MENTRE CREIX L'AMENAÇA MILITAR CONTRA VENEÇUELA

___________________________________________________________

Nicolás Maduro: “Sempre hem apostat pel diàleg i la pau”

per Ignacio Ramonet, Dimarts 18 de novembre de 2025


Estic a Veneçuela per a presentar, en la Fira del llibre de Caracas, la meva nova obra: La conversa infinita (ed. Acirema), una compilació d'entrevistes amb deu genis (1). Arribo aquí en un moment particular perquè aquest país podria ser atacat d'un moment a un altre. En efecte, des d'agost passat, Washington ha anat acumulant, en la riba de les aigües territorials veneçolanes, una colossal força bèl·lica que va venir a completar aquests dies el portaavions USS Gerald R. Ford, el major i més modern de la seva Armada. Aquest supernavío i el seu grup d'atac se suma a una flotilla de destructors, creuers, submarins, aeronaus de guerra, drons militars, unitats d'operacions especials i cossos de marinis ja desplegats en la zona, incloent-hi El Salvador, Panamà i Puerto Rico. El nombre total d'efectius llestos per a atacar supera ja els 15.000 combatents en el major desplegament militar dels Estats Units des de la primera guerra del Golf pèrsic en 1990.

A més, el president Donald Trump va admetre, el 14 d'octubre passat, haver autoritzat “operacions encobertes” de la CIA en territori veneçolà. El mandatari republicà justifica aquesta inusual concentració de forces pretenent que es tracta d'una “missió per a combatre els càrtels de droga” el tràfic de la qual causa un nombre elevat de morts per sobredosis al seu país. Però la pròpia comunitat d'intel·ligència estatunidenca ha reiterat que aquestes morts són essencialment causades pel fentanil, un opioide que procedeix de Mèxic, i no de Veneçuela. En el que concerneix les rutes de la cocaïna, tots els estudis elaborats per les agències més serioses de recerca, insisteixen igualment que el 90% d'aquesta droga que va cap als EUA passa pel Pacífic, i no pel Carib ni per Veneçuela.

Aquestes evidències no van impedir que el govern nord-americà iniciés, a partir del 2 de setembre passat, una sèrie d'assassinats contra civils viatjant a bord d'embarcacions qualificades sense proves de “narcolanchas”, destruïdes per les Forces Armades estatunidenques.

Donald Trump repeteix que els seus militars poden matar legalment a persones sospitoses de narcotràfic perquè són “soldats enemics”. Però això és fals. Des del punt de vista del dret intern estatunidenc, el Congrés no ha autoritzat cap conflicte armat i ni tan sols ha confirmat que es pot qualificar de “terrorista” a un càrtel de traficants de droga. Organismes internacionals com l'Organització de les Nacions Unides (ONU) han qualificat aquestes accions il·legals de “execucions extrajudicials” i han denunciat “violacions al dret internacional”, cridant a detenir aquests bombardejos i a garantir que es respectin els drets humans.

Tot això sense èxit. Fins al moment, els militars estatunidencs ja han destruït una vintena d'embarcacions i han assassinat a unes vuitanta persones sense proporcionar proves de delicte, sense que s'hagi dut a terme qualsevol procediment judicial, i sense cap declaració de guerra del Congrés dels Estats Units.

En aquest context de forta pressió i perilloses amenaces, aterro a Caracas. Per a la meva sorpresa, des de la plaça de Altamira fins als mercats populars de La Hoyada o del Cementiri, tot està tranquil, serè, normal. La ciutat està neta, bella com mai, enjardinada, il·luminada, decorada de festes per al cap d'any. Visito alguns centres comercials —el Sambil, el Tolón, el Sant Ignasi— i estima un ambient festiu de consum, amb terrasses de cafeteries a vessar. No constato cap febre de “compres de precaució”. Ni observo, en l'afluència, cap angoixa, o nerviosisme, o temor.

Recorro amb cotxe l'embull de les autopistes urbanes i no percebo cap militarització, o atmosfera de ciutat assetjada a l'espera d'un bombardeig... No hi ha, en les vies, fortificacions tipus Nova Jersey, per exemple, ni barreres Hesco, ni reguardes, ni soldats visibles... No veig tanquetas, vehicles blindats o carros de combat. Se circula per tota la capital amb absoluta normalitat. En suma, si la intenció de les autoritats estatunidenques era infondre pànic en l'ànim dels de Caracas, l'operació és un fracàs rotund.

