La hippie amb la planxa a la mà.
(continuació de https://www.lasafueras.info/districte-10/84-hist%C3%B2ries-de-la-gent-del-districte-10
El menú del bar no em seduïa, la música dels Chichos que sortia del transistor-reproductor que el propietari del bar tenia a tot volum m'entristia. La lletra de la cançó em recordava al meu marit. Parlava de Marbella i els cantants es preguntaven "què tindrà Marbella que tindrà la costa que tot el que arriba va i es col·loca." Aquesta part de la cançó em va fer venir a la ment també que teníem un compromís amb un amic seu de l'adolescència, així que vaig deixar a la meva amiga amb la paraula a la boca, a meitat del relat i li vaig demanar disculpes amb la promesa que el pròxim dia seguiríem la conversa.
El pis de l'amic del meu marit no es trobava massa lluny d'on vivíem nosaltres en aquells dies. Estava situat al carrer Agricultura, molt a prop de Pere IV, per la qual cosa vam decidir anar caminant, fent una passejada. Era migdia, el sol lluïa amb una intensitat impròpia per a l'estació en la qual ens trobàvem. De la tardor a penes si quedaven uns dies i el fred hivern s'obria pas a dentades.
Portàvem un parell d'ampolles de vi de la Rioja, Marquès de Murrieta, d'una anyada en la qual el calorós estiu va ajudar a aconseguir una collita molt sana i lleugerament avançada, malgrat la tardor, una cosa més seca de l'habitual, segons em va comptar el meu marit, que s'estudiava tots els comentaris que escrivien els comercials dels vins que consumia. Del preu de cada ampolla no em parlava és clar. Però tot era poc per a celebrar el retrobament de dos vells amics.
Aquest vi té la seva història, va començar a dir mentre caminàvem camí del pis del seu amic, Don Luciano Murrieta va elaborar els primers vins de Rioja a més de ser el primer a exportar-ho fora del territori nacional i va ser nomenat marquès pel Rei Amadeu de Savoia gràcies a la seva labor a Rioja, va viatjar a Bordeus per a aprendre les tècniques d'elaboració del vi que va portar amb si de tornada a Espanya. Va instaurar el concepte de château francès en la finca Ygay on va manar construir l'emblemàtic Castell d' Ygay, i heus aquí que avui beurem un dels seus millors vins. Què et sembla?
- Que tot em sembla poc per a celebrar el retrobament de dos vells amics: un marquès, un bon vi, una bona collita i una pasta que ja m'explicaràs algun dia d'on l'has tret, vaig respondre.
Vam arribar a l'edifici bastant d'hora. La construcció era antiga, però ben conservada, la façana es trobava en bon estat, malgrat els anys transcurreguts. Vam pujar quatre pisos caminant perquè la finca no tenia ascensor i ens va obrir una dona jove, rossa, d'ulls blaus, d'alçada mitjana, que lluïa un vestit hippie amb floretes i unes sabates a joc amb el vestit, no obstant això el que veritablement va cridar la meva atenció va ser la petita planxa que enarborava la seva mà esquerra. Immediatament vaig pensar per a mi mateixa "una hippie recaptosa, que té cura de les coses i planxa la roba a qualsevol hora del dia", jo acostumo a deixar aquesta tasca per la nit. La meva sorpresa va ser majúscula quan vaig veure a què dedicava la planxa. Sobre la taula del menjador, estesa i ocupant la meitat de la superfície es trobava una massa de xocolata (cost) coberta per un prim plàstic. Extreia fins a l'última gota d'oli que contenia l'enorme tauleta. L'essència quedava adherida al plàstic i amb summa cura era transportada a uns petits recipicients de cristall on quedava emmagatzemada l'oli de haschis, llest per a consumir.
Em va explicar l'Eulalia, que així es deia, que basta una petita gota d'oli per a induir experiències de notable intensitat que es manifesten fins al cap de dues hores d'haver estat consumit. Normalment es pringa el cigarret ros amb un pinzell que prèviament s'ha introduït en el petit flascó de cristall que conté l'oli i es fuma.
