Reescriptura de la Segona Guerra Mundial.

__________________________________________________________

Amb motiu de la celebració per part de Pekín del 80è aniversari de la seva victòria contra Japó, els mitjans de comunicació occidentals han presentat o divulgat anàlisis destinats a minimitzar el paper del Partit Comunista de la Xina (PCX) en la Segona Guerra Mundial. Els punts de vista més radicals donen a entendre que la Xina, simplement, no va tenir el menor paper en el conflicte. El passat 4 de setembre, l'alta representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Kaja Kallas, va afirmar haver-se sentit sorpresa en sentir a un representant rus parlar de Moscou i Pequín com si figuraren en el nombre dels vencedors de 1945, “Vale, esto es nuevo!”, va començar Kallas amb una mueca d'ironia.

No obstant això, resulta difícil mantenir sembrant postura sense posar en perill la pròpia credibilitat. Els combats a l'escenari bèl·lic xinès van ser devastadors en el que va constituir el conflicte més llarg sofert per un dels Aliats, ja que va començar el 1937 amb l'atac de l'Imperi del Japó al nord de la Xina. Vuit anys després, 20 milions de xinesos havien perdut la vida i fins a 100 milions havien estat desplaçats. D'aquí que hagi sorgit una segona lectura, com la que Pierre Haski va exposar a l'emissora France Inter el passat 3 de setembre. Va admetre que la Xina havia lluitat, però va assenyalar que "la majoria dels historiadors seriosos estan d'acord que els comunistes van optar per conservar la seva força durant la guerra, deixant que fos l'exèrcit nacionalista de Chiang Kai-shek el que havia liderat la lluita contra els japonesos. Durant la Segona Guerra Mundial, els comunistes, de fet, es van preparar per a les lluites per venir: la guerra civil que va seguir a la capitulació japonesa i que va concloure amb la victòria de Mao i la proclamació de la República Popular l'1 d'octubre de 1949.

Tal análisis coincideix amb el formulari al dia següent d'Steve Bannon, exassesor del president Donald Trump. En la seva xerrada davant la National Conservatism Conference, en parlar de la cimera de l'Organització de Cooperació de Shanghái de 2025, Bannon va explicar que la trobada no havia tingut més propòsit que “cobrir al PCX amb la pátina d'un vencedor de la Segona Guerra Mundial, quan pràcticament no va fer res excepte lluitar contra els nacionalistes, [...] ja que el seu pla sempre va ser prendre el poder i lluitar. Per regla general, aquesta classe de relat es recolza en el fet de l'augment de les tropes comunistes, que van passar d'entorn de 40.000 soldats en 1937 a més de 900.000 en 1945. Els qui així pensen consideren que semblant evolució només s'explica d'una manera: la reticència a lluitar del partit li va permetre augmentar el nombre de les seves forces. Però, encara que aquesta estampa els permet explicar l'ascens al poder del PCX més per oportunisme que per suport popular algun, cap prova històrica la suporta.

Va ser una Xina profundament dividida la que va alliberar la guerra contra Japó. El Partit Nacionalista (el Kuomintang, KMT) havia fet grans progressos en la reconstrucció del país. Estava fins i tot a punt de destruir el seu principal adversari intern, el Partit Comunista, quan Tòquio va donar inici a les hostilitats. Tot va canviar. Tant en el mateix Govern com entre la població les crides a favor d'una àmplia coalició nacional es van fer cada vegada més aquciants. Chiang Kai-shek va començar negant-se a això en considerar que el comunisme suposava major amenaça que Japó. Només després de ser segrestat a Xianan, al desembre de 1936, per un dels seus propis generals que volia obligar-lo a formar una aliança, va acceptar la constitució d'un front unit.

Va entrar en guerra llavors un país unit —almenys sobre el paper— i decidit a defensar el seu territori. I amb això va començar una llarga i dura lluita de resistència que va exigir enormes sacrificis. La destrucció generalitzada va deixar en res gran part dels progressos econòmics realitzats abans dels combats. Durant els primers anys del conflicte, la Xina va rebre molt poca ajuda exterior, excepte la procedent de la Unió Soviètica en forma de consellers, diners, equipament i  municions. Japó no va tardar a controlar la costa est del país gairebé en la seva integritat, i el Govern xinès va tenir que fugir a Chongqing el 1937. El 1939, quan va remetre el suport de l'URSS (abans d'interrompre's després del pacte Mólotov-Ribbentrop), les perspectives eren ombrívoles i la derrota semblava propera. No obstant això, mal que li pesara al Japó, els xinesos van resistir i van detenir el seu avanç.

