El submergible Tità [Photo: OceanGate Expeditions
Dos incidents marítims: el submergible “Tità” i el vaixell enfonsat amb centenars de refugiats al Mediterrani.
_________________________________________________________________________________
El drama del submergible Tità, que va desaparèixer el diumenge en l'Atlàntic nord a 700 km de Sant Joan de Terranova, està sent seguit per milions a tot el món. Els cinc passatgers de l'embarcació van emprendre l'expedició per a veure les restes del Titanic, el transatlàntic que es va enfonsar a l'abril de 1912, deixant unes 1.500 víctimes, i que es troba 3.800 m sota la superfície.
David Walsh fa 17 hores
El drama del submergible Tità, que va desaparèixer el diumenge en l'Atlàntic nord a 700 km de Sant Joan de Terranova, està sent seguit per milions a tot el món. Els cinc passatgers de l'embarcació van emprendre l'expedició per a veure les restes del Titanic, el transatlàntic que es va enfonsar a l'abril de 1912, deixant unes 1.500 víctimes, i que es troba 3.800 m sota la superfície.
El parador dels cinc tripulants —Stockton Rush, director executiu de OceanGate Expeditions (l'empresa que opera les expedicions al Titanic), l'adinerat empresari britànic i aventurer Hamish Harding; el director corporatiu pakistanès Shahzada Dawood i el seu fill Suleman; i el bussejador expert francès Paul-Henri Nargeolet— no es coneix en aquest moment. Presumptament tenien 96 hores d'oxigen quan la nau es va submergir el diumenge al matí.
És inevitable que tals esdeveniments, que involucren una carrera contra el temps i els elements, atreguin l'interès i la preocupació de desenes de milions de persones. Les persones empatizen profunda i instintivament per aquells atrapats en condicions mortals i, en el cas actual, guarden esperances que els passatgers del Tità siguin extrets de la seva horrible situació. La posició social dels individus no afecta la nostra actitud.
No hi ha lloc en el moviment socialista per a qualsevol que es delecti sobre la possible mort d'un grapat de multimilionaris, imaginant patèticament que això faria el món un lloc millor. En realitat, el procés d'una revolució social està vinculat amb un creixement generalitzat de la compassió i requereix, com va assenyalar León Trotsky, a persones “amb una psique altament desenvolupada”.
No obstant això, un nivell apropiat d'alarma i aprensió sobre aquesta potencial tragèdia no significa llançar totes les serioses qüestions socials que planteja fora de la finestra. En primer lloc, recorda certes ironies històriques que són tant doloroses com reveladores. A escala miniatura, hi ha diverses similituds entre l'enfonsament del RMS Titanic original i la seva ombra contemporània, el Tità.
Diverses víctimes del desastre de 1912 també eren rics prominents, incloent a John Jacob Astor IV, un magnat i l'individu més ric en el condemnat navili, així com l'executiu ferroviari de Pennsylvania, John Thayer. El naufragi de 1912 i l'enorme xifra de morts, com ho han demostrat diverses recerques, van ésser completament evitables. Van ser el producte combinat de l'afany de lucre empresarial, plans mal concebuts, incomptables errors i simple estupidesa. “Si no hagués estat per l'orgull i la pompa, la cobdícia i el luxe dels quals desfilaven la coberta superior, el Titanic mai hauria acabat en el fons de l'oceà”, va assenyalar en aquest moment Eugene V. Debs, el líder de Partit Socialista, durant una campanya presidencial en la qual va rebre gairebé un milió de vots.
Així mateix, hi ha raons per a creure que les activitats de OceanGate meriten una recerca. En 2018, el director d'operacions marítimes de l'empresa David Lochridge va presentar el que la premsa ha anomenat “un incisiu reporti de control de qualitat” als executius, incloent al director executiu Stockton Rush, i va ser acomiadat pel seu treball. *Lochridge va introduir el seu reporti insistint que era temps per a “abordar apropiadament els ítems que podrien presentar un risc de seguretat per al personal” i que “molts problemes… susciten preocupacions greus per a la seguretat”.
I també estan els aspectes abominables dels esforços de rescat. Famosament, el Titanic només portava 20 pots salvavides que només podien portar a 1.178 passatgers, una mica més de la meitat dels 2.200 a bord, i molts es van anar a penes a la meitat de la seva capacitat. Encara que es localitzi el submergible Tità, els esforços per a salvar als passatgers es veuran obstaculitzats pel fet que en l'actualitat no existeix pràcticament cap “capacitat de rescat”, almenys en mans governamentals.
Un comentari de Forbes assenyala, sorprenentment, que a mesura que “ha sorgit el mercat mundial d'aventures turístiques extremes”, el rescat de submarins s'ha convertit ara en “una empresa en gran manera privatitzada” i “la majoria dels Governs tenen poc a oferir als marins desapareguts si queden atrapats sota l'aigua”. El declivi de les capacitats de rescat dels Estats Units “ha estat dramàtic”. En 1960, la Marina estatunidenca comptava amb nou vaixells especialitzats en el rescat de submarins i dos remolcadors de flota equipats per a labors de rescat submarí. Avui, el servei manca d'un sol vaixell dedicat al rescat submarí”.