No va haver-hi necessitat de preguntar-li sobre allò que ocupava la meitat de la taula, perquè davant la meva cara de sorpresa i ignorància ella em va parlar que la parella tenia una petita plantació de marihuana a Hostalric, amagada darrera de la masia que van llogar fa uns anys i el que veia sobre la taula era el producte de les dues últimes collites. Doncs si que dóna, vaig pensar, el meu marit amb dos o tres plantetes a la terrassa i aquests ja tenen tota una plantació, era clar que alguna cosa no funcionava bé, al meu Juan li faltava empenta, no era emprenedor.
Mentre Jose, que així es deia l'amic del meu marit, es dedicava a netejar la resta de la taula i col·locar l'aperitiu, les seves anxoves, les seves olivetes, les cloïsses, les escopinyes, unes atmelles torrades, uns llagostins, el meu marit destapava l'ampolla de vi, i Rosa, la hippie es dirigia a la cuina per a preparar els fideus a la cassola amb salsitxes, segons ens va dir, amb el seu sofregit, els seus tomàquets, les seves cebes, i el seu toc de maria. Tot amenitzat amb música dels Eagles, "Hotel Califòrnia", "Victim of love", "Take it easy", "Good day in hell", una posada en escena perfecta, sinó fora perquè jo no fumo haschis, ni bec vi, i prefereixo escoltar a Eric Clapton. Ells donant-li al seu "colita" (olor càlid a maria pujant per l'aire) i jo a la meva coca-colita fresca baixant per la gola fins l'estòmac i provocant un petit i satisfactori roti.
Durant el menjar van sorgir els temes de conversa que comencen amb un " et recordes de ". Doncs bé, al tercer et recordes de... la meva ment va desconnectar i la meva vista es va posar en els trossos de salsitxa que acompanyaven als fideus. Les salsitxes em recordaven al meu primer treball seriós que vaig tenir en una empresa de carns anomenada Carcesa (Carnes y Conservas, SA) i a la qual vaig poder entrar perquè el meu primer marit coneixia a un dels gerents, a través d'un familiar llunyà, és a dir, que vaig entrar endollada. L'endoll provenia d'un familiar molt, molt, però que molt llunyà, tan llunyà que no em van fer cap contracte. A final de mes em donaven un sobre amb un sou de misèria i així vaig estar un any sencer. Transcorregut l'any vaig sol·licitar que em donessin d'alta en la seguretat social, però es van negar.
Els vaig posar una denúncia en el jutjat i van haver de donar-me d'alta, però a partir d'aquell moment, tant els treballadors com els caps em van fer la vida impossible. No va servir de res haver-li salvat la vida a un company que es va tallar d'arrel el dit mentre trossejava la carn i va caure a terra desmaiat. Podia haver mort, però jo vaig reaccionar recollint el dit amputat del sòl i embolicant-lo en un mocador net. Després vaig telefonar a urgències de l'hospital i als meus caps, no sense abans trencar el cadenat que tenia el puñeter telèfon. En aquella planta ens trobàvem sols ell i jo.
L'alta en l'empresa va durar poc, un any i tres mesos, concretament vaig cotitzar durant 481 dies. Els primers dies cotitzats de la meva vida laboral van abastar des del 7 de juliol de 1977 al 30 d'octubre de 1978. A la feina, ja com a fixa, vaig aprendre a donar-li el sobre de sotamà a l'inspector que acudia regularment a l'empresa per a comprovar que se seguien totes les recomanacions de sanitat respecte a la carn, o pot ser no era l'inspector, ves a saber, podria ser un dels nostres. Vaig aprendre a tenir la boca tancada quan venien la carn de tercera a l'Hospital de la Vall d'Hebron i les monjes que s'encarregaven dels dinars dels malats la facturaven com a primera, cobrant sota mà el seu sobre, o almenys era el que es rumorejava per tota l'empresa des que jo vaig entrar. Pot ser que fora un rumor fals, fins i tot pot ser que els caps no sabessin res i només es beneficiessin uns pocs empleats. Això mai se sabrà amb certesa donat l'hermetisme que existia i la complicitat amb què actuaven els uns i els altres. Fins al punt que treballadors com la senyora de la netega m'increpaven per haver denunciat a l'empresa per no haver-me donat d'alta en la Seguretat Social.
