Els consorcis i empreses públiques se sumen a la privatització en Catalunya.

Avui en dia, molts consorcis de majoria pública integren en el seu si centres privats amb ànim de lucre. La Fundació Puigvert atent als pacients de la sanitat pública de la seva àrea i es troba situada dintre de l’Hospital de San Pau de Barcelona.

El professor Joan Benach, del departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra, creu que la creació de consorcis i empreses públiques han jugat en Catalunya un paper important en el procés privatitzador del sistema sanitari.

Els consorcis es defineixen com ens de titularitat i naturalesa públiques, però amb la capacitat d’adoptar un règim jurídic públic o privat, donada la seva particular i flexible forma jurídica.

D’altra banda, els consorcis poden crear entitats «instrumentals» permetent així la participació i col·laboració amb altres organitzacions, siguin aquestes públiques o privades. Per la seva part, les empreses públiques es defineixen com entitats de titularitat i naturalesa públiques, però de règim jurídic privat i amb un caràcter empresarial.

Dintre del consorci de  l’Hospital Clínic de Barcelona podem trobar la clínica Barnaclínic, de participació majoritàriament pública però d’assistència exclusivament privada, no integrada en el SISCAT, que desenvolupa la seva activitat dintre de l’Hospital Clínic, un hospital de finançament i assistència pública.

Barnaclínic és una Societat Mercantil del sector públic (una mena d’empresa pública), majoritàriament participada per la Generalitat, que ofereix serveis sanitaris privats i fa servir els espais i recursos de la zona pública (radiologia, laboratori, quiròfans, equips, etc.) en el desenvolupament de les seves activitats privades. Per tot això, aquesta empresa satisfà uns imports, mitjançant contracte, a l’Hospital Clínic. Els espais i recursos públics són limitats, mentre els fa servir un pacient privat no pot fer-los servir un pacient públic.

Noves formes de col·laboració públic-privades.

L’Hospital comarcal Moisès Broggi del Baix Llobregat.

Aquest Hospital es va construir, segons els autors del llibre  «Com comercien amb la teva salut», sota un nou model de finançament denominat «Aliança Estratègica amb els proveïdors» (AEP). La AEP, inspirada en els models anglesos de «Private Finance Iniciative», suposa la contractació publica del finançament de la construcció de les obres i instal·lacions, el manteniment i la reposició d’aquestes instal·lacions, a una empresa privada o a un conjunt d’empreses. L’Hospital Moisés Broggi es va adjudicar a una UTE (Unió temporal d’empreses) formada per ACSA, AGBAR Construcció SA. EMTE SA, TEYCO SL i La Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona. La Generalitat de Catalunya pagarà un lloguer a aquesta UTE per l’ús i gaudiment de les instal·lacions durant els propers 30 anys.

Aquests contractes de 20 i 30 anys poden «hipotecar» els comptes públics, impedir canvis en polítiques sanitàries i resultar més cars a llarg termini.

El Broggi, destinat a donar servei a una població de 300.000 habitants de la comarca del Baix Llobregat, va ser encarregat el 2003 per la conselleria de Salut i havia d’estar enllestit el 2007, segons el primer contracte signat amb la societat constructora, però no es va inaugurar fins al 2010.

Les modificacions del projecte original van generar sobrecosts. Si el contracte inicial preveia un pressupost de 42,5 milions d’euros, finalment el cost de l’obra va superar els 90 milions. Dos anys després de la seva inauguració va tancar quiròfans per problemes d’infraestructures.

Els models PFI pertanyen al conjunt de formes de col·laboració públic-privada denominades genèricament Public-Private Partnership (PPP). Altres hospitals de l’Estat espanyol han experimentat amb aquestes fórmules, especialment en la Comunitat de Madrid i en la Comunitat Valenciana. En aquestes comunitats es va adjudicar també la gestió dels centres a les empreses privades, en el cas del Broggi es va adjudicar la gestió a un consorci mixt, el Consorci Sanitari Integral i les obres a la UTE.

Diversos hospitals que han fer servir les fórmules PFI i PPP en València i Madrid han fet fallida i han hagut de ser rescatats amb fons públics, pujant substancialment els costos a les administracions públiques.

