______________________________________________________

L'altra cara del miracle coreà

Tecnologia punta, bombes musicals taral·larejades en tots els continents, sèries televisives d'èxit, un cinema mundialment reconegut… Corea del Sud gaudeix d'una imatge especialment positiva. Una mica com si, en molts aspectes, Seül mostrés el camí a la resta del món. Descobrir in situ la realitat de les condicions de vida de la població ens convida a esperar que no sigui així.

Artícle publicat a Le Monde diplomatique en español.

És un trillat lloc comú de la Vulgata mediàtica. Que un inconformista dubte de les virtuts de la democràcia liberal occidental.  N'hi ha prou amb respondre-li “Doncs vés-te a Corea del Nord!” per a guanyar-se el favor dels graciosos. La península de Corea brinda al pensament dominant un contrast eficaç per a demostrar la superioritat de les seves opcions. En el nord, dictadura, fam i carretons de mà; en el sud, democràcia, abundància i semiconductors.

D'una banda, la repel·lent manca de brillantor comunista; per l'altre, un “model” a imitar, com va suggerir, per exemple, Louis Gallois, un dels més il·lustres representants de la patronal francesa (1). El model d'un país que en els anys cinquanta del passat segle era tan pobre com l'Índia, però que des de llavors s'ha convertit en la dotzena economia mundial i al qual Bloomberg va agraciar en set ocasions amb el títol de “país més innovador” entre 2014 i 2021 (2).

En suma, no un país, sinó un “miracle”. Però existeixen vàries Corees del Sud. La que fascina als mitjans de comunicació i pot enorgullir-se de veure exèrcits d'adolescents aprenent la seva llengua al marge de tot pla d'estudis s'assembla a una estrella del K-pop –el pop coreà ja cèlebre a tot el món–: figura esvelta, faccions andrògines, fama internacional i un telèfon ultramodern pegat a l'orella.

I després està l'altra Corea del Sud: un país al qual la seva població anomena “l'infern Joseon”, en referència a la dinastia que va governar la Península entre 1392 i 1910.

Somni

Metre de Seül, 6.27 hores. De les cinc persones assegudes a la nostra esquerra, tres dormen profundament, amb el rostre desplomat en una mà, amb el cap tirat cap endarrere i secundada contra el cristall o bé amb el clatell vençut cap endavant. Els sis passatgers dels seients de davant també s'han abandonat als braços de Morfeo. No hi ha sacsejada que els molesti ni parada en estació que els immuti. Estan esgotats, com la majoria dels treballadors del país. És poc probable que es degui a una boja nit d'amor: un estudi de 2021 va assenyalar que un de cada tres habitants de Seul portava més d'un any sense practicar sexe (3).

Els coreans treballen de mitjana 1910 hores a l'any: una de les xifres més elevades entre els països de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) –on la mitjana se situa en 1716– i que contrasta amb les 1490 de França i les 1349 d'Alemanya (4). I això que aquesta xifra global amaga la realitat dels horaris de la major part de la gent en un país que s'ha inventat una paraula per a referir-se a la mort per esgotament laboral: gwarosa.

Però el president de Corea, el conservador Yoon Suk-yeol, triat pels pèls en 2022, considera que al país encara es treballa massa poc. Vol ampliar l'horari laboral a 69 hores per setmana, en lloc de les 52 actuals. “Els empleats haurien de poder treballar 120 hores per setmana i després descansar tant com puguin” (5), va dir en la seva campanya presidencial. 120 hores suposen 17 hores de treball al dia per a una setmana laboral de set dies, 20 hores per a una de sis dies.

“Les empreses simplement no tenen manera de satisfer la demanda si els treballadors es neguen a treballar”, al·lega Kim Ki-moon, president de la Federació de Petites i mitjanes empreses de Corea del Sud (6). “Per què el Govern hauria de privar-nos del dret a treballar més?”, qüestiona per la seva part el periòdic conservador Dong-a Ilbo erigint-se de sobte en portaveu de la classe obrera (7).

