Volem ser partícips de la tercera guerra mundial? Volem que continuïn morint éssers humans a Ucraïna? Volem que la guerra s'estengui a altres poblacions d'Europa? Hem d'aturar aquesta guerra, que ja porta més de 400.000 morts en un any y mig.

_______________________________________________________________________________

Recordem les conseqüències de la segona guerra mundial. Més de 60 milions de morts, 28 milions dels quals van ser russos que van ser envaïts,  el 22  de juny de 1941, per les tropes alemanyes, malgrat el tractat de no agressió signat entre Alemanya i Rússia a l'agost de 1939, el Pacte Molotov-Ribbentrop.

Durant la Segona Guerra Mundial, es consolidaren les relacions ja existents entre l’Espanya franquista, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Aquestes relacions foren fonamentalment de caire militar i econòmiques. La neutralitat espanyola no va impedir que es facilités l’abastiment clandestí de submarins i vaixells de guerra alemanys i italians a diversos ports de Galícia, Cadis i Las Palmas. Aquesta col·laboració, que inclogué aspectes relacionats amb l’aviació, en diversos moments va ser fonamental per a l’estratègia submarina que Alemanya va desenvolupar a l’Atlàntic contra el Regne Unit.

Una altra manera d’ajuda militar indirecta va ser l’existència d’observatoris i xarxes d’espionatge o sabotatge de l’Eix, en què participaren en algun moment agents franquistes. Aquest suport, tot i que va ser conegut en moltes ocasions pels serveis secrets aliats, es va intentar mantenir en secret. Els retrets que realitzaren des de Londres i posteriorment Washington per aquesta ajuda sempre van ser negats per les autoritats franquistes.

Un altre àmbit de col·laboració va ser l’econòmic. A Hitler li interessava econòmicament Espanya, sobretot com a proveïdor de matèries primeres. Aquesta relació comercial, iniciada durant la Guerra Civil a través la Societat Financera Industrial (SOFINDUS), un consorci destinat a monopolitzar l’abastiment de matèries primeres i altres productes que la indústria alemanya necessitava per a la seva producció, es va prolongar durant tota la guerra mundial.

Després d’intenses negociacions per renovar els acords comercials signats durant la Guerra Civil, amb l’esclat de la confrontació mundial els dos països firmaren nous acords que permeteren l’arribada de determinades mercaderies al Reich: llana i cuir, minerals (ferro, pirita, plom, wolframi) i aliments (oli i cítrics, entre d’altres). Aquests darrers eren productes de primera necessitat que se sostreien del mercat espanyol, en uns anys de gana, per enviar a l’aliat alemany.

En aquest sentit, cal destacar la importància que tingué el wolframi, que fou un dels materials estratègics més vitals per als alemanys, atesa la seva importància per fabricar armament. L’intercanvi comercial que es donà a l’entorn d’aquest mineral entre 1941 i 1944 permeté retornar una part important del deute que tenia Espanya amb Alemanya com a conseqüència de la seva ajuda durant la Guerra Civil.

Avui el Regne d'Espanya està alimentant la guerra a Ucraïna enviant material militar, en lloc d'enviar emisaris de pau que facin servir la diplomàcia contra les armes. Segons el Centre Delàs d'Estudis per la Pau, el primer semestre del 2022 el Govern espanyol va autoritzar exportacions d'armes a Ucraïna per valor de 209,7 milions d'euros i en aquest mateix període va exportar 18,3 milions d'euros. El material autoritzat i exportat s'inscriu a les categories de material militar següents; categoria 1: fusells, metralladores i revòlvers; categoria 3: Municions; categoria 4: bombes, torpedes, granades i míssils; categoria 5: ordinadors de bombardejos, equips de punteria per a canons; i categoria 13: planxes de blindatge i peces de protecció.

Aquestes exportacions aniran en augment, no  només perquè el material autoritzat és superior a allò exportat, sinó per la pròpia durada de la guerra; en la mesura que s'allargui en el temps, les exportacions de material militar augmentaran i tot sembla indicar que s'ampliaran a altres categories de material pesant i ofensiu com el recentment anunciat dels tancs Leopard.

Les conseqüències de la guerra no només les estan patint els governs d'Ucraïna i Rússia, amb les morts de més de 400.000 persones, també la població espanyola està sofrint les penalitats d'aquesta guerra. L'augment de la quantitat pressupostària destinada a armament, forçes armades i totes les empreses que depenen d'elles, fa que la quantitat de diners que s'haurien de destinar a qüestions socials no es destinin. Així, la sanitat pública, l'educació pública, les pensions, les residències per a gent gran, es veuen amenaçades per les retallades que s'impossen. Els preus dels aliments bàsics que ja havien pujat en el mercat de futurs fa uns quants anys desmesuradament també afecten al poble, perquè a partir de la guerra tot s'ha encarit més. Els fons Next Generation que ha rebut el Regne d'Espanya no hn servit més que per augmentar la inflació, sense oblidar-nos que s'ha de retornar el diner rebut. En una paraula el poble sofreix les conseqüències, com va passar a Espanya, entre 1941 i 1944, amb els acords comercials amb els alemanys.