El copagament o re-pagament: un impost al malalt.

Un punt destacable que mercantilitza el sistema públic és la instauració de copagaments en els diferents serveis  del sistema sanitari.

Els copagaments o re-pagaments són ineficaços, injustos e inequitatius, «un impost al malalt». El copagament o repagament redueix l’ús de medicaments. El repagament mercantilitza l’atenció sanitària i la transforma en una mercaderia en lloc d’un dret social, deteriora el sistema sanitari públic «culpant al malalt».

Joan Benach: «Una societat que no cuida la salut i el benestar de tots els seus ciutadans és una societat malalta».

En el llibre «Com comercien amb la teva salut, privatització i mercantilització de la sanitat Catalana», amb  pròleg de la periodista Antía Castedo, s’explica que la complexa xarxa assistencial catalana, ha afavorit que la gestió sanitària no hagi sigut en moltes ocasions ni transparent, ni fàcil d’entendre. Les entitats sanitàries, públiques i concertades, encara que finançades amb diners de la Generalitat de Catalunya, han fet tot l’impossible per fugir dels controls administratius i la valoració pública.

Una qüestió clau és que tot i l’aprovació de la llei de transparència l’accés  a les dades del funcionament del sistema sanitari públic continua sent molt difícil per a la població i els investigadors, i inclús per als organismes internacionals, que han de treballar amb dades dels anys enrederits. És una vergonya que les dades de la Sanitat Pública, que es finança amb els impostos de la ciutadania, continuen segrestats pel Ministeri de Sanitat.

Els casos més coneguts de corrupció – el cas Crespo, el cas Bago, el cas  Innova, el cas Sant Pau han posat de manifest que el sistema necessita més controls.

En el Cas Crespo la Sindicatura de Comptes de Catalunya va ocultar un informe que atribuïa a Xavier Crespo, de Convergència i Unió, nombroses irregularitats amb els diners destinats a la Corporació de Salut del Maresme i la Selva, de les quals es va beneficiar ell i la seva esposa. La quantitat cobrada de forma opaca, segons l’informe va ser de 209.000 euros.

El propi Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya va ajudar a Crespo en la seva defensa, i el Tribunal va argumentà que, donada l’actitud de les parts perjudicades, Generalitat de Catalunya i hospitals, arxivava el cas.

El Cas Bagó és el nom que rep la polèmica sobre presumpta corrupció en la contractació de les empreses del Grup Serhs pels menjadors i altres serveis dels hospitals catalans concertats finançats  amb recursos públics mentre el president del consorci hospitalari, Ramon Bagó i Agulló, ho era també d’aquesta empresa.

Al març del 2014, el fiscal Emilio Sánchez Ulled va arxivar el cas constatant que hi havia sospites, però no es podia demostrar delicte, tot i que assenyalava diverses irregularitats per la creació de societats instrumentals (que permetien burlar el control) i per afavorir des de l’administració societats de les quals es forma part. El fiscal també assenyalava en el decret d’arxivament les insuficiències del marc legal per poder perseguir aquest tipus d’irregularitats, segons Viquipèdia.

El Cas Innova és un cas de presumpta corrupció política sorgit el 2012 i que té el seu epicentre a la capital del Baix Camp, Reus. Els dos principals responsables Josep Prat Domènech i Carles Manté, dos alts càrrecs de la salut pública catalana, estan imputats des de l’any 2012.

Al 2010 el Síndic de Greuges, Rafael Ribó i Massó, va declarar en el seu informe anual sobre el 2009 que l’Ajuntament de Reus és el més opac («administració no col·laboradora») de tot Catalunya. L’Ajuntament va deixar sense resposta 9 expedients presentats pel Síndic.