El que passa és que, a Corea, un mecanisme permet a la major part de les empreses abonar un “pagament fix per hores extres” al marge del temps realment treballat. Els obrers ho saben i és impossible que Dong-a Ilbo ho ignori: és poc probable que un augment del temps treballat es tradueixi en un augment significatiu dels ingressos.

Quant a les vacances, el Govern dóna a entendre que podrien ser tant més llargues com més gran sigui la càrrega de treball setmanal, però pocs creuen en això: el 60% dels assalariats coreans no se les prenen senceres, en la seva major part per por de perdre el treball (8).

Entre les reivindicacions del moviment obrer sud-coreà hi ha una recurrent: “Deixeu-nos dormir!”.

Rabieta

Park Chang-jin s'esforça per somriure mentre ens conta la seva història. Però més de dos anys després dels fets, és obvi que el dolor continua viu. Al desembre de 2014 era sobrecàrrec en un vol de Korean Air de Nova York a Seül. Quan l'avió es dirigia a la pista d'enlairament, va sentir uns crits. Una de les passatgeres de primera classe estava reprenent a una hostessa: les nous que acabava de servir-li havien de ser-li presentades en un platet, no en la seva bosseta.

Park Chang-jin va acudir en ajuda de l'hostessa i va tractar d'apaivagar a la passatgera explicant-li que la legislació obliga les companyies aèries a servir abans de l'enlairament els aperitius en el seu embolcall. La passatgera, Cho Hyun-ah, després de revelar que era la filla del president del conglomerat que controla Korean Air, es va valer de la seva posició per a exigir de Park Chang-jin i l'hostessa que s'agenollessin per a oferir-li disculpes. Ho van fer, però això no va bastar: Cho Hyun-ah va aconseguir que l'avió fes mitja volta perquè Park Chang-jin fos substituït per un altre sobrecarrego.

Cho Hyun-ah va complir una pena de presó de cinc mesos per violació de les lleis sobre seguretat aèria. Quant a Park Chang-jin, va ser víctima d'una campanya d'assetjament en la seva empresa. Va acabar per acomiadar-se al cap d'uns quants anys. “La meva història revela una mica de la societat coreana, de com es comporta l'elit econòmica d'aquest país –conclou en l'anglès de tripulant de cabina que ha conservat–. I és que, encara que ara el gran públic coneix el que em va passar, quanta gent passa pel mateix sense que arribi mai a saber-se?”.

94,9

És una manifestació com les que es poden veure més o menys pertot arreu, només que aquí els participants es cuiden de no parar-se en els passos de vianants per a no interrompre el flux dels transeünts: una deferència menys comuna en altres parts del món. La concentració ha estat organitzada per a protestar contra el projecte d'ampliació de la setmana laboral a 69 hores. Al costat de l'escenari en el qual prenen la paraula els oradors, crida l'atenció una furgoneta de la policia. Darrere de la cabina del pilot, una gegantesca pantalla mostra unes xifres: 85,9; 81,2; 92,7… Desconcertat, pregunto. Es tracta d'un dispositiu que mesura els decibels produïts pel sistema de so. Aquí, les manifestacions sol es toleren sota el llindar de 95 decibels: el soroll que fa un assecador de pèl. Els infractors s'exposen a penes de presó que poden arribar a ser de sis mesos.

Laberint

Al juny de 2022, part dels subcontractistes d'una drassana de Daewoo –un dels majors conglomerats d'empreses del país– van ser a la vaga per a protestar contra una amputació del 30% del sou durant la pandèmia. A Corea, més de la meitat dels treballadors són dels anomenats “irregulars”, una categoria que agrupa treballadors precaris, falsos autònoms, sense papers (especialment nombrosos en les drassanes) o persones sotmeses a una cascada de subcontractacions que els priva dels drets i la protecció social que procuren els grans grups. “No obstant això, el més freqüent és que els hagi format la gran empresa que els posa a treballar”, subratlla Chong Hye-won, del Sindicat de Treballadors Metal·lúrgics de Corea (KMWU, per les seves sigles en anglès).

La direcció de Daewoo preparava una repressió violenta dels vaguistes, que havien ocupat les instal·lacions. El president Yoon, que jutjava que “la gent que va a la vaga és tan perillosa com les ogives nuclears nord-coreanes” (9), va amenaçar amb enviar als antidisturbis per a desallotjar als que protestaven. Chong Hye-won recorda que el president “es preguntava en veu alta: ‘però de debò és legal aquesta vaga?’”.

A Corea, mil i una martingales limiten el dret a la vaga. A més de la prohibició de posar “traves als negocis”, que poden ser penades amb la presó, no es permet anar a la vaga contra un ocupador que no sigui el propi: una disposició que transforma el mecanisme de subcontractes en un escut que protegeix als grans grups de tota interrupció del treball. Per aquest motiu “ser un dirigent sindical implica passar, més tard o més d'hora, per la casella de la presó”, resumeix Yang Kyung-soom, president de la Confederació Coreana de Sindicats (KCTU, per les seves sigles en anglès), que va ser condemnat a un any de privació de llibertat per haver organitzat una vaga durant la pandèmia.

Tots els seus predecessors –dotze des de la creació del seu sindicat en 1995– també van passar per la presó. Donades les circumstàncies, You Choe-an, vicepresident del sindicat de treballadors irregulars de les instal·lacions de Daewoo, es va fer responsable d'una altra forma de protesta: va soldar una gàbia d'un metre cúbic en la qual es va tancar en les profunditats del casc d'un superpetrolier per a denunciar el tracte infligit als treballadors, es va inscriure així en una llarga tradició coreana de sacrifici de la integritat física per a denunciar la violència patronal.

Com sempre, l'empresa va pressionar als empleats “regulars” perquè evitessin solidaritzar-se amb els precaris, les exigències dels quals suposadament “amenaçaven” l'empresa. L'argument tenia tant més pes atés que el Banc de Desenvolupament de Corea, una institució pública, va anunciar que exigiria a Daewoo el reemborsament de totes les seves línies de crèdit si la vaga es prolongava: l'equivalent a un tir en el clatell.

Els empleats van reclamar al principi la recuperació del 30% del sou que havien perdut, però al final van acceptar un augment del 4,5% de les seves remuneracions, amb la promesa de “ulteriors discussions” sobre les subcontractes en cascada. Per part seva, l'empresa va denunciar a cinc dirigents sindicals, exigint-los que reemborsessin de la seva butxaca les pèrdues vinculades a diversos retards de producció: 47.000 milions de wones, uns 33 milions d'euros. Els demandats perceben el salari mínim, prop de 2 milions de wones al mes, uns 1400 euros...

La llei encara ha de resoldre sobre l'admissibilitat de la denúncia de l'empresa. “El més probable és que els nostres companys hagin de pagar”, creu Chong Hye-won.

Incomprensió

Cada vegada que ens formulen la pregunta, ens sorprenem. I això que sorgeix amb freqüència, fins i tot en llavis de militants sindicals: “Però per què els francesos volen jubilar-se abans? Aquí és a l'inrevés, als treballadors els agradaria retardar l'edat de jubilació. L'ideal seria fins als 73 anys”. Al principi crèiem que era un problema de traducció, abans de comprendre que el problema no estava en les paraules, sinó en les institucions: la jubilació, tal com ha estat dissenyada aquí, difereix notablement del projecte que defensa la majoria dels francesos.

A Corea, l'edat oficial de jubilació és de 60 anys. Però cal esperar als 65 per a percebre la jubilació pagada per l'Estat. Íntegra, equival a prop del 30% dels últims salaris percebuts. La major part de les vegades enfonsa als seus receptors en la pobresa. Per això gairebé tots els coreans han de treballar una vegada superada l'edat legal de jubilació, i fer-ho en ocupacions tan precàries i mal pagats que l'expressió coreana que millor tradueix “feina de merda” és “treball de vell”. Però, encara que 60 anys és l'edat oficial a la qual les empreses poden desfer-se dels seus empleats, des de mitjan dècada de 2010 el poder ha posat en marxa un dispositiu que complica encara més la vida dels més majors.

Tradicionalment, el model jeràrquic coreà, heretat del confucianisme, preveu que les remuneracions evolucionin amb l'antiguitat del treballador. No obstant això, des de fa poc menys d'una dècada, l'Estat ha autoritzat les empreses a reduir les remuneracions dels treballadors de major edat (en general, entorn dels 56 anys) amb el pretext d'afavorir l'ocupació juvenil. De manera que els últims anys de treball –els que compten per al càlcul de la pensió– es caracteritzen per un enfonsament dels sous, a vegades amputats en un terç. Mentre les persones de més de 65 anys representen la meitat de la població pobra (10), Corea del Sud ostenta una marejadora taxa de suïcidi del 61,3 per 100.000 entre els majors de 80 anys (enfront del 33,3 per 100.000 per a les persones de 75 anys o més a França (11)).

Davant de l'alcaldia del districte de Seongbuk, a Seül, han penjat una pancarta en el marc d'una campanya de lluita contra el suïcidi de les persones d'edat avançada sense treball, que és particularment preocupant entre els homes. Resa així: “Si coneix a un home sol de més de 50 anys, avisi al seu Ajuntament”.

Dubte

Kim Sung-han, conseller de Seguretat Nacional del president Yoon fins a març de 2023, es va doctorar en Ciències Polítiques en la Universitat de Texas; el seu primer adjunt en Seguretat Nacional, Kim Tae-hyo, es va treure el seu doctorat en Ciències Polítiques en la Universitat de Chicago; el seu secretari per a la Seguretat Econòmica, Wang Yun-jong, es va doctorar en Economia en Yale; i el seu ministre d'Unificació, Kwon Young-es, va cursar un màster en Administració Pública en la Kennedy School d'Harvard.

En l'aeroport de Seül, els ciutadans estatunidencs gaudeixen d'un passadís d'entrada a part. Una vegada a la ciutat, poden sintonitzar una ràdio estatunidenca: The Eagle, la de la base estatunidenca de Itaewon, allotjada en ple cor de la capital. Però la majoria segueixen viatge una mica més cap al sud. Després d'una hora i mitja amb cotxe, arriben… a Califòrnia: l'estat al qual remet la direcció oficial de Camp Humphreys –la major base dels Estats Units fora del seu territori nacional–, malgrat trobar-se a la ciutat de Pyeongtaek, tan coreana com la que més. Aquí viuen més de 28.000 soldats.

Aquesta “ciutat a la ciutat” –dotada de diversos col·legis, un institut de secundària, una universitat, una immensa piscina amb tobogans, un cinema, un supermercat, un camp de golf…– arriba als 43.000 habitants si comptem a les famílies dels soldats i als treballadors coreans. “Corea del Sud paga l'equivalent a mil milions de dòlars a l'any per a contribuir al funcionament de la base”, ens explica Hyun Pilkyung, director de l'Institut de Reapropiació de les Bases Militars Estatunidenques. “Els preus de l'electricitat, l'aigua i el gas dels quals gaudeixen els militars nord-americans són els més baixos del país. I quan un soldat estatunidenc comet un delicte, es beneficia d'una justícia específica: la de la base”.

Una base que alberga 45 estrelles de generals. Camp Humphreys és la base estatunidenca més pròxima a la Xina i compta amb bateries de míssils Patriot, esquadrons d'helicòpters Apatxe, radars ultrapotentes… Quan un avió de vigilància U2 enlaira des d'una base bessona, uns quants quilòmetres al nord, el baluern dels seus reactors estripa el cel. “Cada vegada, els murs es posen a tremolar en quilòmetres a la rodona”, ens compta Hyun Pilkyung. Però aquí no hi ha cap furgoneta de la policia que mesuri els decibels. I és que la base és una basa mestra per a l'Exèrcit estatunidenc: la seva existència és una de les raons per les quals els Estats Units no vol que s'apagui el conflicte amb Corea del Nord, no sigui que la pau els obligui a embolicar el petate.

