Contraportada del llibre: "Econofakes. Las 10 grandes mentiras económicas de nuestro tiempo y cómo condicionan nuestra vida." Autor: Juan Torres López, catedràtic d'economia aplicada.

El Sr. Pablo Hernández de Cos, governador del Banc d'Espanya emulà fa uns dies a l'antic vicepresident segon pels Assumptes Econòmics del govern d'Adolfo Suarez:

El 5 d’agost de 1988 el catedràtic d’Economia Política i Hisenda Pública de la Universitat de Valladolid, Enrique Fuentes Quintana, manifestava que "l’actual sistema de la Seguretat Social, segons nombrosos estudis realitzats, arribaria a una impossibilitat del pagament de les prestacions al voltant d’aquell any."

Faltava l'opinió del Sr. Pablo Hernández de Cos, el nostre flamant governador del Banc d'Espanya, respecte a la reforma de les pensions, tot i no tenir entre les seves competències pronunciar-se sobre aquest tema. La gran banca espanyola sempre tria als millors neoliberals del moment, per a ocupar tan insigne lloc i en aquest cas el Sr. Hernández de Cos s'està guanyant un bonic lloc al cel dels neoliberals quan acabi el seu mandat. Evidentment això que acabo d'escriure no és més que una sospita que ve avalada per les recomanacions que sol aportar aquest senyor a l'economia del nostre regne.

Per al Sr. Pablo Hernández de Cos la reforma de les pensions "no són suficients". El Banc d'Espanya considera que seran necessàries polítiques "addicionals" per a garantir la sostenibilitat del sistema de pensions. Aquesta opinió l'ha expressat durant una compareixença en la Comissió de Pressupostos del Senat.

Si bé és cert que sumant i restant no quadren els números, sobretot després del desfalc a la Seguretat Social que han vingut escometent els successius governs triats democràticament al llarg d'aquests últims quaranta i pocs anys, ni que des de l’any 1980 fins a l’any 1995 la Seguretat Social amb les cotitzacions dels treballadors i dels empresaris, va sufragar les despeses de les pensions i de la Sanitat Pública (a partir de l’any 1995, la Sanitat Pública es va començar a sufragar mitjançant els impostos); ni que el nostre sistema de pensions ha assumit despeses comunament denominats impropis ja que no tenen a veure amb aquest caràcter contributiu, entre aquestes despeses es troben part de les prestacions no contributives (de caràcter assistencial), polítiques d'incentius a l'ocupació a través de reduccions de quotes, polítiques de suport a les famílies o despeses de funcionament, també ho és que tots els llibres publicats per economistes de prestigi han manifestat que el que acaba de dir el governador del Banc d'Espanya, Pablo Hernández de Cos, és una altra fal·làcia, que no se sustenta, ni en la teoria, ni en la pràctica.

Hernández de Cos ha posat l'accent que les pensions tenen "un problema estructural", que radica en l'"increment de la taxa de dependència", és a dir de pensionistes per treballador, a causa de l'augment de l'esperança de vida.

Segons explica el catedràtic d'economia Juan Torres López, en el seu llibre "Econofakes, "tots i cadascun dels quals van elaborar estudis (normalment pagats per entitats financeres) per a mostrar la insostenibilitat del sistema de pensions es van equivocar en la previsió sobre el que ocorreria amb les pensions espanyoles en 2000, 2005 o 2010.

Uns van predir a la baixa l'ocupació que s'anava a generar en l'economia espanyola, al mateix temps que envellia la població; uns altres no van contemplar l'augment en la població activa; gairebé tots van menysvalorar la immigració que vindria i fins i tot alguns no la van tenir en compte ...i cap va encertar. Encara que això sí, tots van sembrar l'efecte buscat a mesura que s'anaven fent públics les seves prediccions catastrofistes, la por al futur i la convicció que en el futur no podria haver-hi pensions públiques."

Portada del llibre "Econofakes. Las 10 grandes mentiras económicas de nuestro tiempo y como condicionan nuestra vida". Autor: Juan Torres López, catedràtic d'economia aplicada.

"La reiteració d'una mentida aconsegueix que acabi percebent-se com una veritat."

