Imatge de Confuci, segons wikipèdia.
Corea del Sud canvia el confucionisme pel neoliberalisme
________________________________________________________________________
Tradicionalment, el model jeràrquic coreà, heretat del confucionisme, preveu que les remuneracions evolucionin amb l'antiguitat del treballador. No obstant això, des de fa poc menys d'una dècada, l'Estat ha autoritzat les empreses a reduir les remuneracions dels treballadors de major edat (en general, entorn dels 56 anys) amb el pretext d'afavorir l'ocupació juvenil. De manera que els últims anys de treball –els que compten per al càlcul de la pensió– es caracteritzen per un enfonsament dels sous, a vegades amputats en un terç. Mentre les persones de més de 65 anys representen la meitat de la població pobra, Corea del Sud ostenta una marejadora taxa de suïcidi del 61,3 per 100.000 entre els majors de 80 anys (enfront del 33,3 per 100.000 per a les persones de 75 anys o més a França ).
Ens pregunten: “Però per què els francesos volen jubilar-se abans? Aquí a Corea és a l'inrevés, als treballadors els agradaria retardar l'edat de jubilació. L'ideal seria fins als 73 anys”. Al principi crèiem que era un problema de traducció, abans de comprendre que el problema no estava en les paraules, sinó en les institucions: la jubilació, tal com ha estat dissenyada aquí, difereix notablement del projecte que defensa la majoria dels francesos.
A Corea, l'edat oficial de jubilació és de 60 anys. Però cal esperar als 65 per a percebre la jubilació pagada per l'Estat. Íntegra, equival a prop del 30% dels últims salaris percebuts. La major part de les vegades enfonsa als seus receptors en la pobresa. Per això gairebé tots els coreans han de treballar una vegada superada l'edat legal de jubilació, i fer-ho en ocupacions tan precàries i mal pagats que l'expressió coreana que millor tradueix “feina de merda” és “treball de vell”. Però, encara que 60 anys és l'edat oficial a la qual les empreses poden desfer-se dels seus empleats, des de mitjan de la dècada de 2010 el poder ha posat en marxa un dispositiu que complica encara més la vida dels més majors.
Tradicionalment, el model jeràrquic coreà, heretat del confucianisme, preveu que les remuneracions evolucionin amb l'antiguitat del treballador. No obstant això, des de fa poc menys d'una dècada, l'Estat ha autoritzat les empreses a reduir les remuneracions dels treballadors de major edat (en general, entorn dels 56 anys) amb el pretext d'afavorir l'ocupació juvenil. De manera que els últims anys de treball –els que compten per al càlcul de la pensió– es caracteritzen per un enfonsament dels sous, a vegades amputats en un terç. Mentre les persones de més de 65 anys representen la meitat de la població pobra, Corea del Sud ostenta una marejadora taxa de suïcidi del 61,3 per 100.000 entre els majors de 80 anys (enfront del 33,3 per 100.000 per a les persones de 75 anys o més a França).
Davant de l'alcaldia del districte de Seongbuk, a Seül, han penjat una pancarta en el marc d'una campanya de lluita contra el suïcidi de les persones d'edat avançada sense treball, que és particularment preocupant entre els homes. Resa així: “Si coneix a un home sol de més de 50 anys, avisi al seu Ajuntament”.
Autor del resum: Renaud Lambert en el seu artícle publicat a Le Monde diplomatique en español, de juliol de 2023.
La imatge de Seül, capital de Corea del Sud correspon a:
La taxa de reemplaçament és alta a Espanya. Per què motiu?
Segons escriuen Miren Etxezarreta o José Iglesias en el seu llibre "El cuento de las pensiones. Érase una vez...", "es diu taxa de substitució o reemplaçament a la relació entre l'últim salari del treballador i la pensió que cobrarà. Normalment, com en el sistema laboral espanyol la gent obté salaris molt baixos, la taxa de substitució és relativament alta. A causa de les baixes remuneracions la taxa de substitució és del 74%, la qual cosa permet a les institucions com la OCDE o el FMI advertir a Espanya repetidament que la seva taxa de substitució és masa alta i programar la seva disminució a menys del 50%. De manera que, disminuint les pensions públiques, fomenten que aquells que poden estalviar una mica cotitzin en un fons de pensions privades.
