Cercador d'articles

Contacta amb nosaltres

Email Asociación Las AfuerasAquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Dissabte, 27 abril 2024

Asociación Cultural Las Afueras
Email Asociación Las Afueras
info@lasafueras.info

 Peru insurgente 12 octubre en el arco del triunfo IMG 20231009 WA0000

 

Más de cien muertos en Perú tras el golpe de estado de los oligarcas capitalistas peruanos, de las multinacionales americanas y europeas. Nos preguntamos ¿Quienes son los terroristas? ¿Estamos ciegos? ¿Somos estúpidos, tontos? ¿no nos han enseñado nada en la escuela?. Sudamérica y África han sido saqueadas por gente sin escrúpulos y aquí en el reino de España celebrando el día de la Hispanidad. Con un rey que apoya las matanzas sionistas y que no atiende a las resoluciones de la ONU sobre Palestina.

Repsol, una multinacional española, ha derramado cientos de litros de petróleo en las costas peruanas (El 15 de enero de 2022, se produjo el mayor derrame de petróleo en la zona marino-costera del Perú, durante las operaciones de carga y descarga en el Terminal Multiboyas 2 de la empresa Refinería La Pampilla S.A.A. REPSOL Perú, generando un derrame de 10 396 barriles de petróleo, aproximadamente, que afectó la calidad ambiental, la salud de las personas, los ecosistemas y las especies de flora y fauna en cinco distritos de la costa de Lima (Ventanilla, Chancay, Ancón, Aucallama y Santa Rosa) y consecuentemente las actividades de pesca artesanal, turismo y conexas y nadie dice nada.

¿Qué hay que celebrar este 12 de Octubre? Los cientos de muertos en Perú, los más de 400.000 muertos en Ucrania, los miles de muertos y el genocidio perpretado por el gobierno terrorista y sionista a lo largo de estos últimos 75 años en Palestina, constatados por la ONU. Un pueblo oprimido tiene derecho a defenderse ("....Considerando esencial que los derechos humanos sean protegidos por un régimen de Derecho, a fin de que el hombre no se vea compelido al supremo recurso de la rebelión contra la tiranía y la opresión," según se encuentra escrito en la Declaración Universal de los Derechos humanos).

O quizas los millones de muertos del Congo, primero a causa de la explotación del caucho y luego por la explotación del Coltan, entre otros minerales, provocados, primero por los belgas y después por los tres estados profundos (1) (EEUU, Europa y Japón). Los millones de esclavos utilizados por EEUU, por el Reino de España, por el Reino Unido, y por el resto del mundo, como mano de obra en sus plantaciones. Siento una profunda vergüenza al oir las palabras de los grandes mandatarios norteamericanos y europeos al referirse al aspecto, la condición, el color de las personas que han sido asesinadas, cuyos territorios han sido expoliados. No hay una sola pizca de humanidad en sus miradas, en sus gestos, en sus decisiones. Una nueva oleada de blancos bárbaros inhumanos está arrasando el mundo.

¿Acaso hemos de volver a leer la Declaración de los Derechos Humanos para que nos demos perfecta cuenta de quien nos está robando la vida, nuestra cultura, sin el menor atisbo de remordimientos?. Con unos medios de comunicación a su servicio, que nos tienen sorbido el cerebro. Que tendríamos que dejar de verlos, oirlos y leerlos, porque solo hacen que repetir los teletipos, las imágenes, los textos, que envía el Imperio del terror (EEUU). Que mienten descaradamente, que cuando rectifican, el mal ya nos ha inundado. Que practican el apoyo al militarismo, al capitalismo y a la muerte de aquellos que se oponen al estado terrorista de EEUU, y que encima su presidente se ríe de todos nosotros.

Por supuesto que todos estamos dolidos por las víctimas israelitas.

https://twitter.com/i/status/1714676596177592829

Nos duele cualquier muerte provocada por las armas que usan unos y otros. Nos duele que hayan sido provocadas por el empecinamiento del gobierno de Israel de no cumplir las resoluciones de la ONU, con respecto al pueblo palestino. Nos duele cuando los soldados israelitas entran una y otra vez en Gaza y matan a quien les da la gana. A una periodista, a un niño, ....Nos duele cuando el pueblo israelita se anexiona territorios, o cuando los okupa y coloca a colonos, cuando les cortan la luz al pueblo palestino, porque tienen ese poder. ¿Para qué sirve sino la ONU?. La ONU debería enviar inmediatamente a la franja de Gaza un contingente de cascos azules para parar la posible invasión de ese territorio palestino.

¿Desde cuando la política, en lugar de regular la sociedad en favor del bien común, se convirtió en una actividad de embusteros y charlatanes dedicados a emponzoñar las virtudes públicas y a agitar las bajas pasiones populares? se preguna Antonio Monterrubio en su artículo titulado El anfiteatro, publicado en el Viejo Topo.

El mayor general Smedley D. Butler escribió:


"Cuando miro atrás, considero que podría haber dado algunas sugerencia a Al Capone. Él, como gángster, operó en tres distritos de una ciudad, Yo, como marine, actué en tres continentes."
 
 
por Higinio Polo
 
Extracto del artículo publicado en la revista El Viejo Topo de julio-agosto 2023 Núm.426/427.
 

Hace décadas, el mayor general Smedley D. Butler escribió:

 

" He servido durante treinta años y cuatro meses en las unidades más combativas de las fuerzas armadas estadounidenses: en la infantería de marina. Tengo el sentimiento de haber actuado durante todos este tiempo de bandido altamente cualificado al servicio de los grandes negocios de Wall Street y sus banqueros. En una palabra, he sido un pandillero al sevicio del capitalismo.
De tal manera, en 1914 afirmé la seguridad de los intereses petroleros en México, Tampico en particular. Contribuí a tansformar a Cuba en un país donde la gente del National City Bank podía birlar tranquilamente los beneficios. Participé en la "limpieza" de Nicaragua, de 1902 a 1912, por cuenta de la firma bancaria internacional Brown Brothers Harriman. En 1916, por cuenta de las grandes azucareras norteamericanas, aporté a la República Dominicana la "civilización".
En 1923 "enderecé" los asuntos en Honduras en interés de las compañías fruteras norteamericanas. En 1927, En China, afiancé los intereses de la Standard Oil. Nos ha ido bastante bien con Luisiana, Florida, Texas, Hawai y California, y el tío Sam puede tragarse a México y Centroamérica con Cuba y las islas de las Indias Occidentales como postres sin intorxicarse. "Fui premiado con honores, medallas y ascenso. Pero cuando miro atrás, considero que podría haber dado algunas sugerencia a Al Capone. Él, como gángster, operó en tres distritos de una ciudad, Yo, como marine, actué en tres continentes."
 
La subordinación a Estados Unidos, de España, que se inició con los Pactos de Madrid de 1953 que suscribió la dictadura franquista no se ha interrumpido y hoy no solo limita las posibilidades de la acción exterior española sino que añade graves riesgos: las bases militares de Rota  Morón, la incorporación a la OTAN y los nuevos acuerdos con Washington vulnerando el referéndum de 1986 para acoger a más destructores y militares, atan a España al dispositivo militar del Pentágono, cuyo principal objetivo es asegurar la hegemonía estadounidene sobre el mundo.
 
