Un segle d’intervencions militars a Amèrica Llatina

Al llarg de l’últim segle, les intervencions dels Estats Units a l’Amèrica Llatina han configurat bona part de la història política, econòmica i social del continent. Des d’ocupacions militars directes fins a cops d’estat, guerres per delegació i sancions econòmiques, la política exterior nord-americana ha tractat la regió com un espai d’intervenció legítima. No es tracta d’una suma d’errors aïllats, sinó d’una lògica persistent de dominació que travessa diferents èpoques i governs.

Fem un repàs a les principals intervencions nord-americanes —directes o indirectes— al continent americà.

Cuba, Puerto Rico i l’origen de l’imperi (1898–present)

La guerra hispano-nord-americana de 1898 marca l’inici del segle americà a la regió. Puerto Rico no va ser “intervingut”: va ser colonitzat. Més d’un segle després, continua sent un territori no incorporat, sense sobirania plena i sotmès a decisions econòmiques i fiscals imposades des de Washington.

Cuba, formalment independent, va quedar sota tutela nord-americana durant dècades, amb bases militars, governs condicionats i una economia subordinada. La Revolució de 1959 va trencar aquest marc i va desencadenar una represàlia prolongada: la invasió de Badia de Cochinos (1961), operacions encobertes, sabotatges i un embargament econòmic que persisteix fins avui. L’objectiu no era només derrocar un govern, sinó fer inviable un model polític alternatiu.

Mèxic (1914–1917): ocupació i càstig exemplar

El 1914, els Estats Units van ocupar militarment Veracruz durant set mesos. Anys després, van llançar l’Expedició Punitiva contra Pancho Villa, amb milers de soldats penetrant en territori mexicà. No es va tractar d’una guerra formal, sinó d’una demostració de poder: Mèxic podia ser castigat sense declaració de guerra.

Haití (1915–1934): ocupació, treball forçós i Estat fallit

L’ocupació d’Haití pels marines va suposar la dissolució del Parlament, la reescriptura de la Constitució per permetre la propietat estrangera de la terra i la imposició de sistemes de treball forçós (corvée). La repressió de les revoltes camperoles va deixar milers de morts, segons estimacions històriques. Els Estats Units es van retirar deixant un Estat debilitat i una estructura repressiva que condicionaria tot el segle XX haitià.

Nicaragua (1912–1933): marines, Sandino i Somoza

Les ocupacions nord-americanes a Nicaragua van culminar amb la retirada formal dels marines, però no amb la fi del control. Washington va deixar el monopoli de la violència en mans de la Guàrdia Nacional, creada i entrenada pels EUA. El 1934, aquesta força va assassinar Augusto César Sandino. Poc després, el seu cap, Anastasio Somoza García, va instaurar una dictadura familiar que va durar més de quatre dècades. La intervenció no va ser puntual: va ser estructural.

República Dominicana (1916–1924 / 1965): invasió per frenar la democràcia

Els Estats Units van ocupar el país entre 1916 i 1924 i hi van tornar a intervenir el 1965, quan 42.000 soldats van desembarcar per impedir el retorn del president constitucional Juan Bosch. La invasió va deixar milers de morts civils i va consolidar un règim alineat amb Washington després de la dictadura de Trujillo.

Guatemala (1954): el cop que va obrir l’era del terror

El 1954, la CIA va organitzar l’enderrocament del president Jacobo Árbenz, mitjançant bombardejos limitats, guerra psicològica i pressió diplomàtica. El cop va posar fi a un govern democràtic i va obrir una cadena de dictadures militars.

El resultat final va ser una guerra interna de trenta-sis anys amb més de 200.000 morts i desapareguts, majoritàriament població indígena. L’ONU va qualificar les campanyes contra insurgents dels anys vuitanta com a genocidi. Washington no va assumir mai cap responsabilitat.

Brasil (1964): el cop preventiu

Els Estats Units van donar suport logístic i polític al cop militar contra João Goulart. La dictadura resultant (1964–1985) va deixar centenars d’assassinats, milers de torturats, censura i persecució política. El missatge va ser clar: fins i tot les reformes moderades eren inacceptables.

Xile (1973): democràcia aixafada

Els Estats Units van finançar la desestabilització econòmica i política del govern de Salvador Allende. L’11 de setembre de 1973, els militars van bombardejar el palau de La Moneda. Allende va morir aquell mateix dia.

La dictadura de Pinochet va deixar més de 3.000 assassinats i desapareguts, desenes de milers de torturats i un país transformat en un laboratori neoliberal. No va ser una desviació: va ser una decisió estratègica.

Operació Còndor (1975–1983): terrorisme d’Estat coordinat

Xile no va ser una excepció. Argentina, Uruguai, Paraguai, Bolívia i Brasil van coordinar segrestos, tortures i assassinats a través de l’operació Còndor. Els Estats Units no van dirigir cada operació, però van facilitar intel·ligència, formació i cobertura diplomàtica. A l’Argentina, el balanç va ser de 30.000 desapareguts. Washington ho sabia. I va callar.

Centreamèrica als anys vuitanta: guerres brutes per delegació

A El Salvador, els Estats Units van finançar un exèrcit responsable de massacres com El Mozote, on gairebé 1.000 civils van ser assassinats. La guerra va deixar 75.000 morts.
A Nicaragua, van armar la contra, un grup paramilitar acusat de terrorisme sistemàtic contra la població civil. Hondures es va convertir en plataforma militar regional.

El resultat va ser devastador: societats trencades i democràcies fràgils.

Granada (1983): invasió exprés

Els Estats Units van envair Granada per derrocar el govern sorgit després de l’assassinat de Maurice Bishop. L’operació, presentada com un rescat humanitari, va ser una intervenció militar directa contra un petit Estat caribeny.

Panamà (1989): invasió oberta

Quan Manuel Noriega va deixar de ser útil, els Estats Units van envair Panamà. Van bombardejar barris densament poblats per capturar un antic aliat. Les estimacions independents situen les víctimes civils entre diversos centenars i alguns milers. L’operació va ser presentada com quirúrgica. Va ser una invasió clàssica.

Haití (2004): derrocament al segle XXI

Els Estats Units van participar activament en la destitució forçada de Jean-Bertrand Aristide, juntament amb França i el Canadà. El resultat va ser una nova ocupació internacional i el col·lapse institucional que encara persisteix.

Hondures (2009): cop legitimat

El cop contra Manuel Zelaya va ser condemnat retòricament, però tolerat en la pràctica. Des d’aleshores, Hondures ha viscut una intensificació de la violència política i l’assassinat d’activistes com Berta Cáceres.

Bolívia (2019): pressió i ruptura institucional

Els Estats Units no van executar el derrocament, però van donar suport al marc polític i diplomàtic que va legitimar la sortida forçada del govern d’Evo Morales i va obrir un període de repressió amb desenes de morts.

Veneçuela (2002–present): sancions i asfíxia

Des del suport al cop fallit del 2002 fins a les sancions econòmiques, l’estratègia ha estat el canvi de règim. L’impacte ha recaigut de manera directa sobre la població civil. El segrest de Nicolás Maduro és només l’últim acte d’una llarga història d’opressió, intervencionisme i incompliment del dret internacional.