cascos blaus a càrrec d'una missió d'observació). No obstant això, es trobaven "en una situació impossible, ja que al no tenir autorització per obrir foc els 700 militars uruguaians desplegats a Ituri no van poder evitar les recurrents massacres. El descobriment de fosses comunes, a conseqüència dels enfrontaments entre els grups rivals lendu i hema, amb un saldo de 400 morts en poques setmanes, la ferocitat de les exaccions i la inquietud davant un possible agreujament de la situació, van portar al Consell de Seguretat a crear, a finals de maig de 2003, una força multinacional comandada per França, amb el suport logístic dels Estats Units i el suport polític de Londres (800 soldats francesos, 600 sud-africans i 700 bangladeses).

Reprès el 16 de gener de 2001 per Joseph Kabila, després de l'assassinat del seu pare, Laurent-Désiré Kabila, segons els acords de Lusaka, el diàleg intercongolès -un intent de reconciliació nacional-apuntava a crear suposadament un nou ordre polític. No obstant això, tot i que conclou amb la sanció de la Constitució de transició, ningú coneix la naturalesa de la República ni de la futura democràcia congolesa. Cap solució duradora es va proposar a la crisi de legitimació de l'Estat i del poder ni a la de representació i redistribució de les responsabilitats.

A causa d'aquest buit ideològic, el diàleg intercongolès ha estat només una batalla d'homes i no d'idees. En efecte, la divisió entre populistes i federalistes que enfronta els partidaris del centralisme amb els de l'autonomia local no ha estat objecte de debat, malgrat que s'estructura el camp polític congolès des de 1960. La nova Constitució deixa en suspens aquesta qüestió fonamental. A més, tot i que el fracàs del populisme de Joseph Mobutu i de Laurent-Désiré Kabila hagi transformat la RDC en un camp de ruïnes, els heralds d'aquesta mistificació encara no han renunciat als seus propòsits de seducció. Paral·lelament, segons la majoria dels polítics que recorren a això, el federalisme es confon amb el nacionalisme regional que ratlla amb la purificació ètnica, tal com ho il·lustra aquest eslògan extremista: "Les riqueses de Katanga per als katanguesos". Des de llavors, és possible que confonent una cosa amb una altra els congolesos continuïn matant-se entre si el dia de demà.

En efecte, a l'igual que les institucions, la Llei Fonamental és una producció social que transcendeix suposadament els conflictes d'interessos i el que està en joc en el poder, per fundar una comunitat política i un projecte de societat democràtica que articuli el "voler viure junts "amb la diversitat dels pobles, les cultures, les llengües, les religions, les regions i els sistemes jurídics de la RCD. Ara bé, la Constitució de transició resta sentit a les institucions creades, deixant surar sobre el cos social sense penetrar-mai. En aquest sentit, és de témer que les eleccions generals previstes per d'aquí a dos anys resultin una trobada fallida, qualsevol sigui d'altra banda el seu grau de transparència.

Katanga es troba en una zona important tradicionalment per les seves riqueses mineres, com el zinc, a la regió de Kibara, situada al Nord i el coure a la zona Sud del país. També són considerables les produccions de cobalt, cadmi i germani i coltan.

El president Joseph Kabila va seduir a les potències occidentals, especialment als Estats Units, Bèlgica i França, amb la "diplomàcia de les paraules gentils". D'aquesta manera, trencava amb la intransigència del seu predecessor, Laurent-Désiré Kabila. Aquest suport vital el va ajudar a desfer-se de la vella guàrdia del kabilismo, a entaular relacions amb Kigali i Kampala sense guanyar-se l'odi de l'opinió pública adormida i a aïllar l'oposició exterior. Li va permetre també reclamar la participació en el diàleg dels oblidats de la societat civil, especialment els resistents Mai-Mai, els caps tradicionals, les confessions religioses. Però al signar l'acord de Sun City, a Sud-àfrica, a l'abril de 2002, va mostrar la seva vulnerabilitat: en la seva pressa per fer reconèixer formalment el seu títol de President, acceptava un repartiment de poder impossible d'administrar amb les faccions rebels.
 
El text assignava especialment el càrrec de Primer Ministre a Jean-Pierre Bemba, dirigent de l'MLC. Va ser l'amateurisme del rebel -que va preferir augmentar l'aposta en lloc d'assumir les seves funcions en Kinshasa- el que va salvar el poder de Kabila. La tenacitat de l'exprimer ministre Etienne Tshisekedi, defensor del "acord global i inclusiu", va permetre un nou acord a Pretòria el desembre de 2002.