Un mes abans del meu primer contracte havien tingut lloc les eleccions generals d'Espanya per a triar als membres que anaven a constituir les Corts —el Congrés dels Diputats i el Senat—. Van ser uns comicis de caràcter històric, ja que van constituir les primeres eleccions lliures que se celebraven al país des dels temps de la Segona República. Van ser també les primeres eleccions lliures que se celebraven després de la dictadura del general Francisco Franco Bahamonde.
El meu actual marit va deixar d'anar a la Facultat de Bellaterra mesos abans de la celebració de les eleccions, també va deixar l'escola d'idiomes on estudiava alemany i havia deixat una feina fixa a canvi d'estar alliberat i treballar pel Sindicat i el Partit, amb un sou molt més baix que el que cobrava, de fet només va cobrar un sol mes. A ell li feia il·lusió. Ell militaba en un partit d'esquerres que va formar una coal·lició amb el legendari partit d'Esquerra Republicana de Catalunya, i que es van presentar junts a les eleccions amb el nom d'Esquerra de Catalunya.
La mà d'obra electoral la va posar el seu partit, així como l'organització dels actes, les campanyes propagandístiques, la colocació de cartells per tot Pere IV, i el Poblenou, el repartiment del full de premsa diari, la preparació dels mitings, ... i Esquerra va posar els anys, que eren molts si sumàvem l'edat dels seus militants, i les espelmes del pastís que va bufar l'únic candidat que va ser elegit, l'Heribert Herrera, que era el primer de la llista i pertanyia a Esquerra Republicana. El meu marit sempre em recorda la frase que li va dir un dirigent, un pel més jove que la resta, sobre aquesta aliança circumstancial: "nosaltres som capaços d'aliar-nos amb el mateix diable si és necessari per a aconseguir els nostres objectius".
Arrel de la desfeta electoral del partit del meu marit els pobres diables van escampar la boira i alguns van ingresar en el partit del PSC i els supervivents de les primeres eleccions democràtiques del nostre país van intentar buscar feina on van puguer. Altres van haber de fugir a Australia, perquè havien avalat prèstecs per a la campanya que no podien retornar.
Vaig tornar al dinar perquè el meu marit em va sacsejà el braç, mentre em preguntava que on m'havia ficat. Estava clar que de la taula no m'havia mogut, però el meu cervell afectat pel fum de la maria, el sofregit amb especies i les saltxixes havia marxat a recorrer altres temps que mai no van ser millors ni pitjors. El Jose parlava del "chupete" un local situat a prop de l'esglesia de Sant Martí de Provençals, que temps enrere havien fet servir com a quadres pel bestià i ara uns quants joves l'havien adequat per muntar festes els diumenges, i que estava dedicat exclusivament a Ottis Reding i la seva música. Aquest músic es va fer famós pel tema "the dock of the bay"; dels partits de futbol al carrer Menorca a partir de les vuit de la tarda, perquè en aquell temps no passava cap cotxe per aquest carrer, amb el permís de la pluja que quan queia amb força inundaba tot el carrer, perquè la riera d'Horta es desbordava; de les festes que van montar als sótans dels pisos de la guardia civil, de la ginebra de garrafa i de la música de Led Zeppelin i el tema Whole lotta love (moltíiisssim amor), que no parava de sonar un cop i un altre al tocata. De les parets plenes de hueveres de cartró com a decoració, dels focus de colors vermell i groc i de que no hi havia lavabos i per tant la gent pitjava on podia i com podia, fins que un noi es va pitjar a l'ascensor de la finca i això va representar la clausura de la festa.
Però, entre totes aquestes històries una em va cridar l'atenció. Resulta que pels voltants dels anys 70 el meu marit i dos amics més, entre els quals es trobava el Jose, van conèixer al tren que feia la ruta Massanet-Massana Barcelona a tres noies amb les quals van entablar una conversa amistosa i quan es van acomiadar elles els van donar l'adreça d'on vivien. Passat un temps, un diumenge que no sabien què collons fer, pràcticament com cada diumenge, van decidir anar a veure a les noies del tren. Elles havien dit que vivien a la Zona Franca, més concretament al carrer Peris, numero 7.
