El pacte DEL MAJESTIC era el resultat de dos mesos de negociacions on va tenir un paper clau un sopar el 28 d'abril de 1996 a l'Hotel Majestic del passeig de Gràcia de Barcelona. Com a resultat d'aquest pacte, CiU prenia el compromís de donar suport a la investidura d'Aznar com a president i s'acordava el desenvolupament del finançament autonòmic, ja iniciat en l'etapa socialista, a més del traspàs de noves competències a Catalunya en matèria de policia de trànsit.

"Si la corrupció fos un sector empresarial, seria el tercer major del món, amb un valor de 3 bilions de dòlars i el 5% del PIB global." (El Fango, de Baltasar Garzón)

______________________________________________

El diputat d'Administració Local d'Àlaba Alfredo de Miguel va convocar a la fi de novembre de 2008 a l'advocada Ainhoa Alberdi al seu despatx oficial en el Palau foral de Vitòria per a exigir-li una mossegada de 100.000 euros.

El Tribunal Suprem VA CONFIRMAR  la sentència de l'Audiència Provincial d'Àlaba en la qual es va condemnar per corrupció a diversos integrants del Araba Buru Batzar en el marc del que es coneix com a Cas de Miguel. Es tracta dels membres del Partit Nacionalista Basc (PNB) Alfredo de Miguel Aguirre, Luis Felipe Ochandiano Gredilla i Carlos Aitor Telleria Lambarri.

Segons la sentència del Suprem, els tres acusats, aprofitant la seva capacitat d'influència política com a membres de l'executiva alabesa del PNB i de la seva companyonia política amb personalitats que ocupaven posats de rellevància en l'administració autonòmica i municipal, es van concertar per a afavorir que determinats organismes de l'administració adjudiquessin contractes d'obres o de serveis a empresaris que estiguessin disposats a pagar-los una comissió.

Per a encobrir el cobrament d'aquestes comissions, els acusats van constituir diverses societats que facturaven serveis ficticis als empresaris beneficiats. Aquestes societats aparentaven no pertànyer als encausats, perquè es van constituir sota la titularitat de testaferros.

La impunitat del gest del cervell de la major trama de corrupció al País Basc per a exigir el cobrament de comissions il·legals durant més de sis anys ha tornat a assenyalar al partit que controla (gairebé) totes les institucions basques des de fa 40 anys. Iñigo Urkullu i Andoni Ortuzar, els dos últims presidents del PNB, insisteixen després de l'última sentència del Tribunal Suprem que tampoc en aquesta trama s'ha establert una responsabilitat jurídica entre els corruptes i el partit. Però hi ha una trentena de casos de corrupció política que ja han declarat culpables o es troben en l'última part de les seves recerques a alcaldes, senadors, càrrecs orgànics, directors d'Hisenda i del Govern basc del PNB.

El PNB ha reconegut en el seu document públic després d'un exercici d'autodiagnòstic polític que la societat basca el vincula amb l'«amiguisme» però no amb la corrupció.

Tres casos paradigmàtics de la línia que separa o uneix a l'amiguisme amb la corrupció són els projectes Hiriko, Epsilon i Karrantzako Minda. Els tres casos de malversació de diners públics amb la participació directa de càrrecs institucionals i orgànics del PNB van comptar amb el finançament de diners procedents dels Pressupostos Generals de l'Estat.

En total, més de 70 milions d'euros perduts amb dos projectes vinculats al sector de l'automoció i una planta de purins que el PNB pretenia utilitzar amb nítids objectius polítics. «Jo sempre vaig ser neutre en l'espectre polític, però el PNB va usar el nostre projecte en la seva campanya política sobre la imatge que hauria de plasmar Euskadi», confessava l'enginyer Joan Villadelprat en 2019.

Villadelprat va ser l'encarregat pel PNB de crear la primera escuderia basca de Fórmula 1 facilitant-li primer instal·lacions en Zumarraga i, després, al parc tecnològic de Miñano, amb un túnel del vent inclòs.

En 2009, el Govern de Patxi López -el lehendakari que no va voler aixecar les catifes de Ajuria Enea- va tallar l'aixeta de les subvencions públiques i el projecte es va enterrar amb pèrdues pròximes als 40 milions d'euros.

Altres 20 milions, gairebé tots ells aportats pel Govern de Zapatero pel xantatge pressupostari del PNB, es van perdre en el projecte Hiriko, un innovador cotxe elèctric urbà impulsat per empresaris nacionalistes i l'ex regidor de Vitòria Iñigo Antia.

I 10 milions més -també gairebé de l'Executiu central- es van perdre en una planta de purins a la vall de Karrantza amb un ex director d'Agricultura del Govern basc, l'alcalde i un regidor biscaïns responsables de la fallida d'una societat que regava de diners públics a empreses afins.

En els tres casos, els tribunals van arxivar les causes penals després de constatar greus irregularitats empresarials. En les dues últimes dècades, una desena d'alcaldes del PNB han estat condemnats per malversació i hi ha tres ex primers edils d' Alonsotegi (Biscaia) que es troben imputats i a l'espera que se celebrin les vistes orals pel mal ús donat a uns 6,5 milions d'euros.

L'escàndol més mediàtic protagonitzat per un alcalde nacionalista va ser el projecte per a la construcció del museu dedicat al dissenyador Cristóbal Balenciaga en Getaria. Mariano Camio, l'alcalde del PNB, va liderar un projecte pressupostat en 4,7 milions que va costar 30 milions. Va ser condemnat a 3 anys i 8 mesos de presó per administració deslleial després de revelar-se regals de mocadors Balenciaga a dones de càrrecs nacionalistes o la contractació com a arquitecte de la seva pròpia parella.

