Cercador d'articles

Contacta amb nosaltres

Email Asociación Las AfuerasAquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Dissabte, 28 Novembre 2020

Asociación Cultural Las Afueras
Email Asociación Las Afueras
info@lasafueras.info

 

2006 01 26 15 27 28 0314

Les recomacions del Pacte de Toledo sobre les pensions públiques s'han fet sense consultar a les organitzacions que han estat lluitant contra les retallades de les pensions.

La Coordinadora Estatal en Defensa del Sistema Públic de Pensions, COESPE, ha manifestat que les recomanacions del pacte de Toledo s'han realitzat amb secretisme i en cap moment s'ha demanat opinió als col·lectius de pensionistes que han lluitat al carrer contra les retallades que aquestes recomanacions suposen.

Marea Pensionista de Catalunya va dur a terme la primera mobilització quan el govern del PP, de manera il·legal, va deixar d’aplicar, al novembre de l’any 2012, la revisió de les pensions segons l’IPC, causant una pèrdua de l’1.9 per cent. Els pensionistes van iniciar llavors un procés de demandes per reclamar aquest 1.9 per cent perdut, amb concentracions davant dels jutjats socials per presentar-les col·lectivament. Aquest procés, amb milers de demandes, va servir per anar sensibilitzant als pensionistes, per constituir la Marea Pensionista a Catalunya i per estendre el seu missatge a  altres Comunitats Autònomes.

Si no tenim en compte els fets històrics més recents no podrem mai rectificar i esmenar els errors del passat.

- El Pacte de Toledo va posar en marxa un canvi de model, d'un sistema públic de pensions a un sistema construït sobre dos pilars: unes pensions públiques convertides en pensions de subsistència , complementades amb pensions privades.

- El Pacte de Toledo es considera la primera ofensiva contra el sistema públic de pensions.

Durant els anys 90 la banca privada i les asseguradores van iniciar una campanya publicitària per a captar clients pels fons privats de pensions. Per obligar a la gent a contractar-los van crear un clima de por, posant en questió la viabilitat del sistema públic de pensions. Inclús van arribar a fixar la data de defunció de les pensions públiques l'any 2000. 

Com a part d'aquesta operació, a proposta de CIU, el Congrés dels Diputats va crear una Ponència parlamentària (Pacto de Toledo) per elaborar un informe sobre els "problemes estructurals" del sistema de la Seguretat Social. Aquest informe es va aprobar el 6 d'abril de 1995, va ser consagrat en el Pacte entre el Govern del PP amb CCOO i UGT i va ser posteriorment materialitzat en la llei 24/1997.

IMGP2682

La doble via del nou model proposat:

El Pacte de Toledo va posar en marxa així un canvi de model, d'un sistema públic de pensions a un sistema constuït sobre dos pilars:

- unes pensions públiques convertides en pensions de subsitència.

- unes pensions privades, que completarien les pensions públiques de subsistència.

Això últim el van concretar per una doble via:

- els anomenats plans d'ocupació , a pactar en la negociació col·lectiva (en particular en les grans empreses i en l'Administració).

- els plans privats individuals, subscrits directament per la persona amb les entitats financeres. D'aquesta manera, els bancs i asseguradores retenen durant dècades els estalvis dels ciutadans, especulant amb ells i assegurant-se que, passi el que passi, ells cobraran unes despeses de gestió de l'1,5% del monto total dels fons acumulats.

I per concretar tot això, la primera recomanació del Pacte de Toledo va ser establir que "les cotitzacions socials hauiren de ser suficients per a donar cobertura de les prestacions contributives".

Així l'Estat quedava exent de la responsabilitat del pagament de les pensions de la Seguretat Social, una responsabilitat que fins llavors estava recollida en el RDL 1/1994, en el qual l'article 86 explicitava que:

Els recursos pel finançament de la Seguretat Social serien:

a) les aportacions progressives de l'Estat que es consignaran en els PGE (Pressupostos Generals de l'Estat) i les que es necessitin acordar per exigències de la conjuntura,

b) les cotitzacions socials

c) els recàrrecs i sancions

d) fruits del patrimoni i

e) altres.

Aquest article va ser radicalment modificat per la Llei 24/1997 que va concretar en el seu article 1:

"Les prestacions contributives es fïnançaran bàsicament amb les cotitzacions socials i en el seu cas amb els recursos que s'acordin per a atencions específiques."

