Pixabay

Un nou fantasma recorre el món, el fantasma de la renúncia de milions de treballadors a continuar treballant en les condicions en les quals estaven abans del confinament.

Les dades són indiscutibles.

Als Estats Units, l'informe de la Secretaria de Treball de fa un parell de setmanes assenyala que 4,3 milions de persones havien renunciat a les seves ocupacions a l'agost. Això ha fet que ja passi de 10 milions el nombre d'ocupacions vacants en tot el país, a pesar que hi ha gairebé 8,5 milions de persones desocupades.

En els 38 països que formen part de l'OCDE hi ha 20 milions de persones menys emprades que abans del confinament i 14 milions ja han deixat de considerar-se actives perquè ni tenen ocupació ni ho busquen. I, en comparació amb 2019, hi ha 3 milions més de joves sense ocupació, educació o formació.

A la Xina, Vietnam i altres països asiàtics també ocorre el mateix, perquè milions de persones que havien tornat als seus llogarets quan es va produir el confinament no han tornat a les seves empreses. I a Europa, llegim diàriament notícies sobre l'"escassetat" de persones per a ocupar llocs de treball en molts sectors econòmics. A Alemanya es calcula que hi ha uns 400.000 ocupacions vacants, a França 300.000 i a Espanya gairebé 120.000, un 88% d'ells en el sector serveis.

Les causes d'aquest fenomen global són variades i no totes elles es volen posar sobre la taula perquè el fenomen suposa una espècie d'esmena a la totalitat del que ha vingut passant en els mercats laborals i en l'economia en general durant els últims 40 anys. Qui vulgui enganyar-se pot creure que el problema es deu al fet que hi ha desajustaments temporals entre l'oferta i la demanda de treball. Pot haver-los, sens dubte, però no els suficients com per a explicar tota la magnitud del problema.

El curiós, a més, és que els mateixos economistes liberals que defensen aquesta tesi (per a no haver d'enfrontar-se al que assenyalaré immediatament) actuen amb bastant incoherència. Quan hi ha atur diuen que es tracta tan sols d'un excés d'oferta que es resol automàticament en el mercat laboral per poc que baixin els salaris. Però, ara que hi ha escassetat d'oferta, no diuen que pugin els salaris per a evitar el desequilibri. Una mostra més del frau intel·lectual i de l'engany que hi ha darrere de les teories liberals sobre la naturalesa de la desocupació i la seva solució.

La realitat és que el model laboral del neoliberalisme ha generalitzat els salaris més baixos amb l'excusa permanent que això era imprescindible per a crear ocupació. En baixar la massa salarial han disminuït les vendes de les empreses i això ha fet que es generi menys activitat i ocupació. Així s'ha creat un exèrcit d'aturats que ha permès que els salaris no pugin i que les condicions de treball empitjorin sense parar, en benefici de les grans empreses (no de totes, perquè una gran part es veu perjudicada per la caiguda de vendes i activitat que he assenyalat).

Això explica que en els últims anys de domini neoliberal s'hagin generalitzat condicions de treball extenuants on han florit l'ansietat, l'estrès, l'esgotament, la por, la frustració i la renúncia creixent a la vida familiar, la criança i el benestar en el més ampli sentit. Molt particularment en alguns sectors, grups socials o en el cas de les dones. Durant els anys 60 i 70 del segle passat la rotació en les ocupacions era alta. Qui es pogués trobar insatisfet amb el seu lloc de treball podia canviar amb la seguretat de trobar un altre, més o menys en les mateixes condicions.

En els últims 40 anys, per contra, els treballadors no han tingut a penes possibilitat de girar, senzillament, perquè les possibilitats de trobar una mica millor eren mínimes. Amb sindicats afeblits, amb la negociació col·lectiva en dubte i, sobretot, amb aquest exèrcit de milions de persones necessitades d'emprar-se allí on fos, s'ha pogut establir un model laboral en el qual o s'acceptava el que oferia l'empresa, o es perdia l'ocupació: en la cua hi havia centenars de persones disposades a acceptar qualsevol condició de treball. D'aquí els falsos autònoms, els contractes sense hores determinades, les hores extraordinàries no pagades i l'incompliment generalitzat de les lleis laborals.

El confinament ha transformat la situació, tal com l'ha descrit molt clarament la professora d'Harvard Tsedal Neeley, en un interessant llibre publicat el mes d'abril passat (Remote Work Revolution: Succeeding From Anywhere): "Hem canviat. El treball ha canviat. La forma en què pensem sobre el temps i l'espai ha canviat". Les enquestes que s'estan realitzant en molts països mostren clarament que la pandèmia ha obert els ulls a milions de treballadors a tot el món que ara rebutgen la situació laboral anterior i es replantegen la seva vida i, especialment, les condicions de treball.

Un informe recent de McKinsey & Co. afirma que una de cada quatre dones als Estats Units està pensant a canviar d'ocupació o a deixar l'activitat laboral a causa de la Covid-19. A Espanya, la majoria de les grans empreses, amb major poder de negociació sobre els mercats, han aprofitat la pandèmia per a intensificar les jornades de treball i baixar salaris (a vegades, fins a un 30% per als mateixos llocs de treball que es contractaven abans del confinament) i el salari mitjà ha sofert, no sols a Espanya, una caiguda sense precedents.

Per tot això, és una ingenuïtat i un error descomunal creure que el que s'està produint és una escassetat de treball. Com escrivia fa uns dies Robert Reich, Secretari de Treball amb Clinton  (aquí), no és escassetat de treball sinó de salaris dignes, és escassetat de cura de nens, de llicències per malaltia pagades i escassetat d'atenció mèdica.

És cert que Reich es refereix als Estats Units i que en altres països, com el nostre, encara no s'està produint aquest fenomen amb la mateixa magnitud o per les mateixes raons. Però, on allí es diu escassetat de llicències per malaltia pagades o d'atenció mèdica, posem aquí jornades interminables, salari de misèria i falta d'estímuls i autonomia personal.

La veritat és que, per primera vegada en aquestes últimes dècades, els treballadors de tot el món s'estan donant compte del poder que tenen enfront d'una gran classe empresarial que ha volgut quedar-se amb tot, a costa de destruir l'economia en el seu conjunt. Com diu Reich en l'article que he citat: "es podria dir que els treballadors han declarat una vaga general nacional no oficial fins que obtinguin millors salaris i millors condicions laborals".

No hi haurà més remei que negociar, acceptar que les relacions laborals han de mantenir un imprescindible equilibri i retornar drets, salaris i condicions d'ocupació dignes a les classes treballadores si no es vol que l'economia internacional entri en una nova crisi d'una magnitud i gravetat sense precedents. Encara que no sóc optimista. S'han acostumat a guanyar tant amb tota facilitat que no serà fàcil que renunciïn ni a un només dels seus privilegis.

Traducció al català de l'article realitzat per l'equip de redacció de las afueras.