Avanç electoral de l'extrema dreta a Xile: creixen la polarització i les contradiccions

_____________________________________________________________

La victòria electoral de l'extrema dreta i la dreta a les eleccions del diumenge 16 de novembre, arrasant al Congrés i com a clara favorita per guanyar la segona volta de les eleccions presidencials, ha fet sonar totes les alarmes tant dins com fora del país. Sis anys després d'una històrica insurrecció popular, aquests resultats semblen contradir la profunda inquietud social que hi havia al país en aquell moment. Tanmateix, és la continuació d'aquesta inquietud la clau per entendre els resultats a les urnes i les possibilitats que s'obren en un futur pròxim.

Un gir electoral categòric.

Els resultats no deixen cap dubte sobre el gir electoral cap a la dreta. El 85 % dels votants inscrits va anar a les urnes, la qual cosa suposa la participació més alta des de principis dels anys noranta. D'aquests 13,5 milions d'electors, només el 3,74 % va deixar les paperetes en blanc o va anul·lar el seu vot. La resta va donar suport a un dels vuit candidats presidencials de la papereta. El 73 % va donar suport a un dels quatre candidats que s'oposaven (des de la dreta) a l'actual govern de Boric, i el 29,97 % va donar suport a candidats de centreesquerra o d'esquerra.

A la dreta, el guanyador és l'ultradretà José Antonio Kast amb un 23,92% dels vots; a l'altra banda, la candidata comunista del govern de Boric, Jeannette Jara, va avançar amb un 26,85% dels vots.

En termes numèrics, aquests resultats són pràcticament insuperables per a la segona volta, tenint en compte que l'extrema dreta (Kast, Kayser i Matthei) va obtenir el 51%, i una gran part del vot de Parisi anirà a parar a aquest mateix sector.

A les eleccions parlamentàries, els resultats van ser igualment clars. La dreta ha pres el control total de la Cambra de Diputats, ja que controlarà 90 dels 155 escons. Els pactes de la dreta més el PDG ja tenen el 59% per aprovar lleis simples, lleis orgàniques (78 vots) i reformes constitucionals (89 vots). Al Senat, la dreta tindrà una majoria, però amb un marge molt més petit. Per tant, estem presenciant la victòria electoral parlamentària més gran de la història de la dreta.

El col·lapse del govern de Boric i la caiguda de la dreta tradicional.

El dia de les eleccions va revelar dos fets de la màxima importància en la política nacional. El primer és el col·lapse de les llistes del govern de Boric, que anaven des de l'antiga Concertació fins al Partit Comunista i el Frente Amplio.

Els resultats presidencials del seu candidat són dels pitjors des del retorn a la democràcia, ja que ni tan sols va aconseguir arribar a l'històric terç de vots per al seu sector. En l'àmbit parlamentari, el revés és brutal, amb només el 41 % dels escons a la Cambra de Diputats (64 parlamentaris), i ha caigut en una irrellevància absoluta a l'hora d'impulsar o aturar lleis.

D'altra banda, la dreta tradicional, que durant dècades va dominar l'oposició i fins i tot va governar dues vegades des del final de la dictadura de Pinochet, va obtenir els seus pitjors resultats des del 1990. La seva candidata presidencial, Evelyn Matthei, va quedar cinquena amb només un 12,6 % dels vots i, en termes parlamentaris, van quedar per darrere dels escons de l'extrema dreta (34 escons enfront dels 42 de l'extrema dreta). De fet, fins i tot van quedar per darrere dels escons de l'actual govern.

L'ascens de l'extrema dreta és el resultat d'una ruptura electoral massiva amb els partits de govern de Boric, però també amb els de la dreta tradicional. Els vells partits que han governat el país fins ara són els grans perdedors del dia, fet que ha marcat l'ascens d'una força política que busca canalitzar el descontentament social cap a programes ultraneoliberals i conservadors.

Les raons subjacents d'aquest gir electoral.

Com es va canalitzar el massiu descontentament social del 2019 cap a l'actual vot per a l'extrema dreta? No és cap coincidència. Les raons que van provocar el malestar social, com ara la profunda desigualtat social, la corrupció a les institucions estatals i la negligència envers els problemes socials, continuen totalment presents. Moltes d'elles fins i tot han empitjorat amb els anys.

El govern de Boric, com els seus predecessors de la Concertació i la dreta tradicional, no només no va respondre a aquests problemes, sinó que a més es va dedicar a administrar un model econòmic que obliga milions de famílies treballadores a endeutar-se per arribar a final de mes, amb els drets socials gairebé totalment privatitzats. Totes les dades mostren que, sis anys després de l'esclat, els llocs de treball són més precaris, la vida és més cara i les dificultats diàries per a la «gent corrent» s'estan multiplicant.

