Els (auto)elegits
Hi ha assumptes en què la ironia, tan útil en la crítica política com exercici de distanciament psicològic per a evitar que la indignació davant el fet criticat amargui al propi crític, pot semblar frivolitat. Tal és el cas de la inqualificable i aparentment interminable cadena de crims perpetrats pel que oficialment es coneix com a Estat d'Israel però segurament, en nom de no pervertir sense remei la noció d'Estat, caldria denominar amb més propietat «entitat sionista» (sense l'immerescut adorn d'unes inicials majúscules).
Un total (oficialment registrat) de més de 56.000 morts civils a les mans de l'exèrcit israelià no sembla ser suficient perquè la majoria de la població d'aquest país senti un mínim d'horror, vergonya o qualsevol mínim indici de compassió que porti a aquesta gent a discrepar, si més no lleument, de la política genocida del seu govern. No, per descomptat. I qui tingui alguna cosa a objectar sobre aquest tema és perquè és un antisemita empedreït i un negacionista de l'Holocaust, amén, és clar, de còmplice dels «terroristes» d'Hamàs, aquest grup armat (inicialment secundat pel mateix Israel per a afeblir a l'OLP) que bàsicament ―amb ocasionals accions que sí que podrien qualificar-se de terroristes― es dedica a lluitar contra els militars que emparen i protegeixen uns colons armats fins a les dents que durant anys han vingut robant terres palestines.Llibres relacionats:
Davant semblant espectacle de massiva ceguesa moral voluntària, què caldria retreure als qui es neguin a mostrar públicament compassió pels escassos (o això diu el propi govern sionista) civils morts en els bombardejos amb míssils iranians llançats en resposta a una flagrant agressió prèvia, altament destructiva, d'Israel contra l'Iran al mig, per a més inri, d'un procés de negociació?
Fins al «boig» imperialista Trump ha demostrat tenir més sentit comú i contenció que el govern presidit per un delinqüent (violador de la pròpia legalitat israeliana) anomenat Benjamín Netanyahu, personatge que ha portat a un economista del prestigi de Jeffrey Sachs, gens esquerrà l'home, per cert, a escriure: «Detingueu a Netanyahu abans que ens mati a tots!» En efecte, el joc del govern sionista, consistent a obligar els Estats Units a ficar-se de ple en una guerra contra l'Iran per a defensar a Israel de la més que justificada represàlia de l'Estat persa, va començar a semblar-se ominosamente, el passat 13 de juny, a la cadena de suports respectius a l'Imperi Austrohongarès i a Sèrbia que va desembocar en la catàstrofe de la Gran Guerra, o Primera Guerra Mundial.
I per descomptat, si esperem que la presumpta màxima defensora dels drets humans, aquesta sucursal de l'OTAN anomenada Unió Europea, faci alguna cosa per a detenir al carnisser de Tel Aviv, millor que busquem una butaca ben còmoda. Perquè, fins i tot reconeixent en una recent reunió que en la intervenció del Tsahal a Gaza hi ha «indicis» de violació dels drets humans, ha decidit no suspendre els acords comercials preferencials amb Israel, malgrat que aquests acords contenen una clàusula de suspensió en cas, precisament, de violació de drets humans.
En canvi, i per supuestísimo, sí que ha decidit atendre la petició d'aquest altre president de pacotilla que porta un any ocupant il·legalment el càrrec, el promotor de samarretes d'estil militar amb taques de suor, Volodymir Zelenski, i ha decretat aplicar un nou paquet de sancions (el 18è) a Rússia. Que els nois de l'exhibicionista de Kíev hagin atacat un dels elements de la tríada nuclear de Rússia, a risc de desencadenar una resposta d'efectes demolidors per a les poblacions dels països implicats en l'operació (que, per descomptat, no es limiten a Ucraïna) no sembla importar-li massa a la prussiana de Brussel·les casada amb Pfizer.