Converses amb diversos amics, inclosos empresaris i diplomàtics estrangers. Tots coincideixen que és un moment de fortes tensions però que els ciutadans continuen portant una vida perfectament habitual. També subratllen que les autoritats compten amb el suport entusiasta dels seus partidaris bolivarians però s'esforcen per infondre calma i no alarmar inútilment a la població.

Un matí, m'anuncien que el president Nicolás Maduro em rebrà i que em convida a acompanyar-lo a la visita d'una comuna. Surto immediatament cap allà. És en Cagua, en l'estat Aragua, a hora i mitja de Caracas per autopista. Arribem al barri La Segundera, als afores; una bonica urbanització amb cases d'una sola planta envoltades de jardins plens de alhelíes en flor. M'impressiona la bellesa i l'esplendor dels arbres: samanes, caobos, ceibas, cedres... Aquesta comuna es diu “General Rafael Urdaneta” i és la número quatre mil.

Des de 2010, amb el cèlebre crit “Comuna o res!”, Hugo Chávez va imaginar el projecte polític del nou “Estat comunal”. És a dir, l'Estat democràtic del poder popular... A partir de llavors s'han anat multiplicant les creacions de comunes que són “una forma d'organització i participació ciutadana on les comunitats s'autogestionen i prenen decisions sobre el seu desenvolupament local a través d'òrgans com el Parlament Comunal i el Consell d'Economia Comunal”. Les comunes són autònomes, s'autogovernen i, com ho ha reiterat el president Madur: “Cap governador, cap alcalde, cap ministre pot pretendre colonitzar les comunes. Les comunes han de ser autònomes, pròpies, autogovern, poderoses, lliures, sobiranes i rebels. No es poden deixar colonitzar per ningú”.

És una tarda assolellada i molt calorosa. Fa 33 graus a l'ombra. En arribar, em sorprèn l'assossec i el buit dels carrers. De costum, quan vindrà el president a qualsevol lloc, les vies s'omplen de bulliciosa multitud i des de molt lluny se senten les cridòries i la gatzara dels militants enfervorits. Aquí regna el silenci. La seguretat és minimalista. Almenys en aparença. Un home, vestit de civil, discretament armat, per aquí. Un altre per allà. Un tercer en una cantonada... Res que cridi l'atenció. M'imagino que està pensat perquè, des dels satèl·lits militars d'observació estatunidenques, no es pugui percebre cap flux inusual de gent…

De sobte, arriba el president. No sé on ha deixat el seu vehicle... Ve caminant, sense escortes de proximitat, a penes acompanyat per quatre o cinc assistents i col·laboradors. No se li veu per a res preocupat o intranquil. Exhibeix una forma física espectacular. Es mostra àgil, dinàmic, actiu. Ho reben la joveníssima governadora de l'estat, Joana Sánchez, i el ministre de Comunes, Ángel Prado. Els membres de la comuna —gairebé totes dones— es precipiten a acollir-ho amb entusiasme i afecte. Ho envolten, ho abracen, ho victoregen.

Durant les llargues setmanes d'aquesta agobiante crisi, el president s'ha esforçat, amb gales i llanço, per continuar complint el seu programa d'activitats presidencials. Malgrat les noves i estrictes precaucions de seguretat que ha de prendre ara que la seva vida ha estat posada al preu de 50 milions de dòlars (uns 43 milions d'euros al canvi) per a qui afavoreixi la seva captura o el seu assassinat. Com un desafiament llançat als seus poderosíssims enemics i a les seves considerables capacitats tecnològiques. Ningú oblida aquí com, fa cinc anys, prop de l'aeroport de Bagdad, a l'Iraq, aquests mateixos adversaris, en una atac llampec de precisió, van assassinar al general iranià Qasen Soleimani.

Per això contemplo amb major admiració si cap el tremp de Nicolás Maduro que ara camina impertèrrit, entre riures, sota un sol de justícia, i intercanvia amb tots els comuners amb la major naturalitat. El president inaugura un petit centre mèdic de diagnòstic integral, lliurament equips nous per a la Maternitat, recorre un rehabilitat supermercat Mercal (un dels programes socials incentivats pel Govern veneçolà), ofereix una planta potabilitzadora d'aigua, un saló d'estètica i saluda amb afecte a un grup de nenes i nens esportistes en un renovat camp de beisbol. Després, a l'ombra d'uns frondosos mànecs, inicia una llarga i apassionant reunió amb els comuners de prop de dues hores, retransmesa en viu per la televisió pública.