Les exportacions d'armament a Ucraïna demostren que, a Espanya, el comerç d'armament s'està fent servir com a instrument d'intervencionisme militar. No és un fenomen nou, ja va aconseguir l'autorització d'exportacions a l'Iraq a partir de l'any 2014. A més, sembla que ni el Tractat sobre el Comerç d'Armes, ni la Posició Comuna 2008/944/PESC de la Unió Europea en matèria d'exportació d'armes no han suposat un obstacle per poder exportar armes a Ucraïna. L'òrgan administratiu competent per autoritzar a Espanya les transferències d'armament, la JIMDDU, no ha fet res més que recolzar les decisions prèviament adoptades pel govern.

El canceller alemany Olaf Scholz parla durant una reunió d'alt nivell del Consell de Seguretat sobre la situació a Ucraïna, 20 de setembre de 2023, seu de Nacions Unides. [AP Photo/Mary Altaffer]

"El canceller Alemany Olaf Scholz va pronunciar una arenga contra Rússia en l'ONU," segons un article de  Johannes Stern, publicat per World Socialist Web Site, fa 7 hores.

Segons aquest mijà de comunicació "...el dimecres, la invectiva bel·licista contra Rússia pronunciada pel canceller alemany Olaf Scholz en Nacions Unides ha deixat en clar que l'imperialisme alemany, que és culpable dels crims més horribles en la història humana, novament està en peus de guerra. Hitler i la seva colla d'assassins en massa estan morts, però el seu llegat polític viu en les polítiques del Govern alemany. Scholz va atacar als que exigeixen un “cessament al foc immediat” en la guerra a Ucraïna. En canvi, el canceller alemany va declarar cínicament, “La pau sense llibertat és opressió. La pau sense justícia és un dictat”.

Scholz va al·legar que Rússia està lliurant una guerra d'anihilació contra Ucraïna, utilitzant els assassinats, la tortura i l'extermini massiu de civils com a instruments de política estatal. “Les tropes russes han assassinat, violat i torturat. Està deixant en ruïnes ciutats i pobles sencers”, va dir Scholz.

Aquestes declaracions realment descriuen els crims perpetrats per l'Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial, quan va emprendre una vernichtungskrieg (guerra d'extermini) amb motius racials, que va involucrar fams deliberades i l'assassinat massiu de poblacions civils, acompanyat per l'extermini de la població jueva en l'est d'Europa.

En un discurs pronunciat en 1963 en la Universitat de Georgetown, el president estatunidenc John F. Kennedy va descriure l'impacte de la Segona Guerra Mundial en la Unió Soviètica. “Almenys 20 milions de persones van perdre la vida”, va dir. “Milions de llars i granges, incomptables, van ser cremats o saquejats. Un terç del territori de la nació, inclosos gairebé dos terços de la seva base industrial, va quedar reduït a un erm, una pèrdua equivalent a la destrucció en aquest país de tota l'àrea a l'est de Chicago”.

Fins i tot durant la guerra freda, el líder de l'imperialisme estatunidenc es va sentir obligat a reconèixer l'horrible preu de la guerra per a la Unió Soviètica. Però ara un dirigent d'Alemanya condemna la “pau” amb un país la població del qual va ser objecte d'un intent d'extermini per part de l'imperialisme alemany. Això exemplifica fins a quin punt el repugnant desig de venjar la seva derrota en la Segona Guerra Mundial davant la Unió Soviètica s'ha apoderat de tota l'elit política alemanya, juntament amb la creixent prominència de partits polítics obertament feixistes en la política alemanya.

Scholz no parla sol en qualitat d'individu. Parla en nom de l'imperialisme alemany, que va intentar subjugar a Rússia en dues ocasions en el segle vint, i va fracassar."

Informació enviada per World Socialist Web Site a Maxi Martos, del blog de las afueras.

L'esquerra i la guerra d'Ucraïna

Hi ha una esquerra que opina que la guerra d'Ucraïna és de manual, una guerra d'agressió en la qual un Estat viola la sobirania d'un altre Estat que, a més, està reconegut per la comunitat internacional. En conseqüència, aquesta esquerra, considera que el Govern de Kíev té dret a defensar-se perquè es tracta d'una guerra justa i, per tant, rebre ajuda militar i armaments per part d'altres països.

Una visió d'esquerres que, per cert, comparteixen els governs dels països de l'OTAN i de la Unió Europea, la qual cosa hauria de fer sospitar que hi ha una contradicció en la seva anàlisi, perquè l'OTAN no és un organisme que defensi per se, els drets sobirans i la pau, conculcats allí on ha actuat (exYugoslavia, l'Afganistan, l'Iraq i Líbia).

La primera observació que cal esmentar és que la guerra d'Ucraïna, com totes les guerres sense excepció, podia haver-se evitat si els estats implicats haguessin actuat sobre les causes que van motivar la invasió i no tan sols a una de les parts implicades. I això assenyala d'igual manera a Ucraïna, Rússia, els Estats Units, als països de l'OTAN i de la UE.

