Escriu Yago Álvarez Barba, en el seu llibre "Pescar el Salmón. Bulos, Faules, narrativas i poder en la prensa econòmica", que un dels primers textos que van caure a les seves mans alertant que Espanya es trobava en una bombolla immobiliària estava signat per l'economista Vicenç Navarro, allà per 2005, quan els diners corria a dolls, qualsevol amb un terreny es feia ric, les constructores fitxaven directius de  les multinacionals tecnològiques i Espanya, tal com havia dit José Luís Rodríguez Zapatero dos anys abans, estava jugant en la Champions League de les economies mundials.

Vicenç Navarro ha estat catedràtic d'Economia Aplicada en la Universitat de Barcelona, doctor en Polítiques Públiques i Socials en la Universitat Johns Hopkins, assessor de diversos Governs, membre del grup de treball sobre la reforma sanitària dels Estats Units dirigida per Hillary Clinton durant el mandat de Bill Clinton i un dels científics espanyols més citats en la literatura científica internacional en ciències socials, segons la Lauder Instittute of Management and International Studies.

La seva carrera i la seva experiència no van evitar que els avisos que va llançar sobre la bombolla immobiliària en la qual es trobava el país i les conseqüències que podria implicar amb la seva butlleta d'estat, qualificats d'erronis i alarmistes per molts dels seus companys de professió, fossin totalment ignorats pels mitjans de comunicació mainstream i la premsa econòmica.

Els missatges alarmistes sobre la bombolla del maó podien afectar de manera negativa als comptes de resultats dels sectors immobiliari, promotor i financer, per la qual cosa la narrativa acceptada pels mitjans de comunicació era aquella que parlava de bonança econòmica i que confrontava directament l'existència d'un mercat de preus inflats, actors sobreendeutats i beneficis descontrolats que podria esclatar en els nostres nassos. Si el discurs, la declaració o l'article de l'expert remaven en aquesta direcció, se li obrien les portes. Si, a més, aquest expert es podia presentar com un "progressista" que podia ser col·locat en el costat esquerre dels debats, això permetia simular confrontacions amb altres idees situades encara més a la dreta.

Un cas paradigmàtic és el de l'economista José Carlos Díez, columnista, opinador i tertulià habitual en diferents mitjans, a més d'assessor del Govern Zapatero precisament durant els anys en què el llavors president ignorava tots els senyals i opinions que, com les de Vicenç Navarro, alertaven que l'economia es trobava en una bombolla i l'esclat s'acostava. "La probabilitat de veure una caiguda significativa del preu de l'habitatge està pròxima a zero", va dir en unes declaracions a El Mundo en 2006. En 2007, va publicar un article en la revista especialitzada Política Exterior sota el títol "El mite de la bombolla immobiliària" que començava el seu resum assegurant que "els canvis estructurals que ha registrat l'economia espanyola en l'última dècada haurien d'haver estat suficients per a contrarestar el mite de la bombolla immobiliària". En 2009, una vegada que va esclatar la crisi financera global amb la caiguda de Lehman Brothers i el mercat espanyol va començar a ressentir-se, Díez va signar un article sota el títol "Alguna cosa està canviant en l'habitatge" en un blog personal anomenat L'Economista Observador, que va mantenir durant anys en el mitjà especialitzat Cinco Días. En el text, Díez modificava la narrativa davant la innegable burxada dels preus de l'habitatge per a argumentar que el pitjor ja havia passat i que en 2010 "els preus s'estabilitzaran i pujaran lentament fins que s'absorbeixi l'excés d'oferta". Dos mesos més tard, en una altra columna, afirmava que "nostra *bubuja ja ha punxat" i, per a amanir una mica les seves prediccions, assenyalava que "el nostre sistema bancari resisteix i ha estat l'únic dels principals països que no ha necessitat recapitalitzacions amb diners dels contribuents". La resta és història. D'aquell blog amb els seus articles no queda ni rastre en la web de Cinco Días.

No és l'únic exemple. L'economista Gonzalo Bernardos, que es defineix en la seva pròpia web com a "analista i consultor econòmic i immobiliari", també era presentat en una tertúlia de 2004 en TVE com a expert en assessoria immobiliària que "creu que no hi ha raons per a parlar de bombolla immobiliària". Més d'una dècada després d'allò, tant Bernardos com Díez continuen sent habituals de les tertúlies i les pàgines salmó.  Fa quatre dies aquest professor va manifestar que el Regne d'Espanya és un país horroros per als joves i meravellos pels jubilats, perquè aquests són pràcticament 9,5 milions i decideixen les eleccions".

Als professors Navarro i Torres és gairebé impossible trobar-los citats, excepte en les seves pròpies columnes en periòdics que no entren en l'esfera mainstream. El mitjà Lliure Mercat els va titllar de "gurus" de l'extrema esquerra tant a Vicenç Navarro, com al catedràtic d'Economia Política de la Universitat de Sevilla, Juan Torres López, quan van confeccionar l'esborrany econòmic de Podemos, a l'octubre de 2014.

Resum del llibre "La pesca del salmón. Bulos, narrativas y poder en la prensa económica", de Yago Álvarez Barba. Edita Capitan Swing.