A diferència del text de Sun City que concentra tots els poders en mans del cap de govern segons l'esperit de la IV República Francesa, l'acord de Pretòria va fer els ajustos necessaris per a una "gestió consensuada de transició". La Constitució que sorgeix d'aquest va adoptar una fórmula inèdita: "1 + 4", és a dir, un president i quatre vicepresidents. Aquests últims, destinats als diferents components de l'oposició i a les faccions rebels, s'encarreguen de quatre comissions: comissió política, defensa i seguretat (RCD); comissió econòmica i financera (MLC); comissió per a la reconstrucció i el desenvolupament (govern); comissió social i cultural (oposició política). A aquesta fórmula de directori es suma un repartiment minuciós de les carteres ministerials: 36 ministres i 36 viceministres.
 
Creada el 12 d'agost de 1998 a Kigali per un grup de congolesos provinents de l'Aliança de Forces Democràtiques per a l'Alliberament (AFDL) de Laurent Kabila (especialment els líders banyamulenges) i del mobutismo, l'Agrupació Congolesa per a la Democràcia és recolzada militarment per Rwanda. Presidida per Adolphe Onosumba, és el moviment rebel més important i administra vasts territoris que s'estenen des Kivu a Kasai, de Maniema a Katanga. No obstant això, tenint en compte les purgues que l'han sacsejat, la influència de Kigali i el caràcter secret del seu funcionament, no és fàcil avaluar la seva capacitat per governar.

Segona organització rebel, composta majoritàriament per antics quadres civils i militars mobutistes, el Moviment d'Alliberament del Congo, creat l'octubre de 1998 per Jean-Pierre Bemba, és recolzat militarment per Uganda: controla una part dels territoris que s'estenen des l'Equador al Congo oriental. Els seus compromisos militars a la República Centreafricana -especialment el seu suport al cop d'Estat de març de 2003 que va enderrocar al president Ange-Félix Patassé- i a la regió d'Ituri, li van valer acusacions de crims de guerra i crims de lesa humanitat (canibalisme) . Mentre s'espera que una justícia independent aporti proves al respecte, la seva imatge ha decaigut i la seva capacitat de governar ha estat posada en dubte.

L'oposició política, per la seva banda, és un magma informe, versàtil i fraccionada en diverses camarilles. A l'acceptar que aquesta etiqueta d ' "oposició política" sigui assignada als mobutistes i als kabilistas, per ordre del "facilitador" del diàleg intercongolès designat per les Nacions Unides, Ketumile Masire, s'ha comès un error estratègic. L'aliança verbal amb la rebel·lió armada va permetre a aquesta última, sense concedir res a canvi, maximitzar la seva credibilitat i minimitzar l'oprobi de què és objecte al país. L'abandonament de Tshisekedi a partir de la presentació de la seva candidatura a la presidència de la República a Sun City i la seva remoció el càrrec de vicepresident de l'oposició després de l'acord de Pretòria ho demostren. En conseqüència, la família política dels hereus de la Conferència Nacional Sobirana (CNS) de 1991, que havia iniciat un diàleg polític -immediatament abortat- al Congo de Mobutu, és l'única perdedora en aquest regateig.

En la TESIS DOCTORAL INTERNACIONAL EN DERECHO CONSTITUCIONAL Transición política y nuevo orden constitucional en la República Democrática del Congo, el doctorando Greg Basue Babu Kazadi afirma que:

"La Conferencia Nacional Soberana (CNS)es considerada como la institución clave del cambio. Fue pedida a gritos por la población y como resultado la oposición sufrió en su proceso un baño de sangre cuando finalmente Mobutu decidió convocarla mediante decreto presidencial en fecha 11 de abril de 1991. En su preámbulo, se puede leer la necesidad de restaurar la democracia pluralista, consecutivamente al discurso del 24 abril 1990. Esta preocupación se caracteriza por la voluntad de un lado, de adoptar medidas para abandonar el sistema político de la Segunda República, y de otro lado, de acabar el proceso de democratización consolidando la opción iniciada de abandono del partido único. Hoy, este destino nacional tiene dos desarrollos sucesivos y cualitativos de state building.