Els imputats i condemnats del PP, del PSOE i de CiU: https://www.lasafueras.info/cultura/2511-el-vol-a-l-illa-corrupci%C3%B3-pateix-un-retard-de-4-anys,-aproximadament.

"Junts és la successora de Convergència Democràtica de Catalunya, una de les dues potes de CIU, i una força política que va desaparèixer de facto, fa ja gairebé una dècada, literalment devorada per la corrupció. En 2012 el Tribunal de Comptes va informar que el seu balanç llançava un patrimoni net negatiu de més d'11 milions d'euros, és a dir, que estaven en la ruïna. I la investiagació judicial pel saqueig del Palau de la Música va revelar que havien cobrat 6,6 milions d'euros en comissions il·legals pagades per Ferrovial a canvi d'adjudicacions de contractes públics. La relació diguem controvertida de Ferrovial amb els  impostos i la seva notable presència en les contractacions públiques és de sobres coneguda.

El projecte real de Junts res té a veure amb la democràcia ni amb el dret a decidir ni amb res semblant, escriu Ricardo Rodríguez, en les pàgines de la revista EL VIEJO TOPO; pretén convertir a Catalunya en un paradís fiscal equiparable a Irlanda, com a via perquè la elit econòmica a la qual representa recuperi i incrementi la seva taxa de guany.

Projecte que li enfronta a l'elit econòmica madrilenya. En termes clàssics hauríem parlat de dues faccions de la burgesia. Es tracta de la disputa per les plusvàlues que l'economia genera. Artur Mas, qui no és un "Don Nadie" en el món nacionalista, el va deixar claríssimament clar per a qui volgués escoltar fa unes setmanes: cal oblidar-se del referèndum i plantar-se davant l'Estat en l'exigència d'un pacte fiscal.

I, no obstant això, entre totes dues elits existeix una coincidència crucial, perquè també la dreta de Madrid que abriga la seva retòrica per la bandera espanyola vol ara una major dosi d'autonomia fiscal, precisa per a atreure's a grans rendes i propietaris. Per aquesta raó, podrien posar-se d'acord. Aquest és el motiu que a Junts li sigui igual arrencar un pacte fiscal amb el PSOE que amb el PP i el que explica algunes de les picades d'ullet fetes pel senyor Feijóo en la campanya electoral gallega. No és per descomptat gens fàcil. Cal comptar a més amb altres actors, com altres regions que sortirien perdent, i molt, amb el pacte fiscal i que previsiblement ho farien notar amb la seva molta o poca capacitat de pressió política.

No és possible que se cedeixi en el cent per cent d'exigències del nacionalisme català. El PIB català és el segon d'Espanya, després del madrileny, segons dades de 2022 una mica més de quatre vegades el basc; crear a Catalunya una Hisenda Foral amb els privilegis de la basca podria ser devastador.

Però tant el PSOE com el PP estaran disposats a una cessió substancial, que pagarà el conjunt de la classe treballadora d'aquest país, també la catalana. S'ampliaran les facultats normatives en l'Impost sobre Societats , un tribut ja molt minvat per la competència fiscal internacional. I s'acordarà alguna compensació addicional del dèficit de la balança fiscal catalana, aquest pretès greuge que constitueix el leitmotiv d'ERC.

La forma en què aquesta deducció de l'anomenat dèficit fiscal perjudicaria les rendes mitjanes i baixes, sobretot de les regions més pobres, però no sols d'elles, és molt específica i no massa difícil d'explicar. Una major despesa en transferències i inversions per a Catalunya que reduís el dèficit hauria de pagar-se reduint al seu torn les que correspondrien als altres.

El que haurien de tenir molt clar els treballadors i les persones de menys recursos de Catalunya és que ells es veurien tan perjudicats com la resta d'espanyols per la deterioració de serveis públics i el "achatamiento" de la progressivitat fiscal.

I si potser precisessin d'alguna dada empírica per a estar segurs que el control de tots els impostos estatals per la comunitat autònoma no garanteix una millora dels seus serveis públics, només han de mirar a Euskadi, on el PNB va ser pioner en la privatització de la sanitat des de principis dels 90, servint-se, per cert, de la col·laboració de molt cèlebres signatures de consultoria privada.

No hi ha una altra sortida. En la lírica de les declaracions polítiques es pot prometre quants prodigis es vulgui, però amb les matemàtiques no es pot fer màgia, almenys no amb les matemàtiques que descriuen l'economia.

En aquest context, les diferent elits econòmiques del país negocien el repartiment del botí, mentre als altres ens entretenen donant manotades a un fantasma de banderes, identitats nacionals o aspiracions a una independència en la qual sospito que, excepte despistats, cap dirigent polític nacionalista va creure de debò mai.

I, si aquesta ciutadania no s'adona d'una puñetera vegada de quina és la realitat (vetllada per les aparences) de la qual depenen les seves vides, i no es revolta contra els qui els tiren a barallar mentre es reparteixen les despulles d'una societat dessagnada, patirà anys terribles.

Ningú hauria d'oblidar, i avui menys que mai, allò de "reunió de pastors..." Clar que hauria estat d'esperar igualment que aquella esquerra a la qual acostumàvem a dir transformadora o alternativa portés ja anys intentant organitzar la unitat de la classe treballadora de tota Espanya per sobre d'identitats nacionals amb aquest mateix propòsit.

Però aquesta és una altra història."

Informacions obtingudes del diari El Mundo i del VIEJO TOPO.