Una vegada més, el vast aparell militar, de seguretat i “antiterrorista” dels Estats Units només demostra ser capaç d'acabar amb vides, no de salvar-les. La tragèdia actual no llança una llum positiva sobre el “turisme extrem”. Desitjar que els cinc individus visquin i es recuperin no significa aprovar les seves temeràries “aventures”. Amb massa freqüència, les persones amb massa diners, massa temps lliure, poc cervell i una arrogància desmesurada posen en perill les seves vides i les dels altres. Bezos, Branson, Musk i els de la seva mena són paràsits, sense utilitat social per a ningú. La qüestió de classe travessa totes dues tragèdies com una fulla.
Dels aproximadament 709 passatgers del Titanic que viatjaven en tercera classe, uns 537 van morir. Al voltant del 80 per cent dels passatgers homes de tercera classe van morir, mentre que només el 3 per cent de les dones de primera classe van sofrir aquesta destinació. Com està ben documentat, els passatgers de tercera classe a bord del Titanic van ser confinats a la seva zona en les cobertes inferiors per portes amb reixes, algunes de les quals mai es van obrir mentre el vaixell s'omplia d'aigua.
Cent onze anys després, les divisions de classe han aconseguit un nivell encara més elevat i maligne. S'ha convertit, de fet, en la història de dos vaixells diferents: el Tità i el pesquer que es va enfonsar el 13 de juny al Mediterrani, matant a centenars de refugiats desesperats. Una imatge subministrada per la Guàrdia Costanera de Grècia el 14 de juny de 2023 d'un pesquer amuntegat que després s'enfonsaria enfront del sud de Grècia, deixant almenys a 79 morts i molts més desapareguts.
[AP Photo/Hellenic Coast Guard via AP]
No és possible imaginar a Rush ni als altres individus rics a bord del mateix vaixell que els refugiats, ni tan sols en les seves cobertes superiors, així com no es pot concebre a aquestes desafortunades persones prop d'un submergible que transporta a un grup de rics aventurers que van pagar 250.000 dòlars per passatge. Ara es tracta de dos regnes completament separats, hostils, distants i impermeables l'u de l'altre.
La cobertura interminable de l'incident en l'Atlàntic nord és summament diferent a la rebuda per la terrible tragèdia la setmana passada enfront de la costa grega. Allí les persones, pakistaneses, egipcis, sirians, afganesos i palestins, van morir en la seva majoria sense nom ni honors. És poc probable que alguns d'ells arribin a ser identificats del tot. Una altra cruel ironia resideix en el fet que dos pakistanesos rics fossin passatgers del Tità, mentre que centenars d'homes, dones i nens pakistanesos empobrits van sucumbir al Mediterrani, la qual cosa va provocar indignació i protestes al seu país natal.
Lluny de facilitar els esforços de rescat, els diferents Governs europeus, el de Grècia centralment, són directament responsables de les condicions que van conduir a l'ofegament massiu. Els funcionaris van mentir i van encobrir el seu paper i van calumniar als morts i ferits. Els refugiats supervivents van ser llançats a un ronyós magatzem. Les personalitats dels mitjans de comunicació a penes podien mantenir-se desperts relatant aquests fets. Les morts a gran escala s'han convertit en una cosa habitual per a aquesta gent. El missatge implícit dels seus informes era que els refugiats li ho van buscar.
La realitat de la “fortalesa Europa” i els “emmurallats Estats Units” és d'una inhumanitat oficial indescriptible. Salvar als centenars a bord del pesquer prop de Grècia, una vegada que estaven clarament en perill, hauria estat molt més fàcil que rescatar un vaixell que possiblement està en el fons de la mar, per a qualsevol Govern o força naval que ho desitgés. És legítim plantejar la qüestió de si, donat l'historial homicida dels Governs europeus implicats, les morts dels refugiats van poder haver estat provocades deliberadament per a donar exemple i intimidar a uns altres.
Per descomptat, tota la tragèdia va poder evitar-se si simplement s'hagués permès a les persones que fugien, com degué haver ocorregut, desplaçar-se amb dignitat i sense obstacles d'un continent o país a un altre. La seva fugida massiva ha estat precipitada en gran manera per les guerres imperialistes i altres operacions dutes a terme per les potències occidentals, els mateixos règims que ara presideixen les seves morts en la mar.
La desigualtat social, les guerres neocolonials, el creixement de l'autoritarisme i de la histèria antiinmigrant, el descrèdit de la política oficial i dels mitjans de comunicació —“hi ha un món de significat... en les tristes circumstàncies” (Debs) d'aquests dos episodis contraposats—. No obstant això, inequívocament, el moviment general del gruix de la població, enfront d'un ordre social disfuncional i criminal, és cap a l'esquerra, cap a la revolució social.
(Publicat originalment en anglès el 22 de juny de 2023)
Informació enviada per World Socialist Web Site a Maxi Martos, redactor de las afueras.