Així, atenguem a alguns dels fets que estan darrere de la invasió de Rússia que, per a evitar dubtes, viola el dret internacional i per tant condemnable. Però vegem succintament aquestes causes:

a) La traïció a les promeses fetes per George Bush a Mijaíl Gorbatxov en 1991 de no expandir l'OTAN cap a les fronteres russes, quan s'havia previst articular una nova estructura de seguretat per a una Europa comuna on regnés la cooperació i la seguretat compartida per a tots els països membres (Carta de París 1990). Traïció que es va plasmar admetent fins a catorze repúbliques de l'anterior bloc soviètic en l'OTAN i instal·lant bases militars en molts dels seus territoris. Qüestió que es va agreujar amb la demanda d'Ucraïna de incorporar-se a l'OTAN i acceptada per aquesta. Alguna cosa que era interpretat per Rússia com una amenaça per a la seva seguretat.

b) A Ucraïna des de 2013 existia un acord d'associació amb la UE i amb l'OTAN acordat per un govern pro-ccidental. El nou Govern triat en les urnes i dirigit pel prorús Yanukóvich el va paralitzar. Un rebuig que va provocar massives protestes de la població, fins a arribar al cop d'estat que va fer caure al govern de Yanukóvich. Immediatament, les comunitats prorusses de la regió del Donbás, Lugansk (69% de població pro russa) i Donestk (75%) es van declarar autònomes amb el suport militar de Rússia i van ser atacades pel Govern de Kíev. I la península de Crimea (68% de població pro russa) va ser annexionada immediatament per Rússia. Territoris on les eleccions havien donat la majoria als partits prorussos i que després del EuroMaidan van triar quedar-se dins de l'òrbita d'influència russa.

c) En els mesos previs a la invasió russa de febrer de 2022, va haver-hi possibilitats de trobar una solució que l'evités, perquè va haver-hi reunions entre Anthony Blinken, secretari d'Estat dels EUA i Serguei Lavrov, ministre d'Exteriors de Rússia. En la taula de negociació van ser rebutjades per part dels EUA totes les propostes de Rússia. Cal esmentar que una d'elles, la més important, la que exigia que Ucraïna es comprometés a no entrar en l'OTAN per a així evitar que Rússia se sentís amenaçada va ser rebutjada.

d) Una vegada iniciada l'agressió russa, va sorgir una possibilitat d'un alt al foc. Va ser a Turquia, a la fi de març de 2022, on es van reunir delegacions de Kíev i Moscou. En aquelles negociacions es va arribar a un principi d'acord entre els representants de Volodomir Zelenski i els de Vladimir Putin: Ucraïna admetia que Crimea quedés annexionada a Rússia, a canvi que les tropes russes abandonessin els territoris ocupats d'Ucraïna amb excepció de Lugansk i Donetsk que quedaven a l'espera de dilucidar el seu futur administratiu. Unes negociacions que inesperadament es van trencar per la retirada de la delegació ucraïnesa pressionada per Regne Unit i els EUA.

Aquests fets demostren que hi havia responsabilitats per totes dues parts a negociar acords que impedissin la guerra i una vegada aquesta es va desencadenar, de buscar un alt al foc i negociacions. Si no es va aconseguir (negociació entre Ucraïna i Rússia a Turquia a la fi de març de 2022), és perquè Boris Johnson i Joe Biden van donar garanties a Kíev que tindrien tot el suport econòmic, humanitari, logístic i militar si prosseguien la guerra i que una vegada s'aconseguís fer retrocedir a Rússia, es comprometien a reconstruir Ucraïna dels efectes de la guerra.

Una esquerra conseqüent hauria d'haver tingut en compte aquestes qüestions i no situar-se al costat de l'una o l'altra part, sinó al contrari, ser crítica amb totes dues i mediar a buscar una sortida amb un alt al foc i negociacions que frenessin una escalada bèl·lica que podia i pot conduir a un enfrontament entre potències nuclears.

Però la principal assignatura pendent d'aquesta esquerra és que mai hauria de defensar la guerra com a mitjà per a resoldre conflictes. Que la guerra justa no existeix, que és un oxímoron. Que la violència i per extensió la guerra és la pitjor de les solucions per a resoldre les controvèrsies socials o polítiques pel terrible dolor que infligeix a les poblacions que la sofreixen. Que les guerres es poden evitar actuant sobre les causes que les motiven. Entre altres, potser la més destacada, el militarisme que com a ideologia s'està imposant com a estratègia dels estats del capitalisme global per a imposar el seu control estratègic en la geopolítica; també, per a estendre el seu domini sobre els cada vegada més escassos recursos de l'escorça terrestre que necessita per a prosseguir amb el seu model de creixement distòpic. Un militarisme que avança amb major profunditat als països capitalistes del nord global, quan s'observa, com reforcen els pressupostos de defensa i el poder militar i opten per l'ús de la violència militar per a resoldre conflictes, com és el cas, entre altres, d'Ucraïna.

Article publicat a Público.es, el 26/09/2023 

Autor: Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau.