Imatge obtinguda de Aquae Fundación.
Les dificultats de Washington per a mobilitzar al món contra els rebels iemenites.
_________________________________________________________________
Els hutíes desafien als Estats Units
Autor: Tristan Coloma, març de 2024
Publicat a Le Monde Diplomatique en espanyol.
El suport estatunidenc a Israel en la seva guerra a Gaza des del passat 7 d'octubre ha portat als hutíes a accentuar els seus atacs contra els vaixells cisterna i de càrrega enfront de les costes iemenites. En resposta, els Estats Units tracta, amb dificultats, d'organitzar una coalició internacional per a protegir el trànsit marítim i retornar la seguretat a l'accés a la mar Rojo i al canal de Suez.
Des del començament de la intervenció militar d'Israel a Gaza en represàlia pel sagnant atac de l'organització Hamàs del 7 d'octubre de 2023, els hutíes iemenites –que professen el zaidismo, una de les tres grans corrents del chiísmo– han intensificat les seves accions de desestabilització del trànsit marítim en l'estret de Bab al Mandeb. Aquest pas, d'una longitud de 193 quilòmetres per 32 quilòmetres d'ample i que en àrab significa “porta de les lamentacions”, separa la península Aràbiga de la Banya d'Àfrica i dóna accés al canal de Suez.
Els rebels llancen míssils o drons equipats amb càrregues explosives sobre vaixells de càrrega o vaixells cisterna, i a vegades realitzen accions en helicòpters per a prendre el seu control. “Per a complir el nostre deure religiós, moral i humanitari en suport de la població damnificada en Palestina i Gaza”, es justifica Yahya Sarea, un dels portaveus dels hutíes. Entre el 19 de novembre del passat any i mediats de febrer d'aquest, es van comptabilitzar més de 30 atacs contra navilis d'empreses de transport marítim. Sense organitzar-se ni coordinar-se, a mitjan desembre de 2023 moltes d'elles van decidir desviar la ruta de les seves flotes obligant-les a doblegar el cap de Bona Esperanza, una decisió que pot trastornar el comerç mundial. Segons l'Institut Kiel per a l'Economia Mundial (IfW Kiel), en l'actualitat només 200.000 contenidors transiten per la mar Rojo, enfront dels 500.000 d'abans que comencessin els atacs.
Gran cruïlla del transport mundial de mercaderies pel qual passa el 12% del comerç internacional –i el 30% del conjunt de transport de contenidors–, l'estret de Bab al Mandeb ho és també per al transport d'hidrocarburs, en particular, petroli i gas natural liquat (GNL). Cada any, pel canal de Suez transita de mitjana entre el 4 i el 8% dels carregaments mundials de GNL, mentre que 8 milions de barrils de petroli travessen cada dia la mar Rojo. Si bé l'estret de Bab al Mandeb és un lloc clau de l'economia mundial, també és el seu taló d'Aquil·les.
Al començament del segle XXI, la protecció de la navegació en el golf d'Aden contra l'amenaça terrorista i els actes de pirateria es va organitzar recorrent al principi a l'embarqui de guàrdies privats en els vaixells comercials. Finalment, en 2008, la resolució 1816 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (ONU) va obrir el camí a la intervenció dels Estats en aigües territorials somalis amb el propòsit de lluitar contra els pirates. La missió europea Atalanta es va posar en marxa a la fi de 2008, i des de llavors participa en la vigilància marítima i aèria del golf d'Aden des de Djibouti.
Però els mitjans són escassos, ja que “en l'actualitat només disposa, de fet, de dos vaixells i dos avions per a rastrejar una superfície marítima molt vasta”, explica un expert que ha dirigit un estudi sobre l'eficàcia de la missió europea. Constituïda a l'abril de 2022, la Combined Task Force 153 (CTF-153), sota comandament estatunidenc i amb base en Bahrain, no ha estat dotada de forces suplementàries per a complir la seva tasca de garantir la seguretat de les aigües que van d'Egipte i l'Aràbia Saudita a Oman. El vicealmirall Charles “Brad” Cooper, al comandament d'aquesta força marítima, reconeix que no estava destinada a augmentar “la presència de naus i avions en la mar Rojo i el golf d'Aden, sinó a tornar la flota [existent] més eficaç”.
Si hem de donar crèdit a una font pròxima a Atalanta, l'absència d'intercanvi d'informació entre els actors implicats perjudica, no obstant això, aquesta eficàcia. Veritat és que va existir un marc de cooperació entre europeus i estatunidencs denominat SHADE Fòrum (Shared Awareness and Deconfliction) que va comptar amb la participació de la indústria del transport marítim i que abordava la pirateria i totes les altres amenaces a la seguretat marítima, però, en la pràctica, la rivalitat entre forces militars va constituir un fre insalvable a tota col·laboració. La iniciativa va acabar sent abandonada.
En aquest context, els rebels hutíes –que van prendre el control de Saná al setembre de 2014 i van enderrocar el Govern del president Abdrabbo Mansur Hadi– no van esperar a la guerra de Gaza per a desestabilitzar la regió. En Saná, els seus líders decidien quines accions emprendre de conformitat amb els dirigents de la República Islàmica de l'Iran i els representants del Hezbollah libanès.
Teheran ha rebutjat les acusacions dels Estats Units sobre la seva implicació en els atacs en la mar Rojo: “L'eix de la resistència disposa de les seves pròpies forces i actua en funció de les seves pròpies decisions i capacitats”, va declarar el passat 23 de desembre el viceministre iranià d'Afers exteriors Alí Baqerí. Durant l'última dècada, els hutíes han constituït una basa per a l'Iran en la seva rivalitat amb l'Aràbia Saudita. En aquest marc han d'entendre's els seus atacs, al setembre de 2019, a dues instal·lacions petrolieres del gegant saudita Aramco en Abqaiq i Khurais.
Així doncs, les operacions militars israelianes ofereixen a Teheran l'oportunitat d'estendre la seva influència en la mar Rojo per mitjà dels hutíes. “Els hutíes porten sent entrenats i armats pels pasdarán iranians des de 2010 –ens revela una font pròxima als serveis d'intel·ligència dels Unió dels Emirats Àrabs, un país hostil a la rebel·lió–. Han plantat cara a la coalició de l'Aràbia Saudita i Emirats Àrabs que lluitava contra ells, així com a l'Exèrcit regular iemenita. Aquests muntanyesos del nord-oest del país s'han reconvertit en marins per a garantir-se la seva independència financera i, en conseqüència, la seva capacitat per a infligir mal. Les seves diverses activitats, de tràfic d'armes, droga, minerals, carbó i, naturalment, éssers humans per tota la península aràbiga i la Banya d'Àfrica, els han permès conquistar certa autonomia respecte a l'Iran”.
Encara que des del començament de la guerra a Gaza, els hutíes –segons declaracions de l'Exèrcit israelià– han procedit al llançament d'un centenar de drons i míssils balístics sobre Israel, ja s'havien encès abans nombroses alarmes al seu propòsit. En el seu informe de febrer de 2023, el panell d'experts delegats del Consell de Seguretat de l'ONU a Iemen reclamava que es mantinguessin les sancions contra els rebels. El 28 de febrer del 2022 –és a dir, un any abans– el Consell de Seguretat també va adoptar una resolució en la qual es condemnava, en els termes més rigorosos, els repetits atacs perpetrats contra l'Aràbia Saudita i els Unió dels Emirats Àrabs.
Sense voler minimitzar la importància que els hutíes atorguen als palestins, els seus atacs contra els vaixells mercants s'inscriuen en el marc de les negociacions amb vista a arribar a un acord de pau entre ells i el Govern iemenita apadrinat per l'Aràbia Saudita. En accedir, de facto, a un reconeixement internacional, els rebels es mostren com l'única veu legítima del poble iemenita a ulls dels actors estrangers. El passat 23 de desembre, Hans Grundberg, l'enviat especial de les Nacions Unides per a Iemen, va anunciar que el Govern i els hutíes havien arribat a un acord sobre un futur procés de pau.
No obstant això, els rebels continuen amenaçant els vaixells que travessen l'estret de Bab el Mandeb. Una persistència que demostra que cap dels protagonistes creï en l'acord signat. Segons Thomas Juneau, professor associat en la Universitat d'Ottawa, les últimes negociacions tendeixen a rubricar el fracàs de la guerra empresa contra els hutíes per Riad i els seus aliats en 2015 i a obrir el camí a una retirada saudita de Iemen.
Sotmesos ara a una menor pressió per part de l'Aràbia Saudita, els hutíes es congratulen de les dificultats amb les quals s'està topant els Estats Units per a constituir la força marítima internacional Guardià de la Prosperitat. Aquesta aliança, anunciada el 18 de desembre, se suposa que haurà de lluitar contra els atacs hutíes en la mar Rojo.
No obstant això, alguns països que els estatunidencs havien presentat com a membres del dispositiu es neguen a participar a les ordres de Washington. Un comunicat del Ministeri de Defensa francès publicat el 19 de desembre de 2023 precisava que França, i la seva fragata Llenguadoc, romandrà sota “comandament nacional” per a garantir la seva llibertat d'acció. Itàlia, que també posseeix una fragata en la zona, va fer el propi. Espanya, després d'acceptar al principi, finalment va decidir que només participaria en una operació sota el mandat de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) o de la Unió Europea. Aquesta última va llançar el 19 de febrer una “operació de seguretat marítima” batejada com Eunavfor-Aspides per a exercir un paper “dissuasiu i defensiu” al costat –i no a les ordres– de Guardià de la Prosperitat.
Pel que respecta a Canberra, malgrat ser una fidel aliada dels Estats Units, ha declinat el sol·licitud estatunidenca d'enviar un vaixell de guerra. Nova Delhi ha enviat un navili de la seva flota amb la missió de protegir els vaixells de càrrega que ostentin pavelló indi i prefereix actuar en solitari. Fidel a la seva línia d'actuació dels “tres nos” en les conflictives relacions que té amb Washington (no a la cooperació, no al suport i no a la confrontació), la Xina no se sumarà a Guardià de la Prosperitat. D'altra banda, els hutíes han declarat que ni els vaixells russos ni els xinesos seran presos com a objectius a condició que no tinguin vincles comercials amb els israelians. Així doncs, en la pràctica, els estatunidencs només podran comptar amb un destructor britànic i una fragata grega. La qual cosa, fins i tot a nivell regional, és una ofensa.
Ni Egipte ni l'Aràbia Saudita s'han dignat a participar en l'operació. Només Bahrain, base de la Cinquena Flota dels Estats Units, està integrada en l'aliança. Segons un diplomàtic d'una monarquia del Golf, “a la fi d'octubre, el president iranià Ebrahim Raisí i el príncep hereu Mohamed Bin Salmán van arribar a un acord secret: un compromís de no agressió per part dels *hutíes a canvi de la no participació de Riad en la coalició naval estatunidenca”.
Les autoritats djiboutianes s'han negat al fet que les forces navals estatunidenques que lluiten contra els hutíes atraquin en el port de Djibouti, i també han prohibit organitzar atacs aeris contra objectius iemenites des de l'aeroport djiboutià usat per l'Exèrcit estatunidenc.
Així mateix, els Estats Units ha desplaçat la seva flota, abans posicionada enfront de les costes d'Israel, a l'estret de Bab el Mandeb. I el 31 de desembre va travessar una nova línia en el conflicte quan, en trobar-se sota foc dels hutíes, uns helicòpters estatunidencs “van respondre, en un acte de legítima defensa, enfonsant tres de les quatre petites embarcacions i matant a les seves tripulacions”, com va assenyalar a través d'un comunicat el Comandament Central dels Estats Units (CENTCOM) a Orient Pròxim. Segons les nostres informacions, es creu que Washington desitja comptar amb la implicació d'Israel i els Unió dels Emirats Àrabs.
El primer país disposa d'una base en la regió eritrea d'Asab, mentre que el segon ha aconseguit l'aprovació de les autoritats eritrees per a instal·lar equip militar proveït per Israel a l'illa de Dahlak Kebir. Però, de moment, ni Tel Aviv ni Abu Dhabi han respost favorablement a la petició estatunidenca. Després de la demostració de força dels Estats Units contra els atacs hutíes, el conflicte continua escalant.
Saná, Hajja, Dhamar, Al Bayda, Taiz i Hodeida han estat, des del 12 de gener, les principals ciutats iemenites que han sofert els bombardejos estatunidencs i britànics. Unes operacions que han aixecat una ona d'indignació en el món àrab-musulmà i que ha arribat fins a Turquia, que és membre de l'OTAN. El president Recep Tayyip Erdogan ha denunciat “l'ús desproporcionat de la força contra els rebels hutíes”, declarant solemnement que “els Estats Units i el Regne Unit intenten transformar la mar Rojo en una mar de sang”.
Un altre senyal d'escalada: els hutíes porten des del 25 de desembre anunciant possibles represàlies contra Guardià de la Prosperitat i declarant que “els cables mundials d'Internet que travessen l'estret de Bab el Mandeb estan baix [el seu] control”. Aquestes infraestructures –que uneixen Europa, Àfrica i Àsia– travessen Egipte i la mar Rojo fins a l'estret de Bab el Mandeb. Per la quinzena d'ells que passen per la mar Rojo circula entre el 17 i el 30% del trànsit mundial d'Internet. En 2016 uns pirates ja van atacar en la mar Rojo un vaixell cabler en plena operació d'una instal·lació submarina. El International Cable Protection Committee (ICPC) avaluava en 2005 en 1,5 milions de dòlars per hora l'impacte financer d'un tall de la xarxa submarina.
Avui, sens dubte, la gravetat d'un incident així seria el doble. Mentre Washington i Londres troben dificultats per a sumar a altres capitals sota la seva ensenya, els hutíes ja han collit diversos èxits. Han reforçat la seva reputació internacional i recaptat l'assentiment, per discret que sigui, de gran part dels països de la Lliga Àrab. Precisament quan el seu exercici del poder provocava repulses vehements i repetides per part de la població, la seva postura antiisraelí i antiestatunidenca ha deslligat el fervor popular a Iemen. Així doncs, adoptar el paper de David enfrontat a Goliat ha fet que els rebels gaudeixin ara d'un “període de gràcia”…