L'esforç bèl·lic del Partit Comunista

 

Afirmar, com fan Bannon i Haski, que el PCX es va limitar a deixar que el KMT portés el pes dels combats suposa ignorar les dinàmiques d'aquesta aliança i la divisió estratègica del treball que va derivar d'ella. Encara que el KMT —oficialment en el poder— es va ocupar, en efecte, de l'esforç bèl·lic convencional i va dirigir les batalles en les grans ciutats —com Shanghái, Nanquí o Wuhan, on era poderós—, el PCX va exercir un paper complementari, especialment en les vastes zones rurals del nord, on els exèrcits tradicionals tenien dificultats per operar. La capacitat del PCX per mobilitzar a la població rural, molt superior a la del KMT, va marcar la diferència. Les polítiques comunistes, com la reforma agrària o l'organització de les bases populars, li van permetre crear —i més tard estendre— bastions en la rereguarda de les files japoneses. El 1940, l'Octave Exètcit de Ruta comptava per si sol amb 400.000 soldats organitzats en diverses divisions que operaven en vastos territoris al nord del país. Dit d'una altra manera: el PCX no es va desenvolupar negant-se a combatre, sinó comprometent-se activament en activitats de resistència que li van fer gran el favor popular.

Les zones controlades pel PCX constituïen centres administratius i militars operatius que exercien diverses funcions. Brindaven als comunistes informació sobre els moviments de les tropes japoneses, van permetre reclutar i entrenar nous soldats i van facilitar l'aprovisionament de recursos materials. Eren, per tant, una constant pedra en la sabata dels japonesos, obligats a detraure importants mitjans per fer front a les campanyes guerrilleres del PCX. La resistència xinesa darrera de les línies enemigues va retenir a 600.000 soldats japonesos, si no més, en territori xinès, impedint així el seu desplegament en altres escenaris bèl·lics.

Les contribucions militars del PCX no es van limitar a escaramusses de petita envergadura o a formes de resistència passiva. L'Octau Ejèrcit i el Nou Quart Exèrcit, les dues principals forces militars comunistes, van participar en un ampli ventall d'operacions militars que anaven del sabotatge a grans campanyes que van involucrar a centenars de milers de soldats. La magnitud i la sofisticació d'aquelles operacions contradiuen la idea d'un PCX que es limitava a conservar les seves forces. Per descomptat, existien divisions dins de les autoritats comunistes sobre la qüestió de saber si convenia implicar a totes les seves tropes en la lluita contra l'exèrcit imperial japonès. Però aquest gènere de dissensions també existia en el KMT: ambdues formacions creien que després de la derrota del Japó esclataria una guerra civil.

No obstant això, el PCX va decidir prosseguir amb el seu esforç bèl·lic. L'Ofensiva dels Cent Regiments, iniciada el 20 d'agost de 1940, potser sigui la demostració més espectacular tant de les capacitats militars del PCX com del seu compromís en la lluita contra els japonesos. Aquesta campanya massiva i coordinada, en la qual van participar 105 regiments —més de 400.000 soldats— al comandament del general Peng Dehuai, va tenir per objectiu les línies ferroviàries, mines i fortificacions controlades pels japonesos en el nord de la Xina. Concebuda com una operació de sabotatge global destinada a desbaratar les xarxes de transport japoneses i a debilitar el control de Tòquio sobre els territoris ocupats, la campanya es va sortir amb importants èxits, obligant al Japó a reconstruir centenars de quilòmetres de vies fèrries, ponts i instal·lacions de comunicacions. L'ofensiva va resultar onerosa per al PCX —ja que va comportar una intensificació de les represàlies japoneses i la pèrdua d'algunes bases—, però va demostrar la capacitat dels estrategs del partit per realitzar una gran campanya militar en diverses províncies simultàniament.

