QUÈ VOLEN AQUESTA GENT?
El dijous 26 de febrer, les dretes estatals i catalanes (PP i Junts) van unir els seus vots als de l’extrema dreta (VOX) per rebutjar l’escut social, un conjunt de mesures pensades per protegir les persones més vulnerables i evitar que milers de famílies caiguin en la pobresa extrema. Aquesta decisió no és un fet aïllat, sinó una mostra més de quins interessos defensen i a qui serveixen quan arriba l’hora de triar entre la vida de la gent i els privilegis dels poderosos.
Autor: Pedro Jesús Fernández
Resulta sorprenent escoltar els discursos dels seus dirigents, plens de proclames sobre el benestar, la llibertat i la igualtat d’oportunitats, i comprovar després com actuen quan es tracta de millorar la vida de milions de persones.
En un país on una de cada quatre persones viu en risc de pobresa, negar mesures bàsiques de protecció social és una irresponsabilitat que té conseqüències directes sobre la vida quotidiana de la gent. Però el que resulta especialment sagnant és que aquesta pobresa colpeja amb més força la població infantil, que hauria de ser el grup més protegit i, paradoxalment, és el més exposat. Quan un infant creix en una llar que no pot garantir una alimentació adequada, un habitatge digne o l’accés a activitats educatives i culturals, no només es vulneren drets fonamentals, sinó que es consolida un cercle de desigualtat que es transmet de generació en generació.
La pobresa infantil és el punt més feridor d’aquesta realitat, i cal dir-ho amb tota la contundència: quan en un país hi ha organitzacions polítiques, encara que siguin de dretes, que permeten que els seus infants creixin sense garanties bàsiques, en realitat s’està hipotecant el futur col·lectiu.
L’ascens de l’extrema dreta no sorprèn a ningú que hagi seguit mínimament la seva trajectòria. No han amagat mai la seva nostàlgia per la dictadura franquista ni la seva voluntat de desmantellar drets socials, laborals i democràtics conquerits amb dècades de lluita col·lectiva. Ho proclamen obertament i, fins i tot, alguns dels seus dirigents s’atreveixen a reivindicar aquella etapa fosca i sagnant de la nostra història, com si la repressió, la censura i la persecució política fossin anècdotes menors i no el fonament d’un règim autoritari.
Aquesta franquesa reaccionària no és nova, però sí que resulta inquietant constatar que hi ha electors que continuen donant suport a projectes polítics que no defensen la democràcia pluralista ni l’estat del benestar que ha permès avançar en igualtat, drets i cohesió social.
Costa d’entendre que, en un moment en què la vida quotidiana és cada vegada més exigent -amb salaris que no arriben, habitatges inaccessibles i serveis públics sotmesos a pressions constants-, hi hagi qui opti per opcions que proposen retallades, recentralització i un retrocés en llibertats fonamentals.
La democràcia no és només un sistema de votacions, sinó un pacte social que garanteix drets, oportunitats i protecció davant les desigualtats. Quan forces polítiques qüestionen aquest pacte, quan menystenen la memòria històrica o quan presenten com a “privilegis” allò que són drets bàsics, el que està en joc no és una simple alternança de govern, sinó el model de societat que volem construir.
Per això és essencial recordar que els drets socials, laborals i civils no van caure del cel: són fruit de generacions que van lluitar perquè tothom pogués viure amb dignitat. Renunciar-hi o posar-los en risc equival a renunciar a una part essencial de la nostra identitat democràtica. En temps de confusió i soroll, convé reivindicar amb serenor però amb fermesa que la democràcia es defensa cada dia, i que el benestar col·lectiu és incompatible amb projectes que promouen la divisió, la desigualtat i el retrocés.
El que sí que continua sorprenent és veure com part de les dretes, hereves d’aquell període i d’aquella manera d’entendre el poder, es presenten com a garants del progrés i de la justícia social mentre, a la pràctica, bloquegen qualsevol intent de reduir desigualtats, combatre la pobresa o posar límits als depredadors del que és públic. Quan es tracta de triar entre la gent i els interessos dels de sempre, no dubten, ja que saben perfectament a qui serveixen i què han de defensar.
L’escut social no és només un conjunt de mesures puntuals ni un exercici tècnic de gestió pública. És, sobretot, la línia vermella que separa dues maneres d’entendre el país i el sentit mateix de la democràcia.
D’una banda, hi ha la mirada que posa la vida al centre, que assumeix que l’Estat i les institucions existeixen per garantir drets, seguretat material i dignitat. De l’altra, persisteix la lògica que continua protegint privilegis, que considera la desigualtat com un mal inevitable i que redueix la política a un balanç comptable.
Assenyalar aquesta fractura no és demagògia, és una necessitat democràtica. Sense fer explícit el conflicte entre els qui defensen un país que cuida i els qui prefereixen un país que delega la cura al mercat, no hi ha debat real ni possibilitat de triar col·lectivament quin futur volem. L’escut social és, en aquest sentit, un mirall incòmode, ja que revela quines vides es consideren protegibles i quines es deixen a la intempèrie.
En un moment en què la precarietat s’ha convertit en experiència quotidiana per a amplis sectors de la població, discutir l’escut social és discutir el model de societat. No es tracta només de quants recursos hi destinem, sinó de quina jerarquia de valors orienta les decisions públiques. Quan es qüestiona la necessitat d’aquestes polítiques per part de PP, Junts i VOX, el que realment es posa en dubte és el dret de tothom a viure amb dignitat.
Per això cal dir-ho amb claredat: defensar l’escut social és defensar la democràcia. No perquè sigui un eslògan, sinó perquè és la condició mínima perquè la ciutadania pugui exercir la seva llibertat sense por, sense renúncies i sense haver de triar entre arribar a final de mes o tenir un projecte de vida. El debat no és tècnic, és profundament polític i moral i cal desemmascarar als servidors i lacais dels poders financers.
Pedro Jesús Fernández