Per arribar des de la Verneda de Sant Martí havien d'agafar un parell de línees d'autobusos, el 36 i el 8. Un cop a la zona franca van fer servir un plànol on el carrer que buscaven apareixia amb uns puntents suspensius, que en aquell moment no teniem ni idea de què significaven. Per fí van arribar al carrer, però no podien creure allò que veien. Al carrer Peris no hi havia construccions, era un camí sense asfaltar i estret, entre canyes de dos metres d'alçada. Semblava que haguessin deixat la civilització i haguessin entrat en una selva. Van caminar durant una bona estona fins que van arribar al final del camí que s'obria en forma circular, assemblant una petita plaça, on es trobaven dues barraques amb els sostres d' uralita. Assegut enfront d'una de les barraques en un vell i brut tamboret es trobava un nen fumant un puro i al seu costat una cabra lligada amb una soga a un pal mirant-los fixament. Van preguntar per la Sofia, la Patro i la Beatriz, que així es deien les noies i el noi, que tindria aproximadament 13 anys, sense llevar-se el pur de la boca, va indicar amb un gest que vivien en la barraca que es trobava just al costat de la seva. Van trucar a la porta, i va aparèixer la Sofia que es va sorprendre en veure'ls... però aquesta és una altra història.
Autor: Un carretero alegre pasó.
A la fi de la dècada de 1950 es van arribar a comptabilitzar més de 20.000 barraques, distribuïdes en nuclis com el de la Perona (900), el Camp de la Bota (692), Can Tunis (588), Zona Franca (380), el Somorrostro o les més de 300 en Montjuïc, per citar els més significatius, alguns d'aquests situats al costat d'un gran cementiri, on els morts es trobaven a l'àmpar de la pluja, la neu i la chafugor de l'estiu barceloní, ben protegits per làpides (1)funeràries o panteons, mentre les barraques s'inundaven d'aigua, i el fang era arrossegat pels peus mal calçats de les persones que malvivien en elles.
(1)En memòria de Pere Calders i la seva obra "Aquí descansa Nevares").
Les barraques al voltant del castell del Camp de la Bota (La Barcelona de antes info@labarcelonadeantes.com)
Casualment jo vivia a cavall entre la Perona i el Camp de la Bota. Havia arribat al barri de la Verneda al 1968 i recordo encara els carrers sense asfaltar i sense semàfors. Pràcticament tot estava per fer. No vaig arribar a veure el castell del Camp de la Bota, però encara hi era quan jo vaig venir a viure al barri. Sembla que es trobava situat al costat de la Riera d'Horta, en l'actualitat Rambla de Prim i la zona del Fòrum. En la dècada de 1950 l'exèrcit va abandonar el castell, deixant l'edifici abandonat, el qual va ser ocupat pels immigrants que en aquells moments arribaven a la ciutat, formant al voltant del castell un dels campaments de barraques més importants de Barcelona.
El 2 de novembre de 1972, el president, de l'Associació de Veïns Camp de la Bota, senyor Peláez García, va mantenir una reunió amb el governador civil, l'alcalde de Barcelona acompanyats de diverses institucions socials, per a estudiar la situació social de les barraques que s'havien construït en la zona, oferint 5.000 pessetes a cadascuna de les famílies que abandonessin per la seva voluntat la zona i recol·locar en els pisos que s'estaven construint el nou barri de la Mina, 250 famílies. Al propi temps el governador civil, va comunicar la pròxima demolició del Castell de les quatre Torres.
Jo vivia a pocs metres del barri de La Perona, que es va formar en 1947 i va prendre el nom de la visita que va fer aquest any a la ciutat Eva Duarte de Perón, esposa de Juan Perón. Fins a 1966 el nombre de barraques no va superar les 200 però la desaparició dels nuclis barraquistas del Somorrostro i Montjuïc va incrementar la seva població, aconseguint les 1.000 barraques i unes 5.000 persones, en la seva majoria d'ètnia gitana. En 1985 encara hi havia 55 barraques i una població d'unes 400 persones. Al juny de 1989 es van derrocar les últimes barraques i els seus habitants es van traslladar, amb una indemnització de l'ajuntament, a altres barris. En l'emplaçament del barri es troba, actualment, el Parc de Sant Martí.
Els pares de la meva amiga havien viscut al Camp de La Bota durant un temps fins que els hi van donar un pis a la Mina. El seu pare va montar un bar i més endavant una granja. Van ser aquests anys molt bons, malgrat que la clientela no sempre cumplia i pagava , però no obstant això van fer una petita fortuna, però aquesta és també una altra història.