És ben sabut, explica el catedràtic Juan Torres López en l'ultim llibre que ha publicat, "Econofakes: Las 10 grandes mentiras económicas de nuestro tiempo y cómo condicionan nuestra vida", "que la reiteració d'una mentida aconsegueix que acabi percebent-se com una veritat, i això és el que ha ocorregut en el cas de les pensions. Segons l'Enquesta sobre Jubilació i Hàbits d'Estalvi que realitza el Banc Bilbao Biscaia Argentaria (BBVA), el 89 per cent dels espanyols creia en 2019 que serà necessari completar la pensió pública en el futur per a poder viure després de la jubilació, i un 37 per cent fins i tot opinava que aquest sistema públic podria desaparèixer.

No obstant això, només un 32% de la població havia començat a estalviar per a fer front a aquest risc. És a dir, o no es creu molt en el que es diu, o s'és indiferent a tenir o no ingressos suficients en la jubilació, o el que ocorre és que la possibilitat d'estalviar per a quan arribi aquest moment està molt lluny de la gran majoria dels espanyols.

La primera conseqüència de l'engany és, per tant, que la població dóna per bo un escenari futur al qual no estarà en condicions de fer front amb suficients recursos.

En plantejar el futur de les pensions públiques com a conseqüència d'un fet pràcticament ineluctable, s'oculta el que realment hi ha darrere i sosté a les pensions públiques: la solidaritat i una distribució de la renda mínimament equitativa, sense la qual és lògic que no ja les pensions, sinó qualsevol bé o servei públic sigui d'impossible finançament.

Aquesta mentida, per tant, aconsegueix defugir el debat social sobre com repartir els recursos. Amaga també que el futur de les pensions públiques no depèn de la demografia, sinó de les polítiques econòmiques que es duguin a terme i, filant encara més prim de l'argument, es fa creure que les polítiques que cal adoptar per a disposar d'ingressos després de la jubilació són les de retallades de despesa, salaris i pensions. Precisament , les que estan deteriorant el sistema i donant lloc al fet que es pugui dir que cada dia està pitjor i que no podrà mantenir-se en el futur.

Quan s'aconsegueix convèncer de la inexorable crisi futura de les pensions públiques, es torna a trucar la realitat proposant com a solució la retallada de la despesa, la disminució de la seva quantia o l'endarreriment de l'edat de jubilació, sense fer esment que l'equilibri financer del sistema, no sols depèn de les despeses, sinó també dels ingressos. I quan això ocorre, la qual cosa es reforça, lògicament, és la percepció de pauperització i crisi del sistema."

El Sr Hernández de Cos ha remarcat, en referència a l'increment de les jubilacions i l'incentiu de la jubilació tardana proposats pel Sr. Escrivà amb el suport del Pacte de Toledo, que "existeix molta incertesa sobre l'estalvi que s'aconseguirà i és clar que hi haurà que posar mesures addicionals damunt de la taula".

Difonent aquesta mentida es provoca perquè la població prengui una decisió financera molt poc profitosa i arriscada: dipositar els seus estalvis en fons de "pensions" privats. Una recomanació que sempre acompanya al discurs d'insostenibilitat de les pensions públiques i que és molt perjudicial per a la gent, perquè s'oculta que aquests plans són molt poc rendibles i molt insegurs. És així perquè depenen de l'evolució econòmica en moltes major mesura que els públics i perquè són tan volàtils com la inversió financera a la qual estan vinculats. I és, a més, una recomanació basada també en un engany, perquè els fons d'estalvi privats depenen de les circumstàncies demogràfiques en la mateixa mesura que les pensions públiques.

L'explicació general d'això últim és senzilla:

Una "pensió" privada no és sinó l'estalvi acumulat durant la vida laboral d'uns diners que es diposita en entitats financeres. Si es deixés intacte, en arribar la jubilació hauria perdut una gran part del seu valor, així que cal anar fent-ho rendible. L'entitat financera tracta d'aconseguir-ho invertint aquest estalvi en actius que proporcionin benefici, és a dir, el "capitalitza" per a aconseguir que vagi augmentant de valor al llarg del temps. Quan l'estalviador necessita recuperar el seu estalvi, han de vendre's els actius en què va ser invertit per a obtenir la liquiditat que es reclama. I perquè això sigui possible, ha d'haver-hi en l'economia els ingressos i l'estalvi per a finançar les pensions públiques, tampoc podrà haver-lo per a comprar tots els actius que seria necessari vendre per a finançar les "pensions" privades...salvo, és clar, que es doni per fet que no tota la població pugui haver estalviat i només calgui trobar liquiditat per a liquidar l'estalvi dels rics. 