Però és necessari aclarir que el problema no és que la taxa de substitució sigui alta, sinó que els salaris són molt baixos: Per què la taxa de substitució a Holanda, França o Anglaterra és més baixa? Perquè el salari és molt més alt. Com el salari és mes alt, al pensionista li poden pagar una proporció menor, però com aquí el salari és tan baix, fins i tot amb una taxa de substitució del 74%, una quarta part dels pensionistes cobren 600 euros. Imaginem què passaria si aconsegueixen tant la OCDE com el FMI que disminueixi.
Quan parlen que les pensions són baixes a Espanya a què es refereixen ?
Hem de tenir en compte que el problema real no és del sistema de pensions, és un problema de salaris, ja que, evidentment, la persona que cobra avui 600 euros de pensió mai ha cobrat molt pel seu treball. Les pensions són baixes perquè si un treballador cobra 700 o 1000 euros quan treballava, no és fàcil que l'Estat li augmenti la seva remuneració a través de la pensió. Si els salaris són molt baixos, no es poden obtenir pensions altes perquè no s'ha cotitzat per a una pensió digna. El problema de les pensions és de distribució de la renda.
Les pujades del IPC són absolutament necessàries, d'acord amb el cost real de la vida, però en realitat no s'aborda la problemàtica en la veritable dimensió, ja que és impossible pujar tant les pensions perquè no hi hagi retribucions de misèria, és impossible aconseguir que una pensió de 500 euros pugi a 700 mitjançant els ajustos del IPC, tret que s'apliqui el mateix criteri que, amb anterioritat, s'ha aplicat a la Policia i la Guàrdia Civil, als qui fa uns anys els han pujat entre 500 a 750 euros al mes, per a igualar-les amb els mossos d'esquadra de la Generalitat de Catalunya. Clar que amb voluntat política tot és possible."
La Confederació Alemanya de Sindicats (DGB) exigeix elevar la taxa de reemplaçament, per evitar que a partir de l'any 2040 "milions de persones ara joves siguin abocades al risc de descens social o inclús a la pobresa en la vellesa."
La Confederació Alemanya de Sindicats (DGB) calcula que un treballador nascut al 1963 amb un salari brut de 2.500 euros mensuals i amb 40 anys de cotitzacions a la Seguretat Social rebrà una pensió de 800 euros al mes. Una cuinera amb un salari mensual de 1.943 euros que hagi cotitzat 40 anys rebria al 2030 una pensió de 677 euros (abans de la reforma del sistema de pensions del 2000 hauria rebut 832 euros).
Una infermera de la Sanitat Pública que cobri un salari de 2.741 euros cobraria, amb una taxa de remplaçament de 47,9 %, 985 euros i al 2030 cobraria, amb una taxa de remplaçament del 43%, 884 euros. La taxa de remplaçament és el tant per cent del salari que cobrarà una persona quan es jubili. Exemple, si un treballador cobrava 2.000 euros quan estava en actiu i la taxa de remplaçament quan es jubili és del 50%, cobrarà 1.000 euros de pensió.
La DGB exigeix elevar la taxa de remplaçament per evitar que a partir de l'any 2040 "milions de persones ara joves siguin abocades al risc de descens social o inclús pobresa en la vellesa."
La taxa de reemplaçament del sistema de pensions alemany estableix l'import de la pensió denominada estàndar en relació als ingressos mitjans obtinguts pel conjunt dels treballadors i treballadores. La pensió estàndar la percep aquell treballador que hagi cotitzat a la Seguretat Social durant 45 anys i hagi percebut en aquest període el salari mitjà i per tant en el moment de la jubilació compti amb 45 punts de cotització.
La taxa de reemplaçament de la pensio estàndar és del 48% abans d'impostos. En l'any 2000 es situava aquesta taxa al voltant del 53%. Fins al 2030 la taxa de reemplaçament baixarà fins al 43%. La taxa de reemplaçament individual pren com a referència el salari mitjà de tota la vida laboral, per la qual cosa no es refereix a l'últim salari percebut.