Desde los días del general Butler el mundo ha cambiado mucho y el lenguaje de Washington también, pero sus objetivos de dominación continúan siendo los mismos. Ahora, con una hipocresía tan evidente como brutal, Estados Unidos, con la OTAN, se presenta como un país que vela por la justicia, como una empresa benefactora, pacifista, una organización preocupada por los derechos humanos y la libertad. Pero el disfraz no puede esconder la realidad: la portavoz del ministerio de Asuntos Exteriores de China, Hua Chunying, recordó recientemente que:

"entre final de la Segunda Guerra Mundial y el año 2001 hubo 248 conflictos armados y guerras en 153 regiones del mundo, de las cuales 201 fueron iniciados por Estados Unidos."

Escriu Arantxa Tirado en el seu llibre "El lawfare. Golpes de Estado en nombre de la ley":

"L'economia estatunidenca és indissociable de la guerra, perquè es troba en una "permanent mobilització bèl·lic-industrial". Aquesta economia política de la guerra va ser estudiada pel sociòleg estatunidenc C. Wright Mills en el seu clàssic llibre "L'elit del poder": una radiografia del poder estatunidenc de mitjan segle XX, que continua servint per a entendre la naturalesa de la seva societat. Tan sols destacarem una dada aportada per Mills, perquè val la pena recordar-ho, encara a risc de ser repetitius. En 1957; "la meitat dels trenta-tres homes que han estat presidents dels Estats Units havien tingut algun tipus d'experiència militar; sis eren militars de carrera i nou havien estat generals.

Aquesta empremta militar és fàcilment perceptible en l'acció exterior estatunidenca, dissenyada per al control hegemònic de la resta de països del món, bé sigui a través d'estratègies de consens o de coerció. L'encara principal potència mundial s'ha erigit com a tal després de vèncer en la Segona Guerra Mundial i imposar-se com a líder del "món lliure" enfront d'un colós com la Unió Soviètica

Aquest llibre tracta amb tot detall com posar la maquinària "legal" a treballar per a derrocar governs, partits, o líders polítics, en un entorn de pau, usant els mitjans de comunicació, la ciberinformació i al sistema jurídic i judicial. La seva autora, Arantxa Tirado Sánchez, politòloga i doctora en Relacions Internacionals, ens mostra com el lawfare se centra en la regió que més ha sofert aquest tipus de guerra, Amèrica Llatina i el Carib, i ens mostra qui està darrere de la seva planificació i execució: els Estats Units amb el seu tremend aparell d'ingerència judicial i mediàtica.

Tirado ens explica que el lawfare s'emmarca en el que s'ha vingut a dir la guerra híbrida: l'ús combinat de forces bèl·liques regulars juntament amb altres irregulars. És a dir, l'ús afegit d'activitats informatives, ciberinformàtiques, diplomàtiques i financeres que complementen les accions d'una guerra tradicional. D'aquesta manera, el lawfare es camufla com a legalitat quan és només una arma de guerra més, segons escriu el periodista i assagista espanyol​ conegut per ser molt crític amb els mitjans de comunicació com a grans grups empresarials, Pascual Serrano en la presentació d'aquest llibre.

El lawfare és una forma d'agressió polític-jurídica que sens dubte podríem qualificar com un component més de la guerra híbrida o asimètrica que els Estats Units i els seus aliats polítics i econòmics duen a terme en defensa de la seva hegemonia imperial. La cada vegada més perfeccionada "guerra jurídica" es desplega essencialment a través de l'ús il·legítim del dret intern de cada país o del dret internacional.

La intenció és danyar a qui prèviament s'ha identificat com a oponent o líder polític perjudicial per als interessos de l'entramat corporatiu que, de facto, governa les institucions estatunidenques i que des d'aquesta posició determina la política i decisions econòmiques de la potència mundial imperial i els seus aliats.

Recentment, el nou president demòcrata dels EUA, Joe Biden, qui va guanyar les eleccions enmig de les amenaces de Donald Trump d'impugnar-les per la via judicial, en una mostra eloqüent de la judicialització de la política, es va veure embolicat en un escàndol que esquitxava al seu fill Hunter i a ell mateix en el marc del primer impeachment contra Donald Trump.

El procediment de destitució de Trump, de fet, es va originar pel conegut com Ucraniangate, és a dir, la filtració de converses del president estatunidenc amb el president d'Ucraïna, Volodímir Zelenski, a qui li sol·licitava investigar a Hunter Biden, membre de la junta directiva de l'empresa gasífera ucraïnesa Hòlding Burisma, per a esbrinar si el fill de Biden es podria haver beneficiat de la influència del seu pare, qui va ser vicepresident dels EUA entre 2009 i 2017, en els seus negocis a Ucraïna.

Els EUA continua considerant a la resta del món com un conjunt d'Estats que ha de sotmetre's als seus principis i, fins i tot, a la seva pròpia legislació. La imposició de sancions a països que afecten tercers, aplicant normes estatunidenques de manera extraterritorial, com exemplifiquen la Llei Helms-Burton contra Cuba o les sancions contra els Governs de Veneçuela o l'Iran, són només un exemple d'aquesta concepció del món.

Els EUA rebutja la justícia universal quan va en contra dels seus interessos, però tracta de sotmetre a la resta de països a una sort de justícia universal unilateral, que comporta riscos importants per als seus propis interessos perquè se li pot revertir en contra seva, a més de generar ressentiment entre la resta de nacions, com apunten alguns jutges estatunidencs.

D'altra banda, després dels atemptats de les Torres Bessones de l'11 de setembre de 2001 se inicia una etapa de terror global on els discursos democràtics poden ocultar l'Estat d'excepció permanent. Es van iniciar guerres il·legítimes i il·legals, com la de l'Afganistan o la de l'Iraq, es va instal·lar la doctrina de la guerra preventiva i es va afermar, paradoxalment o no, el terrorisme d'Estat exercit, això sí, pels EUA.

Antecedents històrics de Cops d'Estat i d'invasions per part dels imperis.

La guerra de Corea.

La guerra de Corea constitueix una de les guerres més sanguinàries de la història, acabant amb més de 3 milions de civils i gairebé el 15% de la població del nord morta. En 1953, la guerra va cessar amb un armistici que va restaurar la frontera entre Corea del Nord i Corea del Sud prop del paral·lel 38 i va crear la Zona desmilitaritzada de Corea, una franja de 4 km d'ample entre tots dos països.

Vuit anys abans, després de finalitzar la Segona Guerra Mundial, els Estats Units i la Unió Soviètica van acordar dividir Corea en dues. Van traçar la frontera en el paral·lel 38, quedant el Nord a càrrec de la Unió Soviètica i el Sud a càrrec dels Estats Units. Cada superpotència va controlar en la seva àrea respectiva la constitució de dos nous Estats que van quedar sota les seves corresponents òrbites: la República Popular Democràtica de Corea en el nord i la República de Corea en el sud.

Les Invasions.

Vietnam.

Després de deu anys de permanència i combats, el 29 de març de 1973, els Estats Units va completar la retirada dels últims 4.300 soldats nord-americans que van combatre a Vietnam. Aquell dia es va celebrar a Saigon la cerimònia de retirada de la bandera estatunidenca com a símbol de la fi de la presència militar americana a Vietnam.

Pel fet que la participació en la guerra es va revelar com a cruel i interminable, va dividir a l'opinió pública nord-americana i això va servir com a base per al naixement d'un moviment pacifista entre la societat civil. El  el saldo en vides d'aquesta guerra va ser de 500.000 civils i 200.000 soldats vietnamites per 57.000 soldats nord-americans.

Derivat d'aquesta guerra es van suscitar diverses violacions a drets humans, com a exemple d'això trobem que el 16 de març de 1968 soldats dels Estats Units van atacar un poble en el sud de Vietnam, a la regió de Son My, amb la finalitat d'aniquilar als combatents del Viet Cong. En aquell lloc només van trobar civils als quals van violar i van assassinar. L'escamot que manava el tinent William L. Calley Jr. va arrasar Són My i va posar fi a la vida de 182 dones, 173 nens (entre ells 56 bebès) i 60 ancians, a més de destruir 247 habitatges, matar tot el bestiar i cremar els arrossars.

L'Exèrcit dels Estats Units el va qualificar llavors de victòria fins que el reporter Seymour Hersh va publicar la veritat dels fets i, des de llavors, la Matança de My Lai es va convertir en el símbol de les massacres dels estatunidencs a l'estranger.

La Invasió de Hungria per les forçes de la URSS 1956.

El proceso revolucionario húngaro comenzó con una manifestación de estudiantes al que rápidamente se unieron los trabajadores, el objetivo era terminar con la opresión nacional y social que padecía el pueblo húngaro bajo la bota del estalinismo. No querían la libertad para restaurar el capitalismo sino para mantener la nacionalización de los medios de producción conquistada tras la Segunda Guerra Mundial pero con un auténtico gobierno socialista. Los acontecimientos húngaros no fueron un hecho aislado sino que formaron parte de una rebelión contra el estalinismo que afectó a otros países como Polonia ese mismo año o más tarde a Checoslovaquia en 1968. 

El día 4 de noviembre de 1956 tanques soviéticos cercaron Budapest para aplastar a la clase obrera húngara. El saldo de la represión fue de unos 3.000 muertos y 13.000 heridos, cientos de húngaros fueron encarcelados y 200.000 huyeron del país, entre los cuales se hallaban muchos técnicos y profesionales.

La invasió de Txecoslovàquia per part de l'URSS.1968

A Moscou el preocupava que les reformes polítiques ocorregudes a Txecoslovàquia en 1968, conegudes com la Primavera de Praga, poguessin minar el poder del Partit Comunista sobre la societat i que establissin un precedent per a la liberalització d'altres països sota domini soviètic a Europa Central i de l'Est.

La nit del 21 d'agost d'aquest any, tropes soviètiques van envair el país, amb ajuda d'altres membres del Pacte de Varsòvia. Fins a la caiguda de la Unió Soviètica, la narrativa oficial era que Txecoslovàquia havia estat «alliberada» per tropes del Pacte de Varsòvia després d'haver caigut víctima d'una conspiració occidental per a enderrocar al règim comunista.

Es van prohibir les fotos o material fímico que il·lustraven la resistència de l'anomenat alliberament, i es destruïa en cas de ser oposat. Els propietaris d'aquests documents corrien un gran risc si els descobrien, per la qual cosa els van mantenir ocults.

Invasió de l'Afganistan per part de la URRSS 1979.

El 27 de desembre de 1979 l'URSS va envair l'Afganistan. Les tropes soviètiques van prendre Kabul, seguint les ordres del president Leónidas Brézhnev, durant l'operació Tempesta 333.

Al poc temps, Rússia va començar a viure el seu propi Vietnam. Aquests 10 anys van ser la seva pitjor experiència bèl·lica, fins al moment.

La invasió de Granada per part dels EUA.

Protegir als estatunidencs residents va ser el pretext per a iniciar la invasió a l'illa, que mantenia relacions amb Cuba, la qual cosa no era bé vist per Washington.

En la invasió militar coneguda com a operació Fúria Urgent, perpetrada en 1983 pel Govern dels Estats Units (els EUA) contra l'illa de Grenada, en la qual van morir 70 granadins i 358 van resultar ferits. El "temor" estatunidenc radicava en la propagació de les idees socialistes que a poc a poc anaven penetrant en diversos països de Llatinoamèrica i el Carib, per la qual cosa el 25 d'octubre de 1983 els EUA va ordenar l'operació militar per a envair l'illa del Carib, ja que mantenia bones relacions amb Cuba i la llavors Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS).

Aquest atac de Washington es va basar en tres suposats pretextos, els quals van ser: Protegir als ciutadans estatunidencs residents, restaurar l'ordre i la democràcia i evitar que l'illa es transformés en una "base cubana- soviètica". Amb aquests arguments, els soldats van irrompre per aire, mar i terra en aquesta petita illa. Com a resultat d'aquesta operació llampec, van ser assassinats desenes de civils, entre ells molts cubans que treballen en aquell moment en la construcció d'un aeroport a Granada. Els nord-americans, durant el Govern de Ronald Reagan, van fomentar el clima de tensió que va provocar un Cop d'estat el 13 d'octubre contra Maurice Bishop, posteriorment l'assassinat del líder i la invasió que va cobrar la vida de desenes de persones.

El Cop d'Estat a Guatemala 1954

El 27 de juny de 1954 les forces dels Estats Units, secundades per diversos governs de Centreamèrica i el Carib, van llançar la seva ofensiva final contra el govern de Jacobo Árbenz Guzmán, un militar progressista que havia iniciat un moviment de renovació davant la rampant pobresa de Guatemala.

Durant la dictadura es van prohibir els partits polítics, els comitès agraris i els sindicats i es va anul·lar la Constitució del 1945. També es va posar en marxa una persecució contra intel·lectuals comunistes.

Cop d'Estat a L’Argentina (1976-1981)

El general Jorge Rafael Videla va arribar al poder a través d’un cop d’estat el 1976 i va governar l’Argentina fins el 1981. Durant aquests anys es van produir milers de desaparicions forçadesassassinats de civils i crema de llibres opositors.

El dictador va comptar amb el suport del govern dels Estats Units per mantenir-se en el poder i evitar l’expansió del comunisme en el continent.

Quan es va restaurar la democràcia el 1983, Videla va ser denunciat per violació de drets humans, jutjat i condemnat per crims de lesa humanitat.

Cop d'Estat a El Paraguai (1954-1989)

El general Stroessner va liderar un cop d’estat el 1954 i es va convertir en president del Paraguai. El seu govern va estar sotmès a les directrius dels Estats Units i va dur a terme una campanya anticomunista al país.

Sota el seu mandat es van assassinar entre 3.000 i 4.000 persones, i es van abolir la llibertat de premsa i la llibertat política.

Stroessner va ser deposat en un altre cop d’estat que va tenir lloc el 1989. Malgrat tot, no el van jutjar ni condemnar mai pels seus crims: després del cop d’estat es va exiliar al Brasil, on va morir el 2006.

Cop d'Estat a Bolívia (1971-1978)

Banzer també va arribar al poder a través d’un cop d’estat i va instaurar una dictadura amb el suport dels Estats Units. Bolívia va ser un dels països que va col·laborar en l’Operació Còndor, un pla ideat pels Estats Units per instaurar governs afins a Llatinoamèrica.

La dictadura boliviana va perseguir i va empresonar els opositors polítics i va il·legalitzar partits i sindicats. El malestar social i els problemes econòmics van forçar un nou cop d’estat el 1978, però a Banzer no el van arribar a jutjar mai pels seus crims.

El 1997, després d’haver-se presentat ja uns quants cops a les eleccions, va guanyar els comicis i va aconseguir la presidència de manera democràtica.

Nicaragua: família Somoza (1934-1979)

Entre el 1937 i el 1979 Nicaragua va ser governada per tres membres de la família Somoza: Anastasio Somoza García, el seu fill gran Luis Somoza Debayle i el seu fill menor Anastasio Somoza Debayle.

Els tres van governar seguint els interessos dels Estats Units i van eliminar qualsevol oposició a través de la Guardia Nacional, un cos militar armat pel govern dels Estats Units. Durant 40 anys, els Somoza van sotmetre la població i van amassar una gran fortuna familiar.

La dictadura nicaragüenca va acabar el 1979 amb la Revolució Sandinista, que des dels anys 50 lluitava contra el règim dictatorial dels Somoza.


Cop d'Estat a Xile, 1973.

Aquest és un exemple d'intervencionisme d'una de les dues potències dins la seva àrea d'influència. Els EUA van ajudar a fer diversos cops d'estat a l'Amèrica Llatina, quan en algun país es veia com democràticament pujava al poder algun partit de caire socialista-marxista. Aquest és el cas xilè de 1973.

 
El 1970, Salvador Allende va sortir escollit com a president de Xile. Allende, que era el líder del Partit Socialista Xilè, va encapçalar una coalició de partits formada pel seu i: el Partit Comunista, Partit Radical, Partit Social-Demòcrata, dissidents dels demòcrates cristians, del Moviment d'Acció Popular Unitària i de l'Acció Popular Independents. Aquesta coalició va ser coneguda com "Unitat Popular".
 
Al prendre decisions polítiques d'estil socialista i de política d'esquerres (com la nacionalització de diverses industries privades, de bancs, expropiació massiva de terres, etc.), va topar amb els EUA. Algunes empreses nord americanes van resultar col·lectivitzades i van passar a ser propietat de l'estat xilè.
 
Els EUA, van fer públic el seu descontentament, i van organitzar fins a 3 intents de cop d'Estat que no van funcionar. Però la seva oportunitat arribaria el 1973, quan la inflació de la moneda xilena va arribar a un 140%, quan l'índex d'atur va ser potent i es van crear mercats negres per obtenir productes bàsics com el sucre, farina, mongetes i arròs.

El bombardeig al palau presidencial l'11 de setembre de 1973 va ser clarificador: la burgesia, l'imperialisme i les classes dominants no compartien els ideals democràtics. Podien desfer-se d'ells quan notessin que el seu poder trontollava. La seva nova proposta es va erigir sobre la violació contínua dels Drets Humans. Despolititzar, desideologitzar i desarticular el moviment popular va ser l'estratègia. La tirania va transformar les estructures socials i de poder, afavorint l'adveniment d'una classe dominant articulada en els sectors financers i especulatius que va acabar desplaçant a la burgesia desenvolupista i la seva representació política. Naixia el neoliberalisme militaritzat.

 Gran Bretanya i França bombardejen diversos objectius militars egipcis per forçar la reobertura del canal de Suez.

El 31 d'octubre del 1956 Gran Bretanya i França van bombardejar diversos objectius militars egipcis per forçar la reobertura del canal de Suez, nacionalitzat pel president egipci Nasser el mes de juliol anterior. L'acció es feia de manera coordinada amb Israel, que el 29 d'octubre havia envaït la franja de Gaza i la península del Sinaí, donant un pretext per a la intervenció anglofrancesa. L'operació va continuar amb l'enviament de tropes cinc dies més tard. La condemna de la comunitat internacional aconseguiria finalment la retirada de les forces anglo-franceses i l'enviament de tropes de les Nacions Unides. Tant aquestes com les israelianes no es retirarien del Canal fins al 1957.


El bombardeig de l'OTAN sobre Iugoslàvia de 1999.


El bombardeig de l'OTAN sobre Iugoslàvia de 1999, també conegut pel seu nom en clau Operació Força Aliada (en anglès, Operation Allied Force), va ser una guerra no declarada entre la majoria de països membres de l'OTAN i la República Federal de Iugoslàvia, durant la Guerra de Kosovo.

Els atacs van tenir lloc des del 24 de març fins a l'11 de juny de 1999. El bombardeig va constituir la segona gran guerra de l'OTAN des de la seva creació després de l'Operació Força Deliberada.

La guerra va ser iniciada unilateralment per l'OTAN, sense autorització prèvia del Consell de Seguretat de l'ONU,​ pel que des de diversos mitjans i col·lectius s'ha considerat que els bombardejos van constituir actes de crims de guerra.

Intel·lectuals com Noam Chomsky i Jean Bricmont van condemnar l'atac, mantenint que va constituir una violació de la Carta de les Nacions Unides.​ En conseqüència va ser la primera vegada que l'OTAN utilitzava la força militar sense l'aprovació del Consell de Seguretat de l'ONU.​ Els bombardejos van matar a 462 soldats, 114 policies especials, entre 1 200 i 5 700 civils iugoslaus i tres periodistes xinesos. També van morir dos soldats de l'OTAN en un accident d'helicòpter fora de combat.

En 2009, l'exfiscal del Tribunal Penal Internacional per a la ex-Iugoslàvia Carla del Posa't, en el seu llibre La Caça. Jo i els criminals de guerra va qüestionar la legalitat de l'atac, a més de considerar impossible una recerca sobre els possibles crims comesos per l'OTAN durant la campanya de bombardejos

Les forces de l'OTAN planejaven finalitzar la missió en set dies, però 50 dies després, la campanya va començar a alentir-se. Només les Forces Aèries dels EUA i el Regne Unit van participar fins al final, mentre que els altres membres de l'Aliança van desistir.
Invasió de l'Iraq 20 de març de 2003 pels EEUU Regne Unit i el Regne d'Espanya.

El 20 de març de 2003, una coalició liderada pels Estats Units al costat de països aliats com Regne Unit i Espanya, va donar inici a la invasió de l'Iraq. La principal justificació per a aquesta operació va ser l'afirmació que Saddam Hussein posseïa i desenvolupava armes de destrucció massiva. El líder iraquià va ser enderrocat. No obstant això, mai es van trobar armes.

L'actuació del Govern de George W. Busch a l'Iraq, va ser per satisfer els interessos de les petrolieres estatunidenques que havien aconseguit col·locar en el Govern a exdirectius dels seus consells, en una sort de portes  giratòries al revés o circulars.

La otra guerra que Estados Unidos ganó en Irak

Los eventos clave que condujeron a la guerra en Irak

El conflicte que els Estats Units va assegurar que no es prolongaria més d'uns mesos no va finalitzar fins més de set anys després. La Universitat Johns Hopkins, publicava en 2006 en la prestigiosa revista The Lancet, el nombre de morts estimats: 655.000, tant producte de la violència de la invasió com de les males condicions sanitàries provocades per aquesta.

"Bèlgica, país que tenia competència universal per a jutjar crims de guerra, de lesa humanitat o de genocidi, va decidir en 2003 presentar una denúncia contra el llavors secretari de defensa EUA Donald Rumsfeld, per la seva participació en els crims contra el poble iraquià. Rumsfeld va amenaçar amb retirar la seu la d'OTAN de Bèlgica i, tot seguit, el país va canviar la seva llei de competència universal i va bloquejar el judici contra el secretari estatunidenc.

Si els EUA pot fer això amb la legislació interna d'un país europeu, imaginem ara que no pot fer front a països que tenen la seva balança comercial altament compromesa amb els EUA o que es troben en el que els EUA considera la seva "àrea natural" d'influència, com són els països d'Amèrica Llatina i el Carib," escriu Arantxa Tirado en el seu llibre "El lawfare. Golpes de Estado en nombre de la Ley".

Bombardeig de Líbia i assassinat de Muamar al Gadafi, per forçes de l'OTAN i els EEUU.