Un altre vestigi del conflicte amb el veí del nord: en cas d'enfrontament armat, el comandament de l'Exèrcit sud-coreà recauria en el cap de l'Estat Major estatunidenc. Per aquest motiu alguns coreans es pregunten: Corea del Sud és un país amb una base estatunidenca al mig o una base estatunidenca amb un país al voltant?

Lluny de Gangnam

“Tens el miracle coreà davant els ulls”. Yoon Yong-dj. (sense el menor vincle familiar amb el president del país) acaba de rebre'ns a la seva casa: una sola habitació de prop de tres metres per tres, en la qual s'entra a través d'una porta de més o menys un metre trenta d'altura. A Yoon això no li suposa cap problema: li han amputat totes dues cames. “Tinc la sort de viure en una dels habitatges més agradables del barri: tinc llum i una habitació bastant gran”. Estem a tir de pedra de l'estació de tren de Seül, un barri on els lloguers es compten entre els més elevats de la capital. Però no en la lloc en la qual ens trobem: una àrea degradada al qual han anat a parar els supervivents del prodigi econòmic sud-coreà. Al principi costa creure'l, però Yoon Yong-dj. diu la veritat: el seu habitatge sembla luxosa comparada amb les que els seus propietaris –que viuen en Gangnam un dels barris més opulents de Seül– lloguen aquí per 190.000 wones (prop de 130 euros), la qual cosa equival a un quart del subsidi que l'Estat paga als més desfavorits: habitacions d'un metre i mig per dos, sense finestres, en immobles deteriorats i, amb freqüència, sense calefacció. “Treballava manejant una excavadora quan va esclatar la crisi asiàtica de 1997”, ens explica Yoon Yong-dj.. En aquells dies, el Fons Monetari internacional (FMI) va imposar una severa cura d'austeritat a Corea. Les empreses, per part seva, van aprofitar la desfeta per a posar-se a acomiadar, abans de tornar a contractar amb contractes precaris. “La meva empresa em va tirar al carrer. Vaig caure ràpidament en l'alcohol i la misèria –*Yoon és diabètic, i la seva addicció no va trigar a comportar-li l'amputació dels membres inferiors–. Vaig arribar a aquest barri creient que només em quedaria uns mesos, el temps que em portés refer-me… D'això fa divuit anys”.

Aquí viuen prop de mil habitants. “Tots s'assemblen a mi –prossegueix Yoon Yong-dj.–. No són marginals, són gent que va treballar dur per a tornar a aixecar el país després de la guerra. Gent que es va sacrificar i a la qual l'Estat ha deixat sense res. Cap de nosaltres rep la jubilació perquè no cotitzem prou”. Avui Yoon Yong-dj. ja no beu i es dedica a pintar gràcies al suport d'un amic fotògraf. De fet, s'ha convertit en el president de l'associació del barri. “Intentem mantenir el tracte, el contacte entre els habitants, perquè la gent conservi les ganes de viure. Hi ha molta depressió per aquí”. Durant el seu mandat, l'anterior president Moon Jae-in va augmentar el subsidi pagat als coreans més pobres. “Immediatament, els propietaris dels nostres habitatges van augmentar un altre punt el lloguer que havíem de pagar-los”.

Entrevista

“La veritat és que no semblava content!”. La traductora que ens acompanya des de fa uns quants dies es mostra alterada pel missatge que acaba de rebre. Alguns minuts abans, Lee Jae-young, un diputat del partit en el poder —el Partit del Poder Popular (PPP)— amb qui havíem acordat una cita per a l'endemà, li havia escrit per a indicar-li que la trobada no seria en el centre de Seül, sinó a una hora de transport d'allí. Per part nostra, era impossible organitzar-nos, i li suggerim cortesament que l'entrevista es realitzés via correu electrònic. La nova anomenada era per a informar sobre la negativa de Lee Jae-young: ens citava per al dilluns següent a les tres de la tarda. Els ulls de la traductora s'arrodoneixen encara més quan li diem que la nova cita no ens convé a causa de compromisos que tenen prioritat. “Podria agrair-li calorosament la seva disponibilitat i dir-li que aniré a veure-li la pròxima vegada que vingui a Corea?”. La jove es disposa a realitzar la trucada, però el seu telèfon torna sonar. La conversa és breu. “Detesto haver de dir-los això, però Lee Jae-young ha cridat al director general del Departament de Relacions Internacionals del PPP per a dir-li que són vostès els que han anul·lat l'entrevista i que pot ser que la seva postura cap al PPP sigui malintencionada o hostil. És el director general qui m'acaba de cridar. Diu que han d'enviar una carta en anglès a Lee Jae-young per a presentar-li les seves disculpes”. Mancant carta de disculpa, Lee Jae-young va rebre dies més tard un correu electrònic agraint-li la inestimable llum que havia llançat sobre les relacions entre els polítics i els mitjans de comunicació a Corea.