Boric no només va insistir a defensar la «política dels acords» dels governs dels darrers trenta anys, sinó que també va defensar el que va fer el govern de Piñera durant l'aixecament popular, titllant-lo de «gran demòcrata» i proclamant que un dels grans triomfs del seu propi govern va ser «normalitzar el país» després de la violència de les protestes.

Va donar suport a la crua campanya mediàtica que Xile s'està enfonsant en una onada de criminalitat, totalment orquestrada per la dreta. Tot i que les xifres reals de delinqüència són centenars de vegades més baixes que la percepció del perill que té la gent, va aprofitar aquesta por per desviar l'atenció dels problemes socials més urgents, aprovant una sèrie de lleis repressives i la impunitat per als carabiners (la policia) juntament amb la dreta, fins i tot militaritzant el territori maputxe durant tota la seva administració, al·legant que era per posar fi al "terrorisme al sud».

L'extrema dreta no només va saber aprofitar el descontentament social causat pel govern de Boric i els seus partits, sinó que també es va presentar com l'opció més radical per a una forma de govern que el mateix govern actual fa anys que aplica. Ben senzillament, Boric i la dreta tradicional van aplanar el camí que ara Kast i els seus seguidors recorren amb calma.

El monstre ultraconservador que s'alça a l'horitzó va ser creat a les mandíbules d'un model econòmic i polític podrit, defensat acèrrimament pels partits del govern i els seus aliats de la dreta.

La debilitat contradictòria del nou govern.

No és cap secret que els milions de vots que es van girar contra el govern per donar suport a l'extrema dreta són l'expressió viva del descontentament social acumulat.

Majoritàriament, estan lluny d'expressar canvis socials cap a programes ultraconservadors i ultraneoliberals. La història de l'últim govern de Piñera, que va canalitzar l'odi cap a l'antiga Concertació, però que dos anys després va ser víctima d'aquell mateix ressentiment social durant la rebel·lió popular del 2019, és massa recent per oblidar-se'n. Kast ho sap, tots els polítics i empresaris del país ho saben... i ho diuen.

La situació oberta per la victòria electoral de l'extrema dreta no és un xec en blanc. Les mateixes necessitats socials que han portat a la ruptura amb el govern de Boric no només no seran resoltes per Kast, sinó que s'agreujaran per retallades fiscals brutals en els drets socials, juntament amb intents d'augmentar els beneficis empresarials desmantellant els drets laborals i democràtics. Això marca una contradicció insalvable que farà que la «lluna de mel» amb el govern de Kast sigui un compte enrere des del primer dia.

A això cal afegir-hi la profunda debilitat del bloc de partits actual al govern i de l'oposició parlamentària, que van ser rebutjats massivament en aquestes eleccions i que tindran un paper absolutament irrellevant a les cambres del Congrés. La seva capacitat per aturar les mobilitzacions contra Kast per defensar el règim capitalista xilè no només és menor que ahir, sinó que ha de ser la més crítica en més de trenta anys.

Hem d'organitzar la resistència contra Kast des dels sindicats i els territoris.

L'única oposició possible al nou govern d'extrema dreta vindrà de les mobilitzacions, i el nivell d'organització determinarà si els atacs de Kast es poden aturar o no. Els resultats de les eleccions del diumenge 16 de novembre són prou clars per entendre que la urgència d'aquestes tasques no pot esperar ni un minut més.

L'oposició es mesurarà per quantes organitzacions socials, sindicals, ecològiques, territorials i polítiques puguem reunir en un front unitari que ens permeti coordinar les nostres lluites i defensar-nos com una sola veu contra els atacs de l'extrema dreta. Com més aviat es formi un front nacional contra el nou govern, més ràpidament s'estendrà i agafarà impuls l'oposició, i com més aviat s'aconsegueixi un programa unitari, més grans seran les possibilitats de derrotar Kast.

La llista Izquierda Ecologista, Popular, Animalista, i Humanista (Esquerra Popular Ecologista, Animalista i Humanista) és una expressió clara d'aquesta necessitat d'unitat. Va obtenir gairebé 300.000 vots a les eleccions i va ser l'únic sector que es va presentar unit a les eleccions. No es tracta de repetir aquesta iniciativa, sinó de recollir aquest camí obert per totes les forces transformadores que es van presentar a les eleccions, que lluiten als sindicats i als territoris, per enfortir una oposició àmplia, coordinada, democràtica i anticapitalista contra Kast, la dreta i la falsa esquerra del govern de Boric i els seus partits.

18 de novembre de 2025

Moviment de lxs, les i els Treballadors (MST)

 

Secció xilena de la Unitat Internacional de Treballadores i Treballadors – Quarta Internacional (UIT-QI)