La reforma de les pensions públiques a França podria reduïr les pensions entre un 20 i un 50%.
La mobilització social a França deriva de la reforma de les pensions plantejada pel president Emmanuel Macron, que aspira a unificar els 42 règims especials de jubilació, per un únic sistema per punts, que, segons el president, afavoriria la igualtat entre els treballadors. Aquesta reforma ha estat debatuda des de l'any 2017 amb els sindicats. Malgrat la seva complexitat, el sistema francès és un dels més avançats d’Europa, ja que garanteix als pensionistes un poder adquisitiu semblant al què disposaven durant la seva vida activa. Només el 8% de la gent gran a França es troba en risc de pobresa.
Els treballadors dels transports públics van encapçalar la protesta, el passat 5 de desembre de 2019, atès que és un dels col·lectius més perjudicats per la reforma. El seu règim especial de pensions els permet jubilar-se a partir dels 52 anys, deu anys abans de l’edat que estipula el règim general. Aquest privilegi es justifica perquè fan horaris nocturns o han de treballar els festius.
El sistema per punts permet al govern –o la institució pública encarregada d’això– determinar el valor del punt i de la pensió. Per tant, mantenir el control de la despesa destinada a les prestacions i ajustar-lo en funció de la conjuntura econòmica. És a dir, rebaixar-lo en cas de recessió.
Encara que en el govern hi ha discrepàncies sobre la necessitat d’establir en 64 anys l’edat de referència per jubilar-se, aquesta mesura afavorirà en qualsevol cas trajectòries professionals més llargues.
La reforma preveu penalitzar els que es jubilin als 62 anys, l’edat legal actual, perquè veuran reduïda la pensió un 10%. No obstant, si els treballadors es jubilen als 63 la reducció serà del 5% i, aquells que es jubilin als 65 anys es beneficiaran d’un augment del 5% i, si ho fan als 66 anys, l’augment serà del 10%.
La pensió dels funcionaris es calcula a partir dels últims sis mesos treballats. Segons la reforma, la pensió deixarà de calcular-se en funció dels últims sis mesos de treball i passarà a fer-se en funció del conjunt de la carrera (més de 40 anys cotitzats). Les pensions dels treballadors del sector privat es calcula tenint en compte els 25 anys més ben pagats, però a partir de la reforma es farà en funció de tots els anys cotitzats i això comportarà forçosament una disminució.
La reforma implicaria pels treballadors de la docència l'ampliació de l'edat de treball ja que el nou sistema de punts comporta l'obligatorietat de cotitzar un mínim de 42 anys. Tot això en un moment on l'entrada al món laboral dels professionals de la docència cada vegada s' allarga més, pels estudis i per les oposicions que han de passar per accedir a la plaça. Els més joves i les dones seran els més castigats amb la reforma. Els joves perquè estarien plenament afectats per la reforma i la majoria de dones perquè tenen fills i estan un temps de baixa. És una professió molt feminitzada i les dones deixen de percebre el salari durant una part de la carrera a causa de l’aturada per baixa maternal i això repercuteix en el sistema de punts.
Reduïr la despesa social.
"El president Emmanuel Macron segueix el camí marcat per l'OCDE al 1981 de reduïr la despesa en protecció social. Des de llavors, el retrocés no s'ha aturat: pujada de l'edat de jubilació de 60 fins als 62 anys; augment del nombre de trimestres cotitzats necessaris per tenir dret a una pensió completa, de 161 trimestres a 172 trimestres al 2035; càlcul de la pensió en base als 25 millors anys de la carrera i no als 10 millors, etc.", segons el diari Le Monde Diplomatique.
L'Organizatció per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) va nèixer oficialment el 30 de setembre de l'any 1961, quan la Convenció va entrar en vigor establint la seva seu a París. Des d'un punt de vista pràctic, els treballs que realitza l'OCDE es materialitzen en informes i recomanacions.
L'OCDE ha vist com es frustaven els seus plans per aconseguir privatitzar les pensions públiques, perquè la rendibilitat d'aquests plans de pensions individuals ha sigut negativa (recordem el cas de Xile). Per tant, obligant als governs a reduïr la quantia de les pensions, sigui pel sistema de punts adquirits al llarg de la teva vida laboral, o per altre sistema similar, obligarien als treballadors a contractar una pòlissa "extracomplementària", sota la forma d'inversions en fons de pensions. D'aquesta manera s'obririen per fi perspectives pels fons de pensions.