“Petit vermell”

A la fi de l'any 1945, l'esquerra coreana va començar a establir les bases d'un Estat sobirà i democràtic. La capitulació del Japó, que ocupava el país des de 1910, la va deixar en una posició de força: el procés d'industrialització emprès aquí per Tòquio va portar al sorgiment d'una classe obrera que no dissociava les qüestions socials de l'antimperialism, mentre “els esforços del Japó per a associar tota agitació obrera a un complot comunista… acreixien el prestigi dels comunistes”, com assenyala el catedràtic de la Universitat de Sussex Kevin Gray (12).

En 1945 es va instituir un comitè per a la preparació de la independència coreana, en gran manera pilotat per militants empresonats pel Japó i acabats d'alliberar. Després de la Conferència de Moscou, també en 1945, que va organitzar la divisió del país, els Estats Units es va permetre una reacció brutal al sud del paral·lel 38. El Govern Militar de l'Exèrcit dels Estats Units a Corea (USAMGIK, per les seves sigles en anglès) que va prendre el control del país va dissoldre les organitzacions populars, va reprimir les vagues i va recórrer a antics col·laboradors amb l'ocupant japonès per a fer-se amb les regnes de l'Estat. Des de llavors, l'anticomunisme –un anticomunisme modelat per Washington– es va convertir en “el principi central de legitimació ideològica de l'Estat sud-coreà”, com explica l'historiador Choi Jang-jip (13).

Entre 1948 i 1949, a l'illa de Jeju, la repressió d'un alçament popular que les autoritats estatunidenques (i més endavant el dictador Syngman Rhee, al qual Washington havia posat en el poder) van acusar de “comunista” es va saldar amb més de 30.000 víctimes mortals, aproximadament el 10% de la població de l'illa. Durant anys, les presons del país van estar a vessar d'antics “partisans” compromesos amb la lluita per l'alliberament nacional durant la guerra de Corea (1950-1953). Se'ls va torturar perquè “renunciessin” a les seves velles conviccions. “Havia de signar una declaració per la qual em comprometia a estar en primera línia en la lluita per l'erradicació de comunisme”, ens compta Ahn Hak-sop, de 94 anys, 43 dels quals els va passar empresonat. “En cada sessió de tortura acabava per desmaiar-me. El primer que em mirava en despertar eren les mans. Les tenia tacades de tinta? Havien intentat posar les meves petjades en una falsa declaració de penediment? En aquest cas, ho hauria perdut tot”.

En la dècada de 1980, la dictadura va organitzar una xarxa de camps de “reeducació” on van ser recloses més de 40.000 persones, la major part sospitoses de ser comunistes. A partir de 1987, la transició cap a la democràcia va transformar els mètodes, no el projecte: “Quan estava en primària –explica Seu, un militant de vint anys que desitja mantenir l'anonimat–, rebíem de manera regular a representants del Govern o dels serveis d'intel·ligència, fins i tot a gent que havia escapat de Corea del Nord. Tots venien per a explicar-nos que el comunisme era una amenaça i que havíem de fer el possible per a erradicar-lo”.

Ppalgaengi, literalment ‘petit vermell’, continua sent un insult amb el qual s'assenyala a qualsevol que rebutgi l'ordre socioeconòmic vigent a Corea del Sud. Després del gir neoliberal impost al país immediatament després de la crisi asiàtica de 1997, bastava amb defensar una organització de la societat no del tot dependent del mercat –alguna forma d'Estat del benestar, per exemple– per a merèixer l'etiqueta i arriscar-se a la presó.

