TOPOEXPRESS
L'FMI no pensa molt
Economia 2 setembre, 2025 Vijay Prashad, Grieve Chelwa
COM FER PENSAR AL FONS MONETARI INTERNACIONAL?
Quan aprendrà a pensar el Fons Monetari Internacional (FMI)? Al llarg dels seus vuitanta-un anys d'història, l'FMI ha publicat més de quinze mil informes. No obstant això, si descarrega qualssevol dels informes del seu lloc web, és probable que sàpiga el que diu abans fins i tot de llegir-lo. Els informes són tan genèrics que ni tan sols és necessari demanar-li a ChatGPT que creï una plantilla: cada document és una plantilla per al següent. Són així de repetitius.
El 8 de juliol de 2025, l'FMI va publicar una breu entrada de blog titulada “Com estabilitzar el deute d'Àfrica”. El blog només té tres pàgines (una menys que l'informe en el qual es basa). Però, fins i tot en la seva brevetat, repeteix axiomes que l'FMI va desenvolupar ja en la fundació del seu Departament d'Àfrica, el 10 d'abril de 1961. Malgrat els advertiments que afirmen que l'avaluació de l'informe es basa en “dades noves”, l'informe és, en essència, va venir vell en ampolles noves. Els seus axiomes són els següents:
Els 54 països del continent africà poden estabilitzar el seu deute seguint la mateixa recepta. No és necessari desagregar els països, malgrat els grans conjunts de dades, ni examinar les diferències entre ells per a comprendre els diversos factors que influeixen en les seves vies de desenvolupament. Un Toyota Land Cruiser serveix per a totes les carreteres africanes.
No hi ha raó perquè les forquilles de bons rics i altres creditors acceptin la reestructuració del deute. “Contràriament al que es creu”, argumenten, “els països de la regió sovint han estat capaces d'estabilitzar o reduir el seu deute sense necessitat de reestructurar-la”. Per tant, no hi ha raó per a defensar la condonació del deute (jubileu), reprogramacions o conversions (prepagaments o recompres). El que es deu, s'ha de pagar.
La consolidació pressupostària, o austeritat per part de l'Estat, és molt millor per a la reducció o estabilització del deute que l'augment del creixement econòmic, encara que l'ideal és que es donin tots dos processos.
L'estabilització del deute és “més probable quan existeix un acord recolzat pel FMI”, és a dir, si l'FMI imposa el cicle d'austeritat i deute, les taxes d'endeutament poden estabilitzar-se.
Finalment, l'estabilització del deute és l'objectiu dels Estats africans, i no el desenvolupament. Necessiten estabilitzar el seu deute, ni tan sols esborrar-la.
Aquests cinc axiomes es presenten com a fets quan són ficció. Per exemple, estudiosos acurats del desenvolupament africà, des de Samir Amin fins a Thandika Mkandawire, han advertit contra el tipus de generalitzacions àmplies que tant agrada fer al FMI. En segon lloc, l'afirmació que és possible aconseguir la “estabilització del deute” sense reestructuració es basa en l'argument erroni que els països africans poden sortir del deute mitjançant el creixement, la qual cosa és gairebé impossible, donada l'abundant bibliografia sobre l'excés de deute (és a dir, els evidents efectes negatius del deute sobre el creixement).
El tercer axioma, que dona prioritat a l'austeritat sobre el creixement, no se sosté davant la lògica i les proves empíriques. El creixement, per definició, requereix el contrari de l'austeritat (és a dir, una política fiscal expansionista), i les proves empíriques demostren que l'austeritat ha provocat tragèdies de creixement a Àfrica. Això sense esmentar l'important cost humà que dècades d'austeritat inspirada pel FMI han infligit als pobles d'Àfrica i del Sud global en general.
Quant al quart axioma, i com vam demostrar en un informe recent de Tricontinental: Institut de Recerca Social, els “acords recolzats pel FMI” són la font de la crisi permanent del deute africà. Per exemple, un recent estudi sobre Zàmbia mostra que les condicions imposades pel FMI fa dues dècades van sembrar les llavors que van conduir a l'actual crisi del deute de Zàmbia. En altres paraules, “l'FMI no combat els incendis financers, sinó que els apaga amb gasolina”.
El cinquè i últim axioma va en contra de dècades de planificació del desenvolupament a Àfrica i de dècades d'estudis sobre el desenvolupament que mostren clarament que la cerca del desenvolupament continua sent una de les principals preocupacions dels Estats africans.
No és d'estranyar que el blog del FMI s'equivoqui tant, donats els seus autors. El blog està escrit per tres economistes del FMI, tots ells formats a Occident i sense experiència significativa en el continent africà: Athene Laws (de Nova Zelanda, doctora per la Universitat de Cambridge), Thibault Lemaire (de França, doctor per la Sorbona) i Nikola Spatafora (italià, doctor per la Universitat de Yale). Tant Lemaire com Spatafora treballen en el Departament d'Àfrica del FMI, amb seu a Washington D. C. Una abundant bibliografia demostra ara que la falta d'arrelament en els contextos locals explica el caràcter ombrívol de les ciències socials occidentals sobre Àfrica. Lamentablement, els autors del blog del FMI demostren una vegada més els perills d'escriure des de la distància.
El problema no és només la finestra del FMI per al crèdit a curt termini, que per descomptat ve amb condicions; també ho és la visió del món del FMI, que suggereix que no es pot fer res respecte al deute, excepte seguir una estratègia de creixement inútil en un context de deute profund. La teoria del FMI es limita a l'austeritat i el deute permanent, res més. Però existeix una altra teoria, alguns dels punts de la qual han de debatre's seriosament:
Hem de debatre la importància de la cancel·lació del deute, és a dir, el càstig a les acabalades forquilles de bons que decideixen invertir però es neguen a assumir les conseqüències d'un risc a la baixa.
Un debat seriós requereix discutir la sobirania sobre les matèries primeres i la regulació adequada de les empreses multinacionals.
Ha de donar-se espai per a debatre la integració financera, l'ús de monedes regionals o locals per a conciliar els desequilibris comercials i la necessitat de crear plataformes regionals per al comerç i el finançament del desenvolupament.
Necessitem crear bancs de desenvolupament sobirans, ancorats en la riquesa de matèries primeres del continent, que siguin propietat d'institucions regionals públiques i no estiguin controlats pel Departament del Tresor dels Estats Units.
El desenvolupament de la capacitat industrial i d'infraestructures d'alta qualitat ha de ser una prioritat per al continent africà.
Aquests són alguns punts racionals i tangibles per a una nova teoria del desenvolupament que busqui l'avanç genuí del benestar de les persones i no sols l'estabilització del deute. Això és una cosa que la teoria del FMI no reconeix, però és el que una teoria del desenvolupament per a Àfrica ha de situar en el seu centre.
Font: Globetrotter
Llibres relacionats:
Caçadors de matèries pri