Un optimisme feroç
Editorial, per Benoît Bréville, abril de 2026
El dissabte 7 de març, cinquanta mil persones es van manifestar a Londres per a protestar contra la guerra empresa per Israel i els Estats Units a l'Iran. Una afluència notable en comparació amb altres grans ciutats occidentals, però insignificant si ens remuntem en el temps: el 15 de febrer de 2003, més d'un milió de manifestants ocupaven els carrers de Londres en protesta per la invasió de l'Iraq. A més, diversos centenars de milers es van manifestar a Nova York i Washington, i prop de quinze milions per tot el món: aquella va ser la major mobilització internacional mai registrada. I vint anys abans, el 12 de juny de 1982, un milió de persones es van congregar en Central Park per a reclamar el desarmament nuclear als sons de la música de Joan Baez i Bruce Springsteen. El bàndol contra la guerra tenia els seus músics, els seus escriptors, els seus cineastes…. Una tradició que ha desaparegut.
Avui dia, les guerres es multipliquen i les grans potències es rearmen, però el carrer a penes reacciona. Fins a l'amenaça nuclear sembla deixar indiferent. El tractat New Start —l'últim acord en vigor entre Washington i Moscou sobre la limitació de les armes nuclears estratègiques— acaba d'expirar. Donald Trump parla de reprendre els assajos atòmics i Emmanuel Macron proposa reforçar l'arsenal francès. Cap manifestació, cap debat públic. Estigmatitzada pels mitjans de comunicació —que veuen en ella un suport a Hamàs, als aiatol·làs o al Kremlin—, la lluita pacifista encaixa malament amb l'esperit dels temps. Exigeix, en efecte, un optimisme feroç: aquesta convicció forjada al llarg de lluites a vegades victorioses que no hi ha res escrit, que l'acció col·lectiva pot torçar el curs dels esdeveniments. Els opositors a la guerra de Vietnam es recolzaven en els èxits del moviment en defensa dels drets cívics i, en 2003, els manifestants contra la invasió de l'Iraq es nodrien de l'impuls altermundialista. Avui no queda res d'això.
Una altra cosa que també requereix el pacifisme és paciència: cal lluitar pas a pas contra els conflictes que no ha estat possible evitar. Però els efectes es mesuren a llarg termini: guanyar-se a l'opinió pública, accelerar una retirada militar, influir en unes eleccions… Uns progressos lents i indirectes, en ocasions invisibles, que tenen molt difícil avivar els ànims en una època que valora la immediatesa.
Finalment, lluitar per la pau precisa d'un cert sentit polític, una disposició a associar-se amb persones que no comparteixen les mateixes opinions. “Tots els moviments contra la guerra a l'Estats Units del segle XX comptaven amb un petit nombre de pacifistes oposats a qualsevol guerra i, en molts casos, un nombre major de socialistes oposats al capitalisme i/o a l'imperialisme. Però tots aquests moviments es componien principalment de persones la preocupació de les quals es limitava a posar fi a aquesta guerra en concret” (1), recordava la periodista i editora Barbara Epstein.
El creixent sectarisme polític no afavoreix la creació d'un front així, a més de que els grups d'activistes han perdut facultats: “Confonen mobilitzar i organitzar”, es lamenta el politòleg Eric Blanc (2). Saben reunir puntualment, però sovint descuren el que es juga entre dues manifestacions: el treball d'implantació, de persuasió, de porta a porta i de creació d'aliances necessari per a ampliar la seva base.
Quatre anys de propaganda en favor del rearmament i sobre la imminència del perill rus han anestesiat les ments i desarmat als pacifistes: l'enorme augment dels pressupostos militars en detriment de la despesa social no s'ha trobat amb una oposició acarnissada, ni tan sols en l'esquerra. No obstant això, ja es tracti de l'Iran o d'Ucraïna, el bel·licisme continua sent assumpte de les classes superiors, de ventajistas de la guerra i de periodistes la pell de les quals només corre el risc d'exposar-se en excés als focus dels platons de televisió.
(1) Barbara Epstein, “Notis on the antiwar movement”, Monthly Review, vol. 55, n.° 3, Nova York, juliol-agost de 2003.
(2) “Why is there no antiwar movement in the US”, Labor Politics, març de 2026, www.laborpolitics.com
Benoît Bréville: Director de Le Monde diplomatique.