Gener de 1977: ens recordem?
__________________________________________________
Han passat quaranta-vuit anys des d'aquell dia. Des d'aquella nit. Des d'aquells dies en què ens semblava que les coses començaven a ser distintes a com havien estat fins llavors. Veníem dels temps foscos. Aquesta dictadura que ara diuen alguns que era una meravella. Gener de 1977.
Drets humans 27 gener, 2025 Alfons Cervera
Ja feia més d'un any que s'havia mort el dictador. La Transició. Bé, hi ha qui diu que la Transició va començar més tard, quan es va aprovar la Constitució en 1978. M'és igual la data. El que no m'és igual és que es comptin coses que no són com en realitat van succeir. Que es digui que van ser uns anys tranquils. Que era l'assossec exemplar que estàvem desitjant després de la violència del franquisme. Va ser l'argument per a enaltir aquest temps: que ningú volia una altra guerra. Clar que ningú volia una altra guerra. Però el que tampoc volia molta gent era que s'oblidés tan ràpid aquella violència, les presons, les tortures, tanta mort en les tàpies dels cementiris, en les comissaries… En 1939 no va arribar la pau sinó la victòria feixista. En 1975 el que va arribar va ser el silenci, també una espècie de por al passat, el tanteig amb una tranquil·litat en la qual a poc a poc s'anaven obrint massa forats. Aquest passeig per una “terra que el silenci catifa”, com escrivia Miguel Hernández molts anys abans dels nous temps que no eren tan nous com havíem pensat.
No dic que tot el que es va fer va ser per a malament. Clar que no. Parlo del que no es va fer i alguna cosa d'això que no es va fer sí que es podia haver intentat fer-ho. Almenys intentar-ho, no? D'això parlo. Com se't queda el cos quan el mateix Adolfo Suárez va confessar molts anys més tard que no va convocar un referèndum per a triar entre Monarquia i República perquè aquesta consulta l'hagués guanyat la República. El franquisme va sortir bé viu de la mort del seu màxim cabdill. Intacte. I així ha seguit excepte en molt comptades ocasions, sempre al seu favor el vent de la història. La democràcia va avançar mirant de reüll al passat, com esperant un assalt dels seus fantasmes en arribar la nit, com si les ombres continuessin sent les mateixes ombres dels anys franquistes del plom. Entre la ruptura amb la dictadura i la seva reforma es va triar la reforma. Era una manera que les llums i les ombres s'ajuntessin en un mestissatge de temps en què continuaven sent majoria les ombres. Perquè la realitat tranquil·la se sabia fugissera, massa vulnerable davant els excessos al fet que la sotmetien els grups d'extrema dreta i gairebé tota la policia. Actuaven junts gairebé sempre. I estaven ben organitzats en aquesta complicitat sagnant.
Uneix-te al Viejo Topo
El franquisme va sortir bé viu de la mort del seu màxim cabdill. Intacte. I així ha seguit excepte en molt comptades ocasions
La Llei d'Amnistia de 1977 va ficar en el mateix sac a Martín Villa i a Marcelino Camacho. Això va ser a l'octubre. Uns mesos abans, al gener, va esclatar una onada de violència coneguda com la Setmana Negra. Va ser a Madrid. El diumenge 23, en una manifestació per l'amnistia, un grup de pistolers d'extrema dreta va assassinar al jove Arturo Ruiz. No havia complert encara els vint anys. El dimarts 24 al matí va haver-hi una manifestació de protesta contra aquest crim. I Mari Luz Nájera, una estudiant de vint-i-un anys, va ser aconseguida per un pot de fum disparat per la policia. Moriria a l'hospital a les poques hores. Aquesta mateixa nit del 24 de gener, un grup feixista va irrompre violentament en un despatx laboralista del madrileny carrer d'Atocha, va assassinar a cinc persones i va deixar malferides a altres quatre. Molts d'aquests assassins mai van ser detinguts i els que sí que ho van ser van poder fugir tranquil·lament de la presó o van complir penes mínimes de tancament. L'enterrament dels assassinats va ser una de les més grans manifestacions de dol i de ràbia que es recorden en la història d'aquest país, que ha fet de la desmemòria una de les seves més estrictes senyes d'identitat. Aquesta mateixa setmana, l'Engrapo posava fi a la vida de diversos policies i les veus ultres en els funerals cridaven la volta de Franco per a esmenar-li la plana a la fràgil democràcia que no acabava d'enlairar.
No sé quanta gent es recorda d'aquells dies de gener. O d'altres dates el mateix de violentes que es van donar en la Transició. Sé que em diran que la joventut segur que no s'acorda. Clar que no: senzillament perquè mai li hem comptat res. I sé també que molta de la gent que llavors estava cada dia als carrers igual ha tirat la tovallola perquè no es pot estar tota la vida en el camp de batalla. Però malgrat tot, a pesar que la memòria ha fluixejat tant des d'aquell novembre de 1975, no val lliurar-los la història d'aquells anys i la seva memòria al silenci i l'oblit. Tants noms que van caure en aquella lluita no es mereixen que callin els seus noms i se'ls posi al mateix nivell que els seus assassins. La Transició va ser el que va ser. Però han passat cinquanta anys des de llavors i no podem seguir amb el galimaties que va ser modèlica, exemplar, exportable a altres països del món mundial. No sé si en les activitats previstes en la campanya 50 anys d'Espanya en llibertat hi haurà un lloc per a aquesta memòria de la dignitat que el feixisme continua volent negar perquè la seva memòria és una altra: la de la iniquitat franquista que continuen defensant obertament el PP, Vox i tota la brunete mediàtica que els empeny i aplaudeix amb aquesta encesa vocació de “caçar al vermell” que mai han abandonat.
Han passat quaranta-vuit anys des d'aquell gener tràgic de 1977. Posem en aquest aniversari nomenis i més noms sobre la taula del record. I no sols de les víctimes, sinó també dels seus botxins. Perquè no siguin el mateix els qui es carregaven la llibertat a tir net i els qui la defensaven amb la seva militància antifeixista jugant-se la vida en aquesta lluita. Cadascú tenim a prop molts d'aquests noms. Que no se'ns oblidi cap, val? Cap.
Font: infoLibre