Protestes a França contra la reforma de les pensions. Font: Esteve Alonso.

Per salvar-se, el primer ministre  de França, Sébastien Lecornu, va acceptar obrir el camí a una possible suspensió de la reforma de les pensions fins a les pròximes eleccions presidencials. Però sense precisar-ne les modalitats.

_________________________________________________________

També va renunciar a l'ús del 49.3. Una petita reculada que, de moment, compta amb el suport del Partit Socialista, que anuncia una dura batalla al voltant del pressupost. No obstant això, aquesta suspensió no mancarà de cost per als francesos, segons Sébastien Lecornu, que va deixar planar l'amenaça d'un retorn de flama austeritària. Desxiframent amb Aliénor Lions, periodista de vídeo, i Cyprien Boganda, cap de la rúbrica "Capital/Travail".

El 49.3 de la Constitució francesa: el llegat de De Gaulle
Esteve_Alonso
març 20, 2023


Amb els diputats de la NUPES –coalició d'esquerres en l'Assemblea Nacional– cantant a ple pulmó la marsellesa i els diputats més a la dreta esbroncant-la, Élisabeth Born, la primera ministre francesa, invocava l'article 49, paràgraf 3 de la constitució de 1958 per a evitar materialitzar el que en aquesta última setmana s'estava fent evident: Emmanuel Macron s'està quedant només i tant els poders públics com el carrer li ho estan fent saber.

Però per a entendre com la constitució permet a l'executiu saltar-se li legitimitat dels diputats de l'Assemblea Nacional, primer hem d'entendre el model constitucional francès.

L'"excessiu" parlamentarisme de la IV República

Durant la tercera i la quarta República, el règim polític estava ancorat en el parlament. Aquest model, més encara després de la II Guerra Mundial, va provocar una sèrie de successives crisis de govern i inestabilitat política, especialment en la quarta República –1946 a 1958–.

Charles de Gaulle i el ministre de Justícia –que després seria primer ministre– Michel Debré, veient la impossibilitat d'actuar davant la crisi d'Algèria, van redactar un projecte de nou text constitucional que llevés poder al legislatiu en benefici de l'executiu. Així doncs, De Gaulle modificava el tradicional sistema parlamentarista francès per a sortir com a "salvador" de la República davant "la impotència del règim de l'època per a superar un drama en el qual la nostra unitat nacional s'enfonsava".

D'aquesta manera, en aquesta nova constitució –que perdura fins avui amb diverses reformes– es limitava el poder del parlament a matèries taxades amb l'article 34 d'aquesta Constitució. Així doncs, tot allò que no està reservat al legislatiu, només pot ser regulat per l'executiu. Ens trobem davant un model que la doctrina francesa dirà "parlamentarisme racionalitzat", on els diputats i senadors no poden legislar més enllà del que tenen permès –a diferència de, per exemple, Espanya, on el legislatiu pot regular qualsevol matèria i està per damunt el poder reglamentari del govern–.

Aquest model, encara parlamentari en la seva pràctica, va implotar en 1962.

La reforma constitucional de 1962

Només amb quatre anys d'existència, De Gaulle va voler completar la seva visió de França i modificar el seu propi estatus, el de president de la República Francesa i per a això es va enfrontar a l'Assemblea Nacional. Fins al moment, el càrrec de cap d'Estat tenia un pes més simbòlic que efectiu, deixant-ho com un àrbitre entre els diferents poders que s'encarregaria de vetllar per un correcte funcionament de la república.

Per a de Gaulle, no obstant això, això ho denigrava perquè relegava la seva posició important i honorífica a una figura sense poder, obligant-lo a acontentar-se amb la "inauguració dels crisantems" –una planta que floreix a l'estiu– com a acció presidencial, usant aquesta expressió com a ironia del que havia estat el president fins al moment.

Va prendre les regnes i va proposar una reforma constitucional que modifiqués el procés d'elecció del president, que fins al moment era fet indirectament per un col·legi d'uns 80.000 membres de diputats, consellers departamentals i consellers municipals. Per a de Gaulle això limitava la legitimitat de la seva figura i l'afeblia en estar sotmesa, entre altres, als diputats de la cambra baixa que en general avorria.

Aquesta reforma no va ser acollida de bon gust pels diputats, que es van oposar atès que convertiria a França en un estat més presidencialista. Com el cap d'Estat necessitava l'aprovació d'unes cambres que li eren bel·ligerants, va optar per fer una interpretació pretoriana de l'article 89 de la Constitució –sobre la reforma constitucional– i es va acollir al procediment de l'article 11 que establia la capacitat de sotmetre a referèndum aquelles lleis que modifiquessin l'estatus dels poders públics.

El problema venia en què si bé la Carta Magna no el prohibia, tampoc l'assenyalava i, a causa de l'estatus de "llei" que tenen les reformes constitucionals –encara sent lleis especials crides "constitucionals"– va seguir endavant. La reforma de l'article 6 per a triar mitjançant sufragi directe universal al cap de l'Estat va ser sotmesa a referèndum el 28 d'octubre de 1962, donant la victòria a de Gaulle.