En Josep Prat Domènech, president d’Innova, cobrava 265.000 euros anuals de l’Ajuntament de Reus, sent president de l’ICS (Institut Català de la Salut), adjunt a la presidència amb caràcter executiu del Grup SAGESSA ( Grup d’Assistència Sanitària i Social, una entitat de titularitat pública dedicada a la promoció dels serveis assistencials en els seus diferents nivells, és a dir: Atenció hospitalària, Atenció primària, Atenció sociosanitària, Atenció social i atenció educativa. Al mateix temps el Sr. Josep Prat era director general de serveis de l’Ajuntament de Reus, membre del consell assessor per a la sostenibilitat i el progrés del sistema sanitari, i dirigia USP Hospitals (un dels majors grups sanitaris privats d’Espanya, que gestionava 12 hospitals, una clínica especialitzada i 22 clíniques auxiliars amb un total de més de 1.200 llits). També mantenia fins a 21 càrrecs en empreses sanitàries privades.

El Cas Sant Pau

Les investigacions del Cas Sant Pau van començar al maig del 2012 després d’una denúncia de treballadors i sindicats de l’hospital que motivà la obertura de tres línies d’investigació. La primera parlava de diverses contractacions irregulars, i que finalitzà amb la condemna per estafa del ex-gerent de l’Hospital de Sant Pau, Jordi Varela i de l’ex-delegat de la Generalitat en Madrid, José Ignacio Cuervo.

La segona línia d’investigació parlava del sobrecost de 77 milions d’euros que van patir les obres del nou edifici de l’hospital. Això va ser arxivat  a l’octubre de 2013, si bé el jutge va admetre que l’adjudicació de les obres havia incomplert la normativa de contractació pública, entre d’altres irregularitats.

La tercera línia d’investigació intentava aclarir si existeix frau societari en la estructura de la institució. L’activitat de l’Hospital de Sant Pau es divideix entre tres fundacions: una dedicada a l’assistència sanitària, un altre dedicada a la investigació i la tercera a la gestió del gran patrimoni immobiliari de la entitat.

l’Auto signat pel jutge Juan Emili Vilà Mayo dona la raó els denunciants, però no va trobar indicis de responsabilitat penal i va finalitzar que són altres àmbits (com la política) els que han d’afrontar aquest assumpte.

Les mobilitzacions ciutadanes aconsegueixen posar fre a alguns intents privatitzadors.

Destaca, per exemple, l’intent de privatització de la gestió de l’Hospital Clínic, paralitzat en l’últim moment per decisió del Parlament. És important, no obstant, recordar que el Departament de Salut ha retallat el pressupost d’aquest hospital i ha fet derivar part de la seva activitat a un centre privat, el Sagrat Cor, propietat de la multinacional Fresenius Helios, abans era de Quiron Salut.

Joan Benach explica que la recessió econòmica ha creat un escenari propici per a les ideologies neoliberals a favor d’una sanitat mercantilitzada que transfereix recursos del sector públic al privat.

"Els serveis públics, segons el titular del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu i Fabra,  estan en el punt de mira del poder econòmic i polític i son un enorme pastis a repartir. La connivència de les elits econòmiques privades amb els gestors i el poder públic són manifestes, i es reflecteixen en valors i interessos compartits  i en les pràctiques del clientelisme i de portes giratòries a través de favors polítics, pagaments i salaris milionaris irregulars i adjudicacions sense concurs".

Les tendències mercantilitzadores i privatitzadores, van començar a desenvolupar-se en Europa amb la introducció de la Nueva Gestión Pública, al voltant dels anys 80. Aquesta corrent teòrica sobre la gestió de les administracions públiques es va estendre entre els països de la OCDE. Defensen explícitament la necessitat de desburocratitzar l’àmbit públic i introduir el sector privat i mecanismes de competència en la funció pública. En una paraula, els sectors privats de la sanitat volen gestionar els 60.000 milions que l’Estat dedica a la Sanitat Pública i que surten dels impostos que paguem entre tots, és a dir, de l' IVA, dels impostos especials sobre l’alcohol, els carburants i el tabac, etc..

Un hospital privat amb ànim de lucre ha de complir amb les següents normes, si vol subsistir:

• S’ha de dotar de menys personal sanitari i ha de deixar d’oferir determinats serveis derivats de la seva gran necessitat de minimitzar despeses.
• Té l’obligació d’oferir sous més elevats i bonificacions als alts càrrecs executius.
• Han de pensar en els guanys que esperen obtenir els accionistes dels hospitals amb ànim de lucre, entre un 10 i un 15 per cent de la seva inversió.