Al final d'aquesta trobada de proximitat, molt íntim, molt pròxim, el president, cristià creient, fa lliurament a la comuna d'un bonic quadre que representa als dos nous sants veneçolans acabats de canonitzar pel papa León XIV: San José Gregorio Hernández, el “metge dels pobres”, i Santa Carmen Rendiles, “serva de Jesús”. Per a acabar, en nom de la República, el mandatari ofereix per sorpresa a tota la població de La Segundera una radiant ambulància rebuda per la concurrència amb crits d'entusiasme i clams de goig.



L'acte ha acabat. Tancat i abraçat pels comuners que desitgen treure's una foto amb ell, el president em fa un senyal discret indicant-me que m'acosti al seu vehicle estacionat a uns cinc metres. Aconsegueix per fi alliberar-se de l'efusiu assetjament popular i es puja al cotxe en el lloc de conductor. Em pujo al seu costat per la porta oposada. Cap guardaespalda ve amb nosaltres. El president arrenca i durant una hora i mitja podrem conversar tranquils sobre aquest moment crucial que està vivint Veneçuela.

Conec a Nicolás Maduro des de fa uns vint anys, quan ell era el brillant canceller de la Revolució Bolivariana. Sempre he apreciat en ell la seva modèstia, la seva sorprenent intel·ligència, la seva gran cultura política, la seva inclinació al diàleg i a la negociació, la seva ferma lleialtat als valors i principis progressistes, el seu fi sentit de l'humor, la seva concepció austera de la vida arrelada en els seus orígens populars, i la seva inalterable fidelitat al comandant Hugo Chávez.

Li pregunto com interpreta el context actual de pressions, calúmnies i amenaces contra Veneçuela. Mentre condueix amb cura en el suau crepuscle aragüeño, em diu:
— Ells s'han esforçat molt a elaborar una narrativa nova —la del “narcoterrorismo”— però que, en el fons, és el mateix que han fet sempre: elaborar un pretext per a assassinar una esperança. Recorda que, per exemple, en 1954, van acusar a Jacobo Árbenz, president democràtic de Guatemala, de ser un “comunista” perquè havia realitzat una modesta reforma agrària. Van provocar un cop d'estat, una intervenció militar, i el van enderrocar. Diversos decennis després, es van disculpar reconeixent que Árbenz no era comunista i que van cometre un error…
Deu anys més tard, en 1964, al Brasil, van fer el mateix amb el president João Goulart... I també van tornar a excusar-se uns decennis després... I en 1965, van fer una altra vegada el mateix a República Dominicana amb el president Juan Bosch. Ho van acusar de “comunista”, van envair el país amb uns vint mil marinis i forces de l'OEA. I molts anys més tard, de nou van reconèixer que Juan Bosch era un autèntic demòcrata i que aquella invasió va ser un error. I en 1973, mateix guió a Xile, contra el president Salvador Allende. I mateixes disculpes tardanes.
Fora d'Amèrica Llatina han aplicat la mateixa fórmula criminal. Per exemple, a l'Iran, en 1953, van enderrocar a Mohammed Mossadegh perquè va nacionalitzar el petroli. Ho van acusar de “comunista” i era un demòcrata, com tots els historiadors el reconeixen avui. Però aquell crim va desestabilitzar l'Iran i l'Orient Mitjà fins al dia d'avui. Quantes guerres? Quants milions de morts des de llavors?
Com, des de 1989, ja no hi ha “guerra freda”, inventen altres pretextos. Tothom recorda, per exemple, les mentides sobre l'Iraq en 2003 amb les preteses “armes de destrucció massiva” que mai van existir. Ells mateixos han acabat per reconèixer-ho.
Avui, han imaginat una narrativa nova, la del “narcoterrorismo”, tan mentidera com les precedents. Per això jo dic: no esperem diversos decennis per a admetre una falsedat. Reconozcanlo ja. I evitem enfrontaments, devastacions i desgràcies inútils. Nosaltres confiem en Déu, i sempre apostarem pel diàleg, la negociació i la pau.

— I si ells passen a l'acte?
— Que Déu no ho vulgui. Nosaltres estem llestos per a dialogar i defensar la pau. Però també ens hem exercitat per a qualsevol contingència. Hem exhortat a totes les nostres forces populars, socials, polítiques, militars i policials a no caure en provocacions en cap moment, però si ells volen venir a matar a un poble cristià aquí, a Amèrica del Sud, nosaltres cridem els nostres ciutadans a mobilitzar-se amb fervor patriòtic, la qual cosa és el nostre dret legítim i sobirà.
Ja he dit que si ells arribessin a passar a l'acte en un intent de desestabilització contra Veneçuela, des d'aquest mateix instant es decretaria l'ordre d'operacions de mobilització i combat de tot el poble, i la classe obrera veneçolana iniciaria una vaga general insurreccional.
I t'afegeixo el següent: nosaltres estem decidits a ser lliures. Cap potència estrangera imposarà la seva voluntat sobre la nostra pàtria sobirana. Però si ells trenquen la pau i persisteixen en la seva intenció neocolonial, es van a porten una enorme sorpresa. Res perquè això no ocorri, perquè —repeteixo— es portaran una sorpresa majúscula. Nosaltres volem pau, però estem preparats. Molt ben preparats, per a qualsevol eventualitat. Estan avisats.