Privatitzar les pensions.
El representant en França del fons de pensions BlackRock, Jean François Cirelli, va ser invitat a participar en el Comité d'Acció Pública 2022 (CAP 2022). Aquest comité, creat per Macron, té com objectiu identificar les "reformes estructurals" prioritàries , així com les mesures "d'estalvi significatiu i duradores" que l'Estat haurà d'instaurar, encara que això pugui portar amb ell certes "transferències al sector privat"...
BlackRock, el gegant de la gestió d'actius, factura 12.000 milions de dòlars a l'any, és a dir, més de dues vegades i mitja el PIB de França. Entre els seus clients es troba el fons sobirà norueg, el més gran del món, però també acull a ciutadans de a peu, que pugin disposar d'un mínim de 600 euros.
El seu èxit es deu al superordinador Aladdin, format per 6.000 servidors d'alt rendiment que realitza el seguiment diari de d'uns 20 bilions de dòlars. Però el seu veritable èxit és degut a que molts líders polítics han decidit confiar en ell. Així, alguns governs i bancs centrals han fet servir els seus serveis per a posar a proba els seus sistemes financers, després de la crisi del 2008. Per exemple, el Banc Central Europeu. El Banc d'Espanya es troba entre els seus clients també. Edifici de BlackRock a Nova York.
Blackrock recomana al govern francès el Plà Europeu de Pensions individuals (PEPP).
"En un document publicat al juny del 2019 intitulat "La llei Pacte: el pla de pensions adequat", el representant en França del fons de pensions BlackRock, Jean François Cirelli va interferir en el debat polític per presentar les seves recomanacions adreçades, tan al govern francés, com als empresaris i als representants dels treballadors, destinades a fer més atractius els sistemes d'estalvi per a les jubilacions. Suggereix a París que s'integri en el marc de la nova reglamentació del pla Juncker i del seu producte paneuropeo de pensions individuals", segons el diari Le Monde Diplomatique, de gener del 2020.
BlackRock en la "Loi Pacte: le bon plan retraite"(La llei Pacte: el pla de pensions adequat), avalua l'actitud dels francesos, envers als plans de pensions privats, i la qualifica de manca de confiança en la capacitat dels mercats financers.
"L’enquesta de Global Investor Pulse 2017 de BlackRock mostra que la qüestió del creixement i la preservació de la riquesa fins a la jubilació és essencial per als estalviadors francesos.
El sistema de pensions de pagament es mantindrà al centre de l’estalvi de jubilació francès. Creiem que les disposicions de la Llei del Pacte pretenen constituir una font d’estalvi addicional, però essencial, que reforçarà la viabilitat d’aquest sistema a llarg termini i ajudarà a solucionar la persistent manca de confiança en ell. Aquests nous plans de jubilació també reforçaran el finançament de l’economia creant una manera perquè els empleats puguin participar directament en l’èxit de les empreses franceses. A mesura que el govern prepara una sèrie de decrets d’aplicació per assolir els objectius de la llei Pacte, en aquest punt de vista presentem les nostres recomanacions sobre les mesures que contribuiran a la seva implementació amb èxit.
Avaluem l’actitud dels estalviadors francesos envers els estalvis de jubilació i la paradoxa entre la taxa d’estalvi tradicionalment alta a França i la falta de confiança en la capacitat que els mercats financers puguin proporcionar rendiments estables a llarg termini, necessaris per assegurar ingressos de jubilació adequats. T’expliquem perquè pensem que aquesta reforma és tan important per donar resposta al comportament i inquietuds dels estalviadors francesos, quines reformes i incentius calen per restablir la confiança en el sistema d’estalvi de jubilació i algunes recomanacions per al futur. Realitzem diversos suggeriments sobre com les reformes de pensions implementades amb èxit en altres països es podrien adaptar a l’entorn d’estalvi a França."
Clica aquí si vols llegir Loi Pacte: le bon plan retraite.
La redacció de las afueras.