Les principals disposicions d'una Llei de Seguretat Nacional (LSN) instaurada per Rhee en 1948 continuen estant, de fet, en vigor. El seu article 7 castiga a “tot aquell que elogiï, recolzi o difongui les activitats d'organitzacions antigovernamentals”, la qual cosa val per dir Corea del Nord i els seus suports, tenint en compte que denunciar el capitalisme equival en molts casos, a ulls de les autoritats del sud, a fer costat a Pionyang.

Els partits que es proclamen comunistes estan prohibits, i el marxisme sol es tolera en els tallers universitaris. Seguint una forma de conducta que en els platons de televisió occidentals estarien més disposats a atribuir al “totalitarisme nord-coreà” que al “miracle sud-coreà”, criticar la LSN pot ser considerat una violació de la LSN.

Esperança

Entre octubre de 2016 i març de 2017, la població sud-coreana va prendre els carrers per a protestar contra un escàndol de corrupció que va esquitxar a la presidenta Park Geun-hye. La massiva mobilització va ser ràpidament batejada amb el nom de “revolució de les veles”. Les manifestacions van portar a la destitució de Park i després a l'elecció de Moon Jae-in el 10 de maig de 2017. Pertanyent al Partit Demòcrata –no tan a la dreta com la formació conservadora de l'anterior presidenta–, Moon encarnava l'esperança en un aprofundiment de la democràcia. Un dels seus compromisos va cridar singularment l'atenció: posar fi a la precarietat en la funció pública. “En coreà existeix una expressió que podríem traduir com a ‘tortura de l'esperança’”, ens explica Jin Youngha, sindicalista de la KCTU. “Significa treure a relluir una promesa que se sap que no serà complerta. Això és el que va passar”. Just després de la seva presa de possessió, Moon Jae-in es va dirigir a l'aeroport d'Incheon, prop de Seül, per a trobar-se amb els treballadors precaris del sector públic i mostrar les seves intencions de mantenir la seva paraula. “Com tan sovint succeeix, la major part dels treballadors estaven contractats per subcontractistes, al seu torn vinculats a l'Estat per mitjà de contractes de durada limitada –explica Jin Youngha–. Quan expirava un contracte amb el subcontractista A, l'Estat signava un nou contracte amb el subcontractista B, i els empleats eren acomiadats”. Com les indemnitzacions per acomiadament sol es perceben després de dotze mesos treballats, la major part dels contractes duraven onze mesos. “Durant la visita de Moon, alguns treballadors van esclafir a plorar d'alegria –recorda Jin Youngha–. Quant a Moon, va prometre ‘eixugar les llàgrimes dels treballadors precaris’”. El que de fet va fer Moon va ser imposar al “subcontractista B” que donés ocupació als treballadors de A, però les condicions laborals no van canviar. “El més freqüent és que els contractes continuïn sent inferiors a dotze mesos, i, amb cada renovació, els treballadors són considerats empleats nous: no adquireixen cap dret –ens explica Jin Youngha–. Moon va suprimir una forma de precarietat, però va acabar amb l'esperança de la gent en una millora de les condicions laborals. Potser és un progrés?”.

Paciència

Aquí estan. De dia i de nit, aquí estan. Ja plogui o faci vent o fred, aquí estan. La munió passa, a vegades els mira incrèdula, però aquí estan. Davant de l'ambaixada estatunidenca, per torns, activistes del Partit de la Democràcia Popular (PDP) es relleven des de 2016 per a exigir la retirada dels Estats Units, “perquè mentre els nord-americans segueixen aquí, els coreans mai seran lliures”. Pot ser que llavors la vida al “país del matí serè” es torni més grata. Entretant, Corea del Sud es mor. Té la taxa de natalitat més baixa del món, amb 0,78 fills per dona.

NECESSITEM EL TEU SUPORT La premsa lliure i independent està amenaçada, és important per a la societat garantir la seva permanència i la difusió de les seves idees.