— Els seus enemics compten amb una poderosa Cinquena Columna a l'interior de Veneçuela. L'extrema dreta i fins i tot una part de la dreta no vacil·laran, probablement, a aliar-se als invasors si aquests es decidissin finalment a franquejar el Rubicó. No creu vostè?
— No és tan poderosa... Els seus aliats en l'exterior sí que ho són. Però aquí tenen molt poc suport. No cal creure el que repeteixen alguns mitjans de comunicació internacionals. Aquesta “dreta malparada”, com jo la crido, és sobretot molt deslleial, molt vendepatria. Perquè cal tenir l'ànima molt arrossegada i ser molt infame per a desitjar i reclamar que una potència estrangera envaeixi la teva pàtria i li arrabassi a la població, als teus compatriotes, les riqueses que són de tots. És el més vil que, en política, es pugui imaginar. Són unes males bèsties. I és cert que alguns estan maniobrant per a ajudar a l'enemic.
A principis d'octubre, per exemple, descobrim que sectors extremistes d'aquesta dreta local estaven preparant un atac de “falsa bandera” amb explosius letals contra l'ambaixada dels Estats Units a Caracas per a culpar després, mitjançant els mitjans de comunicació de masses, al nostre govern d'aquest atemptat i provocar una escalada militar. Gràcies als nostres serveis d'intel·ligència vam poder descobrir la maniobra i avisar, a través d'intermediaris diplomàtics, a les autoritats estatunidenques. Els transmetem totes les dades, els noms dels individus implicats, els seus cognoms, les hores de les reunions, el tipus d'explosiu, tot... Es va aconseguir evitar el pitjor.
Unes setmanes més tard, el 26 d'octubre, capturem a un grup de tres mercenaris vinculats a la CIA [Agència Central d'Intel·ligència, per les seves sigles en anglès] que també es disposaven a realitzar una operació de “falsa bandera” en aigües de Trinitat i Tobago perpetrant un atac contra aquest país amb l'objectiu de provocar una resposta armada contra Veneçuela i reclamar l'ajuda de l'Armada estatunidenca. Aquí també es va poder evitar l'escalada i desmantellar la conspiració.
No sempre ha estat així, per desgràcia. Recordem que el cop d'estat de l'11 d'abril de 2002 contra Chávez va ser provocat per un atac de “falsa bandera” en Puente Llaguno, Caracas, quan uns pistolers contractats per l'oposició van disparar contra manifestants de la pròpia dreta i van causar dinou morts i cent vint-i-set ferits…
Altre exemple és el del 6 de desembre de 2002, a Caracas, quan la dreta va organitzar una gran concentració antichavista en la Plaça de Altamira i de sobte va sorgir un home armat amb una pistola i es va posar a disparar contra la multitud. Va matar a tres persones i va ferir a altres vint-i-nou. Tot semblava indicar que es tractava d'un “chavista” que atemptava contra els opositors a Chávez. Però l'home va ser detingut. Es tractava d'un ciutadà portuguès, José de Gouveia, arribat a Caracas la vespra procedent de Lisboa. Contractat per agents de la pròpia oposició per a cometre aquest atemptat de “falsa bandera” amb la intenció de provocar una insurrecció popular contra el Govern. Gràcies a Déu, vam poder desmantellar aquest criminal complot a temps. Però sí, aquest és infeliçment el modus operandi habitual d'aquesta oposició que porta la traïció tatuada en l'ànima.



Ha caigut la nit. I comença a plovisquejar. El trànsit és ara bastant dens en direcció de la capital. No anem en caravana presidencial. Tampoc hi ha motoristes per a obrir la ruta. A penes un vehicle desproveït de qualsevol distintiu ens precedeix amb alguns escortes vestits de civil. Ens trobem immersos i dissimulats enmig de la circulació habitual. Nicolás Maduro condueix tranquil. No dona mostres d'inquietud ni de cansament encara que em confessa que no ha esmorzat i ja és nit tancada... Ho noto molt centrat, mostra una impressionant calma. A pesar que les amenaces són cada vegada més grolleres.