A més de les operacions de gran envergadura, les tàctiques de guerrilla del PCX van demostrar ser molt eficaces en la lluita quotidiana contra l'ocupació japonesa. Actuant en petites unitats mòbils susceptibles de confondre's amb la població local, les forces comunistes van ser capaces d'hostigar les línies de subministrament japoneses, tendir emboscades a les patrulles i soscavar el seu control sobre les zones rurals. Aquesta pressió constant va obligar als japonesos a destinar gran nombre de soldats a tasques de vigilància i suport. L'eficàcia de les operacions guerrilleres del PCX pot mesurar-se no només en termes d'èxits tàctics immediats, sinó també quant a impacte estratègic sobre els recursos i la moral dels japonesos. Les forces imperials es van veure incapaços d'imposar un control definitiu a les zones rurals malgrat la seva aclaparadora superioritat en termes militars convencionals.

La guerrilla realitzada pel PCX no va constituir, per tant, una trama secundària en el conflicte entre la Xina i el Japó. Abans al contrari, va ser part integrant de l'esforç de guerra global i va tenir un paper crucial la importància estratègica només s'adverteix amb claredat quan es considera el context més ampli de la Segona Guerra Mundial: cada divisió japonesa immobilitzada a la Xina era una divisió que no podia desplegar-se a l'escenari bèl·lic del Pacífic, contra les forces nord-americanes, o al nord, a la frontera amb la Unió Soviètica (a la Manxúria). Hubo fuertes tensiones a lo largo de esta frontera, en especial tras la Conferencia de Teheran de 1943, en la que Stalin prometió entrar en guerra contra Japón tras la derrota alemana. La idea que el PCX es va mantenir en un segon pla és una deformació de la història motivada per consideracions polítiques i ideològiques contemporànies. Encara que no cap dubte que el KMT va exercir un paper central en l'esforç bèl·lic convencional, les contribucions del PCX van ser de gran importància.

La lluita empresa per la Xina també va mostrar el poder del nacionalisme, capaç d'unir als estudiants, als soldats i al poble superant les fractures polítiques. Chiang Kai-shek es va imposar com el líder nacional reconegut en el conflicte contra Japó, però els comunistes es van fer amb una legitimitat a llarg termini. Ja no eren considerats “malhechors”, sinó que es van guanyar un lloc en la coalició patriòtica. El panorama polític xinès va resultar profundament alterat.

La persistència d'un discurs segons el qual la Xina havia “preservat” les seves forces il·lustra la inclinació d'Occident a reescriure la història de la Segona Guerra Mundial i a veure el conflicte a través d'un únic prisma que minimitza les contribucions dels aliats no occidentals. El problema no es redueix a un mer debat entre erudits. Aquesta disposició té conseqüències molt concretes en l'àmbit de les relacions internacionals, en el qual els relats històrics modelen les percepcions de cadascú.

La coalició que va vendre a l'Alemanya nazi i al Japó imperial era heterogènia, i els països que la integraven només tenien en comú l'enfrontar-se a un mateix enemic. Tots els bàndols presents a la Xina —una de les regions per llavors més pobres i menys desenvolupades del món— van haver de carregar, però, amb un pes desproporcionat. Negar el paper del PCX en la guerra suposa qüestionar el compromís d'una part apreciable del poble xinès en la seva pròpia resistència i perpetuar un discurs de guerra freda mancat des de fa molt de tota utilitat.

Al final de la seva intervenció a France Inter, Haski va citar Victor Louzon, historiador crític amb Peton: “El control sobre la interpretació de la història sempre ha estat un objectiu fonamental per al poder xinès”. Òbviament, l'observació també és vàlida per a altres països i altres poders.


(1) Citat per Tim Hains a "Bannon at national conservatism conference: China-Russia-Iran-North Korea alliance is a flexflex' against U. S., 8 de setembre de 2025, www.realclearpolitics.com

Julia Haes y Klaus Mühlhahn Respectivament: fundadora de  l'Institut Econòmic Alemany per a la Xinaara China y professor d' història moderna en la Universidat  Lliure de Berlín, autor de Making China Modern. From the Great Qing to Xi Jinping (Harvard University Press, 2019).