Estructura del sistema sanitari català.

La estructuració del sistema sanitari català actual es complexa. El principal òrgan de govern és el Departament de Salut. El contractista de serveis de salut és el CatSalut, que compra serveis a una amplia xarxa de proveïdors coneguda com el Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT).

El sistema sanitari català es diferencia substancialment de la resta de l’Estat espanyol perquè una part molt important de la provisió de serveis no es fa per organismes pertanyents directament a l’Administració Pública i amb la gestió pública del govern català, sinó que hi ha entitats de diferent naturalesa jurídica, públiques i privades, que atenen a la població amb diners públics. Totes aquestes entitats conformen el Sistema Sanitari Integral d’utilització pública (SISCAT), que atenen a la població amb cobertura (diners) pública, però també realitzen altres activitats amb finançament no provinent del CatSalut.

El decret 378/2000, de 21 de novembre, va configurar els sistema integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT). Aquest decret es va aprovar  per tal d’oferir una atenció integral a la salut dels ciutadans i d’aglutinar els centres i serveis de les diferents xarxes.

La gran aportació a aquest decret del tripartit, format pel PSC, ERC i IC, va ser un altre decret el 196/2010, que es va aprovar el 14 de desembre, pel qual es va permetre la entrada al SISCAT dels ens de titularitat privada.

El decret 196/2010, de 14 de desembre, dels sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya, en el seu article 2, exposa que:

Configuració del SISCAT

2.1 Configuren el SISCAT els centres, serveis i establiments següents:

1. Els gestionats per l’Institut Català de la Salut.
2. Els gestionats per les entitats de naturalesa o titularitat pública que, de conformitat amb els requisits que estableix l’article 24.6 de la Llei 30/2007, de 30 d’octubre, de contractes del sector públic, tinguin la consideració de mitjans propis de l’Administració de la Generalitat de Catalunya i ens que en depenen.
3. Els gestionat per entitats de naturalesa o titularitat pública diferents de les incloses en la lletra b).
4. Els de titularitat privada els serveis dels quals siguin necessaris per implementar les previsions del Pla de salut de Catalunya i així ho sol·licitin.

Clica aquí si vols llegir el decret 196/2010, de 14 de desembre.

En el punt 2.4 d’aquesta llei s’indica que el Servei Català de la Salut ha de fer pública, mitjançant el seu web, la relació de centres, serveis i establiments que configuren el sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya, amb la finalitat de possibilitar el seu coneixement a tota la ciutadania.

Clica aquí si vols llegir la llista d’establiments del SISCAT,

El pressupost destinat a l’àmbit de la salut representa ben bé un 40 per cent del pressupost total de la Generalitat. El pressupost del CatSalut, l’organisme que finança el sistema sanitari públic va ser de 9.450 milions d’euros al 2010, de 8.500 milions al 2012 i de tan sols 8.040 milions al 2014, el que suposa entre un 15 i un 16  per cent menys respecte al 2010.

Entre els anys 2005 i 2014 l’ICS ha mantingut el seu pressupost al voltant del 30 per cent del total, mentre que la concertació ha augmentat del 43 per cent al 2005, al 54 per cent al 2014.

Durant els anys  2015 i 2016, el 62,3 per cent de la despesa del Servei Català de la Salut (CatSalut) per provisió de serveis és en forma de concerts a diverses entitats proveïdores públiques i privades i només el 37,7 per cent ho és per la via d’un contracte programa amb l’Institut Català de Salut, que és la institució que fins ara ha aplegat els recursos provinents del patrimoni de la Seguretat Social. A més, un 5 per cent dels ingressos d’explotació dels centres SISCAT és per facturació a entitats d’assegurança i particulars (1,1 per cent mútues d’accident de treball i per accidents de trànsit, 2,9 per cent mútues i companyies d’assegurança lliure i 0,8 per cent per particulars).

Del pressupost del 2014, el CatSalut va transferir 2.450 milions a l’Institut Català de la Salut (ICS) per gestionar els 8 principals hospitals de Catalunya i els 288 centres d’atenció primària (CAP). Els 8 hospitals a que fem referència són: Vall d’Hebron i Bellvitge, en Barcelona; Can Ruti, en Badalona; Viladecans: Josep Trueta, en Girona; Arnau de Vilanova, en Lleida; Joan XXIII, en Tarragona i Verge de la Cinta, en Tortosa.

Les retallades pressupostàries no han seguit una distribució homogènia entre els diferents proveïdors del CatSalut.

L'Hospital  General de Catalunya, un hospital privat amb ànim de lucre, va ser un dels beneficiats durant les retallades que va efectuar el CatSalut. No obstant això, surt a la llista de morosos d'Hisenda amb un deute de més d'un milió i mig d'euros (1.604.9201,83).

L'Institut Català de la Salut (L'ICS) ha vist reduït el seu pressupost, entre 2010 i 2014 en un 12,9 per cent. No obstant, la retallada als centres concertats no ha superat el 8.7 per cent, i les entitats privades amb ànim de lucre mantenen l’import dels contractes amb el CatSalut, mentre la resta d’entitats, benèfiques, públiques o semipúbliques han vist reduït els seus pressupostos amb diferents variacions.

A més, es de destacar que certes entitats privades amb ànim de lucre han augmentat considerablement la seva facturació amb el CatSalut. És el cas, del Holding Sanitari IDC Salud (l’antiga Capio Salut, SL), que va doblar la seva facturació al CatSalut entre els anys 2010 i 2012.

El cas de Josep Maria Padrosa, mà dreta de Boi Ruiz, director del CatSalut, i al mateix temps assessor de varies empreses que van augmentar la seva facturació amb el CatSalut en un 26 per cent entre els anys 2006 i 2012 és un cant als vincles més foscos que van existir durant el període en el que el Departament de Salut va estat dirigit pel Sr. Boi Ruiz, i que encara existeixen entre  la sanitat pública catalana i el sector privat.

El Tribunal Català de la Competència va multar amb 950.000 euros a quatre empreses de rehabilitació que en el concurs públic convocat pel CatSalut, al 2012, es van associar il·legalment per repartir-se el mercat i fer fora a la competència.

De les quatre companyies, és Fisioteràpia (filial de Corporació Fisiogestió) la que va rebre una major sanció, 600.000 euros. El director del CatSalut durant aquell any era Josep Maria Pedrosa, que va accedir al càrrec provinent d’aquest grup empresarial.

Segons els Afectats per les Retallades Sanitàries (PARS), el Sr. Josep Maria Padrosa era apoderat de diferents empreses de Corporació Fisiogestió quan el CatSalut li va adjudicar contractes per més de 150 milions.

Un dels 25 punts que la CUP va presentar per facilitar la constitució del govern de la Generalitat va ser el de la recuperació de la gestió pública de les estructures sanitàries privatitzades. Demanava, també, aquesta formació política la supressió de les llistes d’espera en el sistema sanitari.

Bona prova de tot això que s'ha dit al llarg d'aquest reportatge és que en l'últim informe del maig del 2018, la revista mèdica The Lancet, publicada setmanalment per The Lancet Publishing Group, sobre l'índex de qualitat i accés als sistemes de salut, Espanya retrocedeix 10 llocs en la classificació internacional de 195 països de tot el món, situant-se en el lloc 19 en el ranking anual.

Reportatge i fotografies realitzades per M. Martos.

Resum dels llibres «Como comercian con tu salud, Privatización y mercantilización de la sanidad en Catalunya», de Joan Benach i Gemma Tarafa (dirs. Cientificos) i Anna Martínez i Montse Vergara (coords.); «La sanidad está en venta, y también nuestra salud», de Joan Bennach, Carles Muntaner, Gemma Tarafa i Clara Valverde, amb  pròleg de Vicenç Navarro.

El Servei Servei Català de la Salut ha sigut la font que hem fet servir per parlar sobre l’organització sanitària a Catalunya.