Posar la guineu a cuidar gallines.

Segons l'economista i governador del Banc d'Espanya, Pablo Hernández de Cos, les reformes que es van dur a terme en 2011 i 2013 afrontaven la "pressió" implementant mesures com el factor de sostenibilitat o l'índex de revaloració de les pensions, que ara han quedat suspeses.

Segons manifesten en el seu  llibre "El cuento de las pensiones. Érase una vez....", els economistes Miren Etxezarreta i José Iglesias, "és curiós que per a legitimar més i millor la reforma del PP de les pensions del 2013, aquest partit polític nomenés una Comissió d'experts per a orientar-la. En aquella comissió d'experts, compost per dotze persones, nou d'elles eren alts càrrecs d'asseguradores privades i de bancs: el BBVA, el Santander, etc., és a dir, els màxims interessats a estimular les pensions privades.

També hi havia dos catedràtics, un d'ells d'UGT, que va ser l'únic que no va signar l'acord, i un altre de Comissions Obreres, que sí que va signar. La comissió representava una mica la frase: "Posar la guineu a cuidar gallines".

El factor de sostenibilitat al qual es refereix el governador del Banc d'Espanya, va ser aprovat, entre altres punts, per aquesta comissió i consistia en un mecanisme automàtic de contenció de la despesa en pensions, que tenia dos components: FEI, o Factor d'Equitat Intergeneracional, que afectava només els nous pensionistes i el FRA factor de Revaloració Anual, que afectava a tots els pensionistes, segons expliquen els autors del llibre "El cuento de las pensiones. Érase una vez..."

El Factor d'Equitat Intergeneracional afectaria només els nous pensionistes, i es justificava sota l'argument que si augmenta l'esperança de vida de les noves generacions la pensió mitjana ha de disminuir per a evitar que les noves generacions cobrin més per pensions que les anteriors.

Com ara vivim més anys, cada pensionista cobraria un major import com a pensió que els pensionistes anteriors que han viscut menys, així, els nostres governants van decidir que es cobrés menys cada any perquè, encara que es visqui més anys, es cobri igual que abans. I com segons les estadístiques viurem més anys, ens tocarà menys pensió per a compensar (i si vius menys... mala sort!

Aquesta mesura afectaria automàticament a tots els nous pensionistes. Anava a començar a funcionar l'any 2014 però amb les mobilitzacions, passava al 2018 i per fi van dir que començaria en el 2023. Però ha quedat suspesa i el Sr. Pablo Hernández de Cos voldria posar-la en funcionament, si no aquesta exactament una molt semblant, segons es desprén de les seves declaracions.

L'altra part de la reforma a la qual fa referència el governador del Banc d'Espanya es refereix al Factor de Revaloració Anual. Per primera vegada es tocava la pensió dels quals ja són pensionistes. Es tractava de canviar la fórmula d'actualització de les pensions a partir de l'IPC, un sistema que els pensionistes coneixien bé, i introduïen un "factor de revaloració anual" establert en funció de diverses variables- creixement dels ingressos, nombre de pensions, taxa de l'efecte substitució, així com la diferència existent entre ingressos i despeses del sistema de pensions.

En definitiva, una fórmula més complicada i amb grans elements d'arbitrarietat, difícil de veure com actua per la majoria de la població i que, en la immensa majoria d'ocasions, proporcionaria un coeficient d'actualització menor que l'IPC. El govern del PP no es va atrevir a posar-la en pràctica i va dictaminar unilateralment que les pensions augmentarien el 0,25% des de 2013. Aquest percentatge del 0,25% no té res a veure amb la fórmula, sinó que es desprenia d'una decisió del Govern. 

El governador del Banc d'Espanya voldria que aquesta fórmula s'apliqués, o una de molt semblant, segons entenem  de les seves declaracions.

Les reformes de les pensions públiques que s'han fet fins ara resulten ser un desastre per als pensionistes. Ara es capta perfectament, encara que ja era conegut. Són necessàries reformes en el futur, però haurien de tenir un caràcter completament diferent de les que es realitzen i haurien de consistir en una reforma integral del sistema de pensions que garanteixi permanentment als pensionistes el poder viure amb dignitat i tranquil·litat els seus últims anys. Una cosa molt diferent de les reformes efectuades fins ara", conclouen els economistes Miren Etxezarreta i José Iglesias.

La redacció de las afueras.