Protestes a França contra la reforma de les pensions. Font: Esteve Alonso

Encara així, el president del senat va intentar assestar un cop per a evitar l'augment de poder del president recorrent la llei constitucional, encara no aprovada, al Conseil Constitutionnel, òrgan encarregat de controlar i revisar la constitució.

Si bé amb el Conseil d’État a favor seu respecte les formes, el recurs del president del senat no va prosperar, declarant-se incompetent el Conseil Constitutionnel per a avaluar la constitucionalitat de la llei en haver estat sotmesa al poble. En aquest context, el Conseil no va entrar sobre el contingut, sinó sobre la forma, dient que per damunt el seu control està l'expressió sobirana del poble i que, havent estat ja sotmesa a referèndum, no es considerava competent per a revisar-ho.

Els diputats de l'assemblea, en protesta, van presentar una moció de censura contra el govern encapçalat en aquells dies per Georges Pompidou, però va anar en va, perquè el president es va anticipar dissolent la cambra baixa i convocant unes eleccions que va acabar guanyant.

Aquesta reforma profunda va convertir a França en el que és ara: un règim semipresidencialista on l'elecció a cap de l'Estat és la fonamental i la de l'Assemblea Nacional –sincronitzades per part del president a mandats de 5 anys, els quinquenatos des del 2000– es presenta com una mera confirmació de la primera.

Fent que se celebressin amb setmanes de diferència, Jacques Chirac gairebé eliminava la possibilitat de governs de cohabitació, per tant, convertint a la cambra baixa en una espècie de cambra de segona lectura de la voluntat del president, acabant de convertir al país en un règim bastant menys "democràtic" del que va ser.

Així mateix, no va ser fins a 2007 que es van introduir mecanismes per a reemplaçar al cap de l'Estat per "faltar manifestament els seus deures en el seu mandat", que fins al moment sol podia ser tirat per "alta traïció" –en referència al succeït en el període d'invasió alemanya– circumstància bastant improbable, deixant-lo per tant com una figura pràcticament omnipotent.

El 49.3 de la constitució de 1958

 

Seguint aquesta filosofia de l'enfortiment de l'executiu, els pares de la Constitució inclouen l'article 49 amb l'objectiu de poder evadir la sobirania del parlament en cas necessari per a aprovar el pla de govern.

En el seu tercer paràgraf –d'aquí el nom informal de 49.3– indica que podrà usar-se aquest article per a aprovar-se els pressupostos o una llei pressupostària de la seguretat social. Vaga dir que, fins a la revisió constitucional de 2008, el text permetia usar aquest article per a qualsevol llei, cosa que ha limitat a partir de llavors algunes prerrogatives del govern juntament amb altres modificacions incloses dins la mateixa reforma.

El mecanisme d'aquest article consisteix a anunciar a l'Assemblea Nacional l'aplicació de l'article 49.3 –després de la deliberació en el consell de ministres– per a permetre aprovar la llei sense que aquesta sigui votada. A canvi, se sotmet la confiança del seu gabinet a la mateixa assemblea, la qual podrà presentar una –o diverses– mocions de censura. En cas de ser secundada, obligaria el govern a dimitir i impediria l'entrada en vigor de la llei en qüestió.

Aquest comodí ha estat àmpliament usat per l'executiu de Macron, sent aquesta l'onzena ocasió. Però la reforma de les pensions ha estat diferent pel text sotmès i el recorregut que ha tingut aquests últims mesos i, especialment, la setmana del 13 de març.

L'empetitiment d'un govern

Sense entrar en les qüestions més específiques de la reforma del sistema de pensions, el pacte que garantia la passada d'aquesta llei va fer fallida quan el grup més afí al govern, Els Républicains –partit de l'expresident Sarkosy– no podia assegurar els vots necessaris per a l'aprovació. Amb el perill de quedar-se només, Macron va decidir forçar dijous passat 16 de març el llit de les coses i va activar, de nou, el 49.3.

Si bé Macron ha guanyat el pols contra l'assemblea en la moció de censura –per tan sols nou vots–, aquesta breu victòria és ínfima en comparació amb la crisi que s'esperen els pròxims dies i també en el seu partit.

Convé recordar que aquesta maniobra ha aconseguit posar en contra seva a banda i banda de l'espectre polític francès, fins ara enemics acèrrims, per a plantar-se contra Macron, així com a alguns dels seus diputats, que es plantejaven votar en contra per la pressió de les seves circumscripcions i malgrat l'amenaça de ser expulsats del partit. Finalment el 49.3 ha evitat comprovar si, a més dels aliats dels Républicaines, els seus propis companys de formació li donaven l'esquena.

Macron té assegurat el càrrec fins a 2027, però ara mateix està molt afeblit i probablement deixa passar el temps per a reposar-se ja que la idea d'unes eleccions legislatives li juga en contra seva.