La CNS fue el primer instrumento tendente a establecer un nuevo orden político y constitucional democrático en la RDC, entonces Zaire. Se trataba en realidad de la revisión constitucional que instaura el multipartidismo integral, de la adopción de la legislación sobre los partidos políticos, de la Ley de amnistía general y la del ejercicio real de las libertades públicas de expresión, de prensa, de reunión y de manifestación. Este proceso debería, en principio, conducir a la Tercera República, a cuyo efecto se estimaba pertinente asociar, en un marco nacional de concertación y de reflexión, las instituciones públicas, las formaciones políticas (sobre todo, los partidos políticos) y la sociedad civil. "

Es tracta d'una violació als acords que preveuen la participació de tots en l'administració de país. No obstant això, la prohibició de les activitats dels partits polítics no permet jutjar el seu pes sociològic. Només les eleccions lliures, democràtiques i transparents podran determinar-ho.

Desagregació.

A semblança dels partits polítics, la "societat civil" és una alquímia travessada per múltiples divisions d'ordre professional, confessional, associatiu, regional, ètnic, etc. Mal·leable al seu gust, va arrossegar en la seva caiguda a les esglésies que havien tingut un paper determinant durant la CNS. Expressió del caòtic formiguer de la RDC, podria recobrar la seva credibilitat reprenent el desafiament d'administrar de la millor manera possible els interessos de país, les institucions de transició com ara la Comissió Electoral Independent, l'Observatori Nacional dels Drets Humans, la més alta autoritat dels mitjans de comunicació, la Comissió Veritat i Reconciliació, la Comissió d'ètica i de lluita contra la corrupció.

De les dues potències tutelars, el beneficiari estratègic de l'ocupació de la RDC és Rwanda. La guerra congolesa va permetre al general Paul Kagame posar fi a l'amenaça de més de 200.000 refugiats hutus que pesava sobre el seu poder. A més, valent-se de la victimització lligada al genocidi de 1994, es va apoderar de tots els poders de l'Estat al seu país en vista d'un triomf electoral arreglat per a l'agost (elecció presidencial) i setembre (eleccions legislatives) de 2003, i postergat a la RDC fins que les pressions nord-americanes i sud-africanes el portin a retirar les seves forces.

El perdedor estratègic és Uganda. El saqueig dels recursos de la RDC va enfosquir la imatge de president Yoweri Museveni qui aspirava a l'estatut de "Nkrumah dels Grans Llacs" (6). Així mateix, la contundent derrota infligida a les seves tropes a Kisangani per l'exèrcit rwandès i la seva retirada en territori sudanès des de la primavera de 2002 enfront de l'Exèrcit de Resistència del Senyor (ARS)(7)  van revelar els límits de les seves forces. En segon lloc, encara que hi hagi empès a l'MLC a mans de Joseph Kabila, la caducitat de l'acord de Sun City va privar al seu protegit del lideratge de la transició.

En tercer lloc, forçat per les pressions nord-americanes i britàniques, va acabar per retirar els seus contingents de la RDC. Per la seva banda, Zimbabwe, arruïnat pel despotisme fosc de Robert Mugabe, ha de revisar la seva pretensió regional enfront de despertar de Sud-àfrica, mentre que la exsangüe Angola, com a conseqüència d'una guerra civil d'aproximadament 30 anys, només posseeix la força de les armes per a dictar la seva llei a la regió.

Després de tot, l'absència d'una cultura estatal, democràtica, governamental, jurídica i de gestió de les polítiques públiques torna perillosa l'aventura que comença.

1. Auguste Mampuya, Le conflit armé au Congo-Zaïre, Editions Amaed, Nancy, Francia, 2001.
2. BBC World, Londres, 31-05-03.
3. Colette Braeckman, “Guerre sans vainqueurs en République Démocratique du Congo”, Le Monde diplomatique, París, abril de 2001.
4. Mwayila Tshiyembe, Etat multinational et démocratie africaine. Sociologie de la renaissance politique, L’Harmattan, París, 2001.
5. El referéndum del 26 de mayo de 2003 permitió la sanción de una nueva Constitución, luego de una campaña muy controlada por las autoridades.
6. Kwame Nkrumah (1909-1972), líder de la independencia de Ghana y del movimiento panafricano.
7. Michel Arseneault, “La folle guerre de l’Armée de résistance du seigneur”, Le Monde diplomatique, París, febrero de 1998.

Clica aquí si vols llegir la fitxa de la RDC, de L'Oficina d'Informació diplomàtica.

Informació obtinguda del diari Le Monde diplomatique en español per Maxi Martos, del blog de lasafueras.info. Asociación Cultural las afueras.