La resolució 1973 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, aprovada el 17 de març de 2011, va autoritzar a "prendre totes les mesures necessàries" a Líbia per a "protegir als civils i a les àrees poblades sota amenaça d'atacs", incloent la creació d'una zona d'exclusió aèria sobre el país.​ La resolució va excloure explícitament la intervenció terrestre en qualsevol part de Líbia.​

Aquest és l'exemple paradigmàtic de la doctrina de la Responsabilitat de Protegir (R2P, per les seves siglas en anglès) que va servir pel derrocament del president libi Muamar al Gadafi y el seu posterior assassinat , executats per una coalició de l'OTAN i forçes militars diverses, segons manifesta Arantxa Tirado en el seu llibre, "El lawfare. Golpes de Estado en nombre de ley".

"Amb la seva acció política i el poder dels seus think tanks, escriu Arantxa Tirado, els EUA va aconseguir transformar l'agenda dels problemes en l'àmbit de les Relacions Internacionals. Així, la "comunitat internacional", això és, els principals països occidentals que fan seguidisme de la política estatunidenca, va assumir el terrorisme com una de les amenaces centrals, encara que tingués un impacte insignificant en els seus territoris, com era el cas de gairebé tots els països d'Amèrica Llatina i el Carib. Amb l'excusa de combatre aquesta amenaça, es van iniciar guerres il·legítimes i il·legals, com la de l'Afganistan o la de l'Iraq, es va instal·lar la doctrina de la guerra preventiva i es va afermar paradoxalment o no, el terrorisme d'Estat exercit, això sí, pels EUA."

"És important destacar que, per al cas d'Amèrica Llatina i el Carib, els EUA, encara que tracti de jugar la carta de la cooperació per al desenvolupament o de l'ajuda humanitària, com va fer durant l'episodi colpista de 2019 a Veneçuela, mai ha abandonat les estratègies de coerció o poder dur amb presència militar, ja sigui a través d'un desplegament de gairebé 80 bases al llarg de l'hemisferi, de l'assessorament i ensinistrament de les respectives Forces Armades, amb exercicis militars conjunts, així com l'ús d'instruments de vigilància regional com la IV Flota del Comando Sud, creada en 1943 però reactivada en 2008, que es desplega per les aigües del Carib i Sud-amèrica. En efecte, la presència militar amb la intervenció directa de les Forces Armades estatunidenques sobre el terreny és complementària de la labor de *USAID (L'Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional és una institució estatunidenca encarregada de distribuir la major part de l'ajuda exterior de caràcter no-militar) ; com dues cares d'una mateixa moneda dissenyada per a un mateix propòsit però amb tàctiques diferents", explica Arantxa Tirado en el capítol "El Militarismo estadounidense, como hecho estructural, y su explansión por el globo".

Guerra a Siria, amb la col·laboració inestimable dels EEUU i Rússia, segons el Centre Sirià d'Estadística i Recerca , la Xarxa Síria per als Drets Humans i el Centre de Documentació d'Infraccions.

L'ús intensiu dels bombardejos aeris als múltiples conflictes de Síria i l'Iraq ha provocat la mort de milers de civils en menys d'una dècada. En tots els casos, els actors implicats tendeixen a minimitzar el nombre de morts que se'ls pot imputar seguint el model de l'aliança internacional liderada pels Estats Units. O a negar la seva existència mateixa, com fa Rússia, aliada del règim sirià.

Al juny de 2014, els Estats Units van iniciar una campanya de bombardejos aeris a l'Iraq i Síria per aniquilar les forces militars del califat proclamat per l'Organització de l'Estat Islàmic (OEI, l'acrònim en àrab del qual és Daesh), abans de formar uns mesos més tard una coalició internacional composta per 74 Estats. Paral·lelament, el setembre del 2015, Rússia va decidir donar suport militar al règim de Bashar al-Assad, el qual estava a punt d'enfonsar-se davant l'empenta d'un moviment de rebel·lió popular qualificat de “terrorista” per Damasc i ràpidament controlat per grups gihadistes(1) ). Ambdues intervencions sembraran el mapa dels dos països amb uns 75.000 “atacs” aeris.

Anàlisi estadística actualitzada de la documentació dels assassinats a la República Àrab Síria per encàrrec de l'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans Megan Price, Anita Gohdes i Patrick Ball∗ agost de 2014

Resum executiu

Aquest informe presenta conclusions sobre assassinats documentats relacionats amb el conflicte a l'Àrab sirià República (Síria) entre març de 2011 i abril de 2014.

La llista integrada d'assassinats s'anomena enumeració. Destaquem quatre observacions sobre els patrons entre els assassinats documentats:

• Sexe de les víctimes: dels 191.369 assassinats documentats en aquest informe, el 85,1% són homes, el 9,3% són dones, i el 5,6% dels registres no indiquen el sexe de la víctima.

• Edat de les víctimes: l'edat és desconeguda per al 83,8% de tots els registres, la qual cosa fa que impossible treure conclusions sobre la distribució global de l'edat de les víctimes. Tanmateix, l'enumeració completa inclou 2165 registres de víctimes de 0 a 9 anys, i 6.638 registres de víctimes de 10 a 18 anys.

• Localització de l'assassinat: les tres fonts no governamentals completes incloses en aquest informe (el Centre sirià d'estadística i investigació, la xarxa siriana per als Drets Humans i el Centre de Documentació de Violacions) en registren més assassinats a Damasc rural que a altres governorats.

 

Podriem continuar parlant de tants i tants cops d'estat, guerres i invasions que no acabariem mai, però es tractava de veure que sempre són els mateixos protagonistes els que es troben involucrats en tots els conflictes i estem farts.

Necessitem menys soldats, menys avions i armes, i en canvi necessitem més metges, més hospitals, energia verda i solucions per a cobrir les necessitats i garantir els drets de totes les persones. Durant dècades ens hem equivocat establint les nostres prioritats.

“Les exportacions d’armament espanyol segueixen a l’alça, alhora que s’envien armes a conflictes armats i regions tensionades militarment”, nou balanç del Centre Delàs

 

Quan els humans ens hàgim matat els uns als altres. 


Els humans no necessitem que vinguin els extraterrestres a envair la terra, ni que torni a caure un asteroide, com va passar fa 65 milions d'anys, i destruexi un 75 % del planeta, perquè la humanitat ja ha destruït dos terços de les selves tropicals del món, la meitat dels esculls de coral i el 87% de tots els aiguamolls. Ara com ara, un milió d'espècies estan a la vora mateixa de l'extinció. El genocidi és l'acció col·lectiva d'una única espècie, d'entre milions d'altres espècies, que està canviant el planeta Terra fins al punt que pot tornar-se irrecognoscible i incapaç d'albergar vida, és el de la nostra espècie que se suposa és la més inteligent de tota la galàxia i que és incapaç de resoldre problemes tan senzills com el següent:

Si tu em tires un parell de bombes atòmiques, o uns centenars de míssils amb caps nuclears i jo et tiro unes altres quantes, què quedarà de la humanitat (em refereixo a la humanitat que no pugui agafar una nau espacial i dirigir-se a habitar un altre planeta abans que això succeeixi).

Els espanyols que avorrim les armes i la mare que les va parir sempre hem volgut que aquestes desapareguessin de la faç de la terra. Hem fet costat a l'ONU i totes les seves resolucions respecte a tots els conflictes bèl·lics terrestres. Hem estudiat el paper de la Societat de Nacions, que no va servir per a aturar la segona guerra mundial. I ara ens enfrontem a una tercera guerra mundial, la definitiva aquesta vegada?

Els pacifistes i antiarmamentistes som considerats traidors per voler acabar  amb la invasió de Rússia a Ucraïna demanant converses diplomàtiques i que deixi d'enviar el regne d'Espanya armes al conflicte.

Si arribat aquest moment de la nostra vida som incapaces de veure que els armaments en general i el de les grans superpotències en particular només serveixen per a destrossar-nos la vida i el planeta, apaga i anem-nos.

Els espanyols que avorrim les armes sofrim igual que la resta del món quan veiem el que està ocorrent a Ucraïna, a Iemen, a Síria. Milers de morts, la gran majoria civils, inclosos nens.

Reconeguem d'una vagada que els moviments socials han canviat les lleis a tot el món i poden continuar fent-ho si no ens deixem arrossegar pels mitjans de comunicació de masses que ens empenyen a la guerra. La Pau i el Desarmament és possible.

Si permetem que apuntin amb un dit a aquells que desitgem que els problemes es resolguin dialogant i cedint cada part una mica o un molt estem perduts, perquè anirem irremeiablement a una guerra sense fi.

Propostes del Centre Delàs D'estudis per la Pau per reconduir el conflicte entre Rússia i Ucraïna:

  • Reconduir el conflicte a la via diplomàtica, també en la visibilitat pública. Europa ha de recuperar el diàleg polític, activant els mecanismes polítics de la UE i els Estats membres, incorporant les principals potències europees a la consecució d’un acord de pau renovat per a Ucraïna i la construcció d’un acord de Seguretat Comuna per a Europa.
  • Avançar cap a la creació d’una zona lliure d’armes nuclears, de manera immediata a la regió en conflicte, però amb ànim d’aconseguir una Europa desnuclearitzada que no pugui ser percebuda per ningú com una amenaça, i exigir la mateixa resposta a la resta de països i regions nuclearitzades. En la mateixa línia, totes les parts han de descartar categòricament l’entrada d’armes nuclears al conflicte, tant físicament a Ucraïna com estratègicament en les maneres d’abordar-lo.
  • Abandonar la via OTAN, que persegueix una expansió més gran de les seves capacitats militars cap a l’Est d’Europa, la preponderància de l’estratègia de la dissuasió militar davant el conflicte a Ucraïna, incloent un procés de desmantellament de l’escut antimíssils i de tots els sistemes de armament que puguin derivar en una escalada militar o carrera armamentista.
  • Descartar qualsevol tipus de sanció que pugui causar, directament o indirectament, un dany indiscriminat a les poblacions dels països afectats per la crisi. Qualsevol sanció imposada hauria de comptar expressament amb els criteris per al seu aixecament, i aquests criteris han d’incloure la viabilitat i la temporalitat, i anteposar la precaució quant al dany a les persones sobre el benefici geopolític.
  • Enfortir la relació d’interdependència entre Europa i Rússia, ja que hi ha una relació de dependència econòmica, especialment energètica, a la qual cal sumar vincles socials, polítics i culturals, que poden reduir la probabilitat d’una escalada bèl·lica més gran.

El Regne d' Espanya és el setè país del món que més armes exporta  i  bona part d’aquestes armes, en els darrers anys, han tingut com a destí països com l’Aràbia Saudí o Emirats Àrabs Units i ara Ucraïna. No contents amb això el Consell de Ministres va autoritzar l'adquisició d'accions del capital social de INDRA, que participa en el projecte europeu Futur Sistema Aeri de Combat, el passat 22 de febrer.

El Consell de Ministres va autoritzar l'adquisició, per compra, d'accions de la companyia Indra Sistemes S.A., fins a aconseguir un màxim del 28% del seu capital social. L'execució de l'operació i la tinença de les accions seran assumides per la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI). L'autorització del Consell de Ministres respon a la importància de reforçar la participació de l'Estat com a accionista de referència en una companyia estratègica per al país, especialment en l'àmbit de la seguretat i la defensa.

Indra Sistemes és una companyia líder en Tecnologies de la Informació, Simulació i Sistemes Automàtics de Manteniment i Equips Electrònics de Defensa, que duu a terme un considerable volum d'activitats directament relacionades amb interessos essencials de l'Estat, tant en l'àmbit civil com en el de seguretat i defensa.

Indra ha estat designada com a coordinadora industrial de la participació espanyola en el projecte europeu Futur Sistema Aeri de Combat (també conegut com FCAS per les seves sigles de l'anglès Future Combat Air System).

D'altra banda, la UE està finançant deliberadament a empreses armamentístiques que estan involucrades en pràctiques altament qüestionables que se situen lluny de la defensa dels estàndards dels drets humans i l'estat de dret, dos dels principals valors de la UE. Que la UE financi amb fons públics europeus a entitats involucrades en negocis d'armes dubtosos i altament controvertits, productors d'armes nuclears, o dels quals s'han presentat evidències de corrupció, planteja seriosos dubtes sobre quina mena d'estàndards aplica la UE abans de concedir centenars de milions en despesa militar.

La gegant armamentista italiana, Leonardo, que és l'empresa major  d'armament de la UE, és la major beneficiària individual amb 28,7 milions d'euros. Altres empreses en el top 5 (incloent les seves subsidiàries a la UE), són l'empresa espanyola Indra (22,78 milions), les empreses franceses Safran (22,33 milions), Thales (18,64 milions) i l'empresa trans-Europea Airbus (10,17 milions).

Aquest és el camí cap a la Pau i la Solidaritat de tots els pobles que la UE i tots els seus estats membres porten temps realitzant: més recursos per a armament cada vegada més sofisticats si cap.

Segons Greenpeace:

Des de 2014 l’Aràbia Saudí ha sigut precisament el destí preferent per a les exportacions espanyoles d’armes.

Segons la legislació internacional i espanyola, no es pot vendre armes a països que puguin fer-les servir contra la població civil, però la falta de control per part del Govern espanyol (que li correspon) fa que sigui molt difícil verificar el correcte us de les armes fabricades en territori espanyol.

Segons Al Jazeera, el Iemen es troba en un conflicte des del 2014, quan el moviment rebel Houthi es va apoderar de gran part del nord del país, inclosa la capital, Sanaa, mentre el govern fugia. El març de 2015, una coalició de països àrabs liderada per l'Aràbia Saudita va intervenir en la guerra amb l'objectiu de restablir el govern.

El conflicte fa anys que està bloquejat, amb el Iemen que es troba a la vora d'una fam i desenes de milers de persones van morir. La situació al país ha estat descrita per l'ONU com el pitjor desastre humanitari del món. Almenys 15,6 milions de persones viuen en la pobresa extrema.

L'informe projectava resultats desagradables en un futur proper si el conflicte s'allargava.

Va dir que uns 1,3 milions de persones moririen l'any 2030 i que el 70 per cent d'aquestes morts serien el resultat de causes indirectes com la pèrdua de mitjans de subsistència, l'augment dels preus dels aliments i el deteriorament de serveis bàsics com la salut i l'educació.

La troca del comerç d’armes

Però, com és possible aquesta situació? Tot comença amb la cobertura legal i el suport del Govern. Espanya té una llei de comerç d’armes que regula la exportació de material bèl·lic, no obstant, la seva tasca resta limitada pels ressorts i les dreceres que fa servir la indústria armamentista i per la poca diligència a l’hora d’aplicar la llei.

Existeix un desconegut organisme anomenat Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior de Material de Defensa i Doble Ús (JIMDDU), que elabora informes vinculants sobre la idoneïtat o no de la venda d’armament. Aquest organisme hauria de vetllar perquè la venda d’armes a tercers països es faci amb garanties per tal de no violar els drets humans, però la realitat es que la seva opacitat serveix com un llençol negre que cobreix el comerç exterior de material bèl·lic.

Per començar, les deliberacions i argumentacions de la JIMDDU són secretes i operen sota la Llei de Secrets Oficials, una norma que data de 1968 i que permet declarar matèries classificades qüestions com aquesta, tot i que haurien de ser públiques.

El resultat és que pràcticament la totalitat dels dictàmens de la JIMDDU són positius per poder vendre armes. De tal forma, que el que hauria de ser un procés dur i laboriós per a les empreses fabricants d’armament, amb l’objectiu de garantir el correcte ús de les armes, s’ha convertit en un mer tràmit, que finalitza pràcticament sempre amb el vist i plau de la Secretaria d’Estat de Comerç que obre les portes a l’exterior.

La Asociación Cultural Las Afuera, editora d'aquest blog, lluita per un planeta verd, sense armes i en pau.

 

Pues he aquí la declaración de los derechos humanos y más abajo las resoluciones de la ONU en la cuestón Palestina. Que cada cual se aplique el cuento y aquel que esté libre de culpa que arroje el primer misil.

¿Cuántos artículos ha incumplido Dina Boluarte en Perú? ¿Cuántos ha incumplido EEUU? ¿Cuántos ha incumplido Israel?

La Declaración Universal de los Derechos Humanos

La Declaración Universal de los Derechos Humanos es un documento que marca un hito en la historia de los derechos humanos. Elaborada por representantes de todas las regiones del mundo con diferentes antecedentes jurídicos y culturales, la Declaración fue proclamada por la Asamblea General de las Naciones Unidas en París, el 10 de diciembre de 1948 en su (Resolución 217 A (III)) como un ideal común para todos los pueblos y naciones. La Declaración establece, por primera vez, los derechos humanos fundamentales que deben protegerse en el mundo entero y ha sido traducida a más de 500 idiomas. La DUDH es ampliamente reconocida por haber inspirado y allanado el camino para la adopción de más de setenta tratados de derechos humanos, que se aplican hoy en día de manera permanente a nivel mundial y regional (todos contienen referencias a ella en sus preámbulos). 

Preámbulo

Considerando que la libertad, la justicia y la paz en el mundo tienen por base el reconocimiento de la dignidad intrínseca y de los derechos iguales e inalienables de todos los miembros de la familia humana;

Considerando que el desconocimiento y el menosprecio de los derechos humanos han originado actos de barbarie ultrajantes para la conciencia de la humanidad, y que se ha proclamado, como la aspiración más elevada del hombre, el advenimiento de un mundo en que los seres humanos, liberados del temor y de la miseria, disfruten de la libertad de palabra y de la libertad de creencias;

Considerando esencial que los derechos humanos sean protegidos por un régimen de Derecho, a fin de que el hombre no se vea compelido al supremo recurso de la rebelión contra la tiranía y la opresión;

Considerando también esencial promover el desarrollo de relaciones amistosas entre las naciones;

Considerando que los pueblos de las Naciones Unidas han reafirmado en la Carta su fe en los derechos fundamentales del hombre, en la dignidad y el valor de la persona humana y en la igualdad de derechos de hombres y mujeres, y se han declarado resueltos a promover el progreso social y a elevar el nivel de vida dentro de un concepto más amplio de la libertad;

Considerando que los Estados Miembros se han comprometido a asegurar, en cooperación con la Organización de las Naciones Unidas, el respeto universal y efectivo a los derechos y libertades fundamentales del hombre, y

Considerando que una concepción común de estos derechos y libertades es de la mayor importancia para el pleno cumplimiento de dicho compromiso;

Ahora, por tanto,

La Asamblea General,

Proclama la presente Declaración Universal de los Derechos Humanos como ideal común por el que todos los pueblos y naciones deben esforzarse, a fin de que tanto los individuos como las instituciones, inspirándose constantemente en ella, promuevan, mediante la enseñanza y la educación, el respeto a estos derechos y libertades, y aseguren, por medidas progresivas de carácter nacional e internacional, su reconocimiento y aplicación universales y efectivos, tanto entre los pueblos de los Estados Miembros como entre los de los territorios colocados bajo su jurisdicción.  

Artículo 1

Todos los seres humanos nacen libres e iguales en dignidad y derechos y, dotados como están de razón y conciencia, deben comportarse fraternalmente los unos con los otros.

Artículo 2

Toda persona tiene todos los derechos y libertades proclamados en esta Declaración, sin distinción alguna de raza, color, sexo, idioma, religión, opinión política o de cualquier otra índole, origen nacional o social, posición económica, nacimiento o cualquier otra condición. Además, no se hará distinción alguna fundada en la condición política, jurídica o internacional del país o territorio de cuya jurisdicción dependa una persona, tanto si se trata de un país independiente, como de un territorio bajo administración fiduciaria, no autónomo o sometido a cualquier otra limitación de soberanía.

Artículo 3

Todo individuo tiene derecho a la vida, a la libertad y a la seguridad de su persona.

Artículo 4

Nadie estará sometido a esclavitud ni a servidumbre, la esclavitud y la trata de esclavos están prohibidas en todas sus formas.

Artículo 5

Nadie será sometido a torturas ni a penas o tratos crueles, inhumanos o degradantes.

Artículo 6

Todo ser humano tiene derecho, en todas partes, al reconocimiento de su personalidad jurídica.

Artículo 7

Todos son iguales ante la ley y tienen, sin distinción, derecho a igual protección de la ley. Todos tienen derecho a igual protección contra toda discriminación que infrinja esta Declaración y contra toda provocación a tal discriminación.

Artículo 8

Toda persona tiene derecho a un recurso efectivo ante los tribunales nacionales competentes, que la ampare contra actos que violen sus derechos fundamentales reconocidos por la constitución o por la ley.

Artículo 9

Nadie podrá ser arbitrariamente detenido, preso ni desterrado.

Artículo 10

Toda persona tiene derecho, en condiciones de plena igualdad, a ser oída públicamente y con justicia por un tribunal independiente e imparcial, para la determinación de sus derechos y obligaciones o para el examen de cualquier acusación contra ella en materia penal.

Artículo 11

1. Toda persona acusada de delito tiene derecho a que se presuma su inocencia mientras no se pruebe su culpabilidad, conforme a la ley y en juicio público en el que se le hayan asegurado todas las garantías necesarias para su defensa.
2. Nadie será condenado por actos u omisiones que en el momento de cometerse no fueron delictivos según el Derecho nacional o internacional. Tampoco se impondrá pena más grave que la aplicable en el momento de la comisión del delito.

Artículo 12

Nadie será objeto de injerencias arbitrarias en su vida privada, su familia, su domicilio o su correspondencia, ni de ataques a su honra o a su reputación. Toda persona tiene derecho a la protección de la ley contra tales injerencias o ataques.

Artículo 13

1. Toda persona tiene derecho a circular libremente y a elegir su residencia en el territorio de un Estado.
2. Toda persona tiene derecho a salir de cualquier país, incluso del propio, y a regresar a su país.

Artículo 14

1. En caso de persecución, toda persona tiene derecho a buscar asilo, y a disfrutar de él, en cualquier país.
2. Este derecho no podrá ser invocado contra una acción judicial realmente originada por delitos comunes o por actos opuestos a los propósitos y principios de las Naciones Unidas.

Artículo 15

1. Toda persona tiene derecho a una nacionalidad.
2. A nadie se privará arbitrariamente de su nacionalidad ni del derecho a cambiar de nacionalidad.

Artículo 16

1. Los hombres y las mujeres, a partir de la edad núbil, tienen derecho, sin restricción alguna por motivos de raza, nacionalidad o religión, a casarse y fundar una familia, y disfrutarán de iguales derechos en cuanto al matrimonio, durante el matrimonio y en caso de disolución del matrimonio.
2. Sólo mediante libre y pleno consentimiento de los futuros esposos podrá contraerse el matrimonio.
3. La familia es el elemento natural y fundamental de la sociedad y tiene derecho a la protección de la sociedad y del Estado.