Tornant als fills de Sión i les seves recurrents campanyes de terror bíblic, cal preguntar-se com és possible que, a hores d'ara del segle XXI, una humanitat que ha estat capaç de crear instruments legals per a la protecció dels drets humans, que ha aprovat, i continua atribuint-los vigència, textos com la Carta de les Nacions Unides, on queda solemnement proscrita la discriminació per motius de credo religiós, continuï tolerant i reconeixent com a legítima un entitat política que discrimina els seus membres precisament per aquests motius. Com és possible que dirigents polítics que no dubtarien a respondre afirmativament a la pregunta de si es consideren hereus intel·lectuals de la Il·lustració no condemnin sense pal·liatius una ideologia política que confereix drets sobre terres alienes (la «Terra Promesa») als qui invoquen per a això un text suposadament sagrat que els atribueix la condició de «poble triat per Déu»?
Els sionistes, ociós és dir-ho, no han estat triats per cap déu, fins i tot en el cas que aquest existís. No, per descomptat, com a «poble». On està la unitat ètnica de semblant col·lectiu? Algú ha pogut determinar fins a on s'estén l'«estirp de David»? La majoria dels estudiosos del tema han arribat fa temps a la conclusió que no hi ha cap continuïtat ètnica entre els israelites de l'Antic Testament i els qui avui professen la religió mosaica. En tot cas, paradoxa de les paradoxes, si alguna població de l'actual territori d'Israel té probabilitats de remuntar-se als pobladors de l'època prèvia a la Diàspora, tals són els palestins. En efecte, només una minoria dels jueus del segle II d. C. va abandonar la després coneguda com a «Terra Santa», després de les successives derrotes de la rebel·lió contra els romans. Què va ser dels quals es van quedar? El més probable: que molts d'ells acabessin convertint-se al cristianisme o a l'Islam, les religions predominants en els palestins actuals, que serien, per tant, els veritables descendents dels jueus que no es van exiliar. L'expansió, doncs, del judaisme en la Baixa Antiguitat i en l'Edat mitjana va ser en la seva majoria deguda a processos de conversió, no a la simple reproducció. Basta veure els trets inequívocament anglosaxons de tants jueus estatunidencs i de tants israelians d'avui, aspecte físic que, simptomàticament, abunda molt més com més elevada és la classe social corresponent.
Havent treballat en la Secretaria de les Nacions Unides i havent conegut de primera mà els abusos sistemàticament comesos per l'Estat que més resolucions de l'Assemblea General i del Consell de Seguretat ha ignorat i incomplert, m'he preguntat moltes vegades per què no s'expulsa a Israel d'aquest fòrum, donat el seu reiterat incompliment de les obligacions imposades per la Carta. La resposta que en algun cas se m'ha donat és que «més val tenir-los dins per a controlar-los millor». Controlar-los? Sense comentaris…
Tothom sap que el dret internacional és més un desideràtum, una idea reguladora, que un marc efectiu d'ordenació de la conducta dels Estats. Però la tolerància contínua d'actuacions sistemàtiques contra dret, com són tantes de les realitzades per Israel, porta a la deslegitimació total d'aquest mínim marc i a la anomia més absoluta. Amb quina autoritat es podrà llavors condemnar les accions abusives de qualsevol altre Estat? Ve aquí a conte l'al·legoria de la cistella de pomes, on el que es transmet de les unes a les altres no és precisament el sa, sinó el podrit.
Malgrat la repugnant complicitat amb la política israeliana de tantes instàncies de poder, sembla evident que el desprestigi d'Israel als ulls de la gent corrent creix de dia en dia (i creixeria més de no ser per la frenètica activitat dels lobbies sionistes i la seva capacitat financera per a comprar creadors d'opinió). Davant espectacles com l'assassinat continuat, per trets o per inanició, de gazatíes de totes les edats, és inevitable que a molts, en pensar en els actuals dirigents d'Israel i la covarda violència per ells deslligada, ens vinguin a la ment típics qualificatius insultants basats en comparacions amb animals, com a «rates», «feristeles» o «males bèsties». Però ens abstindrem d'usar-los, per respecte… a les rates, les feristeles i les males bèsties.
Font: Crònica Política