Un exemple d'alarmisme creat pels mateixos economistes que en el seu dia no van saber veure l'esclat de la crisi del 2008 i que encara surten als mitjans de comunicació com a grans economistes, és aquell en el que informen de la fí de les pensions, tal i com les coneixem avui.

La campanya propagandística de la por, pagada per la banca i les grans asseguradores, fixava ja la data de defunció de les pensions públiques a l’any 2000.

Durant l’any 1995, la campanya va començar per posar la por dins del cos dels ciutadans, fixant  la data de defunció del sistema públic de pensions a l’any 2000. Tots els estudis realitzats en Espanya al llarg dels anys noranta, que van utilitzar per justificar les reformes a tenor dels grans dèficits que auguraven ja per aquest any 2000 van resultar erronis per aquesta data, que va ser quan el Sistema de Seguretat Social va arribar a tenir superàvit.

S’ha arribat a fixar el final de les pensions públiques també  l’any 2015, després  l’any 2020,  l’any 2030 i finalment al 2050.

El 5 d’agost de 1988 el catedràtic d’Economia Política i Hisenda Pública de la Universitat de Valladolid, Enrique Fuentes Quintana, declarava al diari La Vanguardia que  l’any 2014 seria impossible pagar les pensions.

Manifestava, el que va ser vicepresident segon pels Assumptes Econòmics del govern d’Adolfo Suarez, Sr. Fuentes Quintana, que l’actual sistema de la Seguretat Social, segons nombrosos estudis realitzats, arribaria a una impossibilitat del pagament de les prestacions al voltant d’aquell any.

Les campanyes dels Bancs Santander, BBV, Caja de Madrid, Banc de Sabadell, Central Hispano, La Caixa de Catalunya, La Caixa de Pensions, i de grans asseguradores com La Unión y el Fénix, Europlans, etc. oferien durant els anys 1988 i 1996 una alta rendibilitat dels plans de jubilació, i una  garantia de futur. Moltes d’aquestes entitats han desaparegut i les pensions públiques continuen malmeses, però vives.

De tot això que s’ha dit al llarg d’aquests anys ha quedat ben poca cosa. Al contrari, l’any 2011 el fons de reserva va arribar a un màxim de 66.815 milions. Aquest fons de reserva era la suma dels excedents després de pagar les pensions....

No sentim parlar als economistes televisius de la petició que està fent COESPE y Marea Pensionista de Catalunya de que el govern realitzi una auditoria de la Seguretat Social, que demostraria que 800.000 milions d'euros recaptats per la Seguretat Social van ser destinats a "altres menesteres", des de l'any 1963.

El Tribunal de Comptes va fer una auditoria de la Seguretat Social, que englobava des de l'any 1989 fins a 2018, i el resultat va ser de que s'havien desviat fons per un total de 103.690 milions d'euros, és a dir, la Seguretat Social va carregar amb 103.000 milions en despeses que degué assumir l'Estat.

Es molt important insistir en aquest punt perquè demostra que les polítiques del PP, de CIU i del PSOE al llarg dels últims 40 anys, respecte a la Seguretat Social, a la Sanitat Pública, a la educació, etc. ha sigut la de descapitalitzar aquests sistemes públics i donar-los a entitats privades perquè siguin elles les que gestionin els diners dels nostres impostos i de les cotitzacions socials.

Algú pot posar en dubte la lluita que porten les organitzacions pensionistes per aturar les polítiques antisocials dels partits polítics en el poder?

Cada dia intenten que els diners de les pensions els gestioni la banca o les asseguradores, o els fons d'inversió americans.

Un exemple de tot això són les declaracions del governador del Banc d'Espanya, Pablo Hernández de Cos, en la conferència sobre "L'envelliment de la població i les polítiques econòmiques: reptes del segle XXI" que va pronunciar en la Universitat de Georgetown, en la qual va manifestar que ( al Regne d'Espanya)  "Les herències són relativament quantioses en comparació amb altres països" i "una part important de la riquesa acumulada per a la jubilació revesteix la forma d'immobles residencials", va destacar, "mentre que els estalvis per a la jubilació mantinguts en fons de pensions es troben entre els més baixos dels països de la OCDE".

A aquest senyor li agradaria que tots els espanyols tinguessim un pla de pensions individual o col·lectiu i recolça que els sindicats obliguin als treballadors a les empreses a donar part del seu salari als bancs en un pla de pensions d'empresa, que gestionarà la banca. És ni més ni menys que el que hem dit abans: descapitalitzar la Seguretat Social per donar vida als bancs. El que no diuen es que els parlamentaris europeus van perdre durant la crisi el seu pla de pensions privat, i com ells un munt de col·lectius que van confiar en els plans de pensions dels bancs. No vull fer menció de Xile i d'altres països en els quals el capitalisme neoliberal va obligar practicament a privatitzar les pensions i quan va arribar l'hora de cobrar per la seva jubilació no quedava més d'un 30 % del que havien aportat. "Es el mercat amics".

El governador del Banc d'Espanya, del qual us hem parlat en altres articles, ha estat en contra de pujar el salari mínim interprofessional, d'agmentar les pensions, segons ell perquè el mercat s'enfonsaria, s'enfonsaria el Regne d'Espanya.

Informació Maxi Martos, del blog de las afueras.