Artículo 17

1. Toda persona tiene derecho a la propiedad, individual y colectivamente.
2. Nadie será privado arbitrariamente de su propiedad.

Artículo 18

Toda persona tiene derecho a la libertad de pensamiento, de conciencia y de religión; este derecho incluye la libertad de cambiar de religión o de creencia, así como la libertad de manifestar su religión o su creencia, individual y colectivamente, tanto en público como en privado, por la enseñanza, la práctica, el culto y la observancia.

Artículo 19

Todo individuo tiene derecho a la libertad de opinión y de expresión; este derecho incluye el de no ser molestado a causa de sus opiniones, el de investigar y recibir informaciones y opiniones, y el de difundirlas, sin limitación de fronteras, por cualquier medio de expresión.

Artículo 20

1. Toda persona tiene derecho a la libertad de reunión y de asociación pacíficas.
2. Nadie podrá ser obligado a pertenecer a una asociación.

Artículo 21

1. Toda persona tiene derecho a participar en el gobierno de su país, directamente o por medio de representantes libremente escogidos.
2. Toda persona tiene el derecho de acceso, en condiciones de igualdad, a las funciones públicas de su país.
3. La voluntad del pueblo es la base de la autoridad del poder público; esta voluntad se expresará mediante elecciones auténticas que habrán de celebrarse periódicamente, por sufragio universal e igual y por voto secreto u otro procedimiento equivalente que garantice la libertad del voto.

Artículo 22

Toda persona, como miembro de la sociedad, tiene derecho a la seguridad social, y a obtener, mediante el esfuerzo nacional y la cooperación internacional, habida cuenta de la organización y los recursos de cada Estado, la satisfacción de los derechos económicos, sociales y culturales, indispensables a su dignidad y al libre desarrollo de su personalidad.

Artículo 23

1. Toda persona tiene derecho al trabajo, a la libre elección de su trabajo, a condiciones equitativas y satisfactorias de trabajo y a la protección contra el desempleo.
2. Toda persona tiene derecho, sin discriminación alguna, a igual salario por trabajo igual.
3. Toda persona que trabaja tiene derecho a una remuneración equitativa y satisfactoria, que le asegure, así como a su familia, una existencia conforme a la dignidad humana y que será completada, en caso necesario, por cualesquiera otros medios de protección social.
4. Toda persona tiene derecho a fundar sindicatos y a sindicarse para la defensa de sus intereses.

Artículo 24

Toda persona tiene derecho al descanso, al disfrute del tiempo libre, a una limitación razonable de la duración del trabajo y a vacaciones periódicas pagadas.

Artículo 25

1. Toda persona tiene derecho a un nivel de vida adecuado que le asegure, así como a su familia, la salud y el bienestar, y en especial la alimentación, el vestido, la vivienda, la asistencia médica y los servicios sociales necesarios; tiene asimismo derecho a los seguros en caso de desempleo, enfermedad, invalidez, viudez, vejez u otros casos de pérdida de sus medios de subsistencia por circunstancias independientes de su voluntad.
2. La maternidad y la infancia tienen derecho a cuidados y asistencia especiales. Todos los niños, nacidos de matrimonio o fuera de matrimonio, tienen derecho a igual protección social.

Artículo 26

1. Toda persona tiene derecho a la educación. La educación debe ser gratuita, al menos en lo concerniente a la instrucción elemental y fundamental. La instrucción elemental será obligatoria. La instrucción técnica y profesional habrá de ser generalizada; el acceso a los estudios superiores será igual para todos, en función de los méritos respectivos.
2. La educación tendrá por objeto el pleno desarrollo de la personalidad humana y el fortalecimiento del respeto a los derechos humanos y a las libertades fundamentales; favorecerá la comprensión, la tolerancia y la amistad entre todas las naciones y todos los grupos étnicos o religiosos, y promoverá el desarrollo de las actividades de las Naciones Unidas para el mantenimiento de la paz.
3. Los padres tendrán derecho preferente a escoger el tipo de educación que habrá de darse a sus hijos.

Artículo 27

1. Toda persona tiene derecho a tomar parte libremente en la vida cultural de la comunidad, a gozar de las artes y a participar en el progreso científico y en los beneficios que de él resulten.
2. Toda persona tiene derecho a la protección de los intereses morales y materiales que le correspondan por razón de las producciones científicas, literarias o artísticas de que sea autora.

Artículo 28

Toda persona tiene derecho a que se establezca un orden social e internacional en el que los derechos y libertades proclamados en esta Declaración se hagan plenamente efectivos.

Artículo 29

1. Toda persona tiene deberes respecto a la comunidad, puesto que sólo en ella puede desarrollar libre y plenamente su personalidad.
2. En el ejercicio de sus derechos y en el disfrute de sus libertades, toda persona estará solamente sujeta a las limitaciones establecidas por la ley con el único fin de asegurar el reconocimiento y el respeto de los derechos y libertades de los demás, y de satisfacer las justas exigencias de la moral, del orden público y del bienestar general en una sociedad democrática.
3. Estos derechos y libertades no podrán, en ningún caso, ser ejercidos en oposición a los propósitos y principios de las Naciones Unidas.

Artículo 30

Nada en esta Declaración podrá interpretarse en el sentido de que confiere derecho alguno al Estado, a un grupo o a una persona, para emprender y desarrollar actividades o realizar actos tendientes a la supresión de cualquiera de los derechos y libertades proclamados en esta Declaración.

(1) Un estado profundo es una especie de gobierno paralelo en un país. Funciona en red. Sus miembros pertenecen a varias esferas del país en cuestión: gobierno, servicios secretos, policía, ejército, think tanks, universidades, bancos, mafia, etc. Están interconectados. Su red interactúa con muchos otros estados profundos en otros países. Llevan a cabo ataques y traman complots para lograr objetivos no reconocidos. Pueden, por ejemplo, crear una guerra en nombre de la democracia, los derechos humanos o el derecho a proteger a las poblaciones civiles con el único objetivo de saquear las riquezas de un país. Sus ataques se basan en mentiras. Lo logran gracias a la propaganda mediática y a los medios materiales, intelectuales y estratégicos de que disponen. Peter Dale Scott habla de un mundo "supermundo" (overworld) en el caso de Estados Unidos.

Utilitzem cookies
MAXIMILIANO MARTOS MARTOS, d’ara endavant ASOCIACIÓN CULTURAL LAS AFUERAS, al seu web https://www.lasafueras.info/, utilitza cookies i altres tecnologies similars que emmagatzemen i recuperen informació quan hi navegues. Aquestes tecnologies poden tenir finalitats diverses, com reconèixer un usuari i obtenir-ne informació dels seus hàbits de navegació. Els usos concrets que en fem d’aquestes tecnologies es descriuen a la informació de la Política de Cookies.
En aquest web, disposem de cookies pròpies i de tercers per a l’accés i registre al formulari dels usuaris. Podrà consultar la informació sobre les cookies amb el Botó de MÉS INFORMACIÓ, a la Política de Cookies. En atenció a la Guia sobre l’ús de les cookies de l’AEPD, aprovada el mes de juliol de 2023, i amb els criteris del Comitè Europeu de Protecció de Dades (CEPD); a l’RGPD-UE-2016/679, a l’LOPDGDD-3/2018, i l’LSSI-CE-34/2002, darrera actualització, 09/05/2023, sol·licitarem el seu consentiment per a l’ús de cookies al nostre web.