 

L'Estat deixava així de tenir responsabilitat.

A partir d'aquest moment era possible infondre por al poble. Amb aquest fi, banca i asseguradores van mantenir una campanya sostinguda que ha arribat fins avui. Tota una legió d'experts molt ben retribuïts, avalats per la UE, els succesius governs i el silenci de la burocràcia sindical, ens han vingut picant una vegada i una altre , amb la canço de que "com puja l'esperança de vida, augmenta el nombre de pensionistes i baixa el de cotitzants", el sistema públic de pensions esta condemnat al fracàs i que per això hem de confiar els nostres estalvis a bancs i asseguradores.

El que no han dit mai dels plans privats de pensions és que aquests poden retornar als treballadors menys diners dels que han posat. La realitat és que el "chollo" dels plans de pensions de "chollo" no té res. Fins i tot l'OCDE ha tingut que reconeixer que la rendibilitat dels plans privats de pensions entre 2008 i 2012 ha sigut negativa, és a dir, que les aportacions han perdut valor. Eugeni Zubiri, catedràtic d'Hisenda del País Basc, no dubte en dir que aquests plans són "un gran negoci per a la banca, però no pels estalviadors". La pròpia OCU els desaconsellen.

Un exemple claríssim del que diem és el cas de Xile, on les pensions dels treballadors les va privatitzar el general colpista Augusto Pinochet, i ara tots els que s'han jubilat per l'edat s'han trobat en pensions inferiors al seu salari mínim. Els diners de les seves pensions els tenen les Administradores de Fons de Pensions (AFP) en mans dels grans bancs, entre els quals es troben el Banc Santander i el BBVA.

 Per desocmptat aquesta campanya infame no hauria tingut efecte si no hagués estat acompanyada d'un atac massiu al sistema públic de pensions. I es aquí on entren les reformes de Zapatero, accentuades per Rajoy.

 

El PSOE i CIU van aprovar la reforma de les pensions el 21 de juliol de l’any 2011.

El Ple del Congres dels Diputats va aprovar « la llei de modernització del sistema de la Seguretat Social». Aquesta reforma va ser pactada amb els sindicats majoritaris, la CEOE i CEPYME.

La reforma, que va entrar en vigor a partir de l’1 de gener del 2013, va aprovar entre d’altres mesures, l’augment progressiu de la edat de jubilació dels 65 als 67 anys, edat aquesta que es demanarà a partir de l’any 2027.

També, aquesta llei va introduir la reforma del període del còmput per calcular la pensió que  passava, de forma gradual, dels 15 als 25 anys de la vida laboral. No només això, per a la cobertura de llacunes (el temps sense haver cotitzat durant un període) no s'aplica ja el 100 per cent de la base mínima de cotització sinó el 50 per cent, exceptuant 48 mensualitats. PER A MOLTS PENSIONISTES AIXÒ POT ARRIBAR A REPRESENTAR FINS A UN 38,10 PER CENT MENYS DE PENSIÓ.

Amb la reforma s'augmenta també de 35 a 37 anys els anys necessaris per cobrar el 100 per cent de la pensió.

Marea Pensionista opina que en una situació d’atur elevat el més encertat hauria sigut  baixar l’edat de jubilació fins als 60 anys, o establir l’edat de 65 anys com a data límit, i establir una jornada de 35 hores setmanals per repartir el treball entre els braços disponibles. Es per aquests motius que demana la derogació d’aquestes reformes.

IMGP2656

Els treballs i investigacions finançats pels bancs i institucions financeres, adreçades a mostrar que el sistema de pensions públiques acabaria en fallida en uns pocs anys, no han aportat un coneixement indiscutible i suficient que permeti sostenir les proposicions que justifiquen les reformes que s’han fet, segons el catedràtic Juan Torres López.

Aquests treballs i els anàlisis catastrofistes van ser utilitzats per justificar tota una bateria de reformes aparentment inofensives i encaminades, segons es deia, a garantir el futur dels sistema de pensions públiques però que, en realitat, al mateix temps portaven una menor cobertura i abast protector i condicions més atractives pel finançament privat.

Tenim unes de les pensions més baixes de la UE.

Amb el denominat complement a mínims són 2,5 milions de ciutadanes i ciutadans amb una pensió que no arriba als 700 euros.