Què és el que explica, segons vostè, aquesta sobtada i brutal agressivitat de l'enemic ?

— En realitat, el que estem veient és un intent de reposicionar el hegemón els Estats Units en el marc d'un context geopolític que ha canviat molt des de la impressionant afirmació de potència de la Xina i el sorgiment del pol de decisió global que constitueixen els BRICS. L'hegemonia global que exercia Washington es veu cada dia més qüestionada per aquestes potències emergents. En aquest nou context, la decisió de la Casa Blanca i del Pentàgon és de reforçar primer el teatre de seguretat més pròxim al territori estatunidenc, és a dir, Amèrica Llatina i el Carib, el seu antic “pati posterior”... Es tracta de reafirmar el seu domini sobre una zona que, des de fa cent cinquanta anys i la Doctrina Monroe [1823], Washington ha considerat com una sort de “protectorat exclusiu”, amb “sobirania limitada” per als països d'aquesta àrea, entre ells Veneçuela. Una zona que el Departament d'Estat també va considerar, des de 1945 i la fi de la Segona Guerra Mundial, com una sort de “rereguarda estratègica”.
El que aquesta nova Administració vol, en pressionar i amenaçar a Veneçuela, és enviar un missatge polític de força i domini a tots els Estats del continent. Estan dient: “Hem tornat!”, “L'Imperi ha tornat i reocuparem la nostra posició central i dominant en aquest continent!”. Però el temps ha passat i, com vaig dir abans, el context geopolític ja no és el mateix. L'època de la diplomàcia de les canoneres ja va passar. La del colpisme i de les intervencions militars, també. Els temps de William McKinley i de Theodore Roosevelt no tornaran. Per molta nostàlgia d'això que tingui la Casa Blanca...
El nou ordre internacional és cada vegada més multipolar i multicèntric. S'han multiplicat els pols de poder i ara hi ha alguna cosa que no existia abans i que es diu el Sud Global. Veneçuela forma part d'aquest Sud Global i compta amb nombrosos i poderosos aliats. I la consolidació d'aquests nous centres de poder dissol, inevitablement, la influència geopolítica dels Estats Units.

Per això ells volguessin fer una sort d'exemple amb el cas de Veneçuela. Per a dissuadir les aliances alternatives i contenir l'expansió d'altres potències-BRICS —Xina, Rússia, l'Índia— en aquesta regió. Els neoimperialistes de Washington desitgen restablir el comandament polític i militar exclusiu sobre aquest continent per a recuperar el control sobre els grans recursos estratègics de Llatinoamèrica, com el petroli, el gas, el coure, el liti, les terres rares i l'aigua. No ho aconseguiran. El temps de la història no fa marxa enrere. I per fort que sigui la nostàlgia imperial d'ells, més forta és l'ànsia de llibertat i de sobirania dels nostres pobles.



Ja estem a Caracas. Sota un plugim intermitent, circulem ara per les interminables autopistes urbanes d'aquesta capital caòtica i curiosament entranyable. Sortejant embussos dantescos. Qualsevol altre conductor perdria els estreps. Però no el president que sembla trobar-se en el seu ecosistema natural. No va anar potser, durant tants anys, conductor d'autobús enmig d'aquests taps apocalíptics? Condueix tranquil, flegmàtic, mentre exposa amb claredat la seva anàlisi geopolítica. Manejar ho distén.

De sobte, en doblegar una cantonada, es fica per una porta gran al pati d'una casa senzilla. Hem arribat. Ens baixem. Hi ha uns amplis canapès a l'aire lliure. Ens asseiem a prendre un got d'aigua. Acudeixen diversos assessors amb el telèfon a la mà. Ens acomiadem, però no sense abans treure amb ell algunes fotos per a aquest reportatge. Accepta com sempre amb amabilitat i somriures. Ens allunyem amb un pessic en el cor. Veient al nostre amic Nicolás Maduro, seriós i concentrat, quedar-se aquí, només en la bella nit de Caracas, enfrontant amb un descomunal coratge la major i més perillosa crisi mundial del nostre temps.


(1) Jorge Luis Borges, Gabriel García Márquez, José Saramago, Noam Chomsky, Arthur Miller, Ryszard Kapuscinski, Leonardo Sciascia, Jean Baudrillard, Michel Serres, Armand i Michelle Mattelart

Ignacio Ramonet

Director de Le Monde diplomatique en espanyol.