Al Regne d'Espanya sóm aproximadament 8,5 milions de pensionistes, amb una pensió mitja de 896 euros. Amb pensions de jubilació sóm 5 milions, que cobrem una pensió mitja de 1.033 euros aproximadament. Amb el anomenant "complement a mínims" sóm 2,5 milions, amb una pensió per sota dels 700 euros. I amb pensions no contributives, mig milió, que cobren 367 euros, més el complement autonòmic allà on hi hagi. Més de la meitat cobrem per sota del salari mín im (707, 6 euros aproximadament).

IMGP3468La Sra. Francisca, de 84 anys, vídua des de fa més de 26 anys, veïna del districte 10 de Sant Martí de Provençals, està cobrant ara mateix la quantitat de 683,50 euros, en concepte de pensió per viudetat. Aquesta quantitat és la suma de l’import mensual de la seva pensió: 257,17 euros i el complement a mínims : 381,49 euros (a aquestes últimes quantitats se’ls hauria d’afegir les últimes pujades).

Com es pot arribar a final de mes amb aquestes quantitats?. Pensem que un terç de les famílies depenen de la pensió de les persones grans per sobreviure. I s'ha de tenir en compte la discriminació de les dones, que cobren quasi 500 euros menys de pensió que els homes.

Hi ha moltes famílies en situacions molt precàries, com va ser el cas de la velleta de Reus que va morir per un incendi enla seva llar perquè li havien tallat la llum per a escalfar-se.

Recomanacions del Pacte de Toledo envers el present i el futur de les pensions públiques.


0. Defensa del manteniment i millora del sistema públic de pensions, basat en la solidaritat intergeneracional, la suficiència de prestacions, l'equitat en el repartiment de les càrregues i la responsabilitat pública en la direcció i gestió de sistema.
1. Consolidació de la separació de fonts i restabliment de l'equilibri financer, de manera que les cotitzacions socials es destinin exclusivament a finançar les prestacions contributives.

2. Manteniment del poder adquisitiu i millora de les pensions, amb una revaloració anual basada en l'IPC real.

La llei 24/1997, de Consolidació i Racionalització del Sistema de la Seguretat Social va aprovar que  la revalorització de les pensions s’ajustaria de forma automàtica, a partir de 1998, en funció de la evolució real de l’IPC, però també va incloure l’obligació d’abonar als pensionistes, en una paga única, la diferència entre la inflació prevista i la real.

3. El Fons de Reserva no és el mecanisme adequat per resoldre els desequilibris financers de naturalesa estructural. Es proposa establir un romanent mínim i endurir la seva disponibilitat, i se suprimeix la recomanació de dotar-lo anualment amb un percentatge fix.

4. Integració i convergència de règims perquè només quedi el de treballadors per compte aliè i el de treballadors per compte propi, amb l'objectiu de que tinguin una protecció social equiparable a partir d'una cotització també similar, promovent que els autònoms cotitzin d'acord amb les seus ingressos reals.

 

coespe Ek62aP2WAAAqKRl

 5. Possibilitat de triar els anys més favorables en el càlcul de la pensió per no perjudicar carreres laborals amb períodes d'atur i de precarietat, atès que progressivament s'està ampliant de 15 a 25 anys el període de cotització utilitzat per determinar la pensió.

6. Els incentius a l'ocupació no es poden finançar amb càrrec a les cotitzacions socials i han de ser una eina excepcional i enfocada a col·lectius de persones amb discapacitat o en risc d'exclusió social i a les víctimes de violència de gènere, un cop demostrada la seva ineficàcia quan són generalitzats.

7. Modernització i informació al ciutadà, facilitant tant els períodes cotitzats al llarg de la vida laboral, com l'import de les cotitzacions efectivament realitzades.

8. Gestió de sistema millorada, que inclou la defensa d'una coordinació més estreta entre el sistema de prestacions de la Seguretat Social i els sistemes assistencials autonòmics, i l'avaluació de criteris adequats i clars per a l'ajornament i fraccionament del pagament dels deutes amb la Seguretat Social en supòsits de dificultats.

2006 01 26 15 30 16 0325

 9. Completar el procés de modernització i transparència en el funcionament de les mútues col·laboradores amb la Seguretat Social.

10. Millora de la lluita contra el frau laboral, amb el reforç de mitjans materials i humans, així com amb l'enduriment del règim de sancions a les empreses que no compleixin amb les seves obligacions amb la Seguretat Social.

11. Reforçar la contributivitat (relació entre el cotitzat i la prestació rebuda), però amb millora de les pensions més baixes i sense fer més gran la bretxa de gènere, i valorar la possibilitat que en els casos de vides laborals molt prolongades es pugui descartar algun any concret del període de càlcul o escollir el tram de la carrera de cotització sobre el qual calcular la pensió.

12. Aproximació de l'edat de sortida efectiva del mercat de treball a l'edat legal de jubilació, fomentant la permanència en actiu, incentivant la prolongació voluntària de la vida laboral i evitant que la jubilació anticipada sigui una forma de regulació d'ocupació. Es dóna a Govern tres mesos perquè plantegi una resposta a les jubilacions anticipades en què l'aplicació de coeficients reductors provoca iniquitat.



13. Reformulació integral de les prestacions de viduïtat i orfandat per millorar la seva quantia, per dirigir-la a persones de 65 o més anys la pensió constitueix la seva principal font d'ingressos i per elevar fins als 25 anys l'edat dels beneficiaris de la prestació per orfandat .

 14. Garantia de suficiència, per al que demana establir com a possible referència la taxa de substitució que relaciona la pensió mitjana de sistema amb el salari mitjà dels treballadors ocupats i un àmbit territorial de mesurament comparada que podrien ser els països més avançats de la Unió Europea.

15. Dins dels sistemes complementaris s'aposta per incentivar els plans de pensions d'ocupació sorgits de la negociació col·lectiva (promoguts per l'empresa en benefici dels seus empleats) i gestionats prioritàriament sense ànim de lucre.

16. Per corregir la bretxa de gènere en pensions apel·la a la igualtat retributiva, a corregir llacunes de cotització involuntàries o a evitar discriminació en el càlcul de la pensió en el cas de l'ocupació parcial, desenvolupat principalment per dones i no per lliure elecció.


17. En relació amb els joves reclama polítiques que facilitin la transició del sistema educatiu al mercat de treball i combatre la precarietat derivada de l'alta temporalitat, parcialitat, rotació o subocupació, que impacten negativament en les seves pensions futures.

18. Afavorir l'accés de les persones amb discapacitat a una ocupació digna, suficient i de qualitat, a més de millorar la seva protecció social.

19. Facilitar la gestió dels tràmits de contractació, afiliació i integració en el sistema de les persones migrants i, en particular, dels processos de gestió d'autoritzacions de residència i treball de les persones estrangeres menors d'edat no acompanyades, per tal d'afavorir la seva incorporació plena a el mercat laboral.

20. Evitar la informalitat o la infracotització en les activitats desenvolupades a través de plataformes digitals i lluitar amb el recurs a la figura del fals autònom. Buscar mecanismes per completar el finançament de la Seguretat Social, més enllà de les cotitzacions socials, en una economia en la qual la innovació tecnològica no implica una major creació d'ocupació ( "impost al robot").

21. Mantenir per a la Seguretat Social un tractament pressupostari propi, mantenir la col·laboració fluïda de la comissió del Pacte de Toledo amb entitats públiques i organismes autònoms per poder exercir les seves tasques de seguiment, i revisar les recomanacions transcorreguts a almenys cinc anys des de la seva aprovació.


En paraules del catedràtic d'economia, Juan Torres López«No s’ha assumit per part dels governs que el sosteniment de les pensions públiques no es basa en criteris d’equilibri financer i de comptabilitat actuarial, sinó en un pacte social que garanteixi el manteniment del principi de solidaritat com a base de la equitat i la legitimació social».

 

Informació elaborada per l'equip de redacció de Las afueras. La base d'aquesta informació ha sigut la publicació per part de Marea Pensionista de Catalunya del seu butlletí num.1. Les imatges són de l'arxiu de la revista Las afueras.

 

¡Atenció! Aquesta web utilitza cookies.

Aquesta web utilitza “COOKIES” per garantir el correcte funcionament del nostre portal web, millorant la seguretat, per obtenir una eficàcia i una personalització superiors, per recollir dades estadístiques i per mostrar-li publicitat rellevant. Si continua navegant o premeu el botó "ACCEPTAR" considerarem que accepta tot el seu ús. Podeu obtenir més informació a la nostra POLÍTICA DE COOKIES a peu de pàgina o al